14 de juliol 2011

ZZ Top en directe al Poble Espanyol de Barcelona (13-07-2011)


Feia molt de temps que tenia ganes de veure a la Little ol' band from Texas en directe i ahir en vaig tenir l'oportunitat al sempre interessant festival estiuenc del Poble Espanyol de Barcelona. Gent de totes les edats, des de nens de 10 anys fins a avis rockers de 60, esperaven amb candeletes l'aparició dels mítics ZZ Top, els reis del boogie (amb permís del seu padrí John Lee Hooker).

El concert difícilment podia enganyar a ningú. Una banda amb quaranta anys de recorregut i uns integrants de més de seixanta no poden prometre un concert ple d'energia i passió. En aquests casos, la passió la posa el públic. I així va ser.

El trio aparegué en escena sota unes llampants túniques morades -que unes hostesses vestides molt curtes els hi tragueren en acabar el primer número- lliurant allò que millor sabent fer: rock-blues molt saturat, particularment basat en els riffs rítmics del Billy Gibbons, però molt ben vestit amb un baix tremendista i una bateria igualment contundent. Got me under pressure va ser la primera, però els de Texas disposen d'un arsenal de hits important -és el que té portar 40 anys a la carretera- i així es van anar succeint Cheap Sunglasses, Sharp Dressed Man, I'm bad, I'm Nationwide, La Grange, Tush, Gimme all your lovin', i un llarg etcètera.
Com a extres, va atacar unes poques versions, del Willie Dixon (Future blues), del B.B. King (Rock me babe) i de Hendrix (Hey Joe), totes elles molt reeixides.



Sé que no és just, però quan un grup ha publicat un disc com Fandango que mostra un directe tan potent, veure'ls amb una mobilitat reduïda (la gent al·lucinava quan es posaven a fer aquell lleuger balanceig de guitarra i baix a l'uníson, com si fos el súmmum), veure'ls atacar els temes amb un excés de professionalitat (és a dir, que tocaven com si mengessin un entrepà, com aquell que està jugant a cartes, com qui no vol la cosa, en definitiva) decep una mica. Algun que altre acudit visual (sobretot suportat en l'atrezzo, ja sigui amb barrets de blues, guitarres peludes i poc més), una simulació fluixa de complicitat entre ells, i no massa més van oferir en l'apartat de performance.


Però el que és indubtable i el que no va decebre en cap cas va ser la música. Vigorosa com sempre, saturada i contundent, amb uns riffs inoblidables, amb una tècnica guitarrística minimalista però molt efectiva -que fàcil que sembla tocar la guitarra com ho fa en Gibbons- i oferint un tipus de música que ja no es troba, un rock ancorat en el blues més destraler, més ancestral, tan a prop dels pioners com de les arrels del gènere, un terrabastall de boogie ideal per ser tocat en bars de carretera infestats de camioners de pas, dones dubtoses i ferum a gasolina.