05 de febrer 2007

Públic(s)

La Carme Miró ha tingut la gentilesa de demanar-me quatre ratlles per incloure-les en la seva magnífica web dedicada a la música, al seu ensenyament i amb un munt de recursos sobre educació musical, articles, weblogs i, en definitiva, un munt de continguts de qualitat que agradarà a tots/es aquells/es que gaudeixen de la música.

El resultat d'aquesta col·laboració, un breu comentari sobre les diferents actituds que el públics de música rock i el de clàssica tenen davant d'un concert, es podia consultar fins fa ben poc a la seva secció d'Articles de música de la Web de música. Com que ja no és accessible a través d'aquesta web, el publico aquí mateix per tal de divulgar-lo.

__________________________________________________________

Perquè el públic assistent a un concert de rock es rendeix a la disbauxa, la cridòria i a la passió desfermada mentre que aquell que acudeix a un concert de música clàssica arracona aquesta passió –igual de potent- dins una cuirassa teixida a base d’un estrany aliatge d’educació, bones maneres i contenció formal?

No tinc cap dubte de que la passió que ambdós tipus de públic senten és perfectament comparable en termes de quantitat, qualitat, amplitud i profunditat. Però el que és innegable és que aquestes dues passions davant de la música en directe s’expressen de maneres ben diferents.

Tot i que en ambdues situacions el públic fidel coneix a la perfecció les peces que s’hi interpreten, és només en els concerts de rock en els que els/les assistents deixen brollar les seves emocions, ja sigui escridassant les tornades – o, fins i tot, taral·lejant mimèticament els solos guitarrístics de rigor-, ja sigui saltant i ballant electrocutadament els uns contra els altres en una catarsi orgànica aclaparadora.
S’imaginen el que li podria passar a qui, en un acte de suïcidi social, decidís aixecar-se del seu seient de llotja d’abonament anual del Liceu per intentar cantar, en la mesura de les seves capacitats, l’ària Der Hölle Rache de La Flauta Màgica? Poden visualitzar per un instant l’escarni al que es veuria sotmès?
Si ja quan algun pelacanyes musical com jo mateix acudeix a un concert de música clàssica –segurament gràcies a pertànyer al club del bon comprador del Caprabo- i, emportat per l’eufòria, s’arrenca a aplaudir en acabar el primer moviment, percep tot seguit el gran error, la gran heretgia que acaba de cometre, alertat per les mirades despectives i paternalistes d’algunes butaques adjacents. “Has ofès Txaikovski, aplaudint quan no toca” semblen dir-te acusadorament.
Sembla com si en els concerts de música clàssica, el gaudi vertader s’hagués d’aconseguir a través de la contenció –de la castració, m’atreviria a dir- d’aquesta passió per, en el moment final, donar-li sortida, sempre amb educació, via aplaudiments, “bravos” i aixecaments col·lectius per retre homenatge als intèrprets que ens han embadalit.

Vés a saber si aquest comportament ve donat per convencions socials, per les maleïdes etiquetes –sovint no confessables- d’alta i baixa cultura, o per un cúmul de diferents variables. Però tots/es obeïm cerimoniosament aquestes normes no escrites en quan creuem les portes giratòries de qualsevol auditori de prestigi.

Diria que, fonamentalment, sembla com si la música clàssica es degustés, es paladegés amb cura, mentre que la música rock es gaudís abruptament, desmesuradament, volgudament sense control, tal vegada buscant un èxtasi emocional més que intel·lectual. De fet, el públic d’un concert de rock és ben capaç de gaudir intensament –i participativament- de la interpretació d’una peça que tingui per tema principal, per exemple, un desengany amorós. I ho farà des d’una sensació de felicitat absoluta, com enfrontant-se a un tema dolorós i sortint-ne victoriós.

I potser és així perquè, en realitat, la música rock és simple; tan simple que permet enganxarse a una melodia sense esforç, quasi passivament. La presència que en les nostres vides té aquest tipus de música és absoluta. Des dels bombardeig de les radiofòrmules fins al tractament idolàtric de les seves figures més destacades –sovint emprades com a icones intel·lectuals, com a màrtirs o com a referents modals i estilístics-, patim una mena d’immersió absoluta –i voluntària- que ens facilita la seva digestió així com la possibilitat de gaudir-ne completament en una demostració pública. Aquesta simplicitat, aquesta possibilitat d’assimilació immediata és la que reforça les ganes d’acudir a un concert d’una música de la qual tens la sensació d’entendre. Tothom que gaudeix de la música rock és perfectament capaç d’emetre una crítica o una opinió sobre un concert. Però, en canvi, per opinar – i ja no dic per criticar- sobre música clàssica es té la sensació de que se n’ha de saber, que s’ha de poder distingir entre un do i un re. I és potser aquest respecte per la música el que, no existint tant primordialment en la música rock, permet desfermar-se i embogir –literalment- en sentir els primers acords del single més conegut de la banda. Els assistents a un concert de rock no troben cap tipus d’impediment en, sense entendre-hi ni un borrall de música, qualificar les habilitats vocals del cantant, les corredisses, màstil amunt, màstil avall, del guitarrista o la contundència sonora del conjunt.

La música rock, per senzilla i per propera –i per tant, per assimilada- convida a deixar-se anar, a gaudir de l’instant sense analitzar-lo, sense desbrossar-ne el contingut. Tothom sap que les més famoses tornades dels Beatles son tan buides de contingut com enganxoses les melodies que les transporten. I tot i amb això, qualsevol crític musical no dubtarà a trobar lloances grandiloqüents i superlatives per a la més horrorosa de les peces del quartet de Liverpool. Les melodies rock han vingut, des de fa més de mig segle, confeccionant la banda sonora de molts/es, acompanyant moments inoblidables –per bé i per mal-, vestint musicalment estones buides, sonoritzant pel·lícules, acompanyant-nos a tota hora. I així, quan un fanàtic del rock té la oportunitat d’assistir a un concert, a cada peça interpretada, a cada tema cerimoniosament interpretat, veu com, per davant seu, circula la seva vida, la reviu, la torna a sentir, com si fos el primer cop, com si li vingués de nou. Vers darrera vers, s’hi deixa les cordes vocals entonant himnes dubtosos, sovint tendents a la buidor però omplerts de significat gràcies al context en que van ser viscuts i, sobretot, voleiat per milers d’ànimes bessones que es despullen a l’uníson, sense vergonyes, per enlairar un crit comú, sigui d’amor o de guerra, a un espai vital intens com pocs.
I en el que tots/es coincideixen en sortir d’un concert d’aquest tipus és en estar completament abatuts físicament, després d’hores de salts, crits, embogiments i aplaudiments desmesurats. I, en definitiva, aquesta sembla ser la millor manera de definir aquesta palpable diferència entre dos públics absolutament entregats al seu gènere: la fisicitat orgànica del gaudi rock i la intel·lectualitat degustadora del d’un concert de clàssica.
D’alguna manera, sembla com si el públic de rock s’acostés a l’espectacle per integrar-s’hi en plenitud i lliurar-se passionadament a la seva catarsi personal mentre que el de clàssica sembla allunyar-se’n per poder judicar.

No deixa de ser curiós, en qualsevol cas, que temps enrere, el públic de concerts de clàssica no tingués cap mirament a l’hora de, per exemple, aplaudir entre moviments, obligant de vegades al director a repetir-lo davant l’allau ovacional. Ha estat en la modernitat que una mena de codi de conducta ha arrelat entre el públic dels auditoris mentre que, paral·lelament, naixia un moviment rock que, amb el seu propi codi identificatiu, amb les seves pròpies normes de conducta, apostava per la disbauxa, la incorrecció i la entrega, en cos i ànima –però especialment en cos- a un espectacle musical. I el més fantàstic de tot és comprovar com, tot i els codis de conducta preestablerts, el públic de clàssica no té cap mirament en fer-se sentir, en trencar el protocol esbroncant autors/es, intèrprets, orquestres i solistes, quan el resultat no és del seu grat o, sobretot, quan creu que s’ha traït l’esperit de l’obra. Les sonores esbroncades que el públic del Liceu va retre fa ben poc amb motiu d’una revisió modernitzada del Lohengrin de Wagner és un molt bon exemple de que, en contra del que a alguns/es els pugui semblar, el respectable de clàssica també té sentiments i no dubta en mostrar-ho quan la ocasió així ho requereix.

En qualsevol cas, haurem d’agrair el fet de tenir la oportunitat de gaudir de dues maneres tan diferents un art que a tots/es ens apassiona, d’una manera o d’una altra. Així, al menys, els/les amants del rock que vulguin escoltar tranquil·lament música –que n’hi ha- sense haver de suportar la cridòria i les empentes, així com aquells/es amants de la música clàssica que vulguin deixar-se anar, aplaudir quan els hi vingui de gust i taral·lejar apassionadament les tonades més apreciades –que també n’hi ha-, tenen la oportunitat de canviar l’escenari per una nit i descobrir una altra manera de gaudir de la música. Potser els agradarà i tot, qui sap.

1 comentari:

quim ha dit...

Hola Marc

He llegit el teu interessant article. De totes maneres, en algunes coses la diferència entre el públic dels concerts de rock i de música clàssica és una qüestió de grau. Dius que en els concerts de música clàssica, a diferència dels concerts de rock, la gent no canta les peces del cantant, però ¿no canta també el públic del quart i cinquè pis del Liceu les àries d'òpera? Canten de manera fonètica, com si cantessin una del Bruce Springsteen, però és clar, la diferència és que ho fan fluixet. A més, ¿els wagnerians no encenen una llumeta per llegir el libreto mentre va la representació, com si estessin a un concert d'en Llach amb encenedors? I en un concert de música clàssica, com en un concert de rock, es menja: ¿no mengen també els inevitables caramels les senyores de l'Eixample que van al Palau? . Ah, i els nyiiiiiicssss quan desemboliquen els caramels, tan molestos com els crits de les fans histèriques :)