15 de maig 2015

Ens ha deixat el B.B. King

Havia de passar, tard o d'hora. I les notícies recents confirmaven que no seria pas tard. Se'ns ha anat el rei de les sis cordes, el guitarrista que era capaç de fer-te tremolar amb menys notes. Mai li van caler solos atapeïts ni rococós. Un parell de notes, en el seu moment just, amb aquell vibrato accionat per un dit pols que es balancejava propulsat per anells d'or massís, eren suficients.

Vaig sentir per primer cop al B.B. King en la fantàstica banda sonora de 'Cuando llega la noche' (Into the night, John Landis, 1985). I des de llavors no vaig parar fins poder anar a veure'l en concert, quan ja era incapaç de moure's sol i, per descomptat, havia de tocar assegut en una cadira.




Deia en una de les seves cançons més famoses:

Oh, you're gonna miss me, baby
And I'll be so far away
Oh, you're gonna miss me, baby
And I'll be so far away
You know, you better change now, baby
Baby, there's always another day


I el trobarem a faltar, és clar que sí. Tot i que no tinc tan clar que sempre hi hagi un endemà.


I deia en una altra de les seves peces més famoses que "the thrill is gone". Doncs sí, se n'ha anat l'emoció, se n'ha anat el blues.
El rei és mort. Llarga vida al rei.

02 de maig 2015

Flight of the Cosmic Hippo - Béla Fleck & The Flecktones


Què és allò? Un ocell? Un avió? No! És un hipopòtam volador.

O també podria anar així:
Què és allò? Un guitarrista? Una banda de country? No! És en Béla Fleck, el seu banjo i la seva banda de blu-bop (que no bluegrass, que no bebop).

Sortim de dubtes: Dóna -li al play, i segueix llegint.



Quin crac, aquest Béla Fleck! A principis dels noranta es treia de la màniga aquest tema, inclòs en un disc homònim que rebentaria les llistes d'èxits de jazz, fent convergir a amants del gènere i a neòfits o wannabes (com un servidor) en el mateix vol hipopotàmic. I quin vol!

Perquè l'hipopòtam del Béla Fleck vola pesadament, com si caminés per l'aire, com si fos un globus aerostàtic. Alhora pesant, alhora lleuger i gràcil. El seu balanceig es nota, es segueix, s'encomana.

Tot el disc del que s'enlaira és fantàstic, deliciós i fascinant. Si busques una aproximació al jazz que s'aparti dels cànons i, sobretot, dels instruments habituals, aquest disc et sorprendrà.


01 de maig 2015

Se'ns ha mort el Ben E. King


Al final no ha fet cas a la seva pròpia cançó. No s'ha quedat.
I, el més curiós de tot, és que ara és el moment de cantar-li la seva pròpia cançó, l'Stand by me. Perquè, en realitat (i en contra del que molts vam creure durant molt de temps), la cançó no li cantava a un amor perdut, sinó a un amic perdut, a un amic que se'n va.
I aquesta línia de baix... tan reconeixible...a la que tu ja li vas afegint aquest "rascar" que el contrapunteja. Qui es pot resistir a cantar-la?

Aquí va, un cop més (i no serà l'últim), el nostre desig últim: Quedat amb mi.


15 d’abril 2015

Se'ns ha mort el Percy Sledge

Era l'any 1987, i aquest anunci de Levi's va donar la volta al món. Explicava una història en 20 segons, la d'un jove nord-americà que se n'anava a la guerra i li deixava a la seva parella ja no només una foto seva sinó els seus texans, els seus Levi's 501. (Hi ha qui diu que va ser aquest anunci el que va despertar la moda de portar els texans del "novio"). I de fons... ah!, de fons una banda sonora que es convertiria, durant molt temps, en la meva favorita.

Era el 'When a man loves a woman' del Percy Sledge, que se'ns ha anat ara fa unes hores. Jo, tot i així, seguiré dient que és una de les meves cançons favorites.

27 de març 2015

El 'Lucky' dels Daft Punk interpretat per 10 guitarristes famosos


Bé, 10 guitarristes no, només un! L'André Antunes és un crac de la guitarra i ho demostra aquí adaptant-se a 10 estils completament diferents per afegir-se a sobre de la base del tema de la banda francesa. Aquesta és la llista:

#1 Carlos Santana
#2 Steve Vai
#3 Kurt Cobain
#4 Angus Young
#5 Slash
#6 Brian May
#7 Mark Knopfler
#8 Tom Morello
#9 Joe Satriani
#10 Eddie Van Halen

El més impressionant de tot és que la seva imitació, a banda de ser perfecta, encaixa a la perfecció amb el 'Lucky', i li afegeix a les connotacions ballables del tema una potència guitarrera espectacular. Un no sap si moure els peus o fer un headbanging!
Tot això m'ho ha passat el bon amic Noel, que sap dels meus gustos i tenia clar no només que m'agradaria sinó que em deixaria absolutament bocabadat.

31 de gener 2015

Steeleye Span - Rocket cottage (1976)

Fa molts anys que el Commoner's crown dels Steeleye span es compta entre els meus discs favorits. He trigat força temps a trobar el valor d'atansar-me a un altre dels seus àlbums, sempre atemorit de caure en la més absoluta decepció i desencís. Però aquest Rocket cottage és qualsevol cosa menys una decepció.

Si bé va ser un disc que es va gravar amb una certa celeritat i pressió -el punk ja havia irromput i el folk, per descomptat, en va pagar els plats trencats- hi ha peces precioses i que, per descomptat, encaixen perfectament amb aquella mena de revisió en clau rock del folk de llegendes, fades i gnoms entremaliats.
Si bé a Commoners crown les històries eren cruentes, sàdiques i fins i tot gore, aquí el to és més moderat en aquest sentit, i si bé hi seguim trobant revenges cruels ("ballaré sobre la teva tomba dotze mesos i un dia", li canta una amant despietada), éssers fantasiosos (com el Rei de les fades) o bruixes totpoderoses (enumerades a The twelve witches). Però també hi ha espai per la crítica a la noblesa i la gent rica, un himne pacifista i la història d'un jove que fuig després d'haver matat a un escuder i s'encomana a una monja per tal de que l'amagui dels seus perseguidors.

Arranjat de manera poderosa, amb un reforçament de la línia rítmica i de la guitarra (són un grup de folk que vol sonar rock, no a l'inrevés), el disc es completa amb l'interludi fantàstic que és The Bosnian hornpipes (amb els seus joc de veus), l'instrumental Sligo maid (només a mi em recorda als seus coetanis Yes?) i amb una versió de la patètica Camptown races gravada sense assajar i que, francament, millor hagués estat deixar fora del disc.
Segueixo preferint el Commoner's crown, definitivament, però seria absurd no reconèixer-li a aquest Rocket cottage el mèrit musical i l'habilitat en la barreja d'arrels folkie i rock de mitjan anys 70.


26 de gener 2015

Play George Gershwin - Buddy De Franco & Oscar Peterson (1954)

Me n'assabento a través de la revista La ruta del jazz de la mort del clarinetista Buddy De Franco, cinquanta per cent d'un dels meus discs de jazz favorits, el que dóna títol a aquest article. Un dia de Desembre del 1954, s'ajuntà amb el gran Oscar Peterson (l'altre cinquanta per cent) per retre homenatge a Gershwin, tot enarborant un setlist que beu dels clàssics del cançoner del mestre. Els acompanya l'orquestra del Russel Garcia al qual potser caldria donar-li un altre cinquanta per cent, encara que sumi més del què toca, que el resultat bé s'ho val.

I és que aquest disc, que m'ha acompanyat durant molts anys, és una delícia. I ho és perquè conjumina a la perfecció la dolçor d'ambdós solistes, fent servir l'orquestra del Garcia com a aglutinador. I així, mentre repassen 'S wonderful, They can't take that away from me, I got rhythm o It ain't necessarily so, l'èmfasi en la melodia es manté i la delicadesa es cuida i es valora. Que consti, però, que quan cal prémer l'accelerador, tant els solistes com l'orquestra si atansen amb rigor i fermesa, però un no ha deixat mai de tenir la sensació de que aquest és un disc més proper al sentimentalisme que la feresa i la garra, a pesar de la potent i alhora juganera Strike up the band o de la potent I got rhythm.

És, per dir-ho així, la música que un esperaria escoltar en alguna sala de festes elegant i refinada. Hi ha moments per a la disbauxa, però aquests són pocs i, en tot cas, molt controlats, que els vestits s'arruguen i no val a suar ni a perdre les maneres. Aquesta mena de distinció acompanya la major part de les peces i tan sols es perd lleugerament en atacar el It ain't necessarily so, tema que, per la seva procedència (el musical Porgy & Bess), sembla portar una mica de la cadència ravalera a un conjunt força mesurat.
Si de cas, aquesta pot ser l'únic retret que hom li podria engegar en aquest disc bell i elegant: la manca d'atreviment i de disbauxa. No tocava, no era el moment, en tot cas. Aquí del què estem parlant, senyores i senyors, és d'elegància. La del De Franco i la del Peterson. Reverència i minut de silenci.


24 de gener 2015

Tangerine Dream - Stratosfear (1976)

La música electrònica dels setanta, la dels pioners, mai no m'ha arribat a tocar massa endins. La parafernàlia sintètica m'allunya, les bases rítmiques no m'atrapen, els acords que entren tan suaument com surten sempre m'han deixat fred. (I això que el meu amic i músic, Toni Segarra, es va esforçar molt en fer-me'n una mica de pedagogia). I és que un té la sensació que l'accessibilitat que els teclats i diversos aparells brinden als no-músics permet que molts puguin composar peces sense un gran esforç i, per descomptat, sense base musical sòlida al darrera.

Però, de tant en tant, un s'ha de menjar les paraules. I amb aquest (i altres) discs de la banda Tangerine Dream, toca fer-ho sovint. I toca fer-ho perquè la seva vessant tècnica deixa pas a la musical, a la compositiva. Ja no es tracta d'anar prement botonets a veure quan sona bé, ara té a veure amb la melodia, amb els arranjaments, amb la música, en definitiva.

El grup alemany, referència absoluta en el seu camp, arribava al seu Stratosfear havent ja entregat diversos discs de gran magnitud (Phaedra, Rubycon i Ricochet) i es trobava, probablement, en el cim de la seva creativitat, conjugant perfectament la tècnica amb la sensibilitat. Quan els seus seguidors encara buscaven com imitar la seva sonoritat, la banda de l'Edgar Froese (mort fa tan sols uns dies), seguia endavant i li regalava a la música electrònica l'estatus artístic que mereixia.

El disc ja arrenca amb delicadesa i precisió melòdica: una seqüència fluctuant serveix de llenç per una tonada que de sobte gira cap a la grandiositat, en un bonic crescendo que ja situa l'oient en un estat de suspensió. I sembla aquí com si, a diferència dels seus primers discs -i de bona part de la producció electrònica/new age de l'època-, fossin més importants les pinzellades que el pinzell. I, alhora, més important la pinzellada que el llenç. Les melodies manen, la música ha guanyat. La tecnologia accepta la seva submissió i acompanya, entrega, serveix, però no dicta ni dirigeix.
I així, el disc es desplega de manera natural i, sobretot, orgànica. Més enllà de l'exèrcit de sintetitzadors (moogs, mellotrons, etc.) la banda encerta en deixar espai per les guitarres i el baix, fent que allò sintètic abraci allò analògic. El tema homònim que obre el disc és meravellós, però no el desmereixen altres peces com la magnètica 3am at the border of the marsh from okefenokee, d'una sensibilitat exquisida, evitant els efectismes habituals i evocant i suggerint més que imposant metralla digital.


La fluctuant formació de la banda aquí estava integrada pel mateix Froese (l'únic membre present en totes les alineacions), el Christopher Franke i el Peter Baumann, tot conformant la més sòlida de les combinacions, la que, des de principis de dècada, havia de portar a Tangerine Dream a la categoria de mite. En Baumann abandonaria el grup un disc i un any més tard per emprendre una carrera en solitari, deixant al Franke i al Froese amb la batuta i, perquè no dir-ho, una mica coixos, doncs mai més la banda va ser capaç de repetir una dècada com la dels setanta.

És precisament per això que cal apreciar encara més aquest brillant Stratosfear, cim d'una carrera amb alts i baixos que, en tot cas, mai va deixar de ser referent i líder. Amb la desaparició de l'Edgar Froese se'n va un pilar indiscutible de la música moderna, que influencià de manera notòria molts gèneres que encara havien de néixer i el llegat del qual encara podem sentir avui en dia.


11 de gener 2015

Steely Dan - Gaucho (1980)

Per mi, els Steely Dan han estat sempre el grup de pop perfecte. La seva aproximació melòdica amb unes certes tendències al smooth jazz els ha col·locat sempre en els llocs més gastats de la meva estanteria. Mai no he acabat d'entendre de què parlaven, doncs les seves lletres sempre m'han semblat críptiques. Però, potser precisament per això, sempre m'han fascinat.

Ara faré de vell amargat, però si un compara el pop que es feia i es venia (aquesta gent, els Steely Dan, eren supervendes, amb diversos números u) als 70 amb el que ens ve torturant avui en dia (de bon pop se n'ha seguit fent, però ni de broma és supervendes i encara menys número u), fa com vertigen. Només un detall, per tal de que us en feu a la idea: els Steely Dan (format pel Donald Fagen i el Walter Becker) eren un grup d'estudi, pràcticament només d'estudi.

Què vol dir això? Que eren creadors, no intèrprets. Que mai els va interessar rodejar-se de masses cridaneres, posar les seves cares a les portades i, en general, vendre la seva imatge. Ells, si venien alguna cosa, era la seva música. La composaven a quatre mans i es ficaven a l'estudi, tot demanant a diversos músics amb molt de talent que interpretessin els seus temes (Mark Knopfler, Michael McDonald, Patti Austin, David Sanborn, Wayne Shorter, Lee Ritenour, etc.). Ells tan sols romanien darrera la taula de mescles i coordinaven el procés (bé, el Donald Fagen també hi acabà posant la veu, a pesar de les seves reticències). El resultat va ser una desena d'àlbums deliciosos, plens de melodies originalíssimes i arranjaments de primera, amb una barreja ben sòlida d'elements del funk, del rythm 'n blues i, com dèiem, del jazz.

En aquest Gaucho, l'últim dels seus discs abans de partir peres durant una dècada, hi trobem tots aquest elements (fins i tot el Knopfler hi és convidat, en el tema "Time out of mind"). I, tot i que havien de deixar orfes als seus seguidors durant tant de temps -fins al seu comeback al 1993-, la seva sòlida discografia demostraria estar a prova de modes i d'èpoques, donada la seva riquesa i obsessió pels detalls.


19 de desembre 2014

Les millors portades de discos de Nadal

Repàs musical als millors discos de Nadales de la història de la música. Bé, si no són els millors, sí tenen les millors portades.

Més que el George Michel, ens preocupa el seu company, en .... sí, home... eeeel... bé, el seu company.

Ostres... fot una cara, el Rico, de passar-s'ho bé per Nadal...

Ja es veu, ja, que els Nadals amb els Papas i les Mamas són genials...

Diuen les males llengües que el que tenen al cap no és neu...

No sé com ha de sonar una trompeta tapada amb boles de Nadal, però a Tijuana mai ha nevat.

Més que 'cool', jo ho veig una mica 'cold'. On va el Jethro (o és el Homer?) amb un xilòfon?

No tenim massa clar com se la van empescar per relacionar al Coronel de KFC amb els Nadals. És per la missa del gall?

Qualsevol li diu que no vol celebrar els Nadals amb ell, a l'Ivan...

Tenien diners per un arbre i per una model, però no per anar a fer la foto a una casa de debò (i no en un decorat).

La Margret és una de les Wilson Phillips? 0_o

Serà feliç, l'any nou, però serà pobre i passarem gana. Amb 4 serpentines no n'hi ha prou per fer ambient de Nadal...

Que sí, que la tradició dels minstrels era que un blanc es pintés la cara d'un negre, però...

Jo pensava que els del Rotary tenien més classe, no sé. I més pasta...

Acceptem-ho: no és fàcil celebrar els Nadals a Hawai.

Es veu que a Tijuana són molt de celebrar els Nadals. Els bigotis torçats es veu que són tradició.

A aquesta, precisament, no li han faltat serpentines, no...

Compte, que la cosa esta tibant entre el Pare Noël i els reis. Acabarà malament.

El Rudy ho té molt clar. Es pot protestar contra el racisme fins i tot per Nadal (el racisme, que no el sexisme)

No fa falta més que una portada així per fer-nos venir ganes de sentir el disc.

No sé què li passa a aquest home, però els Nadals (tot i blancs) no li senten bé.

Diu el títol que l'Stan i el Doug es tornen bojos per Nadal... només per Nadal?

El Thore sí que sap el que és important dels Nadals!

Vols tenir els nens entretinguts i que no donin la tabarra per Nadal? Posa'ls aquest disc i no sortiran de sota el llit en dies.

Santa! Vigila les grapes! No sé, jo crec que aquí la que ho està embolicant és ella, no?

A aquest nen no només li falten les dues dents del davant.

Sobretot, que no us falti la companyia per Nadal.

No tinc clar si el Raffi va vestit de Nadal o és que no s'ha tret el pijama encara.