11 de febrer 2006

Gino Vanelli - Nightwalker (1981)

La llarga carrera de Vanelli, sempre en companyia dels seus germans, arriba als 80 amb una mena de compendi de les seves habilitats, amb els seus pros i contres.

Balancejant-se còmodament entre el pop, el rock més assequible (alguns en dirien AOR) i aquell puntet de crooner adinerat, Vanelli disposa aquí un disc concís amb vuit números equilibrats on les habituals arrencades rítmiques combinen perfectament amb els atacs roquers de les guitarres suavitzades i les orquestacions dramàtiques.

La afectació de Vanelli, tendent aquí a un dramatisme autocompassiu, sempre voreja els límits de l'ensucrament, comptant amb l'inestimable ajut d'unes lletres dignes en el millor dels casos. El veritable do de l'italoamericà és doncs la seva habilitat funambulista per poder escapar dels perills de la seva fusió d'elements dramàtics sense semblar fàcil o fals.
Les seves indubtables qualitats vocals s'acomoden amb fermesa sobre les estructures rítmiques i, definitivament, es converteixen en el gran atractiu, no només d'aquest sinó de tots els àlbums de Vanelli.

Un disc romàntic, dramàtic però amb la força suficient com per poder ser apreciat i gaudit moltíssimes vegades.

Eagles - Hotel California (1976)

Arrencar un àlbum amb un tema com el homònim Hotel California, sens dubte, ha de deparar grans coses.

Aquest recorregut per la California dels somnis trencats t'enlaira, des del primer segon en un carrussel de metàfores ambigües de senzillesa corprenedora.
A priori, es fa difícil d'entendre com un mig temps com el primer tema del disc pot arribar a ser considerat com un dels deu millors de la història del rock. Una escolta més atenta desvetlla els secrets d'aquesta capseta plena de dolors i desencís sobre l'addicció a les drogues.
El més corprenedor d'aquest himne és com tot conjunta a la perfecció sense estridències. La base rítmica no és res de l'altra món, el fraseig de Don Henley no sembla aportar més que una dosi de fragilitat, i els punteigs de guitarra, giravoltant suaument en un remolí inacabable, no deixen de passar de la convencionalitat més absoluta; de no ser per aquella màgia insospitada que la perfecta elecció de les melodies i de la ambientació transmet.
El moment més corprenedor però és, sens dubte, l'arrencada elèctrica del nouvingut Joe Walsh, en un d'aquells solos memorables que tothom s'entesta a taral.lejar per sobre el disc, fins i tot quan assoleix els aguts del crescendo espiral, absolutament impossibles de reproduir vocalment.

Precisament la entrada al grup del guitarrista Walsh és un dels trets més distinctius de l'àlbum i que marcaria de manera definitiva la evolució del grup, abandonant la seva vessant més country (probablement degut a la desaparició des d'aquest disc del seu membre més procliu a aquestes tonades de texans i carreteres polsoses, Bernie Leadon).
Life in the fast lane n'és un molt bon exemple. Les ràfegues dissonants de la guitarra de Walsh dona el contrapunt idoni a aquest conte de fugida endavant pel camí sense retorn de l'excés, en el que probablement sigui el millor número del disc.

Al costat d'aquests temes de rock clàssic, la formació nord-americana proposa uns números intermigs d'una suavitat i dolçor que s'encomanen i que ja havíem sentit en els seus anteriors àlbums. New kid in town és molt apreciable, però Wasted time, la història de dos amics, dels desamors que pateixen i del consol que es donen, despunta com una balada gens habitual però profundament dramàtica que pot fer baixar del pedestal al Desperado.

No es cap secret però, que el disc decau en la seva segona cara. Les composicions del dúo Frey/Henley de la primera deixen pas aquí a les de Randy Meisner i a les de Joe Walsh que, com va demostrar en la seva carrera en solitari, domina molt més la seva sis cordes que la tècnica compositiva.

En definitiva, un tros de disc memorable que forma part de les grans bandes sonores del segle passat i que sempre mantindrà aquest estatus doncs la seva música, més enllà de la seva indubtable bellesa, ja ha passat a convertir-se en icona musical indestructible. A diferència dels versos amb que acaba el disc You call someplace paradise, kiss it goodbye, aquest àlbum no ha perdut qualitats tot i amb aquesta pesant corona.

The Enid - Aerie Faerie Nonsense (1977)

El segon àlbum d'aquesta formació de rock simfònic s'obre amb un preludi (Prelude) extenuant en el que els dos leit motivs s'adornen suplementàriament a cada tornada conformant un aclapadador final que condueix a un segon tall, Mayday Galliard, més pausat tot i que dotat de repics orquestals reforçats per timbals brillants que trenquen la serenor del contexte. Així, alternant moments èpics amb dolces i, sovint, joganeres melodies al piano transcòrre l'àlbum, alternant la vigorositat més contundent i mastodòntica amb els espais de contrapunt baixos en decibels.

Els teclats de Robert John Godfrey campen lliurement per tots els talls puntejats per ocasionals discursos guitarrístics de Francis Lickerish que, postergat en un segon terme, no té cap problema per acaparar l'atenció a cada entrada seva en escena, donant sempre l'impuls més roquer i contundent de l'obra.

La segona cara del disc de Godfrey i companyia conté una èpica en dos moviments anomenada Fand composada per Lickerish i que compta amb un composició poètica de suport en la contraportada del disc que, racontant la història d'amor de dos ocellets en un entorn màgic, dona suport temàtic a una composició sempre enmarcada dins dels cànons del rock simfònic.

En definitiva, un disc interessant, amb matisos que es perden entre las alteracions decibèliques perquè, tot i així, destil.la un encant folky que et transporta suaument.

Bob Marley - Survival (1979)

Mai he estat un gran fan d'en Marley. M'agrada com sona la seva música però imagino que la tinc massa estereotipada. Diríem que sempre la he considerada musica de "bon rotllo".

Tot i saber perfectament el que significa la figura d'en Marley aquesta era una idea que sobrevolava etèriament cada audició dels seus grans èxits. No ha estat fins avui, en revisar un disc que ja ni recordo on ni com vaig adquirir, que tot ha pres sentit.

Llegeixo a la AMG que, probablement, aquest sigui el seu disc més combatiu i directe. Tots i cadascun dels talls és un crit de guerra, sempre esperançat alhora que carregat de despit contra els opressors.
No es limita aquí a criticar un sistema equivocat; de fet ni tan sols el critica en excés. Prefereix, per contra, centrar-se en demanar unió dels pobles, en infondre ànims en els individus oprimits, en aixecar els braços demanant més voluntaris per la causa. "Wake up and live", canta ben a punt d'enllestir la segona cara del vinil.

La duresa amb que afronta l'àlbum es fa palesa en la seva funda protectora on, a més d'aparèixer les lletres, hi inclou una reproducció d'un dibuix de l'època colonialista on s'il·lustra en un tall transversal d'un vaixell de transport d'esclaus a través de l'Atlantic com aquests eren col·locats per tal d'ocupar el menor espai individual possible i així poder aprofitar millor el viatge, encabint-hi més esclaus per així augmentar els rèdits de tant denigrant operació comercial.

La ja habitual sincopa rítmica de les guitarres encavalcant percussions raspades vibrants i evocadores acompanyen els planys i les súpliques. La música de Marley destil.la aquí aquell familiar so de la inevitabilitat desesperançada, com si tot i demanar ajut ja percebés allò que d'utòpic té la proposta.

Escoltant atentament aquest disc, deixant-te emportar per les seves cadències harmonioses un no pot evitar sentir-se trist i lamentar formar part d'aquells que en escoltar les súpliques del jamaicà més universal només pensem en el "bon rotllo" que nosaltres hem pogut comprar.