És Disco 100 la millor botiga de discs de Barcelona?

Doncs no ho sé, la veritat. Caldrà que hi vagi alguns cops més, doncs tot just avui l'he visitat per primer cop. Deixeu-me explicar-vos per què l'he visitat.

L'altre dia em trobava vagarejant pel centre de Barcelona i vaig recordar que feia dies que volia comprar-me un disc de la Decca en la que el pianista Pascal Rogé escomet les Gymnopédies de l'Erik Satie i altres peces similars. I llavors, el dubte: on me'l puc comprar, per aquí? Quines opcions tinc de poder comprar un disc de clàssica al centre de Barcelona? La FNAC? Ni de broma (és una qüestió de principis, ho sento, no m'agrada comprar música ni llibres en grans superfícies en les que, un cop i un altre, t'enganyen —"està descatalogat" és el seu motto—, ningú entén un borrall d'allò que li preguntes i tant se'ls hi en fot la cultura). El Corte Inglés? Anatema! A les molt apreciables i cada  cop més extintes botigues del carrer tallers (Impacto, Revólver) no hi tenen secció de clàssica. Desaparegudes Castelló (amb la seva versió Castelló Clàssica) i Overstocks, les opcions han desaparegut. El centre de Barcelona no escolta música clàssica.

Així que, tot buscant, he descobert que la mítica botiga Disco 100 del carrer Escorial nº33 sí que n'escolta (i en ven) de música clàssica. No hi havia anat mai fins ara per una simple qüestió de dificultat d'arribar-hi des dels diferents barris on he viscut a Barcelona i perquè, fins ara, sempre havia tingut alternatives properes, al centre. Així que avui he decidit fer una petita expedició i visitar-la.

La sensació, a l'entrar, no ha pogut ser més magnífica. Les primeres seccions que he vist, a tocar de porta, eren de música celta i vinils de clàssica. Deixem-ho clar, posar la música cèltica i derivats a l'entrada d'una botiga de discs és tota una declaració d'intencions. Si això és el que tenen a tocar de caixa (en les grans superfícies, reserven aquests espais per a les compres "per impuls", aquelles llaminadures innecessàries que no pots evitar comprar mentre fas cua per pagar; considerar la música celta com a possible compra "per impuls" m'ha semblat una imatge bellíssima), imagina't el que deu haver-hi al fons! I sí, el fons de la botiga està ple de música. Seccions perfectament endreçades i etiquetades (amb referències paral·leles, amb gomets en forma d'estrella per marcar els discs més reputats), amb cada disc guardat en fundes, desestimant les aparatoses carcasses, tot guanyant espai per encabir-hi un catàleg més ample i amb una ordenació cabal i assequible (jazz, blues, country, electrònica, clàssica, l'híbrid rock/pop/folk, i tan sols el localisme de música catalana, la separata de música negra/hip-hop/RnB/funk i la d'òpera).

Per acabar-ho d'adobar, llibres de referència i consulta escampats per damunt de les lleixes, revistes musicals i, en general, una flaire d'amor per la música i per la feina realment poc habitual. Em comenten els que hi treballen que la botiga roman oberta des del 1978, que els amos segueixen fent acte de presència i que els seus fills també hi són, potser augurant un llegat, una continuïtat molt desitjable en aquests temps difícils per a les botigues de discs que no ocupen edificis sencers.

I, encara més, preus molt decents. (Perdoneu, però el meu cor es va debatre entre la pena i la indiferència quan van tancar Castelló i Gong, ja que els seus preus habitualment prohibitius sempre m'havien impedit fer-me'n client.) Comproveu-ho vosaltres mateixos amb l'eclèctica compra que he acabat fent:

Les desitjades Gymnopédies de Satie per 6'50€

The cat del Jimmy Smith per 7'95€

Back at the chicken shack del Jimmy Smith per 9'95€

El Burning bridges, darrer disc dels Bon Jovi (primer sense el Richie Sambora) per 6'50€

Si bé la Jazz Messengers és la meva referent per comprar jazz i les supervivents del carrer Tallers ho són per rock i derivats, ja us puc advertir que tornaré aviat a Discos 100, probablement la millor botiga de música de Barcelona.

El theremin, l'instrument que NO es toca

Sabeu aquell so, aquell brunzit sinuós i lànguid, que sembla que produeixen tots els plats voladors alienígenes de les pel·lícules de ciència ficció dels 50? Doncs no és un "efecte de so", sinó un instrument: el theremin, un instrument que es toca sense tocar.

Inventat l'any 1919 pel rus Lev Termen, el theremin és un dispositiu que aixeca dues antenes, una pel volum i una pel to, que creen un camp electromagnètic que, en ser envaït per la mà de l'intèrpret, crea una pertorbació que, recollida en forma sonora, genera el clàssic so d'aquest instrument.
Fixeu-vos com funciona.

És clar, inicialment, se li va dir etereòfon. Però aviat se'l va conèixer pel nom del seu inventor.
Com que l'invent era rus i com que a Lenin li va semblar una meravella futurista (fins i tot va aprendre a tocar-lo), diversos compositors del país van incloure'l en les seves orquestres, com és el cas del gran Dmitri Xoshtakóvitx. Aquí un recull de l'ús per part de Xoshtakóvitx del theremin en les seves bandes sonores per a pel·lícules de l'època.

Hom podria pensar que un instrument amb aquesta sonoritat tan particular no dóna per gaire, musicalment parlant. La dificultat de la seva execució, per descomptat, tampoc no ajuda. Però llavors va arribar la Clara Rockmore.

La Rockmore era una nena prodigi del violí. Encara no havia superat l'adolescència i ja regalava recitals memorables plens de sensibilitat. Un encontre a Nova York amb el Lev Termen la va fer encuriosir per l'instrument. El Lev li va permetre provar-lo, allà mateix, i es diu que els assistents reconten com la nena, que llavors comptava 17 anys, va aconseguir, en pocs instants, fer sonar el theremin d'una manera dolça i melòdica, com si l'hagués tocat tota la vida. L'anècdota hagués quedat en un no res de no ser perquè poc després una malaltia ossea obligava a la Clara a abandonar el violí per sempre. Apartada de l'instrument amb el que havia compartit la seva vida fins a l'instant, va reprendre contacte amb Termen i el seu theremin, per omplir el buit.

El coneixement musical de la Rockmore la va permetre abordar l'instrument amb rigor. I, en absència de cap tipus de tècnica en l'ús de l'instrument, la Clara se'n va inventar un. Es tractava d'establir unes determinades posicions de la mà esquerra (la del to) per permetre fer escales (amb un instrument sense referències, sense trasts, sense tecles, sense delimitacions, fer escales era tasca impossible abans de la Rockmore). I, encara més, seguí treballant amb el Termen per ampliar i millorar l'instrument.

A partir d'aquell moment i com a referent absolut del nou instrument, la Clara Rockmore voltà el món sencer i actuà davant de les més selectes audiències demostrant la validesa musical de l'instrument, amb un repertori de peces clàssiques de primer ordre i algunes fins i tot compostes expressament per a theremin. El seu disc The art of theremin roman com un dels més bells homenatges a un instrument sovint cosificat, relegat a mera joguina en mans de músics de segona que, en canvi, sota l'actuació d'una intèrpret com la Rockmore esdevé sublim, evocador i indubtablement màgic.