Emerson, Lake & Palmer - Emerson, Lake & Palmer (1970)

Aquí va començar tot. Hi ha qui diu que Tarkus va ser l'iniciador del fenòmen Emerson, Lake & Palmer. Però és aquí, en el seu debut homònim on es desvetllen totes les petjades que haurien de seguir el primer supergrup de la història.

La poderosa Barbarian inaugura la llegenda començant amb un magnífic diàleg entre les desbocades bicolors de l'Emerson i la guitarra distorsionada i rugosa de'n Lake, una veritable bala musical que va convulsionar els fonaments del rock de la època i que ja deixa entreveure que això no va de broma i que els ELP disparen els decibels a discreció.
La següent peça, Make a Pebble, cantada amb versos bellíssims (just take a pebble and cast it to the see / then watch the ripples that unfold into me) i metàfores poètiques de caire naturista, es desvetlla inicialment com una peça fràgil però va agafant cos i embranzida èpica, a través de silencis, talls sorprenents, interludis rítmics i juganers de ressonàncies country, jazz i, fins i tot, minimalistes. Es una peça ambiciosa, la primera del trio, amb canvis constants de temàtica i de sonoritat així com de potència i expressivitat, tot una declaració d'intencions de cara a trobar el que hauria de ser en el futur el seu so personal, tot i que encara es nota una certa manca d'habilitat en enfilar les diferents parts en un tot més homogeni. I parlant de cercar la seva pròpia sonoritat, aquí arriba Knife-Edge, un clar precursor de l'estil amb el que, pocs anys més tard, els Yes els hi farien la competència. El trio de Bornemouth van obrir la porta que havien de travessar -i fins i tot reclamar- altres formacions que els seguiren l'estela.

La segona galta s'estrena amb una aclaparadora seqüència d'acords de l'eixordador orgue de la Royal Festival Hall en mans de l'Emerson, descomunals, fers i temibles, per anar deixant pas a un piano cristal·lí que es desplega en espiral sota l'amenaça del retorn dels aclaparadors acords. Es el tema The Three Fates, que és desimbolt en tres actes, a quin més poderós i espaterrant i que, com no podia ser d'altra manera, acaba amb una explosió -literal- per donar sortida a la tensió acumulada a cabassos en els quasi 8 minuts de solc.

I quan un ja pensava que tot estava dat i beneit, apareix en Palmer per introduir -a l'any 1970, no ho oblidem- un terrabastall sonor en forma de solo de bateria que, lluny de conformar una demostració de lluïment, esdevé una escena melòdica de ple dret i que desemboca en una sortida del solo memorable acompanyant l'aparició del trepidant baix de'n Lake i l'agudíssima melodia inorgànica de l'Emerson en un carnaval final de disbauxa grupal sostingut que deixa a l'oient absolutament exhaust.

I com a regal, com a cura de desintoxicació després de la batalla, en Lake s'arrenca de l'ànima una balada a l'estil de Nick Drake, amb aires folk i amb una història llegendària al darrera. Sembla ser que en no disposar de més temes per gravar en aquest, el seu primer àlbum, i pressionats per la discogràfica per "omplir" una mica més la durada del mateix, en Lake començà a interpretar una balada que havia composat quan només comptava 12 anyets. Els demés el van seguir espontàniament i en un temps absolutament rècord completaren la gravació del que havia de ser un dels seus senzills més memorables, més difosos per la radio i més requerits pels fans en les seves gires.

Amb menys excessos que les seves posteriors demostracions de mestratge, farcit d'originalitat i de genialitats que apareixen a cada aclucada d'ull, el debut dels ELP vingué a suposar una fita, un punt de no retorn per a un rock que tot just entrava en la que havia de ser la seva dècada més productiva i original de la història. Ells no inventaren el rock progressiu -al menys no en aquesta formació; si ho varen fer els King Crimson, d'on provenia en Gregg Lake a l'any 77- però el classicisme que destil·la aquesta peça es digna de ser lloat un i altre cop, recordant que l'atreviment que ells van imposar amb tota normalitat ja no és moneda de canvi habitual en el panorama musical dels nostres temps.

Art Brut - Bang Bang Rock And Roll (2005)

Apereixent d'entre la maranya de grups etiquetats com a Art Wave (una d'aquelles etiquetes que pretén substituir una altra que sembla haver-se quedat massa gran i que comença a agrupar bandes que no guarden més similitud que la seva procedència o, de vegades, ni tan sols això), i perseguint l'estela exitosa dels Ferdinand, Maxïmo Park o Bloc Party, aquesta banda del sud de Londres entra amb unes credencials diferenciadores que els poden dur lluny si juguen bé les seves cartes.

Les seves senyes d'identitat son una base guitarrera molt a l'ús -i probablement poc enginyosa- a la que se li afegeix un vocalista amb un gens dissimulat accent british i una dicció molt més propera a la parla que al cant. La seva veritable aportació al moviment és però la temàtica, la ironia i el sentit de l'humor amb que perfilen les seves lletres. Des de la inaugural Formed a band -en la que el cantant Eddie Argos expressa el seu desig d'escriure la cançó que uneixi a Israelians i Palestins-, fins a Rusted Guns Of Milan -en la que ens narra l'experiència d'un "mal polvo" (començant la peça i enllestint-la amb un insistent I can do it / I can do it), tot el contingut temàtic està farcit de situacions curioses, autoparòdiques o, simplement, originals. A Modern Art declara la passió desmesurada -amb final sorpresa- que li provoca l'art modern, a Good Weekend presumeix de nova parella (la vaig veure nua dos cops / la vaig veure nua dos cops!) i, per acabar d'aclarir les seves intencions, al tema que dona títol al disc declaren sense pudor com els desplau la Velvet Underground -i dir això ja és una mena de sacrilegi per a molts- i hi afegeixen no més cançons sobre sexe, drogues i rock 'n roll / és avorrit!.

El conjunt és prou original i sona prou bé com per enganxar i per demanar més -ja és disponible el seu segon esforç discogràfic, el magnífic It's a Bit Complicated que segueix i emfasitza la mateixa línia irònica i humorística-. L'únic problema és que, musicalment, semblen mancats d'idees i tan sols a algunes poques -i mítiques- excepcions se'ls pot permetre que la seva música no sigui original si les lletres et poden canviar la vida. I les lletres dels Art Brut te la poden alegrar, però no te la poden canviar; al menys no encara.

VVAA - Blue Break Beats (1992)

A finals dels 80, una legió de DJs de l'escena de club començava a desempolsar atrotinats vinils de jazz de dues dècades anteriors per samplejar-ne alguns passatges més funk i encadenar-los a les seves bases ballables. El resultat final eren unes peces irresistiblement rítmiques i una síncope encomanadissa que assoliren llocs de privilegi en les llistes d'èxits del moment. Inicialment però, els DJs practicaven el sampleig d'aquests temes sense empar legal, evitant el pagament de tributs a les discogràfiques o, simplement, no donant-les-hi ni tan sols espai en els crèdits. El mític segell de jazz Blue Note, empesa per aquests furts però també amb gran visió comercial, decidí donar sortida a una sèrie de quatre recopilatoris on recuperava temes susceptibles de ser samplejats pels DJs aconseguint així no només oficialitzar l'ús del samplejat de temes jazz -i per tant, obligant moralment a pagar-ne els tributs corresponents-, sinó també oferir un catàleg vistós i llaminer per als DJs.

Més enllà dels motius de l'edició d'aquests àlbums recopilatoris, el seu contingut roman, avui en dia, com uns imprescindibles testimonis d'una manera de fer jazz que ja s'ha perdut.
Enjogassats i encuriosits amb les noves tendències musicals dels 60 i 70, els músics de jazz de la casa iniciaren una sèrie d'experiments musicals introduint les corrents funk i rock en les estructures clàssiques del jazz, obtenint-ne com a resultat saborosos subgèneres batejats amb les obvietats funk jazz o jazz rock.

Richard "Groove" Holmes -un roent organista funky- encapçala el solc amb el seu impressionant Grooving With Mr. G, ja marcant el terreny, abonant-lo de cara als refrecs funk dels seus companys. I no calen més de dos talls per adonar-se'n de que s'està davant d'un disc imprescindible, candent i ple de retrucs ballables d'alta volada, doncs a en Holmes el segueix Grant Green i la seva guitarra nítida i polida que travessa 10 minuts d'un tema -Sookie Sookie- que cavalca sobre la trotada de la magnífica bateria del seu sideman Idris Muhammad i que es recolza sobre el vamp inicial del saxo de Claude Bartree -que al mig del tall es marca un solo absolutament espatarrant de metall roent i melodiós- per donar sortida a tot un ventall de rebufs i silencis funk treballadissims i ornamentats.

La llista de talls es va completant sobre un planter d'incombustibles del jazz; primeres figures com en Lou Donaldson amb el seu rampell més soul a Who's Making Love però repetint en la enganxosa Turtle Walk, la flautista Bobbi Humphrey en un delicat tema -Harlem River Drive- que fluctua agradablement, el trompetista Eddie Henderson que s'acobla a un irresistible atac de baix a Kudu en un tema molt à la Miles Davis o, fins i tot, el mític Herbie Hancock, habitual de les formacions fusió del mateix Davis però també gran pioner dels teclats fusió amb una carrera immaculada. Tots ells/es es capbussen en ritmes frenètics, silencis esquerps, solos aclaparadors i una sensació contínua de gaudi creixent, a mesura que les notes desfilen i els talls s'esgoten.

Tot i que se'n van publicar fins a quatre volums (més un recopilatori de recopilatoris, una mena de Greatest Hits dels quatre volums) aquest primer és el que roman més emblemàtic, no tan sols per la seva magnífica i impol·luta selecció sinó per l'energia que destil·la cadascuna de les seves peces, veritables joies que s'haguessin mort d'avorriment en un bagul destinades a ser oblidades i sobrepassades per una història musical sovint massa atrafegada intentant descobrir novetats brillants en detriment d'uns clàssics les arrels dels quals ens permeten avui en dia de gaudir d'estils musicals que mai no haguessin existit sense ells.

Beats International - Let Them Eat Bingo (1990)

Després de que els entranyables Housemartins es separessin, el seu baixista, en Norman Cook, decidí tornar a allò que el va iniciar en el món de la música, els giradiscs, les remescles i la música de ball. Va ser en aquesta etapa en la que, mitjançant la seva nova formació, els Beats International, va començar a a dur-lo cap als camins que li reportarien la fama internacional, primer a través d'un pas intermedi, la banda Freak Power de la que diversos senzills tingueren força ressò en les ones, i després sota el pseudònim de Fatboy Slim.

Arrabassant línies de baix dels Clash, dels Jackson 5, de James Brown o de qui se li posi pel davant -sempre, això sí, allunyant-se de les obvietats-, en Cook i els seus juguen a barrejar trames de hip hop, blues, funk i exotisme -tot l'exotisme permès en la cultura dels 90, encara no atrapada en la globalització més desaforada- per anar donant forma a peces absolutament encarades al ball i a la diversió més descarada i no per això menys degustables. Des de les irresistibles Dub Be Good To Me (primer senzill de l'àlbum) o The Ragged Trousered Percussionists (amb un irresistible sample vocal de sonoritats africanes, puntejos acid i melodia aflautada que arrossega sense remei), la banda desplega un ventall prou ampli de recursos i hooks ballables que van des del rapeig subtil a l'amanerat, des dels cors suplicants ("please Mr. DJ") a la combinació de samples que entaulen una animada fuga -impagable la retòrica dels Jackson 5, allò del "sunshine, moonlight, boogie" replicat per sengles samples de resposta-, des de les calentors soul-jazz de Babies Makin' Babies fins als aromes africans de Burundi Blues.

Tot i que una mica tou i ingenu en alguns talls -potser encara encomanat de la idiosincràsia dels Housemartins- com per exemple en la juvenil Before I Grow Too Old o la simplista For Spacious Life que sembla sortida de la factoria Stock, Aitken and Waterman i que ben podria haver estat interpretada pel Rick Astley-, l'habilitat de Cook per endur-nos cap a la part més il·luminada de la pista de ball, sense angunies ni vergonyes -ans al contrari, amb vigor i exhuberant energia-, es revel·la clarament tangible i ja apunta cap al desplegament d'expertesa que hauria de demostrar més endavant, tant amb els fantàstics i refrescants Freak Power com amb el seu assalt a les llistes de hits ballables.
Al cap i a la fi, si un disc ballable de fa quasi 20 anys encara t'enganxa sense fer-te pujar els colors és senyal indefectible de que l'arquitectura és prou resistent com per poder-se considerar una peça mestra dels trencapistes.