19 desembre 2014

Les millors portades de discos de Nadal

Repàs musical als millors discos de Nadales de la història de la música. Bé, si no són els millors, sí tenen les millors portades.

Més que el George Michel, ens preocupa el seu company, en .... sí, home... eeeel... bé, el seu company.

Ostres... fot una cara, el Rico, de passar-s'ho bé per Nadal...

Ja es veu, ja, que els Nadals amb els Papas i les Mamas són genials...

Diuen les males llengües que el que tenen al cap no és neu...

No sé com ha de sonar una trompeta tapada amb boles de Nadal, però a Tijuana mai ha nevat.

Més que 'cool', jo ho veig una mica 'cold'. On va el Jethro (o és el Homer?) amb un xilòfon?

No tenim massa clar com se la van empescar per relacionar al Coronel de KFC amb els Nadals. És per la missa del gall?

Qualsevol li diu que no vol celebrar els Nadals amb ell, a l'Ivan...

Tenien diners per un arbre i per una model, però no per anar a fer la foto a una casa de debò (i no en un decorat).

La Margret és una de les Wilson Phillips? 0_o

Serà feliç, l'any nou, però serà pobre i passarem gana. Amb 4 serpentines no n'hi ha prou per fer ambient de Nadal...

Que sí, que la tradició dels minstrels era que un blanc es pintés la cara d'un negre, però...

Jo pensava que els del Rotary tenien més classe, no sé. I més pasta...

Acceptem-ho: no és fàcil celebrar els Nadals a Hawai.

Es veu que a Tijuana són molt de celebrar els Nadals. Els bigotis torçats es veu que són tradició.

A aquesta, precisament, no li han faltat serpentines, no...

Compte, que la cosa esta tibant entre el Pare Noël i els reis. Acabarà malament.

El Rudy ho té molt clar. Es pot protestar contra el racisme fins i tot per Nadal (el racisme, que no el sexisme)

No fa falta més que una portada així per fer-nos venir ganes de sentir el disc.

No sé què li passa a aquest home, però els Nadals (tot i blancs) no li senten bé.

Diu el títol que l'Stan i el Doug es tornen bojos per Nadal... només per Nadal?

El Thore sí que sap el que és important dels Nadals!

Vols tenir els nens entretinguts i que no donin la tabarra per Nadal? Posa'ls aquest disc i no sortiran de sota el llit en dies.

Santa! Vigila les grapes! No sé, jo crec que aquí la que ho està embolicant és ella, no?

A aquest nen no només li falten les dues dents del davant.

Sobretot, que no us falti la companyia per Nadal.

No tinc clar si el Raffi va vestit de Nadal o és que no s'ha tret el pijama encara.

30 novembre 2014

Ahmad Jamal - But Not For Me (1958)

Inspiració per a molts futurs grans músics com Miles Davis o Keith Jarret, Ahmad Jamal mai va figurar en les pàgines principals de les llegendes del jazz, però el seu estil, net i melòdicament molt enginyós, marcà un abans i un després.
En literatura es sol dir d'alguns autors que allò que els fa mítics no és el què escriuen sinó el què no escriuen, el que queda sense dir, els buits que el lector ha d'omplir. Doncs una cosa similar s'acostuma a dir del Jamal, un dels referents en quant a emprar els silencis, en allargar-los, en dosificar-los a gust i discreció. Alhora que baixava el tempo ràpid que el be-bop de la seva època semblava imposar, molts li atribueixen haver plantat les llavors del què després hauria de ser el cool jazz.

Aquest But Not For Me, gravat al club Pershing de Chicago, recull vuit peces extraordinàries, amb un fraseig precís, lluny de l'atabalament i del caos, i una banda sòlida que ataca els mig-temps de Jamal amb precisió. Només corre 29 minuts, però el solc d'aquest disc t'atrapa i no et deixa anar durant el seu curt girar.

Claredat melòdica de gran bellesa en un disc que, de puntetes, reclama més mèrits i elogis dels que la història li ha dedicat.

08 novembre 2014

Hozier - Hozier (2014)

Enorme sorpresa musical, aquest Hozier, en uns temps en els què sembla que la música ja no pot arribar a sorprendre. Imagina't un irlandès que adora al Leonard Cohen i al John Lee Hooker però que, a més, s'ha criat entre gospel i corals de la seva comunitat. I no, no estem parlant del Van Morrison.

El resultat és un disc de debut absolutament apassionant, sobre unes estructures clàssiques però amb unes melodies que de sobte giren cap al gospel negre o cap al blues sense que tinguis temps per acomodar-t'hi. Una veu greu sòlida a la que li agrada escalar cap a octaves altes i amb un tempo capaç d'articular fraseigs sempre frescs canta lletres molt originals en el seu plantejament, lletres que parlen de parelles a les que adorar com a divinitats (en la espectacular i magnètica Take me to church que obre el disc), en les que refugiar-se del món, que s'intueixen noves cada dia.

La veu sovint es baralla amb unes guitarres punyents que l'acompanyen, amb ritmes que canvien de sobte, arrossegant-te primer cap endavant per després frenar-te tot estirant-te del braç quan tu ja portes inèrcia, en un un estira i arronsa que encongeix el cor.
Barreja enginyosa d'influències que quallen en un melting pot saturat de música de primera, sempre amb tocs de soul i música negra, en una alenada d'aire fresc que té pinta de ser l'inici d'una gran amistat musical.

30 octubre 2014

El 'Common people' dels Pulp il·lustrat pel Jamie Hewlett


Això és el MILLOR que he trobat a Internet en els darrers mesos, de debò. Bé, de fet no ho he trobat, sinó que el Deivid Bibiloni m'ho ha descobert. Es tracta d'una mena de videoclip improvisat del tema Common people dels Pulp aprofitant les il·lustracions que de la cançó va fer el gran dibuixant Jamie Hewlett, autor de còmics com Tank Girl o de la imatge del grup Gorillaz. Amb el seu traç absolutament distingible, el Hewlett dóna vida a la història que explica el tema i converteix un tema mític i absolutament brillant en tota la seva magnitud en un espectacle doblement impressionant.

Gaudiu-lo a fons.


Impressionant o no? :D Ja us ho deia.

El còmic en qüestió el va dibuixar per l'edició australiana d'un set box de la banda, en el que es va incloure, però mai es va vendre per separat. Ara bé, si el voleu llegir amb més calma, potser us interessarà passar-vos per aquí i llegir-lo en tot el seu esplendor.

23 octubre 2014

Vídeoclip - Pearl Jam: Do the evolution


Un dels vídeos musicals més fascinants que mai he vist és el que els Pearl Jam van encarregar al dibuixant de còmics Todd McFarlane (creador d'Spawn, per exemple) per il·lustrar el seu tema Do the evolution.
Ara que em trobo estudiant, justament, l'evolució dels primats en homínids, tornar a veure'l m'ha fet adonar-me'n de que, darrera de la potència visual hi ha una cronologia ben explícita de la creació de la vida a la terra i, en última instància, de l'ésser humà en la seva vessant més fosca i destructiva.

Hi ha tantes imatges potents en aquest vídeo que es fa difícil escollir-ne alguna per destacar-la. Amb quina us quedeu, vosaltres?

20 octubre 2014

Les influències de l'Eric Clapton


La bona amiga Raquel Ortega em passa aquest mapa conceptual en el que es veu la relació de l'Eric Clapton amb un munt d'altres bandes i artistes, venint a demostrar la seva influència.

Potser algunes relacions són una mica agosarades, però no hi ha dubte de que el Clapton és un dels més grans guitarristes de la història, un d'aquells que ha sabut fer de pont entre el blues i el rock.

Deia algú que el Clapton només era bo quan patia, deia que havia de passar penúries personals per signar els seus millors discs, ja fos la mort del seu amic Hendrix o del seu fill. Potser sí que, a diferència d'altres bluesmen blancs, l'Eric té alguna cosa a dir-hi quan canta blues.

Un bon amic meu deia que el pitjor que li havia passat a la vida, però, és conèixer al Phil Collins, al que va deixar produir els que aquest amic deia que eren els seus pitjors i menys bluesy àlbums de la seva carrera. Es referia a Behind the sun, August i Journeyman, tres discs en els que semblava decantar-se cap a l'AOR (Adult Oriented Rock), com buscant una audiència més àmplia, segurament influenciat pel seu nou segell, Warner. Tot i així, el darrer disc de la triada, el Journeyman, sembla voler tornar a les seves arrels més de blues i ja prepara l'adveniment del nou Clapton, que arrencaria amb el senzill Tears in heaven i que definitivament recuperaria el seu crèdit amb l'Unplugged i el From the craddle, dos discs plenament bluesy.

Tot i així, el meu disc favorit del Clapton sempre serà Just one night, el directe que va gravar l'any 1980 i que em va acompanyar en molts trajectes a casa pensant en la primera noia de la que em vaig enamorar.

See, when a girl reach the age of eighteen
she begins to think she's grown.
That's the kind of little girl 
you can never find at home.
Come and see me
early in the morning
just to find the break of day
Do you wanna see hold my pillow
where my baby use to lay



(Aquest vídeo no pertany al concert del disc, però el tema que interpreta, Early in the morning, sí que en formava part. I, en tot cas, el solo que es marca aquí el Clapton és absolutament memorable).

17 octubre 2014

Home is where your turntable is

He trobat això en una pàgina de Facebook que, en realitat, conté moltes joies relacionades amb el plaer d'escoltar música.


I em fa rumiar. Últimament ens hem acostumat a escoltar música "de camí a", "on the run" que en dirien els angloparlants. I per descomptat que és fantàstic emportar-se la música amb tu arreu. Des de l'aparició dels walkmans de Sony que poder seguir posant-li banda sonora a la vida un cop surts de casa ens ha millorat la nostra experiència musical.

Però no me'n puc estar de reivindicar la comoditat i l'aïllament que suposa escoltar música a casa. I dic, amb totes les lletres, "escoltar", que no "sentir". Asseure't còmodament al sofà o a la butaca i seleccionar el proper disc que escoltaràs (mort al "random"!), revisar la portada amb detall, tornar a llegir les sleeve notes, prestar-li, en definitiva, més atenció al disc.

Perquè quan escoltes un disc passen coses. Pot ser que entenguis, per primer cop, el significat d'un vers que sempre se t'havia resistit. O pot ser que et vingui al cap aquella persona de la que et vas enamorar perdudament a ritme de rock. O pot ser que entris en trànsit, sentis una mena d'il·luminació i decideixis no sortir mai més de la teva habitació.
Tot això només passa, com deien els Beach Boys, in my room.

14 octubre 2014

Guitarra de percussió (2ª part)


Mira que un ha tingut ocasió de veure molts guitarristes virtuosos. Guitarristes amb mans més ràpides que la vista, que llisquen per damunt dels trasts, que recargolen els dits fins a traure-li uns sons a la sis cordes que faria tremolar als seus luthiers.

I mira que ja fa uns mesos el bon amic Fernando Claros de Luna ens va descobrir el què era tocar la guitarra en mode "percussió". Però el què acabem de descobrir ens ha deixat, un cop més, amb la boca oberta. Fer servir una guitarra com a instrument de percussió ja és massa. Un intenta tocar modestament la seva guitarra, però quan veu demostracions així és quan se n'adona que igual faria millor guardant-la en una capseta protectora i regalar-la a algú que li pugui fer aquestes virgueries.




01 octubre 2014

Lletres malenteses - Rum and Coca-Cola


De petit recordo que ma mare posava molt un disc de les Andrew Sisters en què cantaven, de manera molt eixerida, un dels seus grans èxits: Rum and Coca-Cola. Ma mare les imitava, tot movent les mans d'aquella manera compassada que gastaven les "Sisters".
Com passa amb moltes cançons d'infància, aquesta m'ha acompanyat tota la vida, però és que ara he descobert que la lletra... bé, la lletra parlava de coses serioses (i potser no calia anar movent les mans en cercles, tot swingant).



Llegeixo en el llibre 1001 canciones que hay que escuchar antes de morir (Robert Dimery, 2012, Grijalbo) el seu origen i em quedo de pedra amb el significat ocult.

La cançó la va composar i fer famosa inicialment el Lord Invader (si, es deia així, el senyor, si més no, comercialment), un músic de Trinidad, illa a la que, durant la segona guerra mundial, van ser destinats prop de 20.000 soldats nord-americans. La famosa tornada feia referència a la beguda més popular entre els soldats, però també a la barreja sexual que es produïa entre ells i les locals. El cop definitiu, allò que m'ha fet trontollar els records d'infància és la frase que l'acompanya: "Both mother and daughter / Workin' for the Yankee dollar" ("Mares i filles, treballant pel dòlar Yankee"). Doncs resulta que es tractava de prostitució. Sí, ja veus.

Així doncs, encara té menys sentit veure a les Andrew Sisters (i a ma mare, pobra, innocent ella) cantant-la i ballant-la com qui li canta al sol com surt.

Els dos nous discos del Prince

Servidor té la teoria de que el Prince, quan se li va començar a anar la castanya, no només va canviar de nom. També, de pas, va vendre's el talent en un mercadillo de segona mà. Des que gravar aquell magnífic àlbum que es deia Symbol (bé, de fet no es deia, es dibuixava el símbol i ja està) tan sols la va encertar amb el següent (Gold experience, el darrer gran disc del mestre). A partir d'aquell moment, moment "esclavatge" amb la Warner inclòs, moment "alliberament" de la Warner inclòs, moments "jo-m'ho-produeixo-tot-solet" inclosos, el Prince no ha acabat d'entregar un disc veritablement rodó en 20 anys.

I és una pena, perquè en sap, i un tou. En sap de música, d'arrels, de barreja, de rock, de tocar la guitarra (mare meva quan es posa a tocar la guitarra!), de fer l'ase, de fer-se el divo, de ser un geni. Però en els darrers 20 anys, en els darrers 20 discs, no hi ha hagut massa moments per pensar que el geni havia tornat. Discs normalets, discs decents, discs impecables en molts aspectes però absolutament oblidables, gens memorables.

Recentment i com per tancar una de les grans històries de la història de la música, la Warner i el Prince han arribat a un acord. Per descomptat, la Warner, ara que el Prince ja no és ningú a nivell de vendes no ha tingut problemes en cedir en tot allò que abans no volia. I, per descomptat, el propi Prince, conscient de que no ven un xurro, ha tornat a casa i s'ha menjat l'orgull. Ara, ja sota el paraigües de la Warner, ha tret dos discs seguits d'una tacada (ja ho té això el Prince). Anem a pams.



El primer és aquest Art official Cage, un d'aquells discs oblidables del Prince, quasi des de la primera escolta. No hi ha sorpreses, no hi ha res que cridi l'atenció. Ningú el titllaria de mal àlbum (hi ha més música aquí que en el 90% dels àlbums que es publiquen), però la música no sempre és una qüestió de tècnica i coneixement. De vegades és qüestió de cor, de rauxa, de budells i de cor. I aquest disc és pràcticament asèptic en aquests termes.



I el segon és aquest àlbum de nom impossible, Plectrumelectrum que, compte, de fet ve signat tant pel Prince com per la seva nova banda, 3rdEyeGirl. De fet, si hem de ser justos, el disc és més de les tres integrants de la banda que del Prince. Però, ja se sap, el Prince s'acosta al micròfon, a la taula de mescles, etc. Escolta, que si ell se'l vol atribuir com a propi, doncs endavant.
No és que sigui un disc meravellós, però sí que és veritat que la sonoritat és diferent i, per tant, més interessant d'escoltar que la muntanya de discs que el Prince ens ve regalant en els darrers temps. Les 3rdEyeGirl porten al Prince a un terreny més rock i això no deixa de suposar una certa novetat.
Lamentablement, el disc tampoc no té massa moments mítics i tot plegat fa pensar que el Prince potser faria bé en canviar-se de nom de nou, a veure si amb el canvi li torna la inspiració.