20 de juliol 2014

Eels, en directe al Teatre Grec (12-7-2014)

És el tercer cop en pocs anys que el Senyor Everett s'acosta a Barcelona i que s'estigui convertint en un costum em fa molt feliç. I encara em fa més feliç comprovar que l'artífex de discs tan bells i mítics com Beautiful freak tingui ganes d'oferir, cada cop, alguna cosa diferent.
Si al 2010 a la Sala Bikini en Mr. E va entregar un repertori molt equilibrat que bevia igual de les seves peces més agressives que de les seves delicades introspeccions dels darrers discs, tres anys més tard, a la Sala Barts, es va cabussar dins del seu repertori més distorsionat, aquell que va inaugurar amb Souljacker i amb la seva barba com a senyera. I ara, un any més tard, completa el crisol amb un concert fonamentalment íntim i elegant, seleccionant les peces més fràgils (moltes dels seus darrers discs) i regalant-les amb una banda imponent disposada a repartir matisos i arranjaments pràcticament imperceptibles.

Imatge presa per Joana Puig Jodar


El marc del Teatre Grec ja definia el que havia de venir, però veure la banda vestida de comunió, deixant els xandalls de l'última ocasió al camerino va acabar de deixar clares les intencions. Per si fos poc, l'Everett va començar explicant-ho clarament. "L'últim cop vam fer rock 'n roll. Avui és diferent". I després va seguir insistint durant una bona estona: "Aquesta que tocarem ara... és molt trista."

El què, evidentment, la banda es guardava a la màniga era la possibilitat de començar de manera molt intimista i anar pujant de graduació. Cap a la meitat del concert els beats per minut van anar accelerant-se i van regalar-nos un crescendo que, tot i que mai va arribar al rock 'n roll ni a la distorsió (no tocava, no hagués estat adequat, hagués trencat la màgia) va ser molt benvingut pel públic i va acabar deixant una sensació de felicitat excelsa en el respectable.

Curiosament, en el concert de la Sala Barts, el dels xandalls i les barbes, amb un ritme frenètic, una durada curta i una intensitat sonora aclaparadora, l'Oliver Everett semblava trist, no diré que desganat, però sí trist, melangiós. En canvi, en aquest concert d'enguany, amb un repertori de tallar-se les venes, el seu bon humor va estar present des del principi i el va contagiar a tota una audiència que va acabar donant-li un bany de masses a la que aquest va atrevir-se a acostar-se a les grades.

Imatge presa per Inés Baucells
El repertori va cremar fins a 7 temes del seu darrer disc (que conté una nova fornada de joies com Parallels o Lockdown Hurricane) però no va deixar fora alguns dels seus emblemes sonors com I like Birds (la que més va engrescar al públic), My beloved monster o Last stop: this town, així com algunes belleses molt destacables dels seus darrers treballs (Mansion of Los Feliz, A line in the dirt, That look you give that guy).

Va ser una nit de pell de gallina, de plors desbocats i de matisos musicals tan imperceptibles com necessaris, amb una banda plena de virtuosos multi-instrumentistes encapçalats per un Mr. E apoteòsic en la seva vessant més dramàtica (cada co ens recorda més al Tom Waits més líric), aquella que ens ha endinsat en l'univers d'un home peculiar que ha hagut d'afrontar la vida amb una certa ironia per no sucumbir a la derrota emocional.
Torni aviat, Senyor E.