14 d’abril 2018

Roger Waters en directe al Sant Jordi (13/4/2018)

Foto: Peter Hutchins
Per qüestions legals el Roger Waters no pot fer servir el nom de Pink Floyd, però no hi ha cap dubte que ahir —ja em perdonarà el David Gilmour— ahir vam assistir a un concert de —diguem-ho en veu ben alta— Pink Floyd. Perquè més enllà de que el Waters vulgui promocionar el seu darrer disc en solitari, ell és el primer conscient que ha "d'asseure culs a les cadires". Així, per bé que el generós setlist incloïa diversos temes propis, per a la gran majoria del públic aquests no eren més que interludis forçats o ocasions per anar a buscar-se una cervesa.

En tot cas, el concert que obre la gira europea anomenada Us and Them fou un espectacle de primera magnitud en diversos apartats. El primer, per descomptat —i afortunadament—, el musical, en el que una solidíssima banda d'una desena de músics era capaç de portar al Sant Jordi a l'èxtasi, tal com era requisit indispensable en una banda que, en el seu moment, va proveir els shows més poderosos de la terra. Roger Waters, just de veu però encara amb caràcter, segueix deixant que les parts que cantava el Gilmour les ataqui algú altre, i els inconfusibles solos del mític guitarrista són reproduïts amb precisió per un dels dos guitarristes que la banda du; tothom sap que hi ha quelcom d'impostat, però quan la impostura és completa i sincera, el resultat és el que importa.

Foto: Peter Hutchins
La banda arrencà amb Breathe i anà deambulant per les peces més icòniques, amb molt poques excepcions (on era Hey you?), Time, Wish you were here (impecable), Another brick in the wall (parts 2 i 3). Després de la pausa, Dogs, Pigs, Money, Us and them i, en general, un segon set molt polític, amb discurs i arenga inclosos. I en el tram de bisos automàtics, el deliri, amb una emocionant Mother i una definitiva Comfortably numb. Si amb un setlist com aquest no triomfes és que mereixes que els jutjats et treguin el dret d'usar el nom de Pink Floyd.

El segon apartat magnífic de la nit fou, sens dubte, el visual. El desplegament de mitjans no deixava de sorprendre el públic. El primer set de la nit era acompanyat per una pantalla de fons d'escenari realment impressionant, amb un joc gràfic tirant a retro, bevent de la iconografia del grup i molt suggeridora alhora que críptica i gens complaent. Però el millor estava per venir.

Foto: Peter Hutchins
Després de la pausa i amb l'arrencada del segon set, el més polititzat de la nit, en la perpendicular de l'escenari s'erigia una estructura tridimensional de pantalles que, a l'estil del que van fer els U2 per a la gira Innocence + Experience, reconfigurava l'espai i l'experiència. L'estructura de pantalles, a més, agafava inicialment la forma de la mítica central de Battersea de Londres (icona recorrent de la banda) amb el seu propi porquet volador, primer en versió digitalitzada i, posteriorment, en format globus aerostàtic. El muntatge era aclaparador. Waters —que se les sap totes— aprofita per colar en el setlist no només les seves composicions sinó aquelles dels Floyd que no han esdevingut himnes i així tothom resta content: els fans tenen les seves rareses fora de l'habitual, i els no-tan-fans eviten l'avorriment amb el joc visual.

Foto: Peter Hutchins
Aprofitant que el segon tram era el més polític, Waters va sorprendre a tothom per la seva descarada i gens amagada postura anti-Trump (els Floyd sempre han estat anti alguna cosa; en el seu moment eren els totalitarismes, avui en dia és tot allò que representa Trump), amb imatges de mofa del president nord-americà (rematades amb un molt explícit 'Trump, eres gilipollas' en espanyol), seguida d'un bon reguitzell de denúncies diverses contra els murs, la opressió, el consumisme i, en general, tot allò que tot bon burgés pot permetre's odiar tot i contribuir-hi de manera més o menys directa, de manera més o menys volguda.

L'apoteosi visual es rematà en el tram final, on una estructura de làsers perfectament bastida dibuixava la famosa piràmide refractària sobre la zona VIP i conjurava el temps i la música en un sol indret sobre la terra.

Foto: Doug Kovach
Per últim, i per bé que en la major part de concerts això no deixa de ser un detall de menys importància, el tercer aspecte en el que el concert d'ahir va ser espaterrant va ser el del so. Mai el Sant Jordi havia sonat tan bé. La precisió sònica embolcallava els presents i els transportava amb nitidesa, distingia els instruments i les veus, i recordava, ja de pas, que els Pink Floyd foren una de les bandes pioneres (encara que fos en els estudis de gravació) en cuidar el so, dominar-lo i fer-lo seu.

La nit fou absolutament rodona. L'espectacle, per mil·limetrat que fos, arribava al públic, connectava emocionalment i audiovisualment. El repertori, impecable. La banda, perfecta. El show... el show ha de continuar.

Foto: the_mrblonde2003

31 de març 2018

Ja no has de pagar cada cop que cantis el 'Happy birthday'



80 anys, han hagut de passar 80 anys fins que un jutge dictaminés que la cançó "Happy birthday" no tenia drets d'autor i que, sobretot, no li pertanyia a la companyia Warner. Fins aquesta sentència, qualsevol que volgués emprar la cançó amb finalitats comercials (incloure-la en una escena d'una pel·lícula, per exemple), havia de pagar-li royalties a la Warner.

La demanda ha arribat, precisament, perquè un grup de cineastes que estava preparant un documental sobre la cançó va aprofitar l'avinentesa per anular d'un cop per sempre aquest abús. El que no tenim clar és que els efectes de la sentència siguin retroactius i la Warner hagi de retornar els diners a tots aquells que li van pagar religiosament.

És clar, potser a Catalunya ho hem tingut més fàcil, perquè des de fa uns anys que tenim l'alternativa Super 3, i podem cantar l'Anys i anys, per molts anys!


15 de març 2018

Homenatge fan al Michael Jackson


Em trobo, en el blog de la LadyMosca, amb un vídeo 100% fan made que homenatja al Michael Jackson. Es tracta d'una bona munió de fans de tot el món fent playback i ballant al ritme del Behind the mask, el tema del grup japonès Yellow Magic Orchestra (del qual n'és integrant el gran Ryuichi Sakamoto!) que el MJ va incloure en el seu àlbum Michael.

La veritat és que encara avui en dia, anys després de la seva mort, veure la passió indescriptible que el Michael Jackson va aixecar arreu del món posa els pèls de punta. Som-hi! Traiem-nos les màscares!


Wim Mertens en directe a la Sala Barts (14/3/2018)


Com n'és, de fàcil, deixar-se seduir per Mertens. Quin joc més apassionant el que ens proposa, teixit amb múltiples capes amb les que l'oient pot barrejar-se i mirar de desteixir. El públic el va ovacionar, dempeus, diverses vegades. I s'ho mereixia, per tot el que és, per la seva trajectòria, però també per una nit francament rodona en la que ni tan sols la seva insistència recent a afegir-hi els seus propis càntics en falset al damunt de les composicions acaba d'espatllar unes composicions mil·limètriques i riquíssimes.

La música minimalista, com la de Mertens, és un sac de gemecs organitzat que és impossible sentir sense escoltar. Les seves estructures, que es recargolen, que muten, que juguen entre elles acaben per molestar si no les hi prestem atenció. Però quan ho fas... ah!, quan ho fas tot pren sentit, tot té un lloc i un moment. En les peces de Mertens resseguir els diversos fils que la basteixen és apassionant. Podem fixar-nos en com el piano repeteix uns compassos però sempre buscant aquella nota nova que li canvia momentània i fugisserament l'expressió; o en com el baix i el violí es persegueixen, es solapen, s'amunteguen; o en com un simple adorno, el vibrato de les cordes, apareix i desapareix, cadenciosament, passa d'un instrument a l'altre; o, en definitiva, podem no fixar-nos en res i deixar-nos portar, anar canviant el focus d'atenció i recordar que la música, en realitat, no és més que això: una cadència, un moviment.


04 de març 2018

Cançons melodramàtiques (I): Leah - Roy Orbison


Inaugurem una nova secció al blog, repassant aquelles cançons pensades per fer-te plorar, de tan tristes i melodramàtiques que són les seves lletres i de tan melangioses que són les seves melodies.

I voldria començar per una que em sembla, de fet, el cúlmen del melodrama musical: el Leah del Roy Orbison. Prepareu-vos que aquesta secció ve patrocinada per Kleenex.


Le-Leah, Leah, Le-Leah, Leah
La Leah que el Roy crida és la seva estimada. Anem a veure què està fent el Roy en aquest dia d'avui.
Here I go 
From the hut to the boat to the sea
For Leah
I gotta go diving in the bay
Gotta get a lot of oysters find some pearls today
To make a pretty necklace for Leah
Le-e-ah
Ah, mira què és mono! Va de la cabana a la barca i d'allà a la mar per recollir algunes ostres del fons marí per, amb les perles, fer-li un collaret a la Leah. I no us penseu que al Roy li val qualsevol perla, no. Fixeu-vos el que fa per anar-les a trobar.
I've gotta go deep and find the ones just rightI'll bet my Leah'll be surprised tonightI'll place the pearls around the only girl for meLe-e-ah
El xaval se'n va cap al fons de tot, a pulmó, per trobar les més adequades i així poder sorprendre la seva estimada aquesta nit, quan li posarà el collaret al voltant del coll. Però... espera... passa alguna cosa...
But something's wrong I cannot move around
My leg is caught it's pulling me down
But I'll keep my hand shut tight for if they find me
They'll find the pearl for Leah
Ai, mare! Que se'ns mor el Roy!!! Alguna cosa l'impedeix moure's, enfonsat sota l'aigua! S'ha quedat atrapat en les roques o amb les algues! No se'n sortirà! Això sí —mira si n'està, d'enamorat— que l'últim en que pensa és en mantenir la mà ben tancada per tal que quan el trobin (mort, ofegadet, pobre) també trobin a dins una perla per a la Leah. Això és amor, això és sacrifici! Quina pena, però, que s'acabi així, no? Espera, que el Roy es reserva un as a la màniga!
And now it's over I'm awake at lastOld heartaches and memories from the pastIt was just another dream about my lost love'Bout Le-e-ah
Aaaaah, que noooooo! Que no estaba muerto, que estaba soñando ostras! Doncs res, que no s'ha mort. Això sí, tampoc té perles, no fotem, que si era un somni, era un somni. I no s'haurà mort, però a la Leah aquesta nit no li cau un collaret de perles a no ser que es passi per un Cash Converters a corre-cuita! Au, va, Roy, torna-t'hi a posar una estona, que encara es d'hora i llevar-te de matinada fa que se te'n vagi la pinça.
Le-Leah, Leah, Le-Leah, Leah
Here I go 
Back to sleep and in my dreams I'll dream
With Leah, Leah, Le-ah

11 de febrer 2018

Solos que es poden taral·lejar


Em comentava fa molts anys el meu bon amic Joan Carles Fuentes que una de les pitjors experiències musicals de la seva vida va ser aquella que va viure en un concert dels Dire Straits a Barcelona on el públic taral·lejava tots els solos del Mark Knopfler.

Jo, això de taral·lejar solos només ho faig en la intimitat i, segurament, sota la dutxa. Però ho faig, ho confesso. I són els solos d'aquestes cançons els que taral·lejo més.

- Hotel California dels Eagles
- Stairway to heaven dels Led Zeppelin
- Sweet child o'mine dels Guns 'n roses
- Sultans of swing dels Dire Straits

I els vostres? Au, va, confesseu: Quins solos taral·legeu?

28 de gener 2018

Neil Finn s'atreveix amb el Billie Jean del Michael Jackson en acústic


Encara recordo l'infame José Antonio Abellán dient alguna cosa així en antena, un dia que el meu radio-despertador va sonar de manera brusca: "Lo único que vale la pena de Internet es encontrarse estas joyas". Això devia ser al voltant del 2005, així que deixem clar que el J.A. Abellán no només és un tecnofòbic sinó que viu en una cova des que "el Internet" va arribar.

En tot cas, el que l'Abellán havia "descobert" era una versió que el Neil Finn, dels Crowded House, havia fet del Billie Jean del Michael Jackson, en ocasió d'un disc-repte d'un locutor australià que proposava a artistes locals coneguts a reversionar temes fora del seu espectre.

Aquí un servidor és molt fan de les versions. I per bé que reconec que em sedueix quasi bé qualsevol nova aproximació a un tema molt conegut, em sembla que no erro massa si dic que el Sr. Finn va estar força encertat en aquesta. I —mal que em pesi— imagino que hauré de reconèixer que també el Sr. Abellán tenia raó; al menys en una de les dues coses que deia.

27 de gener 2018

Les tres carreres de Nat King Cole


Em segueix xocant veure com a molta gent el Nat King Cole no només no li agrada sinó que li fa venir basques. I em xoca perquè, en realitat, considero (i us asseguro que no estic sol) al Cole com un dels més grans músics del segle XX. El perquè (de les basques generalitzades i d'una hipèrbole com la que acabo de fer) intentaré explicar-lo a continuació, però ja us puc avançar que és degut a que, en realitat, el Nat King Cole va tenir tres carreres musicals diferents.

Comencem pel final: la carrera que fa venir basques


A partir dels 60 endavant, la popularitat del Nat King Cole als EUA era tan enorme que els seus agents van embarcar-se en l'empresa de convertir-lo en una icona internacional. Ell, com a producte, havia demostrat funcionar meravellosament bé. Ja no era tan sols un cantant, sinó un entertainer que seduïa les audiències, així que començaren a fer-lo rodar pel món, per platós de televisió i grans escenaris. L'èxit inicial va ser tal que se'ls hi va acudir de donar-li una altra volta al cargol i, per arribar encara a més públic internacional, fer-li cantar en els idiomes dels països en els que el volien promocionar. I aquí és on van forjar el Nat King Cole que ens fa basarda de sentir, avui en dia. La seva pronúncia absolutament exagerada cantant boleros o cançons populars és una de les coses més terribles que li pot passar a unes orelles. Així es van forjar peces tan terribles com aquesta (compte, escolteu amb prudència, pot produir danys irreparables):


A mi, quan canta allò de "Quissás, quissás, quissás" m'entren tots els mals, ho admeto.

Fem un pas enrere: la carrera que el va convertir en una de les millors veus de la història


Però, com dèiem, això succeí només com a últim intent d'esprémer fins l'última gota del filó en que el Cole s'havia convertit. Entre els 40 i els 60, Nat King Cole va ser una de les quatre o cinc veus més populars dels EUA, competint de tu a tu amb Sinatra, Martin i els seus acòlits. No només s'escoltaven els seus discs i es compraven, sinó que sortia a la televisió (va ser el primer afro-americà a tenir el seu propi show a televisió) i actuava en pel·lícules (com feien tots els que assolien categoria d'estrelles). Era una superstar absoluta. El seu repertori, fonamentalment, abraçava estàndards provinents de musicals o pel·lícules: For sentimental reasons, Embraceable you,  It's only a paper moon, Smile, etc.

La seva veu avellutada (si a algú se li pot aplicar aquest gastat adjectiu, us ho asseguro, és al Cole), la seva bonhomia, el seu atansar-se a les cançons amb delicadesa, entraven molt suau, es deixaven sentir per tota mena de públics. I cal no oblidar que eren els temps del rock 'n roll, que bona part de la societat nordamericana considerava perniciós, impedint als seus fills sentir-la, mentre que la música del Nat King Cole, per dir-ho així, era per a tots els públics.

La delicadesa amb la que interpretava temes ja mítics com Monalisa (sí, ara està molt gastada, però escoltar-la amb oïdes fresques i fixant-se en el significat de la cançó segueix sent un delit) o Stardust era inigualable pels seus coetanis, sovint molt obcecats en donar una visió de fatxenda simpàtic, de seductor. Justament, aquesta Stardust, una peça molt exigent i difícil de cantar, roman com un dels cims interpretatius de la música popular del segle XX. Comproveu-ho.



Mira que s'ha versionat cops i per molt diferents i reputats intèrprets (de Sinatra a Sarah Vaughan, de James Moody a Katie Melua), però us repto a que en trobeu una més perfecta que aquesta del Cole.

En general, el Cole, en les balades, estava per damunt de la resta en molts sentits. La seva veu era prou greu com per guanyar-se les oïdes del respectable, però no tant com per impedir-li acostar-se a crooners més minoritaris com el Johnny Hartman, la seva presència era propera i amigable, gens amenaçadora, el seu somrís perenne entregava les balades sense cap mala intenció.

Cal recordar, a més, que estem parlant dels anys 40 i 50, on els conflictes racials als EUA eren ben palesos i portada cada dia als diaris. Com sovint passa amb els pioners, molts el van acusar de vendre's a l'imperi dels blancs, de no fer prou per la causa. Però el cert és que denunciava tots i cadascun dels hotels que no el volien admetre com a convidat per motius de raça i que se'n va anar a viure a un barri residencial absolutament blanc de Los Angeles.

Sigui com sigui, sembla que la seva figura càlida i plena de bonhomia convidava a la crítica doncs, musicalment, havia arribat a aquesta segona carrera seva, aquesta de l'èxit com a crooner nacional, no sense haver rebut enormes i dures crítiques dels puristes del jazz.


Els origens: la carrera de jazzman


El criticaven per haver-se venut, per haver-se passat del jazz més pur a la cançó popular. Perquè el Cole, de fet, inicià la seva carrera com a reputadíssim pianista. Amb el seu Trio aconseguí els favors de la Decca i de la Capitol Records, col·locant diversos temes en els llocs més lats dels rànquings de jazz. El seu trio el completava un baix i una guitarra, i amb ells va guanyar-se una magnífica reputació amb el seu fraseig clar i polit. Aviat va introduir-hi la veu, i d'aquesta època (principis dels 40) és d'on provenen els seus èxits més jazzy: Route 66, Straighten up and fly right, Ramblin' Rose, etc.


De fet, fins i tot quan li sobrevingué l'èxit popular i massiu amb la seva carrera de crooner, mai no va abandonar del tot la seva vessant jazzy, i encara edità alguns discs amb el seu trio, demostrant que no oblidava les seves arrels. Escolteu, si no, aquest tall en el que interpreta un tema propi, Better by yourself, en el que allò que sembla una cançoneta qualsevol desemboca en uns solos trepidants i torçadits al piano i a la guitarra.


En resum: tres carreres a escollir


Per tant, no ho oblidem, Nat King Cole va arribar a cometre el pecat de cantar Ansiedad, Las mañanitas, El bodeguero i Noche de ronda només perquè va tenir un èxit descomunal com a crooner i que, al seu torn, va poder esdevenir-ho perquè s'havia llaurat una sòlida reputació com a músic de jazz. El seu amplíssim repertori permet a qui se li acosta escoltar algunes de les peces musicals populars més magnífiques del segle XX, entregades amb una soltesa vocal impecable i amb un piano elegant i nítid com pocs. En definitiva, el Nat King Cole ha esdevingut un nom clau de la música moderna per mèrits propis, sobrats i diversos.


25 de gener 2018

El RokBlock, per sentir els teus vinils sense tocadisc


El Carles Petó em va deixar encisat quan em va descobrir el RokBlock, en un vídeo de demostració. És aquest que podeu veure a continuació:


Un tocadiscs portable que, en realitat, no és un tocadiscs! He estat ben a punt d'anar-me'n al seu web i deixar-m'hi els diners de tan fascinat com estava. Encara sort que no ho he fet, perquè el producte, pel que he descobert més tard, no funciona tan bé com es podria esperar. Aquest unboxing m'ha obert els ulls.



Pel que veig, serà millor seguir escoltant els vinils en els reproductors habituals...