Ahmad Jamal - But Not For Me (1958)

Inspiració per a molts futurs grans músics com Miles Davis o Keith Jarret, Ahmad Jamal mai va figurar en les pàgines principals de les llegendes del jazz, però el seu estil, net i melòdicament molt enginyós, marcà un abans i un després.
En literatura es sol dir d'alguns autors que allò que els fa mítics no és el què escriuen sinó el què no escriuen, el que queda sense dir, els buits que el lector ha d'omplir. Doncs una cosa similar s'acostuma a dir del Jamal, un dels referents en quant a emprar els silencis, en allargar-los, en dosificar-los a gust i discreció. Alhora que baixava el tempo ràpid que el be-bop de la seva època semblava imposar, molts li atribueixen haver plantat les llavors del què després hauria de ser el cool jazz.

Aquest But Not For Me, gravat al club Pershing de Chicago, recull vuit peces extraordinàries, amb un fraseig precís, lluny de l'atabalament i del caos, i una banda sòlida que ataca els mig-temps de Jamal amb precisió. Només corre 29 minuts, però el solc d'aquest disc t'atrapa i no et deixa anar durant el seu curt girar.

Claredat melòdica de gran bellesa en un disc que, de puntetes, reclama més mèrits i elogis dels que la història li ha dedicat.

Hozier - Hozier (2014)

Enorme sorpresa musical, aquest Hozier, en uns temps en els què sembla que la música ja no pot arribar a sorprendre. Imagina't un irlandès que adora al Leonard Cohen i al John Lee Hooker però que, a més, s'ha criat entre gospel i corals de la seva comunitat. I no, no estem parlant del Van Morrison.

El resultat és un disc de debut absolutament apassionant, sobre unes estructures clàssiques però amb unes melodies que de sobte giren cap al gospel negre o cap al blues sense que tinguis temps per acomodar-t'hi. Una veu greu sòlida a la que li agrada escalar cap a octaves altes i amb un tempo capaç d'articular fraseigs sempre frescs canta lletres molt originals en el seu plantejament, lletres que parlen de parelles a les que adorar com a divinitats (en la espectacular i magnètica Take me to church que obre el disc), en les que refugiar-se del món, que s'intueixen noves cada dia.

La veu sovint es baralla amb unes guitarres punyents que l'acompanyen, amb ritmes que canvien de sobte, arrossegant-te primer cap endavant per després frenar-te tot estirant-te del braç quan tu ja portes inèrcia, en un un estira i arronsa que encongeix el cor.
Barreja enginyosa d'influències que quallen en un melting pot saturat de música de primera, sempre amb tocs de soul i música negra, en una alenada d'aire fresc que té pinta de ser l'inici d'una gran amistat musical.