01 d’octubre 2014

Els dos nous discos del Prince

Servidor té la teoria de que el Prince, quan se li va començar a anar la castanya, no només va canviar de nom. També, de pas, va vendre's el talent en un mercadillo de segona mà. Des que gravar aquell magnífic àlbum que es deia Symbol (bé, de fet no es deia, es dibuixava el símbol i ja està) tan sols la va encertar amb el següent (Gold experience, el darrer gran disc del mestre). A partir d'aquell moment, moment "esclavatge" amb la Warner inclòs, moment "alliberament" de la Warner inclòs, moments "jo-m'ho-produeixo-tot-solet" inclosos, el Prince no ha acabat d'entregar un disc veritablement rodó en 20 anys.

I és una pena, perquè en sap, i un tou. En sap de música, d'arrels, de barreja, de rock, de tocar la guitarra (mare meva quan es posa a tocar la guitarra!), de fer l'ase, de fer-se el divo, de ser un geni. Però en els darrers 20 anys, en els darrers 20 discs, no hi ha hagut massa moments per pensar que el geni havia tornat. Discs normalets, discs decents, discs impecables en molts aspectes però absolutament oblidables, gens memorables.

Recentment i com per tancar una de les grans històries de la història de la música, la Warner i el Prince han arribat a un acord. Per descomptat, la Warner, ara que el Prince ja no és ningú a nivell de vendes no ha tingut problemes en cedir en tot allò que abans no volia. I, per descomptat, el propi Prince, conscient de que no ven un xurro, ha tornat a casa i s'ha menjat l'orgull. Ara, ja sota el paraigües de la Warner, ha tret dos discs seguits d'una tacada (ja ho té això el Prince). Anem a pams.



El primer és aquest Art official Cage, un d'aquells discs oblidables del Prince, quasi des de la primera escolta. No hi ha sorpreses, no hi ha res que cridi l'atenció. Ningú el titllaria de mal àlbum (hi ha més música aquí que en el 90% dels àlbums que es publiquen), però la música no sempre és una qüestió de tècnica i coneixement. De vegades és qüestió de cor, de rauxa, de budells i de cor. I aquest disc és pràcticament asèptic en aquests termes.



I el segon és aquest àlbum de nom impossible, Plectrumelectrum que, compte, de fet ve signat tant pel Prince com per la seva nova banda, 3rdEyeGirl. De fet, si hem de ser justos, el disc és més de les tres integrants de la banda que del Prince. Però, ja se sap, el Prince s'acosta al micròfon, a la taula de mescles, etc. Escolta, que si ell se'l vol atribuir com a propi, doncs endavant.
No és que sigui un disc meravellós, però sí que és veritat que la sonoritat és diferent i, per tant, més interessant d'escoltar que la muntanya de discs que el Prince ens ve regalant en els darrers temps. Les 3rdEyeGirl porten al Prince a un terreny més rock i això no deixa de suposar una certa novetat.
Lamentablement, el disc tampoc no té massa moments mítics i tot plegat fa pensar que el Prince potser faria bé en canviar-se de nom de nou, a veure si amb el canvi li torna la inspiració.