27 març 2015

El 'Lucky' dels Daft Punk interpretat per 10 guitarristes famosos


Bé, 10 guitarristes no, només un! L'André Antunes és un crac de la guitarra i ho demostra aquí adaptant-se a 10 estils completament diferents per afegir-se a sobre de la base del tema de la banda francesa. Aquesta és la llista:

#1 Carlos Santana
#2 Steve Vai
#3 Kurt Cobain
#4 Angus Young
#5 Slash
#6 Brian May
#7 Mark Knopfler
#8 Tom Morello
#9 Joe Satriani
#10 Eddie Van Halen

El més impressionant de tot és que la seva imitació, a banda de ser perfecta, encaixa a la perfecció amb el 'Lucky', i li afegeix a les connotacions ballables del tema una potència guitarrera espectacular. Un no sap si moure els peus o fer un headbanging!
Tot això m'ho ha passat el bon amic Noel, que sap dels meus gustos i tenia clar no només que m'agradaria sinó que em deixaria absolutament bocabadat.

31 gener 2015

Steeleye Span - Rocket cottage (1976)

Fa molts anys que el Commoner's crown dels Steeleye span es compta entre els meus discs favorits. He trigat força temps a trobar el valor d'atansar-me a un altre dels seus àlbums, sempre atemorit de caure en la més absoluta decepció i desencís. Però aquest Rocket cottage és qualsevol cosa menys una decepció.

Si bé va ser un disc que es va gravar amb una certa celeritat i pressió -el punk ja havia irromput i el folk, per descomptat, en va pagar els plats trencats- hi ha peces precioses i que, per descomptat, encaixen perfectament amb aquella mena de revisió en clau rock del folk de llegendes, fades i gnoms entremaliats.
Si bé a Commoners crown les històries eren cruentes, sàdiques i fins i tot gore, aquí el to és més moderat en aquest sentit, i si bé hi seguim trobant revenges cruels ("ballaré sobre la teva tomba dotze mesos i un dia", li canta una amant despietada), éssers fantasiosos (com el Rei de les fades) o bruixes totpoderoses (enumerades a The twelve witches). Però també hi ha espai per la crítica a la noblesa i la gent rica, un himne pacifista i la història d'un jove que fuig després d'haver matat a un escuder i s'encomana a una monja per tal de que l'amagui dels seus perseguidors.

Arranjat de manera poderosa, amb un reforçament de la línia rítmica i de la guitarra (són un grup de folk que vol sonar rock, no a l'inrevés), el disc es completa amb l'interludi fantàstic que és The Bosnian hornpipes (amb els seus joc de veus), l'instrumental Sligo maid (només a mi em recorda als seus coetanis Yes?) i amb una versió de la patètica Camptown races gravada sense assajar i que, francament, millor hagués estat deixar fora del disc.
Segueixo preferint el Commoner's crown, definitivament, però seria absurd no reconèixer-li a aquest Rocket cottage el mèrit musical i l'habilitat en la barreja d'arrels folkie i rock de mitjan anys 70.


26 gener 2015

Play George Gershwin - Buddy De Franco & Oscar Peterson (1954)

Me n'assabento a través de la revista La ruta del jazz de la mort del clarinetista Buddy De Franco, cinquanta per cent d'un dels meus discs de jazz favorits, el que dóna títol a aquest article. Un dia de Desembre del 1954, s'ajuntà amb el gran Oscar Peterson (l'altre cinquanta per cent) per retre homenatge a Gershwin, tot enarborant un setlist que beu dels clàssics del cançoner del mestre. Els acompanya l'orquestra del Russel Garcia al qual potser caldria donar-li un altre cinquanta per cent, encara que sumi més del què toca, que el resultat bé s'ho val.

I és que aquest disc, que m'ha acompanyat durant molts anys, és una delícia. I ho és perquè conjumina a la perfecció la dolçor d'ambdós solistes, fent servir l'orquestra del Garcia com a aglutinador. I així, mentre repassen 'S wonderful, They can't take that away from me, I got rhythm o It ain't necessarily so, l'èmfasi en la melodia es manté i la delicadesa es cuida i es valora. Que consti, però, que quan cal prémer l'accelerador, tant els solistes com l'orquestra si atansen amb rigor i fermesa, però un no ha deixat mai de tenir la sensació de que aquest és un disc més proper al sentimentalisme que la feresa i la garra, a pesar de la potent i alhora juganera Strike up the band o de la potent I got rhythm.

És, per dir-ho així, la música que un esperaria escoltar en alguna sala de festes elegant i refinada. Hi ha moments per a la disbauxa, però aquests són pocs i, en tot cas, molt controlats, que els vestits s'arruguen i no val a suar ni a perdre les maneres. Aquesta mena de distinció acompanya la major part de les peces i tan sols es perd lleugerament en atacar el It ain't necessarily so, tema que, per la seva procedència (el musical Porgy & Bess), sembla portar una mica de la cadència ravalera a un conjunt força mesurat.
Si de cas, aquesta pot ser l'únic retret que hom li podria engegar en aquest disc bell i elegant: la manca d'atreviment i de disbauxa. No tocava, no era el moment, en tot cas. Aquí del què estem parlant, senyores i senyors, és d'elegància. La del De Franco i la del Peterson. Reverència i minut de silenci.


24 gener 2015

Tangerine Dream - Stratosfear (1976)

La música electrònica dels setanta, la dels pioners, mai no m'ha arribat a tocar massa endins. La parafernàlia sintètica m'allunya, les bases rítmiques no m'atrapen, els acords que entren tan suaument com surten sempre m'han deixat fred. (I això que el meu amic i músic, Toni Segarra, es va esforçar molt en fer-me'n una mica de pedagogia). I és que un té la sensació que l'accessibilitat que els teclats i diversos aparells brinden als no-músics permet que molts puguin composar peces sense un gran esforç i, per descomptat, sense base musical sòlida al darrera.

Però, de tant en tant, un s'ha de menjar les paraules. I amb aquest (i altres) discs de la banda Tangerine Dream, toca fer-ho sovint. I toca fer-ho perquè la seva vessant tècnica deixa pas a la musical, a la compositiva. Ja no es tracta d'anar prement botonets a veure quan sona bé, ara té a veure amb la melodia, amb els arranjaments, amb la música, en definitiva.

El grup alemany, referència absoluta en el seu camp, arribava al seu Stratosfear havent ja entregat diversos discs de gran magnitud (Phaedra, Rubycon i Ricochet) i es trobava, probablement, en el cim de la seva creativitat, conjugant perfectament la tècnica amb la sensibilitat. Quan els seus seguidors encara buscaven com imitar la seva sonoritat, la banda de l'Edgar Froese (mort fa tan sols uns dies), seguia endavant i li regalava a la música electrònica l'estatus artístic que mereixia.

El disc ja arrenca amb delicadesa i precisió melòdica: una seqüència fluctuant serveix de llenç per una tonada que de sobte gira cap a la grandiositat, en un bonic crescendo que ja situa l'oient en un estat de suspensió. I sembla aquí com si, a diferència dels seus primers discs -i de bona part de la producció electrònica/new age de l'època-, fossin més importants les pinzellades que el pinzell. I, alhora, més important la pinzellada que el llenç. Les melodies manen, la música ha guanyat. La tecnologia accepta la seva submissió i acompanya, entrega, serveix, però no dicta ni dirigeix.
I així, el disc es desplega de manera natural i, sobretot, orgànica. Més enllà de l'exèrcit de sintetitzadors (moogs, mellotrons, etc.) la banda encerta en deixar espai per les guitarres i el baix, fent que allò sintètic abraci allò analògic. El tema homònim que obre el disc és meravellós, però no el desmereixen altres peces com la magnètica 3am at the border of the marsh from okefenokee, d'una sensibilitat exquisida, evitant els efectismes habituals i evocant i suggerint més que imposant metralla digital.


La fluctuant formació de la banda aquí estava integrada pel mateix Froese (l'únic membre present en totes les alineacions), el Christopher Franke i el Peter Baumann, tot conformant la més sòlida de les combinacions, la que, des de principis de dècada, havia de portar a Tangerine Dream a la categoria de mite. En Baumann abandonaria el grup un disc i un any més tard per emprendre una carrera en solitari, deixant al Franke i al Froese amb la batuta i, perquè no dir-ho, una mica coixos, doncs mai més la banda va ser capaç de repetir una dècada com la dels setanta.

És precisament per això que cal apreciar encara més aquest brillant Stratosfear, cim d'una carrera amb alts i baixos que, en tot cas, mai va deixar de ser referent i líder. Amb la desaparició de l'Edgar Froese se'n va un pilar indiscutible de la música moderna, que influencià de manera notòria molts gèneres que encara havien de néixer i el llegat del qual encara podem sentir avui en dia.


11 gener 2015

Steely Dan - Gaucho (1980)

Per mi, els Steely Dan han estat sempre el grup de pop perfecte. La seva aproximació melòdica amb unes certes tendències al smooth jazz els ha col·locat sempre en els llocs més gastats de la meva estanteria. Mai no he acabat d'entendre de què parlaven, doncs les seves lletres sempre m'han semblat críptiques. Però, potser precisament per això, sempre m'han fascinat.

Ara faré de vell amargat, però si un compara el pop que es feia i es venia (aquesta gent, els Steely Dan, eren supervendes, amb diversos números u) als 70 amb el que ens ve torturant avui en dia (de bon pop se n'ha seguit fent, però ni de broma és supervendes i encara menys número u), fa com vertigen. Només un detall, per tal de que us en feu a la idea: els Steely Dan (format pel Donald Fagen i el Walter Becker) eren un grup d'estudi, pràcticament només d'estudi.

Què vol dir això? Que eren creadors, no intèrprets. Que mai els va interessar rodejar-se de masses cridaneres, posar les seves cares a les portades i, en general, vendre la seva imatge. Ells, si venien alguna cosa, era la seva música. La composaven a quatre mans i es ficaven a l'estudi, tot demanant a diversos músics amb molt de talent que interpretessin els seus temes (Mark Knopfler, Michael McDonald, Patti Austin, David Sanborn, Wayne Shorter, Lee Ritenour, etc.). Ells tan sols romanien darrera la taula de mescles i coordinaven el procés (bé, el Donald Fagen també hi acabà posant la veu, a pesar de les seves reticències). El resultat va ser una desena d'àlbums deliciosos, plens de melodies originalíssimes i arranjaments de primera, amb una barreja ben sòlida d'elements del funk, del rythm 'n blues i, com dèiem, del jazz.

En aquest Gaucho, l'últim dels seus discs abans de partir peres durant una dècada, hi trobem tots aquest elements (fins i tot el Knopfler hi és convidat, en el tema "Time out of mind"). I, tot i que havien de deixar orfes als seus seguidors durant tant de temps -fins al seu comeback al 1993-, la seva sòlida discografia demostraria estar a prova de modes i d'èpoques, donada la seva riquesa i obsessió pels detalls.


19 desembre 2014

Les millors portades de discos de Nadal

Repàs musical als millors discos de Nadales de la història de la música. Bé, si no són els millors, sí tenen les millors portades.

Més que el George Michel, ens preocupa el seu company, en .... sí, home... eeeel... bé, el seu company.

Ostres... fot una cara, el Rico, de passar-s'ho bé per Nadal...

Ja es veu, ja, que els Nadals amb els Papas i les Mamas són genials...

Diuen les males llengües que el que tenen al cap no és neu...

No sé com ha de sonar una trompeta tapada amb boles de Nadal, però a Tijuana mai ha nevat.

Més que 'cool', jo ho veig una mica 'cold'. On va el Jethro (o és el Homer?) amb un xilòfon?

No tenim massa clar com se la van empescar per relacionar al Coronel de KFC amb els Nadals. És per la missa del gall?

Qualsevol li diu que no vol celebrar els Nadals amb ell, a l'Ivan...

Tenien diners per un arbre i per una model, però no per anar a fer la foto a una casa de debò (i no en un decorat).

La Margret és una de les Wilson Phillips? 0_o

Serà feliç, l'any nou, però serà pobre i passarem gana. Amb 4 serpentines no n'hi ha prou per fer ambient de Nadal...

Que sí, que la tradició dels minstrels era que un blanc es pintés la cara d'un negre, però...

Jo pensava que els del Rotary tenien més classe, no sé. I més pasta...

Acceptem-ho: no és fàcil celebrar els Nadals a Hawai.

Es veu que a Tijuana són molt de celebrar els Nadals. Els bigotis torçats es veu que són tradició.

A aquesta, precisament, no li han faltat serpentines, no...

Compte, que la cosa esta tibant entre el Pare Noël i els reis. Acabarà malament.

El Rudy ho té molt clar. Es pot protestar contra el racisme fins i tot per Nadal (el racisme, que no el sexisme)

No fa falta més que una portada així per fer-nos venir ganes de sentir el disc.

No sé què li passa a aquest home, però els Nadals (tot i blancs) no li senten bé.

Diu el títol que l'Stan i el Doug es tornen bojos per Nadal... només per Nadal?

El Thore sí que sap el que és important dels Nadals!

Vols tenir els nens entretinguts i que no donin la tabarra per Nadal? Posa'ls aquest disc i no sortiran de sota el llit en dies.

Santa! Vigila les grapes! No sé, jo crec que aquí la que ho està embolicant és ella, no?

A aquest nen no només li falten les dues dents del davant.

Sobretot, que no us falti la companyia per Nadal.

No tinc clar si el Raffi va vestit de Nadal o és que no s'ha tret el pijama encara.

30 novembre 2014

Ahmad Jamal - But Not For Me (1958)

Inspiració per a molts futurs grans músics com Miles Davis o Keith Jarret, Ahmad Jamal mai va figurar en les pàgines principals de les llegendes del jazz, però el seu estil, net i melòdicament molt enginyós, marcà un abans i un després.
En literatura es sol dir d'alguns autors que allò que els fa mítics no és el què escriuen sinó el què no escriuen, el que queda sense dir, els buits que el lector ha d'omplir. Doncs una cosa similar s'acostuma a dir del Jamal, un dels referents en quant a emprar els silencis, en allargar-los, en dosificar-los a gust i discreció. Alhora que baixava el tempo ràpid que el be-bop de la seva època semblava imposar, molts li atribueixen haver plantat les llavors del què després hauria de ser el cool jazz.

Aquest But Not For Me, gravat al club Pershing de Chicago, recull vuit peces extraordinàries, amb un fraseig precís, lluny de l'atabalament i del caos, i una banda sòlida que ataca els mig-temps de Jamal amb precisió. Només corre 29 minuts, però el solc d'aquest disc t'atrapa i no et deixa anar durant el seu curt girar.

Claredat melòdica de gran bellesa en un disc que, de puntetes, reclama més mèrits i elogis dels que la història li ha dedicat.

08 novembre 2014

Hozier - Hozier (2014)

Enorme sorpresa musical, aquest Hozier, en uns temps en els què sembla que la música ja no pot arribar a sorprendre. Imagina't un irlandès que adora al Leonard Cohen i al John Lee Hooker però que, a més, s'ha criat entre gospel i corals de la seva comunitat. I no, no estem parlant del Van Morrison.

El resultat és un disc de debut absolutament apassionant, sobre unes estructures clàssiques però amb unes melodies que de sobte giren cap al gospel negre o cap al blues sense que tinguis temps per acomodar-t'hi. Una veu greu sòlida a la que li agrada escalar cap a octaves altes i amb un tempo capaç d'articular fraseigs sempre frescs canta lletres molt originals en el seu plantejament, lletres que parlen de parelles a les que adorar com a divinitats (en la espectacular i magnètica Take me to church que obre el disc), en les que refugiar-se del món, que s'intueixen noves cada dia.

La veu sovint es baralla amb unes guitarres punyents que l'acompanyen, amb ritmes que canvien de sobte, arrossegant-te primer cap endavant per després frenar-te tot estirant-te del braç quan tu ja portes inèrcia, en un un estira i arronsa que encongeix el cor.
Barreja enginyosa d'influències que quallen en un melting pot saturat de música de primera, sempre amb tocs de soul i música negra, en una alenada d'aire fresc que té pinta de ser l'inici d'una gran amistat musical.

30 octubre 2014

El 'Common people' dels Pulp il·lustrat pel Jamie Hewlett


Això és el MILLOR que he trobat a Internet en els darrers mesos, de debò. Bé, de fet no ho he trobat, sinó que el Deivid Bibiloni m'ho ha descobert. Es tracta d'una mena de videoclip improvisat del tema Common people dels Pulp aprofitant les il·lustracions que de la cançó va fer el gran dibuixant Jamie Hewlett, autor de còmics com Tank Girl o de la imatge del grup Gorillaz. Amb el seu traç absolutament distingible, el Hewlett dóna vida a la història que explica el tema i converteix un tema mític i absolutament brillant en tota la seva magnitud en un espectacle doblement impressionant.

Gaudiu-lo a fons.


Impressionant o no? :D Ja us ho deia.

El còmic en qüestió el va dibuixar per l'edició australiana d'un set box de la banda, en el que es va incloure, però mai es va vendre per separat. Ara bé, si el voleu llegir amb més calma, potser us interessarà passar-vos per aquí i llegir-lo en tot el seu esplendor.

23 octubre 2014

Vídeoclip - Pearl Jam: Do the evolution


Un dels vídeos musicals més fascinants que mai he vist és el que els Pearl Jam van encarregar al dibuixant de còmics Todd McFarlane (creador d'Spawn, per exemple) per il·lustrar el seu tema Do the evolution.
Ara que em trobo estudiant, justament, l'evolució dels primats en homínids, tornar a veure'l m'ha fet adonar-me'n de que, darrera de la potència visual hi ha una cronologia ben explícita de la creació de la vida a la terra i, en última instància, de l'ésser humà en la seva vessant més fosca i destructiva.

Hi ha tantes imatges potents en aquest vídeo que es fa difícil escollir-ne alguna per destacar-la. Amb quina us quedeu, vosaltres?