No, subtil no és, el George. Però millor així. Que ja hi ha prou guitarristes elegants, endollats als amplis. El George, de fet, si pogués s'endollaria a tres o quatre amplis alhora (i no m'atreviria a dir que no ho ha fet algun cop). Perquè això va d'atac, de potència i de canya, sempre dins dels paràmetres del blues i del rock. A partir d'aquí?: Variacions les que vulguis, però sempre amb el mateix pal de paller, el que representa el coll de la seva guitarra.
Sense variar ni un mil·límetre de la seva aposta inaugural, aquest segon aporta peces mítiques com el que li dóna títol a l'àlbum (una versió d'un tema del Hank Williams), a més d'un parell de versions clàssiques: el The sky is crying de l'Elmore James (reversionat mil cops, potser el més famós a càrrec de l'Stevie Ray Vaughan) i el Who do you love? del Bo Diddley (de qui també beu amb gosadia i delera). Tot versions, sí; ni una peça pròpia. Però és que el que li és propi al George és el seu estil, agressiu i directe, molt sovint recolzat en el seu bottleneck. No cal més, de debò que no.
