10 de gener 2017

A rainbow in curved air - Terry Riley (1979)

Amb el seu "In C", el nord-americà Terry Riley es va inventar la música minimalista l'any 1968, però ja feia uns anys que experimentava amb els loops i les modulacions mínimes. De fet, la peça Poppy Nogood & the Phantom Band, es va interpretar davant de públic per primer cop el 1967. L'A rainbow in curved air ho va ser tan sols un any més tard, i en aquest vinil que ara tenim entre mans cadascun ocupa una cara.

Si recordem les dates en les que es gestaven aquestes composicions un podrà adonar-se'n de l'enorme novetat que l'experimentació de Riley suposava. No només això, sinó que el seu ús de l'overdubbing, tocant ell mateix tots els instruments i enregistrant-los un sobre l'altre consecutivament (pràctica que, pocs anys més tard i amb l'aparició de la tecnologia d'enregistrament més avançada, esdevindria la base de tota gravació) i que va inspirar molts altres artistes ambiciosos (com Mike Oldfield i el seu Tubular bells, gravat de la mateixa manera).

I si a la primera cara, amb el Rainbow in curved air, el Riley aposta per una psicodèlia insistent, a la segona, amb Poppy Nogood and the Phantom Band, es llença a la improvisació amb el seu saxo, reformulant-ne el so, replicant-lo, modulant-lo, expandint-lo i convertint-lo en una cortina de so que es va fent més atapeïda a mesura que avança el solc. Del jazz al raga, de l'encara per encunyar new age a la psicodèlia, Ryley ordeix un vinil complex i poderós que demana escolta atenta (i, a poder ser, amb un bon equip d'alta fidelitat). Però un cop el corrent se t'endú, ja no cal lluitar, no cal nedar-hi a la contra; tan sols cal deixar-se portar, qui sap cap a on.



ALBURGER, M. (2004). "Terry Riley after 'In C' to 'A rainbow in curved air'". 21st Century Music (vol. 11, n. 2, pàg 3-10). California: 21st Century Music. També disponible a: http://www.21st-centurymusic.com/ML210402.pdf
RILEY, T. (1966). Keyboard studies. Nova York: Autograph score.

07 de gener 2017

Bon Jovi - This house is not for sale (2016)

Per al fan dels Bon Jovi, la marxa del Richie Sambora no deixa de ser un punt d'inflexió que s'ha de començar a mesurar des d'aquest nou disc (l'anterior, Burning bridges, tampoc comptava amb en Sambora, però era un disc fet de rescats que havia de servir per acabar de complir obligacions contractuals). La banda portava uns quants anys de declivi evident, adotzenats en el seu rock d'estadi predisenyat per a emprendre generoses gires en les que el públic pogués afegir-se fàcilment, sempre buscant una producció que els acostés al so del moment (que si ara una mica de country, que si ara volem sonar com U2).
I sembla que el declivi, els mal rotllos amb la discogràfica i amb el Sambora han donat una certa empenta a uns Bon Jovi que, si bé seguien sent capaços d'entregar discs amb un parell de senzills que poguessin enfilar-se a les llistes d'èxits durant algunes setmanes, mai no acabaven d'aconseguir un àlbum mínimament interessant que fugís de les seves col·leccions de clixés. I no és que a This house is not for sale se n'hagin sortit amb escreix, però sí que és, molt probablement, un dels discs més reeixits de la banda en la darrera dècada.

No ens féssim, però, il·lusions, el Bongiovi i els seus segueixen facturant cançons perfectament prefabricades, farcint-les de clixés força suats (la densitat de metàfores per vers deu haver trencat algun rècord: cases que signifiquen la vida a This house is not for sale, fantasmes que volen dir "records" a Living with the ghost, etc.) i insistint en convertir-se en una mena de Paulo Coelhos donant consells a dojo ("Who's going to live your life", "You don't have to look back", "Life ain't a merry-go-round, it's a rollercoaster"). Bon Jovi, en els darrers vint anys s'ha convertit en una mena de coach, de psicòleg de superfície que camina sobre el full de la navalla metafòrica, a una banda l'empenta, el vinga-som-hi, el tu-pots-si-ho-intentes, i a l'altra el baladisme dels vuitanta, el t'estimo-però-tu-no, el si-no-mestimes-menteix-me. És, però, una navalla poc afilada, doncs transita pel formulisme rock més adotzenat i de ràdiofòrmula. La insistència en portar les cançons al terreny de l'èpica coral (el nombre de "whoooa" i de "yeaaah" s'han multiplicat a cada àlbum dels més recents Bon Jovi) les desencisa, si més no fins al moment de poder corejar-les en directe.

Amb tot, com dèiem, aquest This house is not for sale té l'avantatge de jugar amb una certa imaginació melòdica en algunes tornades que permeten una escolta més sorprenent i, alhora, més duradora. Les guitarres sonen ara més de fons, més rocalloses, menys líders, però caldrà esperar a un segon disc dels nous Bon Jovi sense Sambora per acabar de calibrar si aquest canvi suposa un estímul o una irremissible condemna per a una de les bandes més populars dels darrers quaranta anys.

26 de desembre 2016

Se'ns ha mort el George Michael


Allò que realment importa i fa grans a les icones del pop no és pas la música que fan, sinó l'impacte en la cultura popular que generen. Perquè per això estan en la categoria de pop i no en la d'indie (quan l'indie era indie, no a partir del moment en que l'indie es va fer pop). Les icones del pop ho són més enllà de la seva música, tingui aquesta més o menys mèrit, ens agradi més o menys.

I el George Michael, justament, és una icona pop. I dic és perquè les icones del pop, veritablement, no moren mai, com a tal; romanen icones molt més enllà de la seva mort, precisament per això, perquè s'han convertit en la imatge d'un temps, d'una generació, d'una manera de viure i sentir la vida. Mai vaig ser un gran fan del George. Ni quan Wham, ni quan Faith, ni quan res. Tampoc no me'n faré ara, la veritat. Però no m'importa. Sempre l'he considerat un element incontestable de la cultura moderna, dels vuitanta fins l'actualitat. Sempre l'he respectat enormement perquè, com deia, allò que importa no és la seva música.

Allò que importa de les icones pop, allò que importa, doncs, del George, és el que nosaltres fem amb ell. La icona pop no neix ni es fa, sinó que la fem, tots i totes, la societat que l'ha viscut. I, tal com va passar amb el Michael Jackson (la icona pop de la història), quan es llegeix qualsevol dels articles que difonen la seva mort, la major part del contingut no és musical, és vivencial. Els articles sobre la mort de les icones pop parlen de nosaltres, no dels morts.


Perquè al voltant del George alguns van poder escandalitzar-se perquè clamava obertament allò que els mateixos escandalitzats també volien cridar i no podien ("I want your sex"); altres van poder fer-lo servir com a diana de les seves portades groguenques (perquè és impossible esdevenir icona del pop sense tenir la premsa groga a la contra, a la grenya, inventant-se totes les històries possibles per alimentar la massa, per convertir-te en el centre de les tertúlies informals); els lectors d'aquestes mateixes revistes el van poder criticar pels seus continuats escàndols (molts dels quals, per descomptat, eren inventats o exagerats); els més carques van poder certificar la seva homofòbia quan va anunciar que era gai; els més progres van poder dir que ja ho sabien, que ja es notava, que si era molt evident; molts el van convertir en referent, altres en anatema. En definitiva, que tothom en podia parlar, del Michael. Era en boca de tothom. I això és el que forja una icona pop.

Mentrestant, ell feia música. No molta, però en feia. I de bona, de força bona. La qüestió Wham, per descomptat, era un producte de temporada. Això sí, molt ben fet, amb aquell nosequè dels que, tot i fent música enllaunada comercial, tenen l'habilitat musical suficient com per fer-ne alguna cosa que es pugui seguir punxant trenta anys més tard (tu vas i punxes ara Wake me up before you go-go a qualsevol festa de casament del món mundial i ho petes, ja t'ho dic ara). Però és que el Michael volia molt més que Wham. Ell solet es va produir, sencer, el Faith. Sencer. I és un discàs. S'obre amb tres temes que, vulguis o no, forment part de la teva banda sonora musical: Faith, Father figure i I want your sex. Amb els anys, seguir escoltant més enllà d'aquests tres talls és descobrir que era capaç de molt més que no pas crear hits per les llistes d'èxits.Va adornar, a més, el seu àlbum, amb uns videoclips absolutament espaterrants visualment, creant un estil, convertint el seu so en una imatge global perfectament estudiada.


Però com que el noi no només era talentós sinó que també era artísticament ambiciós, va llençar un segon àlbum de títol molt explícit: Listen without prejudice, Vol. I. El George volia anar més enllà de la seva pròpia imatge, més enllà del producte audiovisual del moment. Era un artista i ho va demostrar en aquest segon disc, molt més introspectiu, menys hit-oriented, negant-se a aparèixer en els seus vídeos i defugint el que hauria d'haver estat una gira massiva i multitudinària. La seva companyia, Sony, no li perdonava, i el va sotmetre a una pressió que ell va voler esquivar amb una denúncia que encara el va apartar més de la música.
El seu retorn, amb Older, no va acabar de trobar el seu públic, amb un disc una mica tou, sobreproduït i sense pràcticament cap single destacable. I el Songs from the last century no deixa de ser una frivolitat d'aquelles que diverteixen més l'artista que l'oient (és un disc de versions, sense cap particularment encertada i alguna lleugerament enutjosa). Va recuperar el favor del seu públic, que havia crescut amb ell, amb Patience, un disc que trepitjava ja amb claredat el pop de pistes de ball, amb alguns temes francament decents, com Freeek, Flawless, Patience o Amazing.

No, no és una carrera musical per tirar coets. No és un Dylan, un Cohen, un Prince (però, val a dir, no m'imagino a cap d'aquests quatre essent capaços de substituir amb molta dignitat al Freddy Mercury al davant dels Queen). Però és tan icona o més que ells. Perquè la música no importa. La música no és més que l'excusa. El George Michael significa coses, per a tots els que hem viscut des dels 80. Significa coses diferents, a més, per cadascú. És una icona, dèiem. I no deu ser casualitat que la paraula "icona", justament" vingui del grec eikon: imatge.


I ara, un aclariment, per acabar. En aquest text que acabeu de llegir, la paraula icona està feta servir incorrectament. Una icona és una representació d'un objecte mitjançant un signe, una imatge. Però és que quan diem "icona del pop" en realitat ens estem referint a alguna cosa diferent. Ens estem referint a un símbol, que és, per contra, una representació d'una idea, no d'una imatge. Perquè el George Michael és molt més que una imatge. És un símbol que aglutina molts dels trets culturals que han caracteritzat les darreres tres dècades. Abraça valors, comportaments, revelacions, sentiments, repressions, tendències, gustos i maneres de viure. Veure'l, sentir-lo o, simplement, llegir o escoltar el seu nom, et remet a molts elements culturals inevitables i, sobretot, et remet a tu mateix i a com has reaccionat cada cop que el George Michael ha aparegut en la teva vida.
Se'ns ha mort el George Michael. El seu símbol, no.


30 d’octubre 2016

Supersonic, un documental sobre l'ascens dels Oasis


Lleugerament condescendent, aquest documental s'obre l'ascens meteòric de la millor "banda britànica després dels Beatles" i de les picabaralles constant dels germans Gallagher, enfundat en un guant narratiu força trepidant i bastit al voltant de documents fonamentalment sonors de converses, entrevistes i demés. Ja se sap, sovint, els documentals es veuen obligats a oscil·lar al voltant de, justament, els "documents" de què disposen per bastir-hi una història. I a Supersonic, el director ha de fer equilibris per organitzar un viatge a l'epicentre de les picabaralles més sonades de la història de la música recent emprant quasi únicament material sonor, gravacions de converses d'ambdós Gallaghers per separat. Per fer-ho, és clar, es recolza en una parafernàlia visual de primera en la que no hi falten magnífics collages animats, així com imatges de concerts i de sessions d'estudi. La dificultat, per tant, rau en fer veure que el conjunt és un tot, que no són ingredients separats i diversos. I en això, Supersonic, se'n surt sobradament, per bé que algunes converses es sobreposen a imatges que no hi tenen a veure però que es simula que sí (la càmera enfoca a qui està parlant just quan es gira d'esquena, quan la seva boca està tapada per un micròfon, etc.); l'esforç, en tot cas, és enorme per fer que el continu canvi de protagonista pugui ser seguit amb claredat per l'espectador.


Són dos anys i escaig que passen de manera supersònica. Des del cop de martell al cap del Liam que li desperta la seva faceta musical fins al festival de Knebworth davant de 250.000 persones hi ha lloc per a veure com dos germans que no es suporten fan d'aquesta mala llet continguda la seva benzina creativa, i com treuen de polleguera a tothom que se'ls hi acosta. Tot això, és clar, explicat des del que podríem dir una hagiografia pecaminosa, un homenatge generós i còmplice (ambdós germans són productors) dels que accepten els seus pecats més evidents i impossibles d'amagar, per tal de permetre's el luxe de no mostrar aquells que realment els faria mal d'acceptar. El Noel i el Liam accepten que són uns punks, un pinxos, uns malcarats, uns fatxendes i egòlatres necessitats d'atenció constant; accepten que són capriciosos, superestrelles, provocadors i desllenguats. I amb aquesta confessió aconsegueixen el salconduit cap a un documental que sembla voler posar punt final a les especulacions lliurepensadores, alhora que volgudament, oblida els moments més difícils, les picabaralles constants amb la seva Nemesi de la franja rica, els Blur, i, sobretot, oblida posar més atenció als declivi de la banda.


Més enllà d'això, en tot cas, el documental et porta amunt i avall en el camí d'aquests dos anys meteòrics, i ho fa amb l'adrenalina bolcada sense miraments damunt del metratge, i els decibels pujats fins l'extenuació per assegurar la connexió mística, que d'això es tracta quan es vol encimbellar musicalment algú. Aquest narrativa adrenalínica, però, acaba mostrant les seves costures: es tracta de narrar de pressa perquè no et fixis en els oblits, els detalls i en que, en realitat, les matèries primeres de què disposa són poques. Queda, per tant, una sensació de descompensació entre ritme i contingut, un cop ha sonat el darrer acord i un cerca el regust en boca, les revelacions i els moments màgics. N'hi han, però allò que et ressona al cap quan surts de la sala fosca són les magnífiques tonades d'una de les bandes més importants de la història de la música i d'un repertori francament irrepetible.


05 d’octubre 2016

'Spoiler' dels Airbag, referents del "pagafantas rock"



Hi ha temes que, ja des del primer vers, t'atrapen i captiven. Hi ha primers versos mítics. Com aquests

A candy-colored clown they call the sandman
Tiptoes to my room every night
—Roy Orbison, "In Dreams"

There must be some kind of way out of here,
Said the joker to the thief
—Jimi Hendrix, "All Along the Watchtower"

I was dreaming when I wrote this
So sue me if I go 2 fast
—Prince, "1999"

Hello, Darkness, my old friend
I've come to talk to you again
—Simon and Garfunkel, "The Sound of Silence"

I don’t believe in an interventionist god
But I know darling that you do
—Nick Cave, "Into my arms"

In France a skinny man died
Of a big disease with a little name
—Prince, "Sign o' the times"

Please allow me to introduce myself
I'm a man of wealth and taste
—Rolling stones, "Sympathy for the devil"


I moltes altres, és clar. Però n'hi ha una altra que em va seduir des del primer cop que la vaig sentir. És aquesta

De pequeño ya escribía tu nombre
una y otra vez en mi Telesketch.

Són els primers versos del tema "Spoiler" del grup malagueny Airbag. La resta de la lletra, però —no us penseu— tampoc no es queda curt. Escolteu el tema sencer i fixeu-vos quin fantàstic homenatge al pagafantes, a l'amic absolutament friendzoned, a l'amor menys correspost de la història de la música moderna.



De pequeño ya escribía tu nombre
una y otra vez en mi Telesketch.
Por entonces ya no me hacías ni caso,
no me quieres ver, no te caigo bien.

Y yo por mucho que lo intente
no hago nada bien, lo hago todo al revés.
Meto la pata, intento arreglarlo,
y es peor después, es peor.

Cada vez que me acerco a ti
tengo pánico a lo que te pueda decir ...
por si te hablo de un libro,
de alguna serie que he visto
y te acabo contando siempre el final.

Cuando suenan tus canciones favoritas,
estando en un bar, yo te empiezo a hablar.
Te molesto y no te dejo oírlas,
no puedes bailar, te sienta fatal.

Cada vez que me acerco a ti
tengo pánico a lo que te pueda decir ...
por si te hablo de un libro,
de alguna serie que he visto
y te acabo contando siempre el final.

Por si te hablo de un libro,
de alguna serie que he visto
y te acabo contando siempre el final
con tal de quedar de listo,
de algo de cine que he visto
y te acabo contando siempre el final.

Us recomano, si us ha atrapat tant com a mi, que seguiu investigant altres temes d'aquesta banda, perquè segueixen aquesta línia amb temes com "Cómics y pósters", "Golpe al sueño de verano", Tus recazos golpean dos veces" o "En el Primavera".

17 de setembre 2016

És Disco 100 la millor botiga de discs de Barcelona?


Doncs no ho sé, la veritat. Caldrà que hi vagi alguns cops més, doncs tot just avui l'he visitat per primer cop. Deixeu-me explicar-vos per què l'he visitat.

L'altre dia em trobava vagarejant pel centre de Barcelona i vaig recordar que feia dies que volia comprar-me un disc de la Decca en la que el pianista Pascal Rogé escomet les Gymnopédies de l'Erik Satie i altres peces similars. I llavors, el dubte: on me'l puc comprar, per aquí? Quines opcions tinc de poder comprar un disc de clàssica al centre de Barcelona? La FNAC? Ni de broma (és una qüestió de principis, ho sento, no m'agrada comprar música ni llibres en grans superfícies en les que, un cop i un altre, t'enganyen —"està descatalogat" és el seu motto—, ningú entén un borrall d'allò que li preguntes i tant se'ls hi en fot la cultura). El Corte Inglés? Anatema! A les molt apreciables i cada  cop més extintes botigues del carrer tallers (Impacto, Revólver) no hi tenen secció de clàssica. Desaparegudes Castelló (amb la seva versió Castelló Clàssica) i Overstocks, les opcions han desaparegut. El centre de Barcelona no escolta música clàssica.

Així que, tot buscant, he descobert que la mítica botiga Disco 100 del carrer Escorial nº33 sí que n'escolta (i en ven) de música clàssica. No hi havia anat mai fins ara per una simple qüestió de dificultat d'arribar-hi des dels diferents barris on he viscut a Barcelona i perquè, fins ara, sempre havia tingut alternatives properes, al centre. Així que avui he decidit fer una petita expedició i visitar-la.



La sensació, a l'entrar, no ha pogut ser més magnífica. Les primeres seccions que he vist, a tocar de porta, eren de música celta i vinils de clàssica. Deixem-ho clar, posar la música cèltica i derivats a l'entrada d'una botiga de discs és tota una declaració d'intencions. Si això és el que tenen a tocar de caixa (en les grans superfícies, reserven aquests espais per a les compres "per impuls", aquelles llaminadures innecessàries que no pots evitar comprar mentre fas cua per pagar; considerar la música celta com a possible compra "per impuls" m'ha semblat una imatge bellíssima), imagina't el que deu haver-hi al fons! I sí, el fons de la botiga està ple de música. Seccions perfectament endreçades i etiquetades (amb referències paral·leles, amb gomets en forma d'estrella per marcar els discs més reputats), amb cada disc guardat en fundes, desestimant les aparatoses carcasses, tot guanyant espai per encabir-hi un catàleg més ample i amb una ordenació cabal i assequible (jazz, blues, country, electrònica, clàssica, l'híbrid rock/pop/folk, i tan sols el localisme de música catalana, la separata de música negra/hip-hop/RnB/funk i la d'òpera).

Per acabar-ho d'adobar, llibres de referència i consulta escampats per damunt de les lleixes, revistes musicals i, en general, una flaire d'amor per la música i per la feina realment poc habitual. Em comenten els que hi treballen que la botiga roman oberta des del 1978, que els amos segueixen fent acte de presència i que els seus fills també hi són, potser augurant un llegat, una continuïtat molt desitjable en aquests temps difícils per a les botigues de discs que no ocupen edificis sencers.
I, encara més, preus molt decents. (Perdoneu, però el meu cor es va debatre entre la pena i la indiferència quan van tancar Castelló i Gong, ja que els seus preus habitualment prohibitius sempre m'havien impedit fer-me'n client.) Comproveu-ho vosaltres mateixos amb l'eclèctica compra que he acabat fent:


Les desitjades Gymnopédies de Satie per 6'50€

The cat del Jimmy Smith per 7'95€

Back at the chicken shack del Jimmy Smith per 9'95€

El Burning bridges, darrer disc dels Bon Jovi (primer sense el Richie Sambora) per 6'50€


Si bé la Jazz Messengers és la meva referent per comprar jazz i les supervivents del carrer Tallers ho són per rock i derivats, ja us puc advertir que tornaré aviat a Discos 100, probablement la millor botiga de música de Barcelona.

03 de setembre 2016

El theremin, l'instrument que NO es toca


Sabeu aquell so, aquell brunzit sinuós i lànguid, que sembla que produeixen tots els plats voladors alienígenes de les pel·lícules de ciència ficció dels 50? Doncs no és un "efecte de so", sinó un instrument: el theremin, un instrument que es toca sense tocar.

Inventat l'any 1919 pel rus Lev Termen, el theremin és un dispositiu que aixeca dues antenes, una pel volum i una pel to, que creen un camp electromagnètic que, en ser envaït per la mà de l'intèrpret, crea una pertorbació que, recollida en forma sonora, genera el clàssic so d'aquest instrument.
Fixeu-vos com funciona.


És clar, inicialment, se li va dir etereòfon. Però aviat se'l va conèixer pel nom del seu inventor.
Com que l'invent era rus i com que a Lenin li va semblar una meravella futurista (fins i tot va aprendre a tocar-lo), diversos compositors del país van incloure'l en les seves orquestres, com és el cas del gran Dmitri Xoshtakóvitx. Aquí un recull de l'ús per part de Xoshtakóvitx del theremin en les seves bandes sonores per a pel·lícules de l'època.


Hom podria pensar que un instrument amb aquesta sonoritat tan particular no dóna per gaire, musicalment parlant. La dificultat de la seva execució, per descomptat, tampoc no ajuda. Però llavors va arribar la Clara Rockmore.


La Rockmore era una nena prodigi del violí. Encara no havia superat l'adolescència i ja regalava recitals memorables plens de sensibilitat. Un encontre a Nova York amb el Lev Termen la va fer encuriosir per l'instrument. El Lev li va permetre provar-lo, allà mateix, i es diu que els assistents reconten com la nena, que llavors comptava 17 anys, va aconseguir, en pocs instants, fer sonar el theremin d'una manera dolça i melòdica, com si l'hagués tocat tota la vida. L'anècdota hagués quedat en un no res de no ser perquè poc després una malaltia ossea obligava a la Clara a abandonar el violí per sempre. Apartada de l'instrument amb el que havia compartit la seva vida fins a l'instant, va reprendre contacte amb Termen i el seu theremin, per omplir el buit.

El coneixement musical de la Rockmore la va permetre abordar l'instrument amb rigor. I, en absència de cap tipus de tècnica en l'ús de l'instrument, la Clara se'n va inventar un. Es tractava d'establir unes determinades posicions de la mà esquerra (la del to) per permetre fer escales (amb un instrument sense referències, sense trasts, sense tecles, sense delimitacions, fer escales era tasca impossible abans de la Rockmore). I, encara més, seguí treballant amb el Termen per ampliar i millorar l'instrument.

A partir d'aquell moment i com a referent absolut del nou instrument, la Clara Rockmore voltà el món sencer i actuà davant de les més selectes audiències demostrant la validesa musical de l'instrument, amb un repertori de peces clàssiques de primer ordre i algunes fins i tot compostes expressament per a theremin. El seu disc The art of theremin roman com un dels més bells homenatges a un instrument sovint cosificat, relegat a mera joguina en mans de músics de segona que, en canvi, sota l'actuació d'una intèrpret com la Rockmore esdevé sublim, evocador i indubtablement màgic.


02 d’agost 2016

Glenn Miller i la popularització del jazz


Van ser tan sols tres anys, del 39 al 42, que l'orquestra del Glenn Miller va gaudir d'un massiu èxit comercial. Ell va ser el primer en rebre un disc d'or, guardó recentment inventat per les discogràfiques per premiar als artistes que més venien (en aquella època es donaven per arribar al milió de còpies, no les cinquanta-mil d'avui en dia). En aquests tres anys, Miller va engreixar la seva banda a la perfecció, assaig rere assaig, per anar regalant-li al món temes com In the mood, American Patrol, Chattanooga Choo Choo, Tuxedo Junction, Moonlight serenade o  Pennsylvania 6-5000, que van copar els llocs més alts de les llistes de vendes i que eren taral·lejades per una Nord-amèrica que s'abocava a una segona guerra mundial.

Si bé als puristes del jazz la música del Glenn Miller els sona comercial i poc jazz (en Miller no permetia en la seva orquestra solos improvisats, com feien moltes altres orquestres —la del Louis Armstrong, la del Duke Ellington, etc.—, sinó que assajava, un cop i un altre, cada nota de cada solo) va ser justament el seu estil menys arriscat però perfectament empaquetat el que el va fer popular i, de pas, va portar al jazz a tota una franja de població que no s'hi hagués acostat d'altra manera.
La signatura del Miller era, en realitat, força senzilla: les melodies principals de cada tema eren portades per un clarinet i uns saxofons que el doblaven una octava per sota (segons explica la AMG). Ja fos l'inici de l'In the mood o el de l'American Patrol, la seva orquestra era reconeixible des del primer compàs. Miller hi va afegir també, per descomptat, algunes veus solistes però, sobretot, uns cors que acabaven de fer més digerible la fórmula (recordeu, si no, la tornada de Chattanooga Choo Choo o Pennsylvania 6-5000).

Van ser, doncs, tan sols tres anys, però en aquells tres anys el swing va copar les ràdios d'Amèrica primer i de la resta del món després, però també les sales de ball, deixant una marca d'aigua indeleble en la història de la música recent, a base d'una música enganxosa i elegant que va durar fins a la encara no esclarida desaparició de Miller al 1944.


01 d’agost 2016

Snarky Puppy en directe al Teatre Romà de Fiesole (Florència)


"What we got here, is a little miracle", deia el presentador de la vetllada, tot fent esment a les poques possibilitats que hi havia, tan sols unes hores abans, que el concert tingués lloc. La tarda va repartir ruixats i tempestes apocalíptiques que van caure sense clemència sobre un escenari ja preparat, amb tots els instruments coberts amb una fràgil lona que va fer el que va poder, però que va ser incapaç d'evitar que algun instrument s'espatllés. Però a menys d'una hora per l'inici del concert el cel va tenir el gust musical de deixar d'esmunyir els núvols i obrir alguna clariana que, a mode de musa, pogués inspirar als músics a fer el concert. Era, realment, un petit miracle; perquè el Teatre Romà del turó anomenat Fiesole que corona Florència era ple a vessar d'un públic que, com es va demostrar després, sabia que no s'ho podia perdre i que guardava un bri d'esperança. Després d'un intens treball dels roadies, els Snarky Puppy van pujar a l'escenari.

De les profunditats de les aules de la University of North Texas sorgeix, a l'equador de la primera dècada dels 2000 una banda de jazz que deixa que els influxos del funk més roent i el rock amb més groove penetrin de manera natural en les seves escletxes. Són, en realitat, una quarantena de músics (ells no es fan dir "banda", sinó "família") que es van alternant en els lineups donat que la majoria d'ells són constantment requerits per artistes de la talla de l'Erykah Badu, l'Snopp Dogg o el Justin Timberlake. Però sigui quina sigui l'alineació, el so que forgen és una amalgama poderosíssima i molt ben galvanitzada, sobre capes rítmiques denses i capes i més capes d'instruments, des de la guitarra fins al baix, dels teclats fins als metalls.


Aquest 2016, van rebre el Grammy a millor disc instrumental de l'any i la seva popularitat es va començar a disparar. I no deixa de ser estrany parlar de popularitat associant-la a un grup com els Snarky Puppy, amb un jazz intens i complex, gens complaent, instrumental, amb peces de set, vuit, nou, deu minuts o més. Doncs sí, són populars; entre un determinat grup de melòmans, és clar. Va sobtar molt, en aquest sentit, comprovar com la part més jove del públic (jove, realment molt jove), assistia al concert amb una actitud gens jazz i, en canvi, molt rock d'estadi, molt entregats, gesticulant, cridant, atansant-se, fins i tot, a l'escenari a la que la bogeria dels bisos es va desfermar. Però no se suposa que el jazz és una cosa seriosa, respectable, intel·lectual i, fins i tot, un xic freda i continguda? Doncs no, es veu que no; es veu que el jazz pot ser una festa, pot ser emocional, sentir-lo també a la pell i no tan sols al cap. Si un no sabés a quin concert havia anat podia haver pensat perfectament que es trobava davant d'un directe de qualsevol banda de rock indie o moderneta de tan físicament entregada com estava la gent.



El primer que salta a l'oïda amb els Snarky Puppy és que són uns músics del quinze, de traca, de primeríssima línia (a pesar de la seva ostensible joventut). Les seves interpretacions ens general i els seus solos en particular són una demostració fefaent del seu magisteri, domini i sensibilitat. Però el millor de tot, sens dubte, és la seva perfecta integració com a banda. El bateria i el percussionista, gaudint com nens petits, s'encavalcaven i abanderaven l'allau sonor que els set músics restants acabaven completant. Les onades funk no paraven de colpejar les grades amb un baix líder (un té la peregrina teoria que les bandes ordides per baixistes tenen un nosequè que les fa especials a nivell de composició i d'integració), uns teclats immensos, plens de girs i retrucs, uns metalls tremends que marcaven els vamps inicials i finals, però que també puntejaven fantàsticament el desenvolupament dels temes, i una guitarra —a voltes rítmica, a voltes solista—. El seu perfecte engreixament com a maquinària sonora que són quedava absolutament demostrat en el perfectíssim encaix dels solos enels temes; res d'"anem-tocant-i-quan-acabem-el-compàs-li-toca-al-trompeta-i-quan-acabi-reprenem", no, no: els solos es desenvolupaven lliurement fins que, en acostar-se el final del seu compàs, trobava el camí natural cap a la integració de la banda. L'efecte en el públic era catàrtic cada cop que es produïa, ovacions continuades i duradores.



Generosos, juganers, entremaliats, abocats al risc, vivint a l'instant, com si cada nota fos la darrera, els Snarky Puppy (que a alguns els recordarà als Medeski, Martin & Wood, a d'altres als Red Snapper i als locals als fantàstics Hitabaldaäs) confeccionaren un miracle musical que conjugà passió i tècnica davant d'un públic absolutament arrabassat i genúflex davant el talent d'aquesta banda polimòrfica i tremenda que ha de donar moltes nits de joia als fans d'un jazz menys formal, més modern i menys estricte amb l'etiqueta.

18 de juliol 2016

In C - Terry Riley (1968)

 "El cel és blau amb alguns núvols; mira-te'l durant cinc minuts i tindràs la impressió que res ha canviat, però, per contra, res és ja el mateix" —escriu Lukas Foss en la contraportada d'un altre vinil mític del Terry Ryley (el A rainbow in curved air). Terry Riley fundà, amb aquest disc, aquest particular gènere que ha arribat als nostres dies sota l'etiqueta de minimalista. I, si bé la major part dels que el van seguir immediatament després ho feren amb l'ajut de la tecnologia (seqüenciadors, loops, moduladors, etc.), Riley aquí no necessità de parafernàlia digital per bastir una massa sonora granítica però que, alhora, sembla dúctil i mal·leable. L'artista, doncs, utilitzà únicament instruments analògics, de sonoritats ben orgàniques: saxo, clarinet, flauta, trombó, vibràfon, fagot, tots ells a les mans del Center of the Creative and Perfoming Arts de la State University de Nova York. La seva influència, per tant, es nota de manera més directa en successors de l'estil del Wim Mertens, el Michael Nyman o, fins i tot, la Penguin Café Orchestra. La música minimalista de Riley es basa en la repetició de patrons molt curts que, poc a poc i de manera pràcticament imperceptible, van metamorfosant-se en variacions que, al seu torn, segueixen repetint-se insistentment. Riley ho explicava així (citat per Alburger, 2004: 3):

Cada figura ha de ser repetida de manera continuada per un llarg període de temps, per tal que es converteixi en un corrent de notes que es mou de manera estable sense cap accent. Quan una figura addicional és introduïda per l'altra mà, ha d'encaixar amb la primera en tempo i equilibri.

Les paraules clau, aquí, són dues: "corrent" —doncs és necessari que l'acumulació successiva de notes generi una sensació de massa corpòria— i "encaix" —doncs les fluctuacions han de ser prou subtils i imperceptibles com perquè sembli que res no ha canviat, si bé l'essència, l'ADN de la música, sí que està mutant—. I Riley els hi permet als seus instrumentistes jugar a la improvisació dins d'aquests paràmetres. Els deixa interactuar en la creació de la matèria sonora resultant. Cada execució és diferent, cada cop que es va interpretar en directe, fou diferent.

Comença amb una repetició percussiva amb tonalitats de cristall (el vibràfon, que no abandonarà l'entramat en tota la peça), per deixar que se li afegeixin un clarinet. I, poc a poc, els diferents patrons van mutant fins a convertir-se, al cap de pocs minuts, en uns patrons diferents, que s'encavalquen amb els següents i amb els anteriors. A partir d'aquell moment, ja no ets conscient d'estar escoltant música; el viatge ha començat. I, tal com escriu el Paul Williams a la contraportada de la reedició d'aquest vinil per CBS a França, es tracta de sentir, no d'analitzar res ("Je suis ici pour vous dire ce que je sens").


ALBURGER, M. (2004). "Terry Riley after 'In C' to 'A rainbow in curved air'". 21st Century Music (vol. 11, n. 2, pàg 3-10). California: 21st Century Music. També disponible a: http://www.21st-centurymusic.com/ML210402.pdf
RILEY, T. (1966). Keyboard studies. Nova York: Autograph score.