Balkan Beat Box - Nu Med (2007)

Darrerament, els esdeveniments polítics i socials succeïts en determinades zones del món, particularment al voltant del mediterrani, que han passat a engruixir les pàgines -de paper i de bits- de les enciclopèdies més actualitzades han permès un desenvolupament veritablement sucós d'allò que se'n diu World Music. Aquesta etiqueta, tan aferrada sempre a místiques, a gurus i a instrumentacions tribals, sovint emmagatzemada a la mateixa prestatgeria que la New Age, sembla haver volgut assolir uns nivells de mescla, barreja i poti-poti apoteòsics, acompanyada de l'èxit i el reconeixement.
Primer van haver de venir les bandes sonores dels films de Kusturica per tal de que molts/es mostressin la seva admiració, potser més de paraula que de passió veritable, per una música nova i plena d'esperit. Després van arribar la fusió total i dislocada de la MIA amb el seu revolucionari Arular. La seguiren, ja amb les portes obertes de bat a bat, els Gogol Bordello, gran revelació del 2007. I per si no n'hi hagués prou -que potser no n'hi ha- ara tornen els Balkan Beat Box, que ja aparegueren ara fa un parell d'anys i que aturen la seva caravana multi-culti per arrossegar-nos, indefensos, cap a les pistes de ball.

Aquest parell d'israelians assentats a NY aprofiten el millor de les rítmiques del hip-hop i l'electrònica de ball per afegir-hi al damunt ja sigui seccions de vent reminiscents de les profunditats balcàniques, ja sigui cors jueus o melodies refinades tal vegada provinents de deserts o remotes localitats frontereres, atrevint-se amb el rap jamaicà, les ravates més gypsies, o qualsevol enginyós sample que se'ls hi passi pels plats.

La contundència encomanadissa resultant és una amalgama d'impossibles, una conjuminació de pols magnètics oposats que s'atrauen en un magma indissoluble, producte indiscutible de la modernitat i de la globalització musical més llaminera i juganera. Escoltant -gaudint diríem- els Balkan Beat Box un/a no sap ben bé a quina part del món està, i ni falta que fa.

The Triffids - Born Sandy Devotional (1986)

Avui no és un dia qualsevol. Avui és el dia en que he escoltat el Born Sandy Devotional dels Triffids. Tots els dies son iguals, excepte els que tenen als Triffids com a banda sonora. La llum del dia varia rabiüdament, la visió s'amplia abastant territoris i dimensions mai percebudes, els porus s'obren, les pupil·les es dil·laten. Benvinguts al teatre dels sentiments.

Oscil·lant entre el dramatisme del pop més treballat del darrer Orbison i l'underground de Nick Cave, els australians retraten una panoràmica amplíssima d'històries petites però dramàticament inabastables, com si d'un Cinemascope musical es tractés, amb personatges abandonats, sobtadament il·luminats, nostàlgics o, simplement, tristos.

Sobre un llenç de ritmes pop, s'hi acumulen concretes guitarres que, polsant la senzillesa abans que el virtuosisme, assoleixen devastadores conseqüències -particularment en la inaugural The Seabirds, un conte preciós d'abandó emocional- i s'hi bolquen amb precisió teclats d'esgarrifances contagioses, retrunys rítmics que emfasitzen el dramatisme de la poètica i fins i tot cordes pels crescendos finals que acaben de desmuntar l'equilibri emocional de l'oient de peces com Tarrilup Bridge o Estuary Bed.

La omnipresent i dil·latada veu de David McComb s'atansa, des de les profunditats d'algun abism insondable, per contar petits trajectes humans que tots els que hem estat més o menys vius algun cop hem recorregut. A Lonely Stretch, una mena de penediment en forma de road song -si hi han road movies no poden haver-hi road songs?-, canta "quan la nit s'arrapà al voltant del meu coll / els meus fars excavaren profundament en la fosca" i s'endinsa en una conducció nocturna aparentment sense destí en la que els remordiments l'il·luminen per retornar als braços de la seva amant. I a Life Of Crime retorna insistentment al motto "crec que em duràs a una vida de crim", i ho canta com si en Jim Morrisson l'hagués posseït.
Tan sols en dues peces en McComb cedeix la narrativa a la Jill Birt, teclista de vocació, per encarar punts de vista més càlids, més tendres, tot i que mai exempts d'un cert regust amarg, com a la bellíssima Tarrilup Bridge, crònica d'una fugida -"vaig fer la meva bossa / vaig deixar una nota a la nevera / i vaig conduir fins al final del pont de Tarrilup" cosida a consciència damunt un bafarada sonora enigmàtica amb arranjaments reverberants i ecos d'instruments fantasmagòrics. Aquest, precisament, és un magnífic exemple de quan interessants i polièdriques son les lletres dels Triffids. La protagonista de la història ha fugit, amb somnis de grandesa, d'una relació que la ofuscava, però no ens ho explica des de la seva nova vida, sinó tot just des del pont que l'ha de separar definitivament d'aquesta vida passada. Es a sobre del pont, però encara no l'ha creuat. Les històries dels Triffids s'expliquen sempre des del lloc més adequat, aquell que li dona, per si mateix, el dramatisme suficient per endegar una història més important del que podria semblar en un principi, revelant tot allò que s'amaga sobre una superfície de despit, enyorança o esperança. Literatura cantada, i punt.

Caminant sinuosament per un pop poderós i grandiloqüent o per un rock pausat i fosc, els de Perth furguen en ferides que algun cop ens hem hagut de guarir sols, en la foscor d'una habitació massa buida, darrera un volant sense rumb o en una escullera castigada pel vent. I aquestes ferides potser és millor no guarir-les, el mal que fa gratar-les ens recorda que encara estem vius.

David Bowie - Let's Dance (1983)

Els més indiscutibles fans de'n Bowie l'acusen de flonjo, de pop, de comercial en la seva etapa més moderna, la que deixa enrera les pompositats glam, els amaneraments, les encarnacions de personatges mítics i al·lenígenes. Diuen els seus fans més descarnats que Scary Monsters va ser el darrer àlbum realment "Bowie" i que el següent, aquest Let's Dance que ara ens ocupa, va ser el principi d'un adotzenament i d'una deixadesa creativa important.

Com que jo no comparteixo el delit desesperat ni genúflex davant la seva etapa primera, em puc permetre el luxe de vantar-me de gaudir sense miraments d'aquesta darrera etapa que ja dura quasi 30 anys i una desena d'àlbums. I m'atrapa, particularment, per aquella sensació de "sobrat" que es percep en el duc blanc. Aquella posat de jo estic molt per sobre del pop dels 80, i ja t'hi pots posar fulles, perquè si em dones una peça composada pel Giorgio Moroder sabré fer-la semblar una joia sobrada de quirats.

Produït per Nile Rodgers, la ment creativa darrera els mítics Chic, és el disc més treballat a la taula de mescles de tota la carrera de Bowie, embolcallant les melodies amb una sonoritat molt dels vuitanta però allunyant-se de la simplicitat imperant en aquella dècada. En Rodgers prepara una enigmàtica selva fosca, provinent de les arrels negres del funk i del soul, farcida de sons, efectes, ecos, percussions insistents i baixos armats fins les dents. I de l'espessa malesa n'apareixen dues bèsties.

D'una banda, un Bowie que s'allunya de les cridaneres interpretacions i falsets de les seves caracteritzacions prèvies per donar sortida a una veu senyora, de tall clàssic i greu, que vesteix per si sola cadascuna de les peces. El britànic prepara el terreny amb subtilesa, avançant de puntetes i abaixant la veu per, a cau d'orella, anar apartant la fosca i així, tal com ve, sobtadament eixamplar el pit i desbocar unes cordes vocals aclaparadores i imponents, tremendes i colpidores.

Però d'una altra banda, acompanyant les cavalcades a gola descoberta de'n Bowie, apareix la virtuosa i fonedissa guitarra de Stevie Ray Vaughan, rei del blues elèctric que converteix en rock les peces que arrenquen amb flaires pop.

Es ben cert que el disc pateix alguna de les mancances i defectes propis de l'època, com el lleuger encarcarament de les estructures dels temes, la simplicitat excessiva -i impròpia de'n Bowie- de les lletres d'alguns talls o la -a hores d'ara- excessiva presència de teclats à la Moroder. Però tot i amb això, les habilitats de Bowie ressalten per sobre de possibles debilitats per entregar un grapat de solcs memorables, amb una de les millors arrencades d'un disc dels vuitanta: des de l'enganxosa Modern Love, un tema molt influenciat pel pop brillant de l'Elton John, seguida del superhit China Girl, tema del qual sovint se n'ha mal interpretat la lletra, i el no menys afortunat tema homònim Let's Dance que, òbviament, arrasà a les pistes de ball del moment.

Impossible escoltar aquest treball de Bowie sense deixar anar els peus -i al darrera les cames, els malucs i la resta del cos-, no podent escapar a l'influx, a la presència descomunal d'un artista que llueix i sedueix fins i tot quan entrega obres menors que no canviaran el curs de l'historia. Ballem doncs, al so de'n Bowie, un cop més.

Barbra Streisand - One Voice (1987)

Els cants dels grills (probablement procedents de l'estudi de gravació, és a dir falsos) donen la benvinguda a l'oient en aquest disc gravat en directe en l'actuació que la Streisand va dur a terme en el jardí de la seva mansió de Malibú, el primer en més de 20 anys -quan va decidir baixar-se de les fustes de Broadway-, en front d'una entregada i nodrida representació d'amics i coneguts que havien pagat 5.000 dòlars per assistir-hi donant suport a la recollida de fons per a la campanya demòcrata.

En aquest concert, la diva aprofita per repassar alguns dels puntals de la seva carrera, ja sigui l'Evergreen de A Star Is Born o el Papa, Can You Hear Me de Yentl i així fins a completar mitja dotzena de peces clàssiques -sobretot el Somewhere i el Something's Coming de Bernstein, ambdues de West Side Story-, aplicant-se sempre amb el seu exquisit gust, la seva interpretació expressiva i el seu vibratto potent i colpidor.
La gravació del disc, polida i càlida, s'amaneix entre les diferents peces amb les intervencions més o menys reivindicatives de la Barbra Streisand que, vetlladament, aprofita per carregar contra l'administració Reagan, comptant amb un públic replet d'amics i coneguts de marcada i sovint reconeguda tendència demòcrata. La Streisand filtra curosament missatges antibel·licistes, pro-natura, humanitaris, de reconeixement a figures mítiques de la lluita pels drets humans, per seduir una audiència absolutament plegada a les habilitats escèniques i vocals d'un mite, d'una de les poques dives autèntiques de finals de segle.

Es una pena que el conjunt pateixi la pesada càrrega d'haver d'intercalar amb calçador un parell de temes del seu darrer àlbum, el Guilty, gravat a duet amb el Bee Gees, Barry Gibb, una barreja de pop -AOR en dirien alguns- ensucrat que oscil·la entre les notes altíssimes de la Streisand i la nasalitat marca de la casa del germà gran dels Gibb. Per si no fos poc, en detriment del disc també hi figura una colla d'arranjaments molt a l'ús a mitjans dels 80, totalment basats en sintetitzadors i que refreden inconscientment algunes de les peces, desvirtuant les vibrants i entregades interpretacions de la novaiorquesa.
La segona galta del disc, lleugerament inferior a la aclaparadora primera, es remata amb un fi de festa decididament polític, cantant com a penúltim número el Happy Days Are Here Again, que es convertiria en el tema oficial de la campanya demòcrata, i com a darrera peça el America, The Beautiful per arrossegar les passions nacionalistes dels assistents -amb indubtable èxit, cal dir-.

Amb tot, el conjunt és extremadament exquisit, i les errades i mancances es dil·lueixen en un conjunt d'altíssima qualitat, amb un repertori envejable -rematat amb la primera interpretació de l'Over The Rainbow de la Streisand- que farà les delícies dels nouvinguts a l'univers d'aquesta cantant mítica i irrepetible, segurament la veu blanca més representativa de la segona meitat del segle, amb el permís de'n Sinatra.