Ve't aquí la història d'un dj anglès de culte (Kirk Degiorgio) que, després de treballar-se a fons la escena club estira la veta de les seves preferències musicals més antigues (declara haver crescut de la mà de Joni Mitchell, Dusty Springfield, etc.) per afrontar un àlbum totalment diferent sota el nom de The Beauty Room.I poder el nom escollit no sigui en va, doncs la bellesa harmònica i sonora present en aquest llarga durada és corprenedora, vaporosa i lluminosa a més no poder.
Les variacions que hi trobem van des de les influències del pop vocal dels 70 fins a les arrels de R'nB. Fonamentat en unes treballadíssimes harmonies vocals, les bases sobre les que es sustenten passen per la senzillesa d'uns arpegis de guitarra o per una secció rítmica més negra que acompanya els mig temps. En la seva languidesa etèria sembla com si els Beach boys s'haguessin fet grans i haguessin oblidat les planxes de surf (poder obligats per afeccions reumàtiques) com a The weight of the world. Capes i capes de sonoritats harmòniques concentrades amb petites variacions que adornen un conjunt preciosista al voltant de la vaporosa veu de Jinadu.
De vegades sembla estar sentint als Crosby, Stills and Nash, quan, de sobte, en el següent track apareix l'acaramelat sabor baladista de Gino Vanelli. I és en aquesta riquesa cromàtica, espessa però de tacte suau, on rau la bellesa innata d'una àlbum concebut des de la intimitat i que trespassa l'ànima sense pietat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada