01 de maig 2016

Annett Louisan, chanson francesa en alemany


Amb un peu al pop i un altre a la chanson i fins i tot al cabaret, l'Annett Louisan porta ja una bona pila d'anys aportant la sonoritat de l'alemany a uns estils prominentment dolços i donats als excessos de reverb.
 


I la fórmula funciona, les sonoritats encaixen i li donen una nova perspectiva a gèneres sovint ancorats en els estàndards i amb el llast de la nostàlgia. La Louisan aposta per les aproximacions pop com a aglutinadores de cadències lànguides, amb una veu sovint acriaturada. L'estil juganer de la chanson s'agafa de la mà del pop curós i arranjat del nou mil·leni, mentre es barreja amb aquells pals amb els que sempre ha flirtejat: la bossanova, el tango, etc. Però allò que complementa millor són les seves lletres, aportant una visió i una temàtica femenina a un gènere, el pop, massa donat a demanar-li a dones que cantin sobre temes escrits o dirigits a homes. La Louisan escriu les seves cançons i té ganes de cantar-les. I es nota.



22 d’abril 2016

Records absurds i inconnexos al voltant del Prince




1. (1988) Un amic de l'institut em deixa el Purple Rain i el Black Album i no m'agraden. 

2. (Agost de 1989) Sol i avorrit, a Blanes, decideixo ficar-me en un cinema a veure un programa doble molt musical: Great balls of fire i la gravació del concert del Sign 'O the times. Surto ballant. Surto fan del Prince.

3. (Setembre de 1989) Vaig al Corte Inglés amb la intenció de comprar-me un disc del Prince, l'últim, a ser possible. La dependenta em dóna el Lovesexy. Veig la portada. Em fa com cosa veure aquest paio despullat sobre una flor. No me'l compro.



4. (Setembre de 1989) Torno al Corte Inglés, demano l'últim del Prince, la dependenta em dóna el Lovesexy, tanco els ulls i me'l compro.

5. (Desembre de 1989) Decideixo que algun dia tindré tota la discografia del Prince.

6. (Desembre de 1989) Me n'adono que a la velocitat a la que aquest paio treu discs, oficials i pirates, mai ho aconseguiré.

7. (En algun moment del 1990) Segueixo escoltant, un cop i un altre, el Lovesexy. Cada cop que sento els versos "My body shivers / at the mere contemplation / of penetration" se m'escapa el riure.

8. (1990) Ja entrada la febre Batman, recordo que en un programa infantil (El Kiosko, presentat per la pel roja Verónica Mengod) en el que feien versions de temes pop amb lletra canviada i "infantilitzada" havien fet una versió del Purple rain rebatejada "Por tu bien", en la que un xaval que havia atropellat amb la bicicleta a una noia la visitava a l'hospital, mentre una infermera amb walkmans no para de ballar a destemps i una monja en patins que entra acaba fument-li un pastís de nata a la cara (del xaval, no de la infermera). No existia encara Internet i no el puc buscar al Youtube fins ara.



9. (1992) Tot anant en autocar cap al meu quarter quan feia la "mili", parem en un restaurant de carretera amb una màquina que venia cassetes. Veig el Graffiti Bridge. Poso les monedes i pico el número. Em cau per la ranura un cassete del Fary. Reclamo al senyor del restaurant fent-li veure que jo MAI compraria un cassette del Fary. Em respon que no entén per què dic això, perquè el Fary "tiene mucho arte". M'obra la màquina i m'entrega, en mà, el Graffiti Bridge. Em passo la setmana escoltant-lo i crec que Question of U és la cançó més fantàstica que he sentit mai.

10. (1993) El Prince ja és una icona mundial, els diaris en parlen (majorment tirant-li merda al damunt i parlant de les seves excentricitats). Se li en va la castanya i es canvia el nom (ara és el "symbol") i treu un disc fantàstic que no reconec com a tal fins que la Noemi m'ho fa veure. Em cau gruixut el Prince, ara, tant saturat com estic d'ell. Sobretot per culpa de la cançó "My name is Prince" (and I am funky / My name is Prince / the one and only / I did not come 2 funk around / 'Tll I get your daughter I won't leave this town).

11. (1994) Deixo d'escoltar-lo durant un temps. Em passo al Michael Bolton, signe inequívoc de la meva decadència musical.

12. (1996) Conec a la Noemi, que em fa redescobrir-lo i escoltar-lo millor.

13. (31 de Desembre de 1999) En una discoteca de Nova York, la Noemi, l'Alberto i la Susana, cremem les soles de les sabates ballant el '1999' per entrar al 2000. Mai he cridat tant fort com quan arribava el "we're gonna party like it's nineteen ninety nine!"
La resta és història.

17 d’abril 2016

Banda sonora de Johnny Handsome - Ry Cooder (1989)

Sóc molt fan del Ry Cooder, vagi per endavant. Crec que el seu treball d'arqueologia musical americana és digna de molta admiració. I hi ha molts discs d'ells que m'han inspirat al llarg de molts anys. Potser el que més he sentit (i quan dic "sentir", em refereixo a sentir-ho amb el cos, no només amb les orelles) és aquesta banda sonora que es va traure de la màniga per la pel·lícula del Walter Hill sobre un convicte desfigurat que surt de la presó amb una cara nova i busca venjança amb aquells que el dugueren a la garjola.
I és el meu disc favorit del Cooder probablement perquè és el que té un ventall sonor més ampli. (Aquí teniu al defensor número u de la banda sonora de Paris, Texas, però és ben cert que la seva granítica tonalitat que travessa tots els talls a més de preciosa és monocord, sense variacions). Ja sigui pels ingredients temàtics i d'atmosfera que la pel·lícula li brinda, ja sigui per la rica influència de Nova Orleans —on té lloc l'acció del film—, el Ry Cooder toca diversos pals: del rock intens ("First week at work") al blues tradicional ("Greasy oysters"), passant per tonalitats més folk ("Clip Joint rhumba"). Cooder combina, com sempre, les seves guitarres amb una bona bateria d'instruments que abracen diferents colors, ja sigui amb la percussió, violins, acordió o saxofon.

El disc s'obre amb el tema principal, dolç però amb un to melangiós, i acompanya al Johnny en la seva nova vida, fora de la presó, esperant noves oportunitats. Però ben aviat, arribarà la foscor. Quan el segon tall, "I can't walk this time", comença a sonar, sembla que hi ha esperança. Però dura poc: la guitarra del Cooder es doblega cap als baixos. El Johnny no vol reformar-se, vol venjança, i la música revela la seva decisió. Quan el tema es parteix ja no hi ha marxa enrere: el disc, a partir d'aquell instant, no et deixa abandonar l'escolta. El redoblament de tambor et fa abandonar qualsevol esperança.

I Cooder en les seves bandes sonores sempre té l'habilitat de treballar amb partitures molt suggerents, tot buscant una música molt acolorida que complementi les imatges. La seva habilitat a la guitarra sempre queda entregada a les sonoritats (res de virtuosisme, aquí, ara no toca), a dibuixar escenaris que es basteixen davant l'oient encara que no hagi vist la pel·lícula. I si no em creieu, feu la prova: aneu a la llista de reproducció inferior i reproduïu Sunny's tune. Fixeu-vos amb el reverb exageradíssim de la guitarra sobre els arpegis de piano i les escombretes damunt la bateria. Què us suggereix? Doncs estic segur que us podeu imaginar a una fantàstica Ellen Barkin seduint al pobre Johhny 'Handsome', el Mickey Rourke.

Doncs d'això es tracta, amb el Ry Cooder, de pintures musicals, de pel·lícules en partitura, d'escenes i de sensacions. I Johnny Handsome n'és, al meu gust, el millor exponent de la seva llarga, dilatada i extensa discografia.


08 d’abril 2016

Diego García "El Twanguero" en directe al Marula Cafè (7-4-2016)


El Diego García "El Twanguero" és, deixe'm-ho clar per endavant, un dels més interessants guitarristes del moment. La seva trajectòria —curta però molt intensa— inclou col·laboracions d'alguns dels artistes hispanoamericans més destacats (de Calamaro a Auserón, de Torroja a Urrutia, de Páez a Bunbury, fins a desembocar en una deliciosa col·laboració amb Diego "El Cigala" que li va valer el Grammy Llatí 2013 al millor àlbum) i amb aquest bagatge es presentà a l'acollidor Marula Cafè de Barcelona, amb la intenció de fer un repàs als seus enregistraments discogràfics.

I "El Twanguero", amb el seu característic so "twang" de la seva Gibson, ens dugué en un viatge transfronterer en el que de l'America del rock 'n roll ens portava fins a la pampa argentina, tot barrejant qualsevol influència musical que pel camí es trobés. De la cúmbia a la salsa, del tango al mambo, passant pel surf o el chachachà, "El Twanguero" és un hàbil lladre de sonoritats que, amb la seva mixtura llatinoamericana, és capaç de transportar-te per carreteres secundàries i polsoses, amb la ràdio sonant a tota castanya mentre veus el paisatge canviar lenta però inexorablement.

La seva prodigiosa tècnica de guitarra (sovint fingerpicking) el podria portar als terrenys dels guitar heros (à la Satriani o Vai), però la seva actitud no és la del pirotècnic que acumula trucs i velocitat, sinó la de l'autor que cerca sonoritats, que cuida la melodia, que abraça la intensitat, tot deixant que sigui la música la que llueixi, i no la seva tècnica. Liderant un trio molt versat i dedicat, "El Twanguero" encisà un públic delerós de bona música d'arrels llatines enfundades en rockabilly i derivats del blues veloç. Quedaran pel record moments particularment dolços, com una rendició absolutament deliciosa del Hound Dog de l'Elvis o les tres peces que va regalar amb la seva guitarra espanyola.

Se li pot augurar —sense cap mèrit en fer-ho, que les evidències són múltiples i ostentoses — un gran futur al Diego García, sobretot ara que comença a descobrir que la seva veu té possibilitats i que només li cal explotar-la i confiar-hi. La seva sensibilitat musical prevaldrà sempre per damunt de fórmules, d'això no en tenim pas dubte i tan sols podem desitjar-li que segueixi viatjant i inspirant-se per seguir entregant retalls del món, regalant bitllets d'anada a territoris musicalment mai no prou explorats.

09 de març 2016

Jon Gomm li treu tot el suc a una guitarra


El bon amic Jaume —sempre atent, sempre musical— m'ha descobert una joia. En concret, es tracta d'una actuació musical del Jon Gomm, un guitarrista, cantant i compositor que no coneixia però que ara ja no deixaré de seguir. El que us meravellarà de la seva actuació és el que li fa a la seva guitarra. Perquè el catàleg de tècniques que hi fa servir al damunt de la pobra "sis cordes" és completíssim. Des del tapping (molt més difícil en una acústica que en una elèctrica) fins al picar sobre la fusta per fer el ritme, passant per tocar les clavilles, harmònics, tocar amb una sola mà, etc. I a sobre canta!
El més impressionant de tot és veure'l fer-ho tot alhora, en una combinació malabar impressionant i que sembla impossible per a qualsevol que no sigui de la família dels cefalòpodes.

En tot cas, però, això no passaria de l'atracció circense si el resultat no fos una música bella. I, sincerament, el Jon Gomm sembla tenir coses que expressar ben boniques que la seva tècnica malabar extrau de la seva guitarra. Mireu el vídeo de l'actuació i no acluqueu els ulls.


17 de gener 2016

John Coltrane - Giant Steps (1960)


Quan necessito una mica d'empenta, una mica de canya, una mica de vida, li dono al play d'aquest disc. Si existeixi la perfecció, ves que no sigui això. (Dóna-li al play, va).


04 de desembre 2015

Skate guitars: Les guitarres fetes de taules d'skateboard

Les guitarres són cool. I les taules d'skateboard són cool. Així que imagina't el que pot passar si uneixes els dos conceptes. Això és el que he descobert en aquest article: resulta que existeixen guitarres elèctriques fetes de taules d'skateboard. I, tot investigant, em meravella descobrir que hi ha tallers de luthiers que s'hi han especialitzat. Els resultats són espectaculars.







Fins i tot hi ha qui n'ha fet una steel guitar!


I ja posats a donar-li una volta de rosca de més, per què no fer-ho amb taules de surf!


Ara, compte, això de fer guitarres a partir d'skateboards igual no funciona igual de bé en la direcció contrària: fer skateboards amb guitarres.


I si voleu més sobre guitarres estranyes, no oblideu al bluesman Super Chikan' (nom artístic, és clar), que només toca amb les guitarres estrafolàries que es fabrica ell mateix.

02 de desembre 2015

Gira i gira


M'encanta mirar com gira el vinil sobre el plat. M'encanten les paraules com "solc". De solcs, de fet, cada vinil tan sols en té un. És un solc en espiral que va des de l'exterior del vinil (allà on deposites curosament l'agulla) fins a l'interior (allà d'on la lleves per canviar de cara o de disc). Per cert, que allà on va parar l'agulla, en el centre del vinil, hi trobem la "galeta", que és el nom que rep el cartronet amb la informació del disc. Fa molta ràbia quan una agulla se surt del solc i es precipita sorollosament sobre la galeta. Fa mal a la galeta i a l'oïda també.
M'encanta veure girar un vinil sobre el plat. És hipnòtic. Hi ha moltes coses concentrades en aquell girar inacabable. I encara m'agrada més quan el capçal va trontollant lleugerament per adaptar-se al girar imperfecte del plat.

29 de novembre 2015

Alabama - John Coltrane, en viu (1963)


Coltrane va escriure aquesta peça en resposta a la mort de tres nenes afroamericanes per la bomba que el KKK feu esclatar a la seu de l'Església Baptista del 16th Street de Birmingham, Alabama, al 1963.

 

11 d’octubre 2015

U2 en directe al Palau Sant Jordi (10-10-2015)

Foto: Marc Ambit
 Els U2 es troben en un moment estrany de la seva carrera. Són una de les bandes de referència del planeta, però la seva autenticitat és posada en qüestió (i "regalar" forçadament el seu disc a tots els propietaris d'un iPod no els va ajudar massa en aquest sentit). Els seu èxit és indubtable en els seus darrers discos, però els autèntics fans els demanen més risc. En aquesta tessitura, el Bono i els seus amics tenen abonats entre el seu públic als seus macro-concerts tant a fans ancestrals com a nou-fans gestats en l'era post-Zooropa. I com que del que es tracta és de vendre discs, la fórmula de col·locar 6 o 7 temes del disc que es promociona amb la gira i acompanyar-los amb els èxits de sempre els hi ha funcionat cada cop que s'han posat a donar voltes pel món.
Però aquest cop la banda ha optat per un enfocament diferent que, a gust de qui us escriu, ha estat un encert absolut. Tot mantenint els 6 temes de rigor de l'àlbum més fresc, es notà ahir a la nit un esforç per incloure en el setlist més peces de la seva etapa Zooropa i anterior, amb la conseqüent satisfacció dels fans més antics, aquells que van viure l'eclosió de la banda durant els 80. El balanç de peces antigues, doncs, ha tornat a ser el que hauria de ser (15 cançons de l'etapa antiga en aquest IE Tour, 10 durant el 360º, 13 en el Vertigo). Potser els fans més nous no van poder enganxar-se a taral·lejar amb la mateixa força les tornades dels Gloria, I will follow, Until the end of the world, Even better than the real thing o October, però és d'agrair l'interès de la banda per recordar peces mítiques que van molt més enllà dels seus singles clàssics de sempre (que, per descomptat, també van sonar, en un concert lleugerament més llarg del que ens tenen acostumats).

Foto: Noemí Roig
La geografia del show no era novedosa i adoptava el ja clàssic format d'escenari principal amb plataforma fins al centre del recinte, rematada amb un petit espai circular en el que executar alguns temes. Però val a dir que el seu ús va ser francament encertat i profús, acostant el concert a la gent durant la major part del concert i reduint l'escenari principal a mera anècdota en molts casos.
La parafernàlia visual, per descomptat, també va ser present, i de manera molt més intel·ligent i efectiva que en anteriors ocasions on la megalomania del grup els portà a muntar estructures aràcnides i similars, a connectar amb l'estació espacial de torn i exageracions per l'estil. Els gegants panells mòbils que s'alineaven damunt de la passarel·la projectaven imatges al·legòriques gegantines i omplien el recinte de llums.
Però la sorpresa estava per arribar. A punt d'acabar una primera hora espectacular i aprofitant la magnètica Raised by wolves per tancar la secció dedicada als seus orígens irlandesos, l'estructura de pantalles s'acostà uns metres cap al terre, desprengué unes escales a les que la banda s'hi va anar enfilant, penetrant en l'estructura i barrejant-se, des d'aquell moment, amb les imatges, alhora revisitant peces mítiques com Even better than the real thing. (La imatge gegant del Bono jugant amb un The Edge a escala real dins de l'estructura va ser un moment particularment feliç).

Foto: Noemí Roig
Però la nit deparava més sorpreses. L'aparició sobre l'escenari de la Penélope Cruz i del Javier Bardem (fent un ball tot sensual al ritme de Misterious ways) va trencar els esquemes. Molts ni ens podíem creure que fossin ells. I, encara més, la invitació a tocar el baix a Desire d'una baixista d'una banda de tribut va rematar el moment.
Li seguí, per descomptat, el previsible moment messiànic, amb referències a tot el que un públic certament burgès (encara que a contracor) pot desitjar sentir en una nit com aquesta (que si els refugiats, que si la Sida, etc.), però tingué la gràcia, aquest cop, de fer la denúncia des de la música, i no només des de parlaments bonocèntrics: Bullet the blue sky va sonar tant poderosa com antany (amb el seu parlament central modificat, ara ja no és un "suit and tie" el que s'acara amb el Bono, ara és una versió més jove d'ell mateix que l'esbronca per haver oblidat els seus orígens, per defensar causes en les que no creu).

I, per rematar la nit, la inclusió de dues peces mítiques però gens singles com Bad i 40, ja en els bisos, ens recordà que la intenció d'aquella nit no era vendre discs, sinó fer-se un homenatge a una trajectòria fascinant i d'influència duradora per les generacions musicals a venir, en un concert absolutament fantàstic i rodó en el que apropar-se al seu públic semblava ser la consigna.