18 de juliol 2016

In C - Terry Riley (1968)

 "El cel és blau amb alguns núvols; mira-te'l durant cinc minuts i tindràs la impressió que res ha canviat, però, per contra, res és ja el mateix" —escriu Lukas Foss en la contraportada d'un altre vinil mític del Terry Ryley (el A rainbow in curved air). Terry Riley fundà, amb aquest disc, aquest particular gènere que ha arribat als nostres dies sota l'etiqueta de minimalista. I, si bé la major part dels que el van seguir immediatament després ho feren amb l'ajut de la tecnologia (seqüenciadors, loops, moduladors, etc.), Riley aquí no necessità de parafernàlia digital per bastir una massa sonora granítica però que, alhora, sembla dúctil i mal·leable. L'artista, doncs, utilitzà únicament instruments analògics, de sonoritats ben orgàniques: saxo, clarinet, flauta, trombó, vibràfon, fagot, tots ells a les mans del Center of the Creative and Perfoming Arts de la State University de Nova York. La seva influència, per tant, es nota de manera més directa en successors de l'estil del Wim Mertens, el Michael Nyman o, fins i tot, la Penguin Café Orchestra. La música minimalista de Riley es basa en la repetició de patrons molt curts que, poc a poc i de manera pràcticament imperceptible, van metamorfosant-se en variacions que, al seu torn, segueixen repetint-se insistentment. Riley ho explicava així (citat per Alburger, 2004: 3):

Cada figura ha de ser repetida de manera continuada per un llarg període de temps, per tal que es converteixi en un corrent de notes que es mou de manera estable sense cap accent. Quan una figura addicional és introduïda per l'altra mà, ha d'encaixar amb la primera en tempo i equilibri.

Les paraules clau, aquí, són dues: "corrent" —doncs és necessari que l'acumulació successiva de notes generi una sensació de massa corpòria— i "encaix" —doncs les fluctuacions han de ser prou subtils i imperceptibles com perquè sembli que res no ha canviat, si bé l'essència, l'ADN de la música, sí que està mutant—. I Riley els hi permet als seus instrumentistes jugar a la improvisació dins d'aquests paràmetres. Els deixa interactuar en la creació de la matèria sonora resultant. Cada execució és diferent, cada cop que es va interpretar en directe, fou diferent.

Comença amb una repetició percussiva amb tonalitats de cristall (el vibràfon, que no abandonarà l'entramat en tota la peça), per deixar que se li afegeixin un clarinet. I, poc a poc, els diferents patrons van mutant fins a convertir-se, al cap de pocs minuts, en uns patrons diferents, que s'encavalquen amb els següents i amb els anteriors. A partir d'aquell moment, ja no ets conscient d'estar escoltant música; el viatge ha començat. I, tal com escriu el Paul Williams a la contraportada de la reedició d'aquest vinil per CBS a França, es tracta de sentir, no d'analitzar res ("Je suis ici pour vous dire ce que je sens").


ALBURGER, M. (2004). "Terry Riley after 'In C' to 'A rainbow in curved air'". 21st Century Music (vol. 11, n. 2, pàg 3-10). California: 21st Century Music. També disponible a: http://www.21st-centurymusic.com/ML210402.pdf
RILEY, T. (1966). Keyboard studies. Nova York: Autograph score.

13 de juliol 2016

Hypnos (2015) - El maestro y Margarita

Les aventures musicals humils però agosarades mereixen un respecte extra. Tal com està el panorama musical i artístic (o potser caldria dir "tal com està el panorama polític envers el sector musical i artístic), engegar un nou segell és un acte de fe, de passió i de risc. Això és el que ha fet el Luis Moner amb el seu Discos Belamarh, tot produint el primer EP d'El Maestro y Margarita, un duet madrileny (Margarita Tremblay a la veu, la programació i el piano, Jesús Fernández a la configuració i als cors) que lliga perfectament amb la intenció de reivindicar la música que no encaixa en els patrons indies habituals.
La proposta és saborosa i delicada. Arrenca amb Cuando duermes, una fràgil entrada, noctàmbula, somnàmbula, com si el Pascal Comelade estigués somniant o en un estat de trànsit. Parla de regeneració, de tornar a agafar embranzida, de recuperació anímica, i ho fa des de la veu de la Margarita, lleugerament lànguida sense caure en el pardalisme ferit de tantes vocalistes nacionals.

Li segueix l'elegant Si no fuera..., amb un piano que camina com a les palpentes i que acotxa una melodia que sembla defallir cap als greus però que reviscola, optimista, cap al final de les estrofes. És una cançó d'amor complexa; com l'amor mateix, que ens convida a entrar a En bucle, un dels millors talls de l'EP, amb un crescendo cavalcant de percussions i de cors, acompanyat d'uns arranjaments de piano subtils però molt ben inserits en un conjunt que avança irremissible i que t'arrossega.

La cara B funciona com a alternança, com a cantó més fosc del mirall. Sortilegio obre foc: Teclats molt orgànics, staccato precís i insistent, cors masculins fora de lloc, lleugerament desencisats que creen una tensió —si bé podrien enriquir, no acaben de d'ajustar-se al conjunt i el desencaix que provoca resta més del que aporta— i un cert mal cos. I tanca el disc l'ambiciosa La hechizada on s'intercalen les estrofes femenines sobre bases rítmiques de ressonàncies llatines amb les de l'home, més cavernàries.

El conjunt, doncs, és molt degustable per diversos motius. No només es tracta d'un esforç important en les lletres i la temàtica de les mateixes (recordem que el nom del duet beu d'una mítica novel·la russa que parla de la visita del dimoni, primer a la Rússia dels anys 30, després al Jerusalem de Pilatos, i que va servir d'inspiració, per exemple al Sympathy for the devil dels Stones), sinó que la seva sonoritat, que s'escolta analògica però és força sintètica, transporta, suggereix i convida a l'atenció i al paladeig minuciós, convidant al seguiment d'aquesta parella de fet musical, a l'espera d'un segon treball que reforci els vímets teixits en aquest primer.

(No és costum d'aquest blog enllaçar a cap producte en venda, però tractant-se d'un disc d'uns debutants i d'un segell igualment novell, he pensat que potser us vindria de gust no només sentir-lo sinó potser també comprar-lo. Ho podeu fer aquí).

09 de juliol 2016

Joy Denalane - Maureen (2012)

Perdoneu l'obvietat, però sembla indubtable que els gèneres musicals, sovint, tenen molt a veure amb les seves sonoritats. I bona part d'aquesta sonoritat ve donada pel llenguatge que s'empra per cantar-hi. Però donat que la majoria de la música pop i rock que ens arriba està cantada en l'idioma matern de Shakespeare, les altres llengües han quedat arraconades a gèneres locals (sovint a la Allmusic Guide els titllen de world music, de latin, o amb alguna categoria reduccionista semblant) de l'estil de la chanson francesa, la bossanova brasilera, la salsa cubana, el flamenc espanyol.
És per això que quan una artista com la Joy Denalane s'atreveix a arrabassar un gènere de parla anglesa —en aquest cas el R&B— i articular-lo al voltant d'un altre idioma —en aquest cas l'alemany—, la barreja, per si mateixa, ja és interessant.

La Denalane és nascuda a Berlin, criada al cantó Est, i sempre ha estat vinculada als moviments musicals d'arrels africanes de les seves contrades. Del reggae fins arribar al soul i al R&B, la Denalane s'ha adobat en bars i locals de poca llum. I aquesta màgia que porta a dins la pot treure en l'idioma que li vingui en gana, que per això és dona de món. El seu debut (Mamami, 2002), va ser en alemany, i ja va assentar les bases del que, de manera xovinista els crítics nord-americans titllen de german soul (és soul, i punt, deixa't estar de posar-hi banderetes simplement perquè no entenguis la lletra!). L'èxit local i la visió d'alguns productors espavilats la van fer aterrar a Filadèlfia, on va gravar el seu primer disc en anglès, (Born & raised, 2006), que va tenir la vista d'enregistrar sota un segell propi, controlant tot el procés creatiu i col·laborant amb gent de prestigi com el Lupe Fiasco o el Raekwon. La crítica va al·lucinar. El disc és una petita meravella en la que l'alemanya no pretén desorientar al personal amb focs d'artifici vocals sinó que li posa groove, mojo, o el que sigui que hi pugui posar algú d'arrels teutones (currywurst?).

Va caldre esperar fins al 2012 per escoltar el tercer treball de la Denalane, de nou en alemany, aquest Maureen, un disc personalíssim, gravat sota la influència d'una reconciliació amb el pare dels seus fills, i amb unes sonoritats enganxoses i delicioses a parts iguals. Arrenca el disc amb dubtes sobre aquesta parella retrobada (Kann Zeit aus Geld gemacht sein? / Und wir uns Zeit erkaufen?, Està el temps fet d'or? / Podem comprar-nos temps?) amb uns arranjaments de primera, metàl·lics i diversos. Però també dubta de si és realment lliure (Sag mir, bin ich jetzt frei / Bin ich denn frei / Von meiner Schuld dich zu lieben?, Diga'm, me n'he lliurat? / Me n'he, doncs, lliurat? / D'estimar-te des de la culpa?), amb un recargolat vocal que et traspassa l'ànima. I es pregunta (dubtes, sempre dubtes) després com ha pogut passar tot això, mentre es promet que no tornarà a succeir (a Wieder nie mehr, una dels singles més immediats, en duet amb el Julian Williams). (Algú hauria de fer un estudi a fons sobre l'enorme diferència temàtica i formal de les lletres de les compositores femenines en front de les masculines, les primeres molt més poblades de dubtes i matisos, les segones conjugades en imperatiu).

Afortunadament —per bé que encara amb signes d'interrogació— la Joy acaba assegurant que "és i segueix sent seva" i que han de provar de bastir un futur plegats (a Bin und bleib dein), contestant-se a si mateixa en el següent tall (Wo wollen wir hin von hier?, A on volem anar des d'aquí). I, poc a poc, la Denalane va agafant confiança i s'atreveix a interrogar a la parella sobre la seva fidelitat, el seu compromís (Siehst du mich mit dir?, Em veus amb tu?), es recolza en allò que li diuen els amics (a Happiness, l'única peça cantada en anglès, un downtempo clàssic), es convida a deixar que l'amor faci la seva feina (a Lass es Liebe sein) sabent que no serà fàcil (Was sind Rosen ohne Dornen / Què són les roses sense les espines, reflexiona a Rosen).
Així que no, que no és un disc assertiu. Però és un disc escrit per una persona madura, que les ha viscut de tots colors i que, precisament per això, no pot estar segura de res, ni tan sols d'ella mateixa i de com reaccionarà tornant als braços que va abandonar ara fa quatre anys. Caldrà esperar el seu quart disc d'estudi, potser, per saber-ne la resposta. Mentrestant,a la Denalane li tiren els ritmes clàssics (de vegades un creu estar escoltant ecos de l'Off the wall del Michael Jackson) si bé la seva veu a estones entra dins els rangs i inflexions de la Beyoncé, i ens entrega un àlbum molt generós en sonoritats, ple de ritmes inevitables i un fons d'armari de pors i dubtes que no permet una escolta lleugera ni sense compromís.


22 de juny 2016

case / lang / veirs (2016)

Quan la K.D.Lang va enviar un e-mail a la Neko Case i a la Laura Veirs amb un simple "We should record something together sometime" va rebre dues respostes ràpides i entusiastes. Es van anar trobant espaiadament, aportant cadascuna material propi que era desenvolupat per les tres (de vegades algú aportava un tema que acabava sent cantat per un altre) i gravat a estones.

El que n'ha resultat és un disc preciós, majorment acústic, de mig tempos cadenciosos i amb un punt de malenconia encomanadissa, transportada per tres veus magnífiques, tres compositores merescudament reputades, tres enormes artistes: 
  • K.D. Lang amb aquella veu sedosa i amb un vibratto preciós. La Lang no canta, acarona les melodies i les lletres.
  • Neko Case amb aquella veu explosiva, sortida de les arrels del country i transformada en talentosa i polifacètica intèrpret.
  • Laura Veirs amb aquella veu més rock, sense estridències, perfectament capaç d'arrossegar-te cap a qualsevol tornada amb senzillesa, sense esforços, com convidant-hi. (Quan ella apareix és quan el disc s'escora més cap al rock alternatiu).
I quan les tres es posen a fer cors, la pell es torna de gallina i s'arrissa el borrissol (com a Behind the armory).

El disc s'obre amb una de les peces més completes i treballades, Atomic number, en el que les tres obren el micròfon de bones a primeres per enllaçar-se en uns triplets ben repartits. La Neko Case, si més no, s'acaba emportant la festa a casa quan arriba la tornada, en la que reclama no ser encasellada, no ser reduïda a una característica, sinó a un cúmul d'elles, fascinant i polièdrica com és. Però l'àlbum està ben farcit de joies que cal degustar amb cura i repetició. És el cas de Honey and smoke, que ens evoca aquella cadència del deixar-se portar per la darrera peça que toca una banda en una festa que ja s'acaba, al damunt d'una pista ja només ocupada per uns quants globus i tu, amb el punt just d'alcohol a les venes i de mal al cor.
Però també hi ha peces entranyables com Song for Judee, homenatge a la Judee Sill, cantant abocada a la tragèdia després d'un parell de discs i moltes drogues, o Down, bellíssima escapada motoritzada per l'autopista I-5, plena de records per a les tres intèrprets en connectar les ciutats on es van criar.


En general, temes curts (la meitat dels talls no sobrepassen els tres minuts), acústics i intensos farcits d'unes progressions melòdiques precioses i inesperades, molt enginyoses, que regalen a l'oient constants variants en els camins que inicialment sembla voler transitar. I, si bé les arrels del disc s'enfonsen en les tradicions del country, el disc tendeix la mà als mig tempos de l'americana més contemporània, i sembla voler quedar-s'hi a mesura que avança el solc. És la música que li agradaria al Roy Orbison, cantada per tres veus tan meravelloses i evocadores (com la seva).

I no deu ser casualitat que el nom del trio i de l'àlbum hagi obviat les majúscules dels seus noms, perquè aquí no hi ha un tour de force de tres dives, sinó un treball comú, un regal que es van voler fer elles primer de tot. Que nosaltres també el podem gaudir és circumstancial, però molt generós de la seva part.


16 de juny 2016

Just one night - Eric Clapton (1980)

Ara que el temps, amb molta mala llet, comença a privar-nos d'un dels més grans guitarristes de la història, miro enrere i veig tot allò que ha significat l'Eric Clapton en la banda sonora de la meva vida. Perquè el seu estil nítid i clar entra bé, fins i tot per a aquell que està educant la seva oïda (no ho estem sempre?) i encara no és capaç d'empassar-se les filigranes del Hendrix o la velocitat del heavy o del jazz.
I és que aquest disc en concret, en un directe aclaparador i perennement fresc, em va acompanyar en uns moments molt especials de la meva vida. Deixeu-me que us expliqui.

Eren els voltants del 1990 i un estiu em vaig enamorar fins a les tranques, per primer cop en la meva vida. Es deia Abigail —permeteu-me que us la presenti— i no només era bellíssima i amb una seguretat en si mateixa que em feia tremolar les cames, sinó que no podia parar de pensar en ella, a tot arreu, a tot moment. (Vaig tenir que recórrer a un dels millors consellers emocionals de la història, l'Ortega i Gasset, que em va diagnosticar enamorament en primer grau, em va recordar que l'enamorament és "un estado inferior de espíritu, una especie de imbecilidad transitoria" i, de pas, em va prescriure molta música trista per canalitzar el mal de cor). Era estiu, i jo pujava i baixava cada cap de setmana a Blanes, on podia veure-la. Com que ella estava allà sola i sense amics i jo era l'únic que coneixia, passàvem els dies junts, pel matí a la platja i per la tarda passejant i fent un refresc a alguna terrasseta del passeig marítim, compartint converses interminables sobre mil temes sobre els que, en realitat, no teníem res en comú.

Quan s'acabava el cap de setmana i tocava tornar, els meus trajectes en tren duraven exactament el que dura el doble disc en directe del Clapton. I cada cop que tornava, mentre l'escoltava, em tallava musicalment les venes pensant en com fer-ho perquè ella em mirés com jo la mirava a ella. (Aquí el Clapton em va fallar, no em va donar cap pista, només em deia que havia de patir, que tot era molt trist i la vida una merda). Perquè ens entenguem, jo patia un friendzone dels clàssics, dels què-simpàtic-que-ets-i-punt. I el Clapton m'acompanyava en el sentiment.
I tot i que el disc començava amb una certa alegria (una versió rockera del Tulsa time del Don Williams), immediatament baixava les llums i s'ennegria. Que si Early in the morning, que si Worried life blues, que si Double trouble, que si Rambling on my mind. (I encara sort que no m'ho prenia molt al peu de la lletra, que el disc comença a acabar-se amb Cocaine!).
El moment més àlgid, però, era Wonderful tonight. I no podia ser d'una altra manera, doncs per a un somiatruites com qui us escriu, la pena s'alimenta de somnis que saps que no es compliran (bé, de fet no ho saps, aquesta és la cosa, que en aquell moment no ho saps). Així que Wonderful tonight, que és una de les més belles i  simples cançons d'amor de la història, em feia imaginar-me el futur, quan ella i jo vivíem junts, anàvem a una festa i jo li recordava, un cop i un altre, quan meravellosa estava. Encara avui en dia escoltar la melodia inicial d'aquesta peça em transporta vint-i-cinc anys enrere, amb la pell de gallina. I segueixo esperant el moment idoni per cantar-li a la Noemí, la dona que em va enamorar per últim cop i de manera més intensa i irremissible, absolutament incomparable a aquell primer enamorament estèril i tremendista.


Diuen que l'Eric Clapton és bo, però que és millor quan pitjor li van les coses, al pobre (que la seva vida està ben farcida d'entrebancs i moments de dolor intensos). Doncs el seu Just one night realment em feia sentir així: fatal, però viu; destrossat, però estranyament esperançat; solitari, però alhora connectat amb el món i amb cada detall i circumstància. Quan el tren arribava, era el moment de reprendre els esqueixos de l'esperança i replantar-los de cara al cap de setmana vinent.

L'Eric Clapton arribaria a ser encara millor guitarrista del que ja era, però probablement mai no va arribar mai a tenir la sensibilitat que demostrà en aquesta època, a cavall de dues dècades. Embolcallat per una banda prodigiosa i ben farcida, amb un so nítid i vibrant, Just one night és més que això, més que un "rotllo d'una nit": és un trajecte (o un cúmul de trajectes, en tren) emocional que va acompanyar un dels moments més complexos i rics de la meva vida. I ja està, ja no cal dir res més. Això, definitivament, no és una ressenya d'un disc.




23 de maig 2016

Una lletra una mica "forta" del Rod Stewart: Tonight's the night


A veure, deixeu-me posar les coses clares. Aquesta cançó parla de perdre la virginitat. Ja està, ja ho he dit. I us ho desvetllo ara perquè així podeu anar llegint les diferents estrofes en aquesta clau, i d'aquesta manera la veritat se us revelarà clara i pristina.

La clau per entendre que aquesta cançó va d'això és el vers que diu:

Don't say a word my virgin child
Just let your inhibitions run wild
The secret is about to unfold
Upstair's before the night's too old

Jo no sé vosaltres, però a mi la paraula "child" al costat de "virgin" em fa més por que una pedregada. Estic segur que el bo del Rod Stewart no ho va fer amb mala intenció, però parlar d'infant verge just abans de posar-li pressa per pujar a l'habitació... aix, a mi em grinyola, què vols?

De fet, que això va de "la nit", d'aquella nit tan suposadament especial en la que algú perdrà la virginitat (suposem que l'acompanyant del Rod, no el Rod mateix, que en la lletra mai fa menció a si mateix). El títol, de fet, ara que n'hem establert el tema, no té pèrdua. "Aquesta nit és la nit (tot anirà bé)". És a dir, que el Rod és conscient que hi ha por, que al seu/la seva partenaire se l'ha de convèncer que no passarà res dolent. De fet, per convènce'l el Rod s'ho treballa molt. Els primers versos van així:

Stay away from my window (està clar que el Rod és conscient que està fent alguna cosa mal feta)
Stay away from my back door too (aquí no sabem si hi ha una referència sexual, la veritat)

Disconnect the telephone line (vol que no el destorbin, que no li estronquin la feina a mitges)

Relax baby and draw that blind (insisteix en córrer les cortines, que no sigui que el vegin)

Kick off your shoes and sit right down
Loosen off that pretty French gown
Let me pour you a good long drink (aquí la vol emborratxar!!!)
Ooh baby don't you hesitate cause (i aquí ja se'n va a la tornada)


 El més preocupant, però, és que el Rod la punxa i la burxa, perquè com que ella no les té totes, sembla que hi ha la possibilitat de que es tiri enrere. El Rod, per si de cas, fa pressió:


C'mon angel my hearts on fire
Don't deny your man's desire (ja hi som!, que ell és un home, i el que ell vulgui s'ha de complir)
You'd be a fool to stop this tide (ei! Tampoc no cal insultar, no?)
Spread your wings and let me come inside ("your wings"? Segur? "come inside"? A què et refereixes, Rod?)

En definitiva, que el Rod està a punt de desvirgar a una nena. I de males maneres, què voleu que us digui.

16 de maig 2016

Vitorio Camardese, el (veritable) inventor del tapping al 1965


L'Eddie Van Halen pot anar presumint tot el que vulgui, però ell no és l'inventor del tapping.
Que què és el tapping? Doncs és una tècnica guitarrística consistent en tocar la sis cordes picant amb els dits de la mà dreta al damunt de les cordes (per contres de rascar-les, com es fa habitualment), la qual cosa permet accelerar enormement l'execució.
Doncs no, l'Eddie Van Halen no n'és l'inventor. No sabem si el Vitorio Camardese va ser el primer, el que s'ho va treure de la màniga, però el Raul Sandín, guitarrista del grup Amoría, me l'ha descobert i ja no miro als guitarristes accelerats del heavy dels 80 i 90 de la mateixa manera. I a sobre el paio toca una espanyola!!!




Si sou impacients, aneu directament al minut 1:38. I al·lucineu.

01 de maig 2016

Annett Louisan, chanson francesa en alemany


Amb un peu al pop i un altre a la chanson i fins i tot al cabaret, l'Annett Louisan porta ja una bona pila d'anys aportant la sonoritat de l'alemany a uns estils prominentment dolços i donats als excessos de reverb.
 


I la fórmula funciona, les sonoritats encaixen i li donen una nova perspectiva a gèneres sovint ancorats en els estàndards i amb el llast de la nostàlgia. La Louisan aposta per les aproximacions pop com a aglutinadores de cadències lànguides, amb una veu sovint acriaturada. L'estil juganer de la chanson s'agafa de la mà del pop curós i arranjat del nou mil·leni, mentre es barreja amb aquells pals amb els que sempre ha flirtejat: la bossanova, el tango, etc. Però allò que complementa millor són les seves lletres, aportant una visió i una temàtica femenina a un gènere, el pop, massa donat a demanar-li a dones que cantin sobre temes escrits o dirigits a homes. La Louisan escriu les seves cançons i té ganes de cantar-les. I es nota.



22 d’abril 2016

Records absurds i inconnexos al voltant del Prince




1. (1988) Un amic de l'institut em deixa el Purple Rain i el Black Album i no m'agraden. 

2. (Agost de 1989) Sol i avorrit, a Blanes, decideixo ficar-me en un cinema a veure un programa doble molt musical: Great balls of fire i la gravació del concert del Sign 'O the times. Surto ballant. Surto fan del Prince.

3. (Setembre de 1989) Vaig al Corte Inglés amb la intenció de comprar-me un disc del Prince, l'últim, a ser possible. La dependenta em dóna el Lovesexy. Veig la portada. Em fa com cosa veure aquest paio despullat sobre una flor. No me'l compro.



4. (Setembre de 1989) Torno al Corte Inglés, demano l'últim del Prince, la dependenta em dóna el Lovesexy, tanco els ulls i me'l compro.

5. (Desembre de 1989) Decideixo que algun dia tindré tota la discografia del Prince.

6. (Desembre de 1989) Me n'adono que a la velocitat a la que aquest paio treu discs, oficials i pirates, mai ho aconseguiré.

7. (En algun moment del 1990) Segueixo escoltant, un cop i un altre, el Lovesexy. Cada cop que sento els versos "My body shivers / at the mere contemplation / of penetration" se m'escapa el riure.

8. (1990) Ja entrada la febre Batman, recordo que en un programa infantil (El Kiosko, presentat per la pel roja Verónica Mengod) en el que feien versions de temes pop amb lletra canviada i "infantilitzada" havien fet una versió del Purple rain rebatejada "Por tu bien", en la que un xaval que havia atropellat amb la bicicleta a una noia la visitava a l'hospital, mentre una infermera amb walkmans no para de ballar a destemps i una monja en patins que entra acaba fument-li un pastís de nata a la cara (del xaval, no de la infermera). No existia encara Internet i no el puc buscar al Youtube fins ara.



9. (1992) Tot anant en autocar cap al meu quarter quan feia la "mili", parem en un restaurant de carretera amb una màquina que venia cassetes. Veig el Graffiti Bridge. Poso les monedes i pico el número. Em cau per la ranura un cassete del Fary. Reclamo al senyor del restaurant fent-li veure que jo MAI compraria un cassette del Fary. Em respon que no entén per què dic això, perquè el Fary "tiene mucho arte". M'obre la màquina i m'entrega, en mà, el Graffiti Bridge. Em passo la setmana escoltant-lo i crec que Question of U és la cançó més fantàstica que he sentit mai.

10. (1993) El Prince ja és una icona mundial, els diaris en parlen (majorment tirant-li merda al damunt i parlant de les seves excentricitats). Se li en va la castanya i es canvia el nom (ara és el "symbol") i treu un disc fantàstic que no reconec com a tal fins que la Noemi m'ho fa veure. Em cau gruixut el Prince, ara, tant saturat com estic d'ell. Sobretot per culpa de la cançó "My name is Prince" (and I am funky / My name is Prince / the one and only / I did not come 2 funk around / 'Tll I get your daughter I won't leave this town).

11. (1994) Deixo d'escoltar-lo durant un temps. Em passo al Michael Bolton, signe inequívoc de la meva decadència musical.

12. (1996) Conec a la Noemi, que em fa redescobrir-lo i escoltar-lo millor.

13. (31 de Desembre de 1999) En una discoteca de Nova York, la Noemi, l'Alberto i la Susana, cremem les soles de les sabates ballant el '1999' per entrar al 2000. Mai he cridat tant fort com quan arribava el "we're gonna party like it's nineteen ninety nine!"
La resta és història.

17 d’abril 2016

Banda sonora de Johnny Handsome - Ry Cooder (1989)

Sóc molt fan del Ry Cooder, vagi per endavant. Crec que el seu treball d'arqueologia musical americana és digna de molta admiració. I hi ha molts discs d'ells que m'han inspirat al llarg de molts anys. Potser el que més he sentit (i quan dic "sentir", em refereixo a sentir-ho amb el cos, no només amb les orelles) és aquesta banda sonora que es va traure de la màniga per la pel·lícula del Walter Hill sobre un convicte desfigurat que surt de la presó amb una cara nova i busca venjança amb aquells que el dugueren a la garjola.
I és el meu disc favorit del Cooder probablement perquè és el que té un ventall sonor més ampli. (Aquí teniu al defensor número u de la banda sonora de Paris, Texas, però és ben cert que la seva granítica tonalitat que travessa tots els talls a més de preciosa és monocord, sense variacions). Ja sigui pels ingredients temàtics i d'atmosfera que la pel·lícula li brinda, ja sigui per la rica influència de Nova Orleans —on té lloc l'acció del film—, el Ry Cooder toca diversos pals: del rock intens ("First week at work") al blues tradicional ("Greasy oysters"), passant per tonalitats més folk ("Clip Joint rhumba"). Cooder combina, com sempre, les seves guitarres amb una bona bateria d'instruments que abracen diferents colors, ja sigui amb la percussió, violins, acordió o saxofon.

El disc s'obre amb el tema principal, dolç però amb un to melangiós, i acompanya al Johnny en la seva nova vida, fora de la presó, esperant noves oportunitats. Però ben aviat, arribarà la foscor. Quan el segon tall, "I can't walk this time", comença a sonar, sembla que hi ha esperança. Però dura poc: la guitarra del Cooder es doblega cap als baixos. El Johnny no vol reformar-se, vol venjança, i la música revela la seva decisió. Quan el tema es parteix ja no hi ha marxa enrere: el disc, a partir d'aquell instant, no et deixa abandonar l'escolta. El redoblament de tambor et fa abandonar qualsevol esperança.

I Cooder en les seves bandes sonores sempre té l'habilitat de treballar amb partitures molt suggerents, tot buscant una música molt acolorida que complementi les imatges. La seva habilitat a la guitarra sempre queda entregada a les sonoritats (res de virtuosisme, aquí, ara no toca), a dibuixar escenaris que es basteixen davant l'oient encara que no hagi vist la pel·lícula. I si no em creieu, feu la prova: aneu a la llista de reproducció inferior i reproduïu Sunny's tune. Fixeu-vos amb el reverb exageradíssim de la guitarra sobre els arpegis de piano i les escombretes damunt la bateria. Què us suggereix? Doncs estic segur que us podeu imaginar a una fantàstica Ellen Barkin seduint al pobre Johhny 'Handsome', el Mickey Rourke.

Doncs d'això es tracta, amb el Ry Cooder, de pintures musicals, de pel·lícules en partitura, d'escenes i de sensacions. I Johnny Handsome n'és, al meu gust, el millor exponent de la seva llarga, dilatada i extensa discografia.