19 de febrer 2007

Synergy - Electronic Realizations For Rock Orchestra (1975)

"Synergy is the Essence of it all... and nobody played guitar." Així conclou en Larry Fast -amagat darrera el pseudònim Synergy- el seu primer llarga durada. I és una frase ben encertada si tenim en compte que en Fast, amb el seu projecte Synergy va ser un dels pioners en el món de la música electrònica i va ser gràcies a ell, juntament amb altres experimentadors nats com els Tangerine Dream, que el gènere musical basat en díodes, vàlvules, uns i zeros, va vestir-se de llarg i va rebre, per mèrits propis, l'etiqueta de música seriosa.

Allà pels voltants de 1975, els discs que de música electrònica es publicaven s'emmarcaven en l'estela marcada pel Switched on Bach de la Wendy Carlos. Es tractava d'aprofitar el ganxo comercial de la tecnologia sintètica sobre un repertori clàssic -Bach, posem per cas- per oferir interpretacions absolutament lineals que farien enrojolar al geni d'Eisenach. Esgotat el repertori clàssic, li va tocar el torn a temes pop tamisats electrònicament -no podria definir la sensació de fàstic que produeix escoltar una cosa tan orgànica com l'Scarborough fair de Simon & Garfunkel en versió electro-festiva-, però la música enllaunada no deixava de ser, exclusivament, un territori per a la reinterpretació anecdòtica.
Visionaris com en Fast van permetre donar un ferm pas endavant reivindicant els instruments de síntesi com a veritables fonts d'art musical i, mentre que els alemanys Tangerine Dream optaven per definir un estil totalment nou de música que no fos interpretable més que gràcies a la tecnologia, en Fast preferí abordar una mena de rock progressiu sempre tendent a la ornamentació extensa i rica.

Els cinc temes que s'escampen al llarg del disc mantenen sempre un to èpic, magnificent, puntejat ocasionalment per passatges més juganers on les melodies prenen cos i demanen protagonisme per damunt dels habitualment aclaparadors entreteixits orquestrals -però sense orquestra, és clar-. Tot i així, els escenaris més bells els dibuixa en Fast quan opta per la grandiloqüència i la hipèrbole sonora, encadenant línies inorgàniques de composició sòlida i estructura voluble.
Particularment remarcable resulta el tema que tanca l'àlbum, Warriors, on, en el seu moviment central, les línies melòdiques neixen, es desenvolupen, s'entrecreuen enjogassadament amb altres, s'estabilitzen, moren i deixen espai per a noves hordes simfòniques que arrassaran amb tot el que abans hi creixia.

Amb el seu exèrcit electrònic (Mini Moogs, Expanders, Mellotrons, etc.), en Larry Fast sotmet a un procés de galvanització guitarres, violins, percussions de tota mena, instruments orgànics en definitiva, per insuflar-los nova vida, una vida diferent -mai no busca la imitació tímbrica-, una vida alternativa en la que sonar nou i reverberar en l'espai com si existissin de debò i no fossin només una tecla polsada, una partitura programada o una simple reacció elèctrica transportada per entre un insondable garbuix de cables.

En la portada del disc, obra de Charles Magistro, observem com damunt d'una fotografia d'un món orgànic real en forma de ciutat derruïda i apareixen dibuixades, com sorgides de la terra, unes estructures de forma sintètica que, suggereixen l'adveniment d'una nova era en la que allò que no és real, allò inorgànic, sembla tenir una posició preponderant i exercir un influx dominant envers allò que l'ha precedit. Tota una declaració de principis.

Synergy publicaria més endavant àlbums probablement més aconseguits i més rodons que aquest debut, però l'impacte que en la seva època va tenir i la influència que en generacions posteriors a vingut exercint bé mereix una escolta detallada i una degustació minuciosa de la miríada de detalls sonors que aquesta joia clàssica ens regala.

The Platters (50's i 60's)

Submergits (voluntàriament) en l'allau de novetats sota la qual les discogràfiques tenen a bé enterrar-nos, cal, més que mai, deixar que les orelles reprenguin audicions pretèrites; allò que s'anomenen, els clàssics.

I un dels grups clàssics de pop que més va marcar els dos lustres dels 50 i 60 arreu del món va ser aquest quintet de l'assolellada California: els Platters. Probablement arraconats després de patir una mena d'intoxicació per la sobreexposició a la que tots/es vam ser obligats i de ser un dels "imprescindibles" dels guateques espanyols dels 60 i 70 (aquí, ja se sap, sempre fem 10 anys tard) els Platters segueixen revelant-se com un conjunt perfectament harmonitzat i de frescor perenne.

Els Platters, això si, no haguessin estat ningú de no ser per la ma de Buck Ram, un espavilat productor que va veure en aquest quintet negre unes possibilitats comercials espaordidores que ningú més va ensumar. En Ram se'ls emportà a la omnipotent Mercury Records, va canviar-los l'estil musical, la posa i fins i tot la seva vestimenta per tal de convertir-los en un producte musical de primera línia que havia de convertir-se en el primer grup format únicament per integrants de raça negra en tastar els cims de les llistes d'èxits. Entre els canvis musicals, en Buck Ram va decidir deixar el pes de les interpretacions majoritàriament al tenor Tony Williams, va afegir-hi una veu femenina, la Zola Taylor, com a contrapunt i els va enquadrar definitivament en el que s'anomenà el doo-wop -un gènere musical que es caracteritzava per l'ús vocal dels arranjaments, sovint emprats en forma onomatopeica-, però interpretant peces provinents al 50% del rock 'n roll i del R&B. El còctel funcionà a les mil maravelles, permetent-los accedir a un status d'estrelles que pocs afroamericans havien aconseguit en aquells temps.

Encara avui en dia, cinquanta anys més tard, es poden gaudir amb intensitat les peripècies vocals de l'Smoke gets in your eyes, la suavitat envellutada del Remember when o la vena més negra del Temptation o del mític Only you.

En aquesta ressenya he optat per no decidir-me per cap àlbum en concret dels Platters. I això és així perquè, de fet, cap dels seus àlbums mereix veritablement la pena. Aquest és una d'aquelles formacions musicals que no requereixen de res més que un bon recopilatori per tal de gaudir fins defallir dels temes que han passat a la història, deixant per als fans i mitòmans els àlbums d'estudi que contenen, en comptagotes, aquests mateixos èxits escampats entre tones de palla musical dels 50's totalment obviables i que el passar del temps s'ha encarregat amb mestratge d'esborrar de la memòria col·lectiva.
Això si, un avís: compte amb les recopilacions de preus reduïts. L'explicació requereix temps però no per això deixa de tenir sentit explicar-la. Passats els anys de glòria, el grup va ser desmantellat. Els seus integrants, amb l'autoestima ben alimentada, decidiren, tots cinc, encetar, com si d'una franquícia es tractés, diferents còpies del grup que els havia aportat la fama i el respecte (i si, els diners). Amb el pas del temps, aquest sistema de franquícia sembla haver funcionat doncs, avui en dia, es comptabilitzen més de 100 (si, si, cent) grups amb noms tan esplèndids com The Original Platters, Platters The Original Ones, The Unforgettable Platters i així fins a un llarg etcètera de combinacions diferents de noms per poder continuar fent gires arreu del món (no fa pas massa un d'ells va aterrar a Barcelona). I tots aquests grups, que practiquen una mena de modernització del repertori original, destaquen per un nivell de perícia vocal francament inferior las originals i per un so absolutament encartronat i demodé -quasi tan com la pròpia paraula demodé i com qui la fa servir- que proporciona desencisos profunds a qui s'atreveix a comprar, encara que sigui per error, un dels seus discs.

Per tant, i tornant a l'avís, compte amb els recopilatoris dels Platters que, tot anunciant que es tracta dels originals, et col.loquen un cd mal gravat, de pèssima qualitat, darrera de portades confeccionades en deu minuts i l'ofereixen a uns preus irrenunciables. La única manera que tenim de distingir les veritables joies dels Platters és cercant aquells recopilatoris produïts per la seva discogràfica d'aquell moment, la Mercury -després gestionada per Universal- o aquells que especifiquin clarament que contenen el material gravat en aquella època als mítics estudis de la mateixa Mercury.
Qualsevol venedor/a especialitzat/da us podrà recomanar el millor recull en catàleg i, tot i que obligats a desembutxacar alguns euros de més, l'adquisició proporcionarà veritable plaer i moltes hores de bons i glamourosos records sonors.

17 de febrer 2007

Lily Allen - Alright Still (2007)

El gènere que practica la Lily Allen quasi bé el podríem batejar com a "lolly-pop". Això vindria a ser un joc de paraules entre un gènere com a tal (el pop) i una piruleta (lollypop en anglès). I perquè la piruleta? Doncs perquè la Lily Allen, com la Natasha Bedingfield, la Fergie dels Black Eyed Peas o quaranta-mil jovenetes mes semblen cantar com si llepessin un dolç de tan exagerades que les seves amanerades vocalitzacions resulten, aprofitant qualsevol "L" per treure la llengua i posar ferm al personal masculí. Si a sobre la noia en qüestió té 22 anyets i un d'aquests aspectes de Lolita sortida d'un reformatori que no només calenta al personal sinó que et fa pensar que, a sobre, et castigarà, l'èxit comercial està assegurat.

Ara bé, deixem-ho clar: sóc un home. Així que us confesso que m'encanta aquest disc de la Lily (ella em permetria tutejar-la), i tot seguit passo a explicar-vos totes les mentides necessàries per intentar convèncer-vos de que val la pena, sigueu home o dona, escoltar i gaudir d'aquest Alright, Still, i aíxí, de pas, no sentir-me culpable cada cop que l'escolto (tot mirant la portada i les fotos interiors).

Carregada d'aquesta insolència pròpia de la pubertat avançada, la Lily Allen es situa molt a prop (potser massa i tot) de pop ballable a l'estil de la Kelis. Contundència percussiva ben treballada i força variada, melodies simplistes pronunciades amb concupiscència juvenil que no deixen quasi espai per paratges instrumentals, aquestes son les seves senyes d'identitat. La Allen és per tot arreu en aquest el seu primer disc: escriu les seves cançons i acapara el metratge dels seus temes de dalt a baix. El conjunt sona bé, molt bé; la londinenca juga a mostrar-se innocent en les tonades però reserva la seva mala bava per les lletres, veritable puntal d'aquest disc ideal per engrescar una festa ensopida.
La temàtica, fonamentalment, s'acosta a la mateixa de gent com, per exemple, la Pink: sóc jove, vaig de marxa, m'espanto jo mateixa els paparres nocturns i no lligo perquè no vull, que si no...
Des de l'Smile que obre el disc, on rebutja el seu ex-company quan aquest vol reprendre la relació, fins a la divertidíssima Knock 'em Out on ens brinda un bon ventall d'excuses per allunyar els enganxosos de barra que intenten lligar-se-la (estic prenyada, tinc la sífilis, me n'haig d'anar que se'm crema la casa, etc.) passant per la simpàtica LDN on ens explica un viatge en bicicleta pels carrers de Londres on comprova la veritable realitat de les coses que s'hi veuen, la seva insolència omple les pistes d'aquest compacte eixerit i divertit com pocs.

En definitiva, si la Kelis no la denuncia per plagi, aquest treball ple a vessar de potencials singles per a les radiofòrmules de tot el món, picarà fort, i de ben segur que els propers treballs d'aquesta inquieta joveneta seguiran gaudint de gran acceptació per part de molt gent; calculo que de la meitat de la població, més o menys.

14 de febrer 2007

John Mayer - Continuum (2006)

Grata, molt grata la sorpresa que m'ha donat en John Mayer amb aquest bellíssim treball enquadrat en les fronteres de l'R&B però que beu de fonts bluesy i soul amb resultats dolcíssims.
De bones a primeres, cal matisar que en Mayer és de raça blanca. I cal fer-ho perquè la seva música sona tan negra, la seva veu recorda tan a mites de la talla de Marvin Gaye que un no diria mai que aquest jove de Connecticut tingués la pell pàlida. Potser és l'ànima la que té negra.

Solcant les rítmiques habituals de l'R&B més comercial, ben embolcallat per una producció clarament AOR (la mateixa etiqueta que pot englobar el pop enllaunat d'en Michael Bolton o els àlbums de l'Eric Clapton que en Phil Collins va perpetrar-li des de la cabina de producció), en John Mayer s'atreveix a decorar aquest vestit orientat a les radiofòrmules nord-americanes amb tot un seguit de pedres precioses que, sense allunyar-lo d'aquest destí ineludible, l'eleven a una categoria superior, la que ocupen aquells/es que saben convertir les vulgaritats més anodines en obres d'art enlluernadores i eternes. Sigui amb una guitarra rítmica rica, juganera i enginyosa, sigui amb unes melodies arrambades al soul, o amb un rampell de blues elèctric, la riquesa sonora d'aquest Continuum deixa embadalit qualsevol parell d'orelles que es prestin a regals suggerents. A mesura que avança el solc, en Mayer sona dolç, directe, enrauxat -sobretot quan ataca una digníssima versió del Bold as love d'en Hendrix-, càlid, proper i/o entremaliat en un ventall divers i ric com pocs.

Molt per sobre d'altres productes similars i que, probablement, acabin enduent-se la fama -com l'infumable John Legend-, John Mayer ens ensenya unes cartes que ja coneixem però jugades de tal manera que un apostaria fort i a cegues pel talent innat d'aquest dignificador de l'etiqueta anomenada comercial.

13 de febrer 2007

Kasabian - Empire (2006)

Aclaparador aquest segon àlbum dels de Leicester; així, sense més. Trobant un just equilibri entre les textures distorsionades de les guitarres del rock dels 70 (amb reminiscències T-Rex) i la electrònica ballable a l'estil dels Goldfrapp (o, tornant als origens, de Giorgio Moroder i el seu Euro-pop), els Kasabian s'apropien de les seves (moltes) influències per trobar un còctel demolidor de ganxo ineludible i refrescant resultat.

On els anglesos troben més sortida és en la seva combinació espontània de secció rítmica lleugerament mecànica -sense trepitjar terrenys electrònics-, guitarres distorsionades però sempre en delicada concordança i un teixit de veus en cor massiu que evoquen imatges èpiques sobre unes melodies pop força enginyoses.

Tot i que molt més elaborat -sobretot en la producció- que el seu debut homònim, del que no queda cap dubte és que els Kasabian saben manufacturar rock de primera amb pocs elements (ben coneguts) i ben emprats. La perfecció matemàtica de Stuntman (quina arrencada!), la vena retro de Shoot the runner o el cadenciós vaivé de By my side, es conjuminen en un producte d'el·laboració precisa, potser amb un lleuger regust a menjar precuinat però amb la riquesa i la inspiració suficients com per fer-ne un àpat d'allò més saborós.

10 de febrer 2007

The Black Keys - Thick Freakness (2003)

El guitarrista Patrick Carney i el bateria Dan Auerbach van ser dos dels joves que es van citar en el sotan del primer per tal de formar una banda de rock. Quan, de tots els citats, es van trobar que només ells dos hi havien acudit, van decidir, peti qui peti, tocar sense acompanyament, ells dos solets. I així va nèixer una de les bandes de revival blues-rock, un combo format únicament per bateria, guitarra i veu que, tot i la presumible debilitat del seu so, sonen més contundents que moltes de les formacions de rock clàssic més reconegudes.

Un bitllet d'anada a les arrels del blues-rock dels 70, això és el que son els Black Keys. Ancorats en el so lo-fi dels 70 (emprant mètodes de gravació casolans, deixant sense polir el so resultant, permetent la incursió involuntària de sorolls de l'estudi, etc.) i transportats per una sonoritat crua i bruta a més no poder, els Black Keys (les tecles negres) inciten a comportaments primaris treballant una bateria contundent, una guitarra distorsionada indiscriminadament, i una veu modulada i propera a l'acoblament. Es un so sense concessions, esfereïdor en la seva potència. Es com una bola massissa de foc roent que cau muntanya avall, esclafant com una piconadora d'alt tonatge tot allò que troba al seu pas.

I tal com ells mateixos mostren en la portada d'aquest àlbum de petjada profunda, alguns/es poder requeriran d'una mica de vaselina per tal de poder encaixar un àlbum de sonoritat tan directa com aquest.

Sovint comparats amb un altre grup de reduïdes dimensions com els White Stripes, els Black Keys juguen la basa de la cruesa més que la de la simplicitat dels germans White. El duet d'Akron juga amb foc i ens crema.
Produït en una única sessió de gravació de catorze hores a l'estudi del bateria, aquest Thickfreakness no deixa d'esbotzar-te les oïdes a cop de rock estimulant aquella sensació de feresa tribal que tots/es els/les amants del rock portem a dins i que, potser, amb el pas del temps i l'aparició de succedanis de pa sucat amb oli, s'havia posat a hibernar a l'espera de tornar a treure les urpes.

05 de febrer 2007

Públic(s)

La Carme Miró ha tingut la gentilesa de demanar-me quatre ratlles per incloure-les en la seva magnífica web dedicada a la música, al seu ensenyament i amb un munt de recursos sobre educació musical, articles, weblogs i, en definitiva, un munt de continguts de qualitat que agradarà a tots/es aquells/es que gaudeixen de la música.

El resultat d'aquesta col·laboració, un breu comentari sobre les diferents actituds que el públics de música rock i el de clàssica tenen davant d'un concert, es podia consultar fins fa ben poc a la seva secció d'Articles de música de la Web de música. Com que ja no és accessible a través d'aquesta web, el publico aquí mateix per tal de divulgar-lo.

__________________________________________________________

Perquè el públic assistent a un concert de rock es rendeix a la disbauxa, la cridòria i a la passió desfermada mentre que aquell que acudeix a un concert de música clàssica arracona aquesta passió –igual de potent- dins una cuirassa teixida a base d’un estrany aliatge d’educació, bones maneres i contenció formal?

No tinc cap dubte de que la passió que ambdós tipus de públic senten és perfectament comparable en termes de quantitat, qualitat, amplitud i profunditat. Però el que és innegable és que aquestes dues passions davant de la música en directe s’expressen de maneres ben diferents.

Tot i que en ambdues situacions el públic fidel coneix a la perfecció les peces que s’hi interpreten, és només en els concerts de rock en els que els/les assistents deixen brollar les seves emocions, ja sigui escridassant les tornades – o, fins i tot, taral·lejant mimèticament els solos guitarrístics de rigor-, ja sigui saltant i ballant electrocutadament els uns contra els altres en una catarsi orgànica aclaparadora.
S’imaginen el que li podria passar a qui, en un acte de suïcidi social, decidís aixecar-se del seu seient de llotja d’abonament anual del Liceu per intentar cantar, en la mesura de les seves capacitats, l’ària Der Hölle Rache de La Flauta Màgica? Poden visualitzar per un instant l’escarni al que es veuria sotmès?
Si ja quan algun pelacanyes musical com jo mateix acudeix a un concert de música clàssica –segurament gràcies a pertànyer al club del bon comprador del Caprabo- i, emportat per l’eufòria, s’arrenca a aplaudir en acabar el primer moviment, percep tot seguit el gran error, la gran heretgia que acaba de cometre, alertat per les mirades despectives i paternalistes d’algunes butaques adjacents. “Has ofès Txaikovski, aplaudint quan no toca” semblen dir-te acusadorament.
Sembla com si en els concerts de música clàssica, el gaudi vertader s’hagués d’aconseguir a través de la contenció –de la castració, m’atreviria a dir- d’aquesta passió per, en el moment final, donar-li sortida, sempre amb educació, via aplaudiments, “bravos” i aixecaments col·lectius per retre homenatge als intèrprets que ens han embadalit.

Vés a saber si aquest comportament ve donat per convencions socials, per les maleïdes etiquetes –sovint no confessables- d’alta i baixa cultura, o per un cúmul de diferents variables. Però tots/es obeïm cerimoniosament aquestes normes no escrites en quan creuem les portes giratòries de qualsevol auditori de prestigi.

Diria que, fonamentalment, sembla com si la música clàssica es degustés, es paladegés amb cura, mentre que la música rock es gaudís abruptament, desmesuradament, volgudament sense control, tal vegada buscant un èxtasi emocional més que intel·lectual. De fet, el públic d’un concert de rock és ben capaç de gaudir intensament –i participativament- de la interpretació d’una peça que tingui per tema principal, per exemple, un desengany amorós. I ho farà des d’una sensació de felicitat absoluta, com enfrontant-se a un tema dolorós i sortint-ne victoriós.

I potser és així perquè, en realitat, la música rock és simple; tan simple que permet enganxarse a una melodia sense esforç, quasi passivament. La presència que en les nostres vides té aquest tipus de música és absoluta. Des dels bombardeig de les radiofòrmules fins al tractament idolàtric de les seves figures més destacades –sovint emprades com a icones intel·lectuals, com a màrtirs o com a referents modals i estilístics-, patim una mena d’immersió absoluta –i voluntària- que ens facilita la seva digestió així com la possibilitat de gaudir-ne completament en una demostració pública. Aquesta simplicitat, aquesta possibilitat d’assimilació immediata és la que reforça les ganes d’acudir a un concert d’una música de la qual tens la sensació d’entendre. Tothom que gaudeix de la música rock és perfectament capaç d’emetre una crítica o una opinió sobre un concert. Però, en canvi, per opinar – i ja no dic per criticar- sobre música clàssica es té la sensació de que se n’ha de saber, que s’ha de poder distingir entre un do i un re. I és potser aquest respecte per la música el que, no existint tant primordialment en la música rock, permet desfermar-se i embogir –literalment- en sentir els primers acords del single més conegut de la banda. Els assistents a un concert de rock no troben cap tipus d’impediment en, sense entendre-hi ni un borrall de música, qualificar les habilitats vocals del cantant, les corredisses, màstil amunt, màstil avall, del guitarrista o la contundència sonora del conjunt.

La música rock, per senzilla i per propera –i per tant, per assimilada- convida a deixar-se anar, a gaudir de l’instant sense analitzar-lo, sense desbrossar-ne el contingut. Tothom sap que les més famoses tornades dels Beatles son tan buides de contingut com enganxoses les melodies que les transporten. I tot i amb això, qualsevol crític musical no dubtarà a trobar lloances grandiloqüents i superlatives per a la més horrorosa de les peces del quartet de Liverpool. Les melodies rock han vingut, des de fa més de mig segle, confeccionant la banda sonora de molts/es, acompanyant moments inoblidables –per bé i per mal-, vestint musicalment estones buides, sonoritzant pel·lícules, acompanyant-nos a tota hora. I així, quan un fanàtic del rock té la oportunitat d’assistir a un concert, a cada peça interpretada, a cada tema cerimoniosament interpretat, veu com, per davant seu, circula la seva vida, la reviu, la torna a sentir, com si fos el primer cop, com si li vingués de nou. Vers darrera vers, s’hi deixa les cordes vocals entonant himnes dubtosos, sovint tendents a la buidor però omplerts de significat gràcies al context en que van ser viscuts i, sobretot, voleiat per milers d’ànimes bessones que es despullen a l’uníson, sense vergonyes, per enlairar un crit comú, sigui d’amor o de guerra, a un espai vital intens com pocs.
I en el que tots/es coincideixen en sortir d’un concert d’aquest tipus és en estar completament abatuts físicament, després d’hores de salts, crits, embogiments i aplaudiments desmesurats. I, en definitiva, aquesta sembla ser la millor manera de definir aquesta palpable diferència entre dos públics absolutament entregats al seu gènere: la fisicitat orgànica del gaudi rock i la intel·lectualitat degustadora del d’un concert de clàssica.
D’alguna manera, sembla com si el públic de rock s’acostés a l’espectacle per integrar-s’hi en plenitud i lliurar-se passionadament a la seva catarsi personal mentre que el de clàssica sembla allunyar-se’n per poder judicar.

No deixa de ser curiós, en qualsevol cas, que temps enrere, el públic de concerts de clàssica no tingués cap mirament a l’hora de, per exemple, aplaudir entre moviments, obligant de vegades al director a repetir-lo davant l’allau ovacional. Ha estat en la modernitat que una mena de codi de conducta ha arrelat entre el públic dels auditoris mentre que, paral·lelament, naixia un moviment rock que, amb el seu propi codi identificatiu, amb les seves pròpies normes de conducta, apostava per la disbauxa, la incorrecció i la entrega, en cos i ànima –però especialment en cos- a un espectacle musical. I el més fantàstic de tot és comprovar com, tot i els codis de conducta preestablerts, el públic de clàssica no té cap mirament en fer-se sentir, en trencar el protocol esbroncant autors/es, intèrprets, orquestres i solistes, quan el resultat no és del seu grat o, sobretot, quan creu que s’ha traït l’esperit de l’obra. Les sonores esbroncades que el públic del Liceu va retre fa ben poc amb motiu d’una revisió modernitzada del Lohengrin de Wagner és un molt bon exemple de que, en contra del que a alguns/es els pugui semblar, el respectable de clàssica també té sentiments i no dubta en mostrar-ho quan la ocasió així ho requereix.

En qualsevol cas, haurem d’agrair el fet de tenir la oportunitat de gaudir de dues maneres tan diferents un art que a tots/es ens apassiona, d’una manera o d’una altra. Així, al menys, els/les amants del rock que vulguin escoltar tranquil·lament música –que n’hi ha- sense haver de suportar la cridòria i les empentes, així com aquells/es amants de la música clàssica que vulguin deixar-se anar, aplaudir quan els hi vingui de gust i taral·lejar apassionadament les tonades més apreciades –que també n’hi ha-, tenen la oportunitat de canviar l’escenari per una nit i descobrir una altra manera de gaudir de la música. Potser els agradarà i tot, qui sap.