Un debut curiós el d'aquests texans que perpetren un rock ancestral, de distorsió clàssica i secció rítmica que sembla desenterrada d'un relat d'H.P. Lovecraft. Aquesta formació rock que, com a dada curiosa cal destacar que compta entre les seves files amb dues dones- fet gens habitual en els grups rock- dispara tones decibèliques amb la seguretat desencantada dels que se saben portadors d'arrels místiques.En Alex Maas, vocalista de la formació, ataca els versos en l'estil robòtic i xop de dexencís que emprava el mític Jim Morrison dels Doors. Sens dubte, els creadors del Riders on the storm son molt presents en les influences musicals dels Black Angels, dels quals prènen no només la lírica vocal sinó la tendencia a acostar-se perillosament a la psicodèlia sense arribar més que a vorejar-la, fent que s'intueixin els seus efectes al·lucinògens sense permetre que desconectem del tot del viatge.
Els de Texas onegen la bandera del rock clàssic però emprant com a reclam addicional trucs -alguns en dirien gimmicks- per caçar oients contemporanis, com les entrades amb puntejos de guitarra neta que marquen el tarannà del tema que inicien.
Sense dur-nos les mans al cap davant d'un descobriment com aquest, no cal dubtar de que els Black Angels, amb les seves arrels ben plantades poden tenir llarg recorregut si encerten, per una banda, a matisar més els seus temes per donar-los la frecor que, en certa manera, sembla mancar-los en aquest primer disc, i per l'altra a diferenciar-se de grups que també aposten pel rock clàssic com els White Stripes o la banda de culte The Black Keys, veritables representants del rock més cru i punyent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada