M'ho han recordat els companys de ViniloBCN. Va ser l'any 1991. La música va perdre un dels pil·lars més importants de la música del segle XX. Un músic que va canviar la manera en que s'interpretava el jazz, un home que va entendre que la barreja era la clau, un homa dotat d'una expressivitat i un talent fora límits.
I si sou dels que sempre heu pensat que el jazz no és el vostre estil, escolteu, siusplau, aquesta peça amb atenció, deixeu-vos portar pel frasseig solt i lliure d'un home que exhalava música infinita, inesborrable. Fixeu-vos com comença amb el leit motiv de la peça, però com després se n'allunya, minuciosament, com si d'una passeig tranquil es tractés i com, minuts més tard, hi torna de manera natural, com per recordar que tot solo és un viatge i que els viatges no són tal cosa si un no torna a casa.
Miles Davis, un gran. Però el que més m'ha cridat l'atenció es el "morí", més utilitzat per ací on jo visc.
ResponEliminaJAJAJA! Bé, no et pensis que és tan inusual aquí. El que passa és que és més per a un estil literari que parlat, crec, així que es sent poc, però es llegeix força.
ResponElimina