Jorge Drexler - 12 segundos de oscuridad (2006)

No es gens usual trobar-se discos arrelats en lletres poètiques; i encara és menys usual trobar-se'n un que no segueixi la estela clàssica de cantautors armats únicament amb ses guitarres i ses paraules.
Aquests 12 segons d'obscuritat de l'uruguayà Drexler és un petit recull poètic que, lluny de ser transportat per musicalitats simples que donin rellevància a les lletres, navega per arquitectures sonores complexes i melòdicament sorpressives presentant un ram preciosista i nitimista d'una amplitud temàtica generosa i original.
Les paraules son poderoses en aquest àlbum, però venen acotxades per melodies enginyoses y paisatges sonors bells alhora que íntims. Curiosament però, el seu primer senzill, Transoceánica, cavalca sobre una base rítmica francament simplista, mecànica fins i tot, que recorda a Cohen però, sobretot, a Battiato. Es, això si, tot i que simple, una més de les variades formes rítmiques que adopta aquest disc, sempre en escenaris calmats i melangiosos.

La seva riquesa temàtica, un dels veritables grans valedors d'aquest treball, ens dona la oportunitat de guardar-nos un bri d'esperança de cara al futur de les músiques, cada cop més sonorament hedonistes. Algunes referències amoroses (que quan aparèixen com en la preciosa La vida es más compleja de lo que parece, cerca camins menys concorreguts), curiosos experiments narrats com si fossin un Telenotícies sobre la globalització (Disneylandia), odes als moments difícils (12 segundos de oscuridad), moderns anàlisis de les conseqüències de la irrupció de les noves tecnologies en les relacions humanes (La infidelidad en la era informatica) i observacions clarividents sobre el desig latent en les nostres vides quòtidianes (El otro engranaje) conformen una panoràmica agradabilíssima i reconfortant que fan venir de gust les noves audicions per tal de captar matisos probablement perduts entre metàfores sorgides d'aquestes dolces sonoritats.

No deixa de ser curiós que Jorge Drexler s'acosti a la clàssica presentació de cantautor de veu i guitarra única i exclusivament en la adaptació que del High and Dry dels Radiohead escomet en un anglès millorable, marcant amb aquesta senzilla i propera interpretació un adequat contrapunt a allò de que el cantautor mira d'allunyar-se per presentar un àlbum extremadament proper, càlid i d'alt contingut líric, tant en la seva música com en el seu text.