21 de maig 2007

Pablo Cruise - Part Of The Game (1979)

Si els Eagles no haguessin desaparegut durant uns anys fins que l'infern es congelés, haguessin sonat com els Pablo Cruise. Cap als finals dels 70, l'aclaparador èxit dels creadors de l'Hotel California havia ja esdevingut una mena de gènere en si mateix, el country-rock. La fórmula semblava evolucionar cap a un territori més proper al pop i a la radiofórmula que no pas cap a àlbums conceptuals i va ser aquí on una multitud de bandes s'apuntaren a un estil que omplia les ones radiofòniques de la costa oest a la recerca d'aquell senzill que trasbalsés les llistes d'èxits de rigor.
Amb els 80 a tocar, el darrer disc dels Eagles d'aquella època, el The Long Run, tenia poc de country, menys de rock i molt d'un pop agradable i de digestió lleugera que va decebre a molts dels seus fans tot i que, amb el passar dels anys i jutjat independentment de la producció dels californians es revela com un disc de pop molt ben treballat i perfectament representatiu d'una època.

El cas és que, calçant perfectament amb aquest nou gènere, digues-li soft-rock o com vulguis, els Pablo Cruise, un quartet de l'assolellada Califòrnia, reprengué el llegat de les àguiles per dur-lo directament a la simplificació top-fifty de les ràdios del canvi de decenni.

Els ingredients son palpables i poc originals: bateria encara prou solta com per no semblar tan repetitiva com ho arribaria a ser als 80, guitarrades controlades -prou contundents com per seguir mereixent l'etiqueta rock però no prou com per anar sola, sense afegitons-, teclats de suport però amb la prominència suficient com per dotar de querats qualitatius al conjunt i unes lletres planes, d'aquelles de si t'estimo més o menys, o que si tu ja no m'estimes o que necessito aprendre a estimar-te de nou.
Si bé els ingredients del cocktail no semblen massa llaminers hores d'ara, la veritat és que si li afegim aquell polsim de màgia que tenen les melodies ben trobades, aquell vell sentit melòdic que ja tant trobem a faltar en el pop actual, el resultat sorprèn per la seva lluentor pop, i el seu enginy sonor.

Probablement, i que em perdonin els que s'ofenguin, la gran diferència entre aquell pop de radiofórmula i el que patim avui en dia no està en altra cosa que en la destresa musical dels seus autors. Tot i estar parlant d'una fórmula absolutament convencional per la època, els teclats es desfermen habitualment al llarg del disc per donar frescor, la bateria s'arreplega al voltant de la musicalitat per desplegar-se a continuació amb fermesa i amb grapa de rock, les guitarres, encara que siguin en l'acompanyament, despunten virtuosisme i desencadenen el groove, allò intangible que et fa moure el cap o els peus o tots dos alhora, i el baix no es limita a puntejar sinó que crea camins per seguir i ser seguit per la resta. Aquesta és la diferència, encara que també parlessin d'amor insuls, encara que tot estigués força premeditat, la diferència la marca la musicalitat, allò que sembla haver desaparegut de l'escenari pop regular d'avui en dia.

Fa ben poc, em vaig trobar gaudint enormement amb una versió instrumental d'un tema de soft-rock dels Zachary Thaks -la preciosa Mirror of Yesterday- inclosa en un dels seus àlbums més memorables, i se'm va acudir rumiar per què avuí en dia no hi ha cap grup de pop que s'atreveixi a incloure una versió instrumental dels seus temes en els seus àlbums. I la resposta és evident, perquè la monotonia del pop actual faria que l'escolta d'aquesta versió sense veu fos avorrida i desencisada. El pop d'ara fa trenta anys era confeccionat musicalment des de les seves arrels, des d'una bateria amb vida pròpia fins a les interpretacions vocals, resultant-ne un tot hermètic i compacte, d'una riquesa i d'una sonoritat incomparable.

Doncs així sona també aquest fantàstic Part of the game, una perla pop que s'amaga dins una closca de rock - o és a l'inrevés?-, trobant un mig camí que satisfarà a fans d'ambdós extrems i demostrarà que la concepció de la música pop no equivalia en cap cas en els seus inicis amb la vulgaritat, la repetició i la pobresa, sinó en la manufacturació artesanal de música digerible traient el millor de cada pista de so.

Després d'un hiat de quasi bé trenta anys, els integrants originals de Pablo Cruise es reuniren de nou en una barbacoa (què típic, no?) per celebrar l'aniversari d'un amic comú. Com a regal van decidir reunir-se uns dies abans per assajar alguns dels seus vells temes per tal de tocar-los a la festa en honor de l'homenatjat. En descobrir que s'ho estaven passant tant bé com quan estaven en actiu -i aquesta és l'essència de les bandes, el gaudi que senten en crear i interpretar-, van decidir reprendre la banda i, prèvia publicació d'un recopilatori, iniciar una gira que, si les seves promeses es compleixen, revertirà en la gravació d'un àlbum d'estudi nou.
No els aniran a veure més que quatre calbs amb samarretes gastades i cerveses mig buides, però seran els únics que podran gaudir d'una música ben teixida que ja no es fa i que, desenganyem-nos, no es farà mai més, ni que l'infern es congelés.