25 de novembre 2007

Bel Canto - Shimmering Warm and Bright (1992)

Quan na Anneli Marian Drecker formà amb només 15 anys Bel Canto a la seva Trömso natal amb en Neil Johansen i en Geir Jenssen, l'escena electrònica noruega tot just començava a despuntar. Terra de mites i llegendes molt presents en les vides dels seus poc més de 150.000 habitants, Anneli i els seus companys fundaren un grup que amb poc més de cinc anys comença a traspassar les fronteres de Noruega amb el seu equipatge de fusió de la modernor sintètica amb la iconografia, la mitologia local junt amb la rica i dúctil veu de la Drecker.

Combinant números més ballables -com la impressionant obertura del disc, Unicorn, que, literalment, t'arrossega a la pista amb el seu crescendo sinuós-, amb altres més eteris i perfectament ubicables en la world music tan de moda en aquell decenni que tot just despuntava, l'ex-trio -ara duet després de la auto-exclusió de Jenssen- afila les textures i les cadències per escenificar un autèntic paisatge per on desfilen bruixes esquives, guerrers que tornen de la batalla, unicorns, reialmes més o menys encantats, contes malsans i fins i tot la Mort, en una mena d'atles sonor d'unes terres d'encanteri més pròpies de l'imaginari literari que del musical.

Aquesta temàtica, tan pròpia dels universos sonors provinents de les latituds més septentrionals de la vella Europa -aquella que desapareix sota una espessa manta de modernor inconsistent-, atorga al disc una lluminositat impròpia del pop electrònic, sempre adotzenat en els paràmetres de l'hedonisme més embafós.

I abordant aquesta riquesa temàtica, l'ornamentació vocal amb la que s'hi atansa na Drecker acaba d'evocar la imatgeria mitjançant una portentosa ductilitat vocal -adornada amb alguns atacs de flaires aràbics- resultant-ne un cromatisme quasi pictòric i altament dramàtic, ja sigui emprant l'anglès, el francès o bé l'alemany com a llengua base. Sobre les llenques florides i les pastures sagrades de les bases de'n Nils Johansen, na Drecker si passeja parsimoniosament, sense urgències, trepitjant-les a peu nu i a gola descoberta per endur-nos-en a gaudir d'uns territoris vastament inexplorats darrera dels quals s'hi amaguen misteris i fauna i flora encara per catalogar.

Enterbolits pels atacs de follia de la bruixa d'Spiderdust, sublimats en l'elevació etèria de Mornixuur, captivats per l'efectivitat immediata de Shimmering, Warm and Bright, ens deixem emportar per una marea arrabassadora i solquem paratges impossibles i pretèrits de la mà d'un duet inspirat pel sol de mitjanit.

14 de novembre 2007

Interpol - En directe a Razzmatazz (9-11-07)

Se'ls hi comença a quedar petit el Razzmatazz als Interpol ara que, després de tres àlbums, s'han confirmat com una de les bandes més sòlides i característiques del moment, amb aquell punt d'originalitat que les diferencia de les que s'apunten al permanent revival post-punk.

I aquesta marca de fàbrica d'Interpol, una bateria marcada (fent treballar molt la caixa per colpir amb els seus retrunys greus) i uns riffs de guitarra extremadament simples -sovint jugant amb tan sols dues notes- per soscavar les ànimes d'uns fans entregadíssims, funcionà a la perfecció des del primer moment, apurant al màxim les limitacions de la sala, receptacle massa encongit ja per a un so que necessita espai. I arrencaren els de New York intentant refermar la idea que ja venen promulgant darrerament de que son una banda seriosa. Començaren amb aquest objectiu evitant els seus singles més recents o els més mítics -tal com comencen el 90% de les bandes de rock d'avui en dia- i llençant-se de cap a la tènue i potent Pioneers To The Fall. L'aposta es demostrà encertada doncs l'embogiment fou general, tant com si haguessin començat amb un blockbuster o un uptempo, i permeté que el repertori avancés poc a poc tot reservant alguns himnes inqüestionables per quan la nit fos més avançada.

Equilibrant quasi equitativament el repertori entre peces dels seus tres treballs -tan sols el darrer tingué un parell de temes més que els dos anteriors-, la concreció sonora d'aquests nord-americans amb ànima britànica, anà retronant per una sala atapeïda de trentenes i amb repartiment de sexes així com de vestimentes i estils, senyal inequívoca de la universalitat de la proposta, més enllà de modes i tendències.

Per als que no professen fanatisme per la banda sinó que els aprecien amb delit i respecte potser va mancar un cert risc escènic, una mica de moviment, fins i tot de teatre, de show a l'ús. La quietud de Paul Banks, impertèrrit tota la nit, així com la dels seus companys amb l'única i notabilíssima excepció del guitarrista Daniel Kessler que campava lliure i rockerament, no va permetre que l'eufòria es desfermés amb major descontrol. Potser és una posa buscada, qui sap si per refermar l'interès que tenen en demostrar que la seva música està aquí per quedar-se, però la percepció de molts/es és de poca proximitat i això, a la llarga, els pot passar factura.

Encarrilant la part final del show amb tres singles descomunals que la gent saltà de principi a final (Slow Hands, The Heinrich Maneuver i Not Even Jail) desaparegueren un parell de minuts per reaparèixer amb tres bisos de regal molt ben escollits: la ja mítica NYC, himne gloriós a les ciutats i a la incapacitat de prendre les regnes de la pròpia vida en viure-hi, la encantadora Stella Was A Diver And She Was Always Down, que poc a poc es va convertint en una de les peces preferides del públic per la seva originalitat comparada amb la resta del repertori, i PDA, una cavalcada de rock i acceleració punk que acabà de fer aflorar les últimes espurnes d'energia d'un públic entregat i afamat de proves concloents de que el futur ens promet un grup mític i de gran influència.

Havent tancat una trilogia molt respectable i influent, Interpol es troba ara en la disjuntiva de convertir-se en allò que sempre han somiat. Un quart disc tallat pel mateix patró pot fer-los perdre molta de la credibilitat que tan costa de guanyar en temps de consums musicals accelerats i de segones oportunitats reduïdes a retorns de bandes amb més de 20 anys a les esquenes. Probablement quan tornin, ja no seran la mateixa banda; per bé o per mal.

12 de novembre 2007

Harry Connick, Jr. - En directe al Palau de la Música (10-11-07)

Després de molts anys d'espera des que la seva impetuosa carrera musical caigués en picat en lliurar un parell d'àlbums sorprenents i a contrapèl, en Harry Connick, Jr. tornà a Barcelona, al Palau de la Música, en una nit màgica de gran música i més esperit.

La proposta de Connick no podia ser més llaminera: repassar en clau d'homenatge temes clàssics i propis de reverència a la seva natal i malaurada New Orleans. Sense cap aclucada d'ull al passat, a la seva època més gloriosa -aquella en que les etiquetes que li penjaven l'encaixonaven i limitaven-, el repertori embogí les butaques més barates (en les butaques "de luxe", ja se sap, l'emoció deu anar per dins, fins i tot quan una bafarada de jazz New Orleans et sacseja) abordant clàssics com Basin Street Blues (apoteòsic festival de ritme i coloracions vàries) o el Jambalaya de Hank Williams. El Palau sencer s'hi deixava els palmells de les mans, tan després de cada peça com succeïnt els magnífics i aplicadíssims solos d'una banda sòlida, cohesionada al màxim i que es recolzava fonamentalment en el magnífic i virtuós treball del bateria.

Amb algunes alternànces sucoses entre tempos més elevats i balades sentides, la nit anà desplegant-se per assistir a un veritable espectacle a mig camí d'un show de Las Vegas -amb xerrameca estil standup comedy inclosa- i d'un espectacle d'alta cultura. Nogensmenys, pocs (poquíssims) jazzmen poden presumir de poder plantar al Hall del Palau una paradeta de samarretes amb la seva estampa. I és que, ho volguem o no, la popularitat d'en Connick és elevada, comptant a més entre els seus seguidors a una bona legió de dones que, no deixant mai d'admirar la seva faceta musical, pateixen algun que altra fogot en veure'l treure's l'americana o saltironar al so de les seves peces més ballables.

Però qui cregués que ser popular havia de convertir la vetllada en una successió de temes de cara a la galeria, va haver d'empassar-se els pensaments. Tan sols una matinera Hello, Dolly sonava a regal per als menys avesats. La resta del repertori de la nit fou impecable, immaculat, ambiciós i musicalment elevat. Els dits de'n Connick s'entortolligaven damunt les bicolors frenèticament però amb carisma, virtuosament però amb delit i cura, mentre el públic embogia literalment en trobar-se aclaparat per la ingent quantitat de notes que es poden encabir en uns segons.
Fugint de la seva pretèrita influència Monkiana, el de Nola buscava les melodies, les treballava i les oferia generosament envoltat d'unes sonoritats lliures però perfectament sota control.

Quan al bell mig de la vetllada va atacar la tristíssima St James Infirmary Blues, ja s'intuia que aquell havia de ser el número que dones sentit metafòric a la vetllada. D'una peça que parla de la mort de la persona estimada i de deixar-la anar sabent que mai més ningú no la tornarà a estimar igual, la banda anà portant-la cap al terreny de la festa per culminar-la amb diversos solos que la convertiren en una perfecta metàfora de les sessions que en Connick ofereix en el seu tour: un homenatge que parteix de la tristor per abocar-se cap a l'esperança i la joia d'un futur possible.