22 de juliol 2015

'Girls and boys' de Blur, una cançó d'estiu?

Hi ha cançons d'estiu. I després hi ha cançons sobre l'estiu. Habitualment les primeres parlen de l'estiu, però no totes (El negro no puede, Bomba, etc.). Per tant, si un vol entendre l'estiu a través de la música no ha de recórrer a les cançons d'estiu imposades per les bitlleteres de les productores sinó a les cançons sobre l'estiu, no ha d'escoltar Georgie Dann sinó -per exemple- Blur.

I és que, pel que es veu, el Damon Albarn i els seus companys van escriure aquesta cançó tot descrivint allò que van veure un estiu a Magaluf. Sí, sí, a Magaluf, Mallorca.

"És que m'agrada el concepte en si, per ser honest. M'encanten els ramats de gent. Tots aquest paios i aquestes noies trobant-se en un antre i després copulant. No hi ha moral, aquí. No dic ni que estigui bé ni que no."
- Damon Albarn a NME.

I d'aquella experiència, els Blur es van traure de la màniga un dels seus primers grans senzills que els acabaria portant a l'Olimp del brit-pop. La culpa? Tot plegat una mica, però la tornada embarbussada que convidava a la barreja sexual més despreocupada segurament hi té molt a veure

Noies que són nois
Que les hi agraden que els nois siguin noies
Que es fan nois com si fossin noies
Que es fan noies com si fossin nois
Sempre hauria de ser algú que realment t'estimis

Amor lliure i disbauxa sexual, això és l'estiu (o, si més no, una de les seves cares). Segons Blur, és clar.



15 de juliol 2015

La Samantha Fox i la Sabrina Salerno tornen (i juntes!)


Que jo li mirava els ulls, paraula! Que a mi la Samantha Fox em semblava una dona preciosa, guapíssima, més enllà de la mida de la copa que gastés. I no, a mi la Sabrina mai no em va dir res. Jo era de Sam Fox (hi havia confiança, ella em deixava dir-li Sam). Bé, és igual, no parlem de mi; parlem d'elles.

Que resulta que han tornat (de on?, se n'havien anat algun cop dels nostres cors i records?...eeeerrr... sí, es veu que sí), i juntes. La idea ha estat aprofitar el revival dels 80 i anar-se'n a Eivissa a fer uns bolos, tot aprofitant el haver gravat plegades una versió un tant basta del Call me de la Blondie.



En tot cas, la notícia m'ha fet recordar vells temps, en els que la guerra del breast-pop esclatà, tenint a aquestes dues mosses com a principals contendents. Que consti que, si la batalla era de música i no de centímetres, la guanyadora absoluta havia de ser la Sam, evidentment. No compararem ara els seus àlbums amb Pink Floyd, els Beatles o els Doors, però és indubtable que els seus temes estaven molt més treballats i ben produïts (a la anglesa) que no pas els de la Sabrina (a la italiana, base dance i tira milles).
De fet, si no em creieu, doneu-li un cop d'ull a la ressenya que li dedica la AllMusic guide al primer disc de la britànica, el Touch me.



I no us penseu que el seu èxit va acabar-se amb el "toca'm, toca'm, vull sentir el teu cos prop meu"; no, no, ni molt menys. Anys més tard va traure uns quants altres discos -tots memorables- amb senzills com el I surrender (to the spirit of the night). Per cert, no us perdeu el vídeo, que és un magnífic compendi de tot allò que es portava, visualment, en els vídeoclips dels inicis de la MTV (efectes de càmera, ventiladors a tota castanya, un gat que passa per davant de la càmera, neons...).



I en el mateix àlbum també hi figurava un altre èxit: Nothing's gonna stop me now, produïda per l'infame trio Stock, Aitken & Waterman (responsables de la simplificació definitiva del dance-pop europeu, tan bon punt catapultant a gent com les Bananarama, Jason Donovan o Kylie Minogue al més alt de les llistes, com defenestrant-los després de tan extrem reduccionisme musical.



Ella va seguir endavant, que empenta la noia en té i li en sobra. Després de denunciar al seu propi pare (que li feia de mànager) per estafa, va seguir envoltant-se de productors d'un cert renom per gravar alguns discs més, però la gent ja tenia ganes de passar pàgina, el grunge havia aterrat i ja no hi havia camí de tornada cap al dance-pop.
La Sam se'ns va fer gran, i mai va deixar de ser, a Anglaterra, un mite pretèrit amb prou personalitat com per no ser definitivament oblidada. La seva presència mediàtica es va mantenir, arribant fins i tot a participar en realities com I'm a celebrity... get me out of here! (quin tros de nom per a un reality, oi?), on les hi feien passar de tots colors i ella, com si res, ara es fotia una aranya a la boca, ara es deixava sepultar sota tones d'animalons i insectes diversos, etc.



Com passa habitualment en aquests realities de famosos, l'objectiu és humiliar-los. Però si algun famós se'n surt amb dignitat, la seva imatge en surt reforçada i la seva carrera opta a una segona oportunitat a l'abast de molt pocs. Va ser el cas de la Samantha, que aprofità la tirada per rellançar la seva carrera musical.

I aquí la tenim, junt a la seva Nemesi Sabrina (aquesta guerra entre elles, diuen les afectades, se la va inventar la premsa, tot i que en les seves declaracions, en ser preguntades per l'altra sempre sembla destil·lar-s'hi un rajolí d'enveja o d'antagonisme mal portat), escalfant les nits eivissenques, fent-li la competència al David Guetta. Les aniria a veure gustós, però m'agafa lluny, Eivissa.

En definitiva, aquest article era destinat únicament a donar-vos arguments per tirar-me a la cara quan us parli d'un disc super-desconegut d'un artista neozelandès indie que toca l'ukelele i que és deliciós i obra mestra i espaterrant. Us dono permís per recordar-me que tinc un passat musical que no s'esborrarà mai.

14 de juliol 2015

Smog - Knock Knock (1999)

Un dels aspectes més fascinants de la música del Bill Callahan, ja sigui en solitari o amb el seu projecte Smog, és la intenció de les lletres. Unes lletres que, si bé no busquen la poesia en la forma, la troben en aquesta intenció, en aquestes ganes de remoure alguna cosa en qui les escolta.

Mudem-nos al camp
Sols tu i jo
Els meus viatges s'han acabat

Allò que comença com una cançó d'amor a Let's move to the country es muda cap a un sacrifici, cap a una renúncia, cap a l'acceptació del ocàs.
I a River guard ens glaça la sang quan canta:

Quan capturo els presoners
Estan feliços
M'encanta mirar com floten
Panxa enlaire
Sense càrregues i relaxats
[...]
Estem sempre sota judici
És una manera de ser lliures
Convertit en punta de llança del lo-fi contemporani, el Bill Callahan sempre oscil·la entre les instrumentacions mínimes -guitarra o piano- i les textures més treballades -distorsió, veus doblades i cors- que suposen un bon contrapunt en els seus àlbums. En aquest, el setè de la seva carrera com a Smog, segueix en la seva evolució de deixar-hi entrar altres instruments, solos de guitarra inclosos, que l'enriqueixen i el porten a nous terrenys.

I amb la seva veu lànguida, aquí menys greu que habitualment, ens canta al desencís, com despreocupat, com havent acceptat la realitat. Potser és, justament, aquesta realitat la que truca a la porta i li dóna nom a l'àlbum.




25 de juny 2015

El disc favorit dels intel·lectuals


La música alimenta l'ànima. I l'ànima, ja se sap, es troba còmoda en el món de les Idees, allà on aprèn, on assoleix el coneixement. Després, en haver-se d'encabir, un cop rere un altre, en un cos terrestre i limitat, perd la memòria i és tan sols pel principi de la reminiscència que hom "recorda" els coneixements preadquirits.

En definitiva, que no n'hi ha prou amb que t'agradi la música. Cal que t'agradi un determinat tipus de música intel·lectual, que si no no quedes bé amb els teus amics o al Facebook. Si resulta que els dos artistes dels que més discos tens són La Trinca i el Michael Bolton, doncs te n'amagues. A mi, ja us ho dic ara, només m'agrada aquest single del Lionel Nietzsche. Vaig tot el dia amb la tornada al cap: "Hello! Is it Truth you're looking for?".


24 de juny 2015

Super Chikan - Sum' Mo' Chikan (2007)


Va conduir taxis, tractors i camions abans de decidir-se a viure de la música, aquest Super Chikan ("super pollastre", mal escrit, com per un taujà rústic), nom en codi de James Louis Johnsonn. I, quan es va decidir, el món del blues va sentir calfreds. Bevent de les fonts més rocalloses del blues de Mississipí, allò que en diuen Delta blues, aquest "pollastre" regalava un so que sonava clàssic però renovat,  amb una perícia tècnica de primera línia. El seu primer disc, Blues come home to roost va trencar els esquemes, va refrescar el panorama i va donar esperances de rejoveniment en una època en que els grans (B.B. King, Albert King, Albert Collins) començaven a donar signes d'enrocament en el seu èxit i ja no treien discos nous veritablement interessant que anessin més enllà de la seva sobrada factura i savoir faire. La sorpresa s'engrandia en directe, on el Johnsonn entregava uns shows plens de bon humor i brometes diverses, incloent-hi una generosa desfilada de guitarres estrafolàries de factura pròpia.


 
 


 


Musicalment, el Super Chikan explica històries mínimes, sovint plenes del mateix sentit de l'humor que mostra en directe, ja sigui explicant la història d'un gall que tenia com a mascota i que la seva mare, per tal que no passés gana, volia entabanar-lo perquè se'l mengés, ja sigui jugant amb el doble sentit del noi que cuida del jardí i de la seva ex-nòvia. O, fins i tot, fent-li un estrany homenatge al John Lee Hooker a travès del yodel (sí, sí, del yodel austríac). A estones flirtejant amb el funk, les arrels del Super Chikan s'enfonsen en el Mississipí més profund, amb solos nets i polits, a dit a bottleneck, i estructures clàssiques que embolcallen fraseigs poderosos i originals. És com si el Hound Dog Taylor encara estigués viu i s'hagués modernitzat.

Doneu-li pinso del bo a aquest "pollastre"!!!

21 de juny 2015

Kendrick Lamar (2015) - To Pimp a Butterfly

Vint-i-sis anyets té, al pavo aquest. I pel què diuen els entesos, ja ha publicat sengles obres mestres del hip-hop contemporani. Potser caldria donar-li l'oportunitat al temps de posar les coses al seu lloc, però la veritat és que les primeres escoltes del seu darrer disc, aquest To pimp a butterfly, et deixen la pell de gallina.
No es tracta, simplement, de que el xaval té una metralladora per boca i que dispara rimes com si intentés escapar d'una emboscada en un carreró sense sortida del seu Compton natal. Ni es tracta de que les múltiples referències musicals semblen un catàleg de la música negra (hi ha música negra?) dels últims 50 anys (de Clinton a Prince, de Gaye a Jackson). El que realment trasbalsa és la maduresa d'un projecte musical complex i homogeni, allò que fa trenta anys hagués estat titllat de disc conceptual, en el que repassa, de manera extremadament autoconscient, la seva realitat i la seva persona.

Es parla a si mateix de tu (i es fot canya a u -sí, aquesta lletra en negreta és el títol d'un dels seus temes-, "loving you is complicated", "you preached in front of 100.000 but you never reched her", "I fuckin' tell you, you fuckin' failure -you aint' no leader-!"), xerra amb Lucifer (a For sale (interlude)), li discuteix a la indústria blanca de l'entreteniment el tracte als artistes negres (a Wesley's theory, intitulada en honor al Wesley Snipes) o, fins i tot, s'atreveix a dedicar una peça a la vagina (sí, sí, heu llegit bé, a la vagina) i, curiosament, se'n surt sense enrojolar-nos, a If these walls could talk.
A estones és funk (al seu popular i multi-premiat tema i (així mateix, en minúscula) ens recorda als The Time més inspirats, juganers, fatxendes, enrotllats i ballables), a estones és jazz (aquestes línies de saxo, per sobre i per sota de la lletra, quin estil, quina gràcies, quin savoir faire!) i sempre és brillant, expressiu, verborreic, atapeint síl·labes i treballant-les rítmicament de manera que sempre hi hagi una dinàmica magnífica en cada tema.

Espectacular de cap a peus, adult, agosarat, reflexiu, bell com una mala cosa, cus un vestit elegant fet de filferro espinós (producció del Dr. Dre, gràcies, doctor!) al hip-hop contemporani, embrancat i enrocat en clichés i fundes d'or.

Si voleu llegir les lletres i captar-ne tota la complexitat, us recomano aquest enllaç.



07 de juny 2015

Los Deltonos, en directe a la Sala Rocksound (6-6-2015)

Foto: Alberto Sánchez
Quan els Deltonos van ser castigats per la seva discogràfica a no gravar cap disc ni a tocar en directe usant el nom, esdevingueren un mite. Ja havien demostrat ser un dels pocs grups espanyols diferents, especials, amb una tècnica molt per damunt de la mitjana i amb l'obsessió de fer que el blues potent que executaven fos cantat en espanyol.

Foto: Marc Ambit
El trio, per esquivar el càstig i traure's l'abstinència del directe, es disfressava amb barbes llargues a l'estil ZZ Top i es presentava en locals discrets sota el nom de Tres hombres enfermos. I ara, com 20 anys més tard, els tres homes malalts es reuneixen de nou per reprendre aquell trio i aquelles peces de blues elèctric en homenatge a la sala Rocksound del carrer Almogàvers de Barcelona, en el seu setè aniversari.
El públic, per descomptat, estava format per rockers (i rockeres, moltes més de les que són habituals) d'una certa edat: senyors rockers i senyores rockeres, en podríem dir. El concert era per l'aniversari de la sala però, en realitat, semblava com si els homenatjats fossin la banda càntabra. Van repassar alguns dels seus temes mítics (Escucha, Listo, Soy un hombre enfermo, etc.) i la banda sonava bé, molt bé, particularment bé si tenim en compte les dimensions de la sala. Tan sols la veu del Hendrik Roever no arribava massa clara en alguns punts de l'espai, però al públic semblava no afectar-li massa, doncs se les sabia de memòria.

El Roever, és clar, és el veritable heroi de la banda, un guitar hero en tota regla amb un fraseig que beu dels clàssics que tan adora (Albert King, Fabulous Thunderbirds, ZZ Top). Sonà fantàsticament durant la major part del concert, si bé va acabar tenint algunes dificultats amb la tècnica (segurament pel cansament, després de dues hores de concert). Però més enllà de petits defectes i d'un repertori sense concessions al americana que ara practiquen (tot i que, personalment, hagués agraït algun lleuger canvi de registre que fugís de les fèrries estructures de blues que van encadenar durant tot el concert), els Deltonos van fer un retorn a les seves arrels que no només era meritori sinó que es convertí en un sentit (auto)homenatge a una banda mítica de l'escena espanyola, un dels millors grups que ha donat el país.

Foto: Alberto Sánchez


15 de maig 2015

Ens ha deixat el B.B. King

Havia de passar, tard o d'hora. I les notícies recents confirmaven que no seria pas tard. Se'ns ha anat el rei de les sis cordes, el guitarrista que era capaç de fer-te tremolar amb menys notes. Mai li van caler solos atapeïts ni rococós. Un parell de notes, en el seu moment just, amb aquell vibrato accionat per un dit pols que es balancejava propulsat per anells d'or massís, eren suficients.

Vaig sentir per primer cop al B.B. King en la fantàstica banda sonora de 'Cuando llega la noche' (Into the night, John Landis, 1985). I des de llavors no vaig parar fins poder anar a veure'l en concert, quan ja era incapaç de moure's sol i, per descomptat, havia de tocar assegut en una cadira.




Deia en una de les seves cançons més famoses:

Oh, you're gonna miss me, baby
And I'll be so far away
Oh, you're gonna miss me, baby
And I'll be so far away
You know, you better change now, baby
Baby, there's always another day


I el trobarem a faltar, és clar que sí. Tot i que no tinc tan clar que sempre hi hagi un endemà.


I deia en una altra de les seves peces més famoses que "the thrill is gone". Doncs sí, se n'ha anat l'emoció, se n'ha anat el blues.
El rei és mort. Llarga vida al rei.

02 de maig 2015

Flight of the Cosmic Hippo - Béla Fleck & The Flecktones


Què és allò? Un ocell? Un avió? No! És un hipopòtam volador.

O també podria anar així:
Què és allò? Un guitarrista? Una banda de country? No! És en Béla Fleck, el seu banjo i la seva banda de blu-bop (que no bluegrass, que no bebop).

Sortim de dubtes: Dóna -li al play, i segueix llegint.



Quin crac, aquest Béla Fleck! A principis dels noranta es treia de la màniga aquest tema, inclòs en un disc homònim que rebentaria les llistes d'èxits de jazz, fent convergir a amants del gènere i a neòfits o wannabes (com un servidor) en el mateix vol hipopotàmic. I quin vol!

Perquè l'hipopòtam del Béla Fleck vola pesadament, com si caminés per l'aire, com si fos un globus aerostàtic. Alhora pesant, alhora lleuger i gràcil. El seu balanceig es nota, es segueix, s'encomana.

Tot el disc del que s'enlaira és fantàstic, deliciós i fascinant. Si busques una aproximació al jazz que s'aparti dels cànons i, sobretot, dels instruments habituals, aquest disc et sorprendrà.