Mayte Martin - Tiempo de Amar (2003)

Avui tinc la sort de poder publicar una crítica que no és pas meva sinó de la Carme Miró, una melòmana indiscutible i que de ben segur farà apujar el nivell d'aquest racó web. Moltes gràcies, Carme.

Neix a Barcelona, el 1965. Diuen de la Mayte Martin, que ho canta tot i tot ho canta molt bé.
L'any 2003, Mayte Martin enregistra l'àlbum "Tiempo de Amar".
Una dona que ha iniciat un vertadera escola del flamenc català. I ha estat mestra d'una cultura musical a través de la veu i de la composició.
La cantaora de flamenc és una artista que evoca uns registres de veu amb una resolució de to que la fa emotiva i enèrgica. La seva musicalitat esdevé una experiència per qui l'escolta cada vegada que actua en públic. Treballa les cançons amb un ordre, gairebé ortodoxa,
perquè, en ella, es dóna la coincidència d'una gestació lenta del so i un moviment àgil de la veu que denoten una seguretat intervàlica en les seves melodies. Hi ha temes que són tractats amb alquímia sonora i és indiscutible la seva facilitat per expressar la seva idiosincràsia, remenant diferents estils com el flamenc, el jazz o els boleros, per posar un petit exemple.
"Tiempo de Amar" és un àlbum de rotunditat musical; denota un treball creatiu i minuciós en l'entonació, que la fa decididament una autora amb un bon ofici de l'art musical. Mayte Martin, una cantaora catalana, ens parla a través dels seus treballs musicals d'incerts temps amorosos; la certesa ens la dóna la seva música.
La col·laboració de la cantant cubana Omara Portuondo, hi afegeix, a aquest duet de veus femenines, una densitat creativa a unes cançons que són, netament, cartes d'amor sonores. Mayte Martin escriu amb la seva veu, canta amb les seves paraules, i expressa amb les seves emocions musicals.
La seves passions en el jazz, en el flamenc, en els boleros sempre matisen les seves qualitats musicals. La seva veu inconfusible, no és solament el seu tret, sinó una plusvàlua de la seves grans capacitats musicals. I es que la Martin exerceix la professió musical amb dignitat i amb unes emocions que mostren , clarament, el seu saber musical.

Podreu seguir llegint a la Carme Miró en el seu inspirador blog http://carmemiro.blogspot.com/

Medeski, Martin & Wood - Uninvisible (2002)

El primer dels talls d'aquest torrent de groove roent -i que dóna nom a l'àlbum- ja posa damunt la taula, boca amunt, les cartes que el trio de jazz-funk de Brooklyn jugaran en la resta de la partida amb un mestratge evident. Uns teclats vibrants i orgànics d'alta volada, un set de percussió variat i robust i uns baixos profunds, reverberants, sincopats; aquestes són les armes que els Medeski, Martin i Wood (respectivament en aquest ordre) empunyen per abocar-nos a una bafarada de bohèmia jazz moderna, amb ecos de nits de jazz en viu i glops llargs de vapors d'alta graduació, particularment en l´únic tall amb presència vocal del disc, on un narrador erràtic ens relata les gires que amb el combo d'un tal Snake Anthony varen dur a terme anys enrere.

El trio de Brooklyn son jazz, això és evident; però ho son tant com blues i funk, dues corrents que s'infiltren per entre les escletxes que les fuites del foc roent obre sobre la superfície d'un so treballat a base d'amuntegar passió i contundència abrasiva.

I com crema aquest Hammond! En John Medeski voleteja per damunt de les bicolors amb una trempera envejable recolzada damunt d'un virtuosisme controlat que treu el millor de si mateix quan es desferma definitivament i recorre amunt i avall les tecles a la recerca del solo perfecte.

Acompanyats esporàdicament per algunes seccions de vent, certes guitarres concises i fins i tot algun scratch d'en DJ Olive que els acaba atorgant una contemporaneïtat sorprenent, els talls es balancegen per entre els espais tancats dels tuguris de més enllà de la mitjanit, on les passions reprimides desemboquen en balls de violència candent i fums de cigarretes escurades en excés.
Tot plegat, en un conjunt que destil·la una d'aquelles sensacions indescriptibles per a les quals ha calgut inventar noms tan socorreguts -i sovint tan innecessaris- com groove. En qualsevol cas, si el groove existeix, el tenen tot els Medeski, Martin & Wood.

Interpol - Turn On The Bright Lights (2002)

Pocs grups de l'escena rock d'aquest segle XXI encara entre bolquers han estat capaços de colocar en les prestatgeries dos àlbums d'una factura excel·lent i amb un gust tant personal i característic com els Interpol. Els de Nova Iork destil·len un pop enfundat en guitarres de poderosa sonoritat realçades per ecos i reverberacions que acaben oferint un so dens, atapeït, i dibuixant capes i més capes d'un só que et transporta sempre cap a crescendos mai resolts.
El seu disc de debut, aquest Turn on the bright lights és, com el seu títol suggereix, una presentació en societat d'un so que marcarà les nostres vides. Amb la seva mecànica obsessiva i perfecte, cada cop de guitarra, cada nota sostinguda, punxa sobre cada mig temps a l'igual que cada sil·laba del frontman Paul Banks, teixint tot un entramat sonor d'alt calibre. I és precisament en aquesta mecanicitat, en aquest dictat deixat, abandonat, quasi involuntari, on radica la preciositat i la màgia d'un grup que sembla tenir-se només a si mateix com a influència musical.
Com si d'un nuvol es tractés -particularment en els temes pausats-, els temes evolucionen lleugerament, sense histrionismes ni efectismes bruscs. Tan sols evolucionen com ho fan els núvols, canviant la seva forma de manera imperceptible més que pel que hi dedica atenció i temps suficient.
Reforçats per una secció rítmica ferma i contundent, els Interpol juguen a desenvolupar textures aguitarrades per fer levitar a qui se'ls escolta, basculant entre el pop distorsionat -com a The new- i el rock ballable de la nova era post-punk -com a la enganxosa PDA.

Ben a punt de publicar el seu tercer llarga durada -aquell que, diuen els/les experts/es que marca definitivament la direcció d'un grup- aquest Turn on the bright lights passa per ser unes de les mes degustables propostes dels darrers anys en el panorama rock, encarrilant temes enginyosos i efectius en un conjunt d'alt octanatge absolutament recomanable.

La vela Puerca - De Bichos Y Flores (2002)

Des dels primers retrunys de la marxa que inicia aquest portentós disc, en Sebastián Teysera i la seva troupe uruguaïa fan surar en l'oient aquelles poques i remotes ganes que ens queden de lluitar contra la quotidianeïtat. I ho fant per mitjans ben evidents, obvis de vegades, ja sigui des de la cadència exaltada de l'ska (sobre un llit d'arranjaments pop per fer-lo més assequible) o del rock contundent de guitarres desaforades, ja sigui des d'una secció de vents absolutament dinàmica i emfasitzadora o, fonamentalment, des d'uns versos directes, combatius i terriblement inspirats.

És aquest un àlbum confeccionat en un veritable estat de gràcia i il·luminació on tots els detalls semblen casar perfectament amb un tot prestablert i premeditat, arrodonint un so ferm i compacte amb una energia poc habitual i un entranyable "compadreo" uruguaià.

Embrancats en lluïtes lleugerament impersonals contra tot allò -i aquell/a- que molesta, la fúria i el despit supuren en cada tornada, provocant una curiosa filiació amb les seves ganes de batalla desmesurada.
Hi ha temps però també per les històries dramàtiques com en la preciosa El viejo -biogafia encapsulada d'un decliu tan humà com comú-, o la corprenedora José Sabía, que donen el contrapunt adequat a les tones de ràbia vessades per tot arreu.

En Teyseira, recolzat pels coros de su banda amiga, amb la seva actitud lleugerament despresa i la seva dicció popular actua com a mestre de cerimònies amb la seguretat de saber-se tocat per la inspiració i concentrant els seus esforços en fer assequibles unes batalles excitants que naveguen per harmoníes enganxoses i melodies i lemes que es graven a foc al cervell (No más corrupción en la tierra/no más tiranía en el cielo/no más matanza de colores/no más intereses ajenos).

Abonats a l'èxit en un Uruguai necessitat de mites propis, els La Vela Puerca aconseguiren amb De bichos y flores el cúlmen de la seva expressivitat, en un conjunt homogeni i engrescador que arrossega masses i consciències amb la facilitat del qui sap que juga sobre segur.

The Shins - Wincing The Night Away (2007)

El pop melòdic dels Shins es presenta en forma d'un treball compacte, ben acabat, teixit amb bases de pop enganxós amb força arrels vuitanteres ben dissimulades però, sobretot, amb una habilitat esfereïdora per confeccionar melodies originals i enganxoses alhora, cantades amb una prodigiosa habilitat pel seu frontman James Mercer (que a un servidor li recorda molt, moltíssim, al magnífic Cy Curning dels injustament oblidats The Fixx).

El disc s'empassa sense adonar-se'n doncs el frescor desbordant dels seus talls s'encomana i, sense exigir audicions atentes, es deixa estimar com a música de fons. Una escolta més atenta però, revela amb certesa que el treball darrera de l'àlbum ha estat primmirat i minuciós, arranjant amb curosa atenció i delicadesa les melodies vocals amb raspats acústics i capes de cors perfectament encaixades com a la deliciosa Red Rabbits -un compendi de les seves habilitats posades en pràctica- o la engrescada Turn on me.

El temps addicional que la banda s'ha donat a l'hora de treure aquest, el seu tercer LP, -havia de ser llançat a mitjans de l'estiu del 2006 i s'endarrerí fins a principis del 2007- sembla que els ha sentat bé, doncs semblen voler aprofitar les seves habilitats en diferents àmbits i amb textures més variades.

Es doncs aquest un disc ferm, brillant a estones i tot i que no sembla mai arribar al climax que suggereix deixa un molt bon sabor de boca que convida a les revisions.