Iron Butterfly - In-A-Gadda-Da-Vida (1968)

Era l'any 1968, un any important per a la música popular:

Era l'any del Sgt Peppers' lonely hearts club band, del The Who sell out, del Truth del Jeff Beck Group, del Beggar's banquet del Stones, de l'estrena de Hair a Broadway, els Pink Floyd ja havien tret dos discs, es fundaven els Yes, els Jethro Tull i els Led Zeppelin mentre els Cream es separaven, la Janis Joplin enceta carrera en solitari...

Però també era un any determinant per a la Història:

Eren assassinats el Martin Luther King i el Kennedy, la guerra del Vietnam s'intensificava, la primavera va passar, sobretot, a Praga, però a molts altres llocs durant el mes de Maig, l'Apollo 8 orbitava al voltant de la lluna...

... alguna cosa es coïa en l'ambient, confluència de mil-i-un camins musicals i culturals.

I entremig de tot això, una banda que reunia a quatre xavals de diferents parts dels EUA, es reuneixen per construir el In-A-Gadda-Da-Vida: els Iron Butterfly.

A la primera galta hi encabeixen cinc temes molt en la frontera entre el pop i el rock, una mica _à la_ Beatles, però no del tot, però sí, però no, però hippie, però pop, però rock. Però la segona galta l'omplen d'un sol tema, el que dóna títol a l'àlbum, de 17 minuts, una peça èpica fruit de les drogues que acabà esdevenint l'exemple més clar del rock psicodèlic, i que va obrir la porta de bat a bat per al heavy metal i per a tota l'evolució musical dels 70 que ja trucava a la porta.

I el títol? D'on ve? Doncs és que el disc s'havia de dir _In the garden of Eden_, però estaven tan col·locats que cap dels membres de la banda va ser capaç de pronunciar-ho correctament i van decidir deixar el títol tal que així, com el deien tot farfallejant-lo. La cançó, per descomptat, parla d'Adam i d'Eva i del pecat original.

Endinseu-vos en aquest viatge trepidant i "molt locu" dels Iron Butterfly, deixeu que les guitarres marquin la pauta, que la bateria es torni tribal, que els teclats i el baix es desboquin. I noteu com s'acosta el heavy metal i com, serenament però sense pausa, s'esgota el pop hippie dels 60. Seran els 17 minuts més apassionants del dia (potser, que això ja depèn del dia que hagueu tingut, esclar).

Little Richard - Greatest hits (1986)

 

"Hey! Que vaig ser jo, el que vaig inventar el rock n' roll!", reclamava el Richard Penniman en l'entrega dels Grammy del 1988, quan havia d'entregar un premi i cada cop que mirava l'interior del sobre que havia de nombra el guanyador ell insistia en dir el seu nom i deixant que el públic es trenqués de riure.

I tenia, probablement, bona part de raó, sobretot perquè —com també reclamava— mai no li havien atorgat cap premi fins llavors (li concedirien, honoríficament, quatre anys més tard). Ell va ser el primer gran frontman del rock, un paio exagerat, vestit de la forma més estrafolària possible, que no eludia els gestos sexuals i provocatius, i que, sobretot, conjurava, condensava i canalitzava una energia desbocada i roent, que s'encomanava en tothom que l'escoltava.

Els seus primers anys (1957 i 1958) van ser els més prolífics i exitosos, acumulant senzills que feien trontollar les ràdios: Tutti frutti, Long tall Sally, Keep a knockin', By the light of the silvery moon, Good golly, Miss Molly, Lucille... la llista no s'acaba mai. Va entregar èxits eterns del rock 'n roll a dojo en els seus dos primers àlbums, i a partir de llavors, a pesar de no poder tornar mai a competir pel tron que mereixia (ja havia arribat l'Elvis i tots els seus imitadors que, evidentment, en realitat imitaven al Little Richard) va continuar vivint de la música però, sobretot, mantenint el seu estatus d'icona excèntrica i salaç.

El llegat musical i icònic del Little Richard és d'un valor incalculable. Les seves influències es perceben en una miríada d'artistes posteriors que van mirar, d'una manera o d'una altra, de mostrar-se tan segurs damunt l'escenari, d'interpretar amb aquella fúria i aquella sexualitat roent i exhibicionista o, simplement, de compondre himnes eterns, fins i tot quan la lletra deia "Tutti frutti, oh rootie" o "a wop bop a loo bop a lop bom bom". S'ha de tenir una gran personalitat per endossar-li a la història del rock 'n roll un dels seus temes més mítics amb una lletra així.

El 2020 el Richard ens va deixar orfes de rock 'n roll, i llegà en els 70 anys de música que el van seguir des dels seus inicis, un tresor que caldrà conservar i treure-li la pols cada cert temps per evitar que caigui en l'oblit.

Darryl Rhoades - Burgers from heaven (1980)

Una broma musical, una paròdia de mil-i-un estils, amb acudits tan (poc) enginyosos com "This song is boring" on —no ho endevinaries mai— repeteix sense para el títol de la cançó, com el de fer una cançó sobre un assetjador telefònic en clau de soul amorós i "sexy" (que, en realitat, se n'està fotent del Big Bopper i el seu "Chantilly Lace", un altre lloa als "stalkers"), o sobre un suïcida en clau d'Elvis a "I'll do it my way".

Es percep que hi ha talent musical, capacitat per passar per la mola els clixés de la música popular dels darrers 30 anys. I alguna de les peces funciona força bé, fins i tot com a acudit. Però la sensació és que el Darryl Rhoades s'ho ha passat millor que tu mentre escoltes el resultat del seu primer disc, per molt que els títols del disc puguin acabar sent part d'una conversa avorrida amb companys amb qui ja t'has cansat de parlar dels Beatles i dels Stones: (She's) a mortician's dream come true, He found Jesus (but he lost his head), I wanna be normal, etc.

Rosalía - LUX (2025)

La Rosalía és una icona cultural en tota regla, no només per la seva dimensió global geogràfica, sinó també en la musical, doncs els seus àlbums són, cada cop més, batedores hipermodernes de gèneres, estils i pals. 

Si Motomami era un grapat de peces que atacaven la modernitat musical des de diferents flancs, LUX és, per contra, un àlbum conceptual al voltant de la devoció i l'amor (inicialment envers Déu, però aquí cadascú ho personalitza en allò/aquell/aquella que prefereix i que li permet donar-li sentit) en què els 60 minuts de durada es dediquen a passar per la mola influències diverses i aconseguir que allò que podria haver resultat un pastitx de difícil digestió més enllà de les primeres i sorprenents escoltes acabi esdevenint un ens corpori en si mateix. Sí, és un monstre de Frankenstein, però aquell que, al final de la novel·la, entenem que és, en si mateix, més enllà de les seves notòries costures, un ésser viu necessitat de ser tractat en igualtat de condicions.

Estructurat en quatre moviments en què el primer és el més orientat a l'espiritualitat i el darrer al "jo" (és, per dir-ho així, un mini-motomami que clou el disc), la Rosalía desplega amb exuberància el seu talent en la composició i en la interpretació. En la composició perquè, ben acompanyada d'altres músics, és capaç de triturar gèneres i sonoritats per combinar-les amb sentit i fer que 1+1 ≠ 2. Alhora que empra orquestracions per dotar de cos i textures algunes peces, també les usa per convertir-se en ritme, en pulsió, en batec ineludible.

I, esclar, quan la Rosalia es posa a cantar, el món s'atura, i amb ell s'aturen els cors i les respiracions. Ja sigui cantant "de cap" i en un falset intimista i carnós, ja sigui esgargamellant-se o ajustant el seu vibrato per aconseguir l'efecte més dramàtic i poderós, la catalana desplega poder, encant i tècnica impecable.

I en el seu conjunt, recollint el sentir del seu zeitgeist, sent més postmoderna que allò postmodern, cantant en 13 idiomes, barrejant referències clàssiques i erudites amb mems i cultura popular contemporània, LUX és una obra immensa, de mil-i-una capes que s'han d'anar descobrint poc a poc, escolta a escolta, amb la vana esperança d'arribar-li al cor, inaccessible per complex, per dens, per intens i flamíger. Acostar-se a la Rosalía sempre ha estat un exercici de risc, perquè el que desperta en nosaltres no és mera passió o admiració, és devoció, hi creiem, l'adorem, la lloem i la convertim, entre tots i totes, en una deessa postpostmoderna a qui fer ofrenes i que revela en nosaltres tot allò que no es veu en aquell simple mirall en què insistim en mirant-nos pretenent veure-hi alguna cosa amb sentit.

Donna Summer - Four seasons of love (1976)

Un divertit concepte, aquest d'enfrontar-se a un àlbum fent passar les estacions de l'any, totes des d'un prisma "disco", esclar. Si Vivaldi hagués viscut als 70 del segle XX potser hagués fet un disc com aquest (o potser no). Però la Summer s'hi posa amb ganes, amb només 5 temes al disc, un per a cada estació més un reprise de la que porta, justament, el seu nom.

Els temes, llargs, es mouen amb cadència ballable, i són molt enginyosos a estones, però precisament la seva llargària els fa lleugerament repetitius i deixen d'aportar novetats en quan han arribat a la meitat.

Amb tot, l'habilitat de la Summer i dels seus arranjadors fa que l'espelma s'aguanti durant tota una volta al sol (o és una glitter ball?). I si ens avorrim sempre podem delectar-nos amb el póster-calendari desplegable que ens mostra a la Summer en quatre fotografies fantàstic i molt suggeridores entre els dies de l'any.