Aquest album de debut de la sueca Hyvönen no deixa de ser un d'aquells àlbums de veus femenines que intenten obrir-se pas en les estanteries de les botigues de discos a cop d'originalitat sonora. Sense anar tant lluny en el seu atreviment com la Joanna Newsom, Hyvönen planteja un disc marcat per la senzillesa sonora i per l'economia de mitjans, deixant que sigui un solitari piano trepitjat amb insitència el que, en molts talls, acompanyi unes lletres properes, amigables però sempre amb un regust trist. S'hi barrejen en aquests versos algunes referències a la natura que semblen evocar paratges vastos de verdor gelada, amb temes com l'amistat que, per la manera en que son sonorament tractats semblen més aviat tristos i melancòlics.No deixa de ser agradable trobar-se amb un disc com aquest, certament diferent del 90% de les produccions discogràfiques actuals, tot i que, en definitiva, no sembla portar-nos enlloc.
Hola marc ambit,
ResponEliminaestic impressionada pel teu bloc,pel llenguatge que utilitzes per parlar de música.
M'han agradat molt els teus comentaris d'alguns discos que conec i he escoltat.
Et felicito!!
Jo també seguiré visitant-te :-)
fins aviat
Carme
Moltes gràcies Carme per passar-te per aquí i deixar-m'hi aquest comentari.
ResponEliminaM'encantaria saber, si tens temps i ganes, la teva opinió sobre els discos que tots/es dos/dues coneixem.
Pel que he pogut deduir de la teva trajectòria així com del teu blog, sembla que els nostres gustos musicals son intensos tot i que divergents, així que seria fantàstic saber què en penses.