01 octubre 2014

Lletres malenteses - Rum and Coca-Cola


De petit recordo que ma mare posava molt un disc de les Andrew Sisters en què cantaven, de manera molt eixerida, un dels seus grans èxits: Rum and Coca-Cola. Ma mare les imitava, tot movent les mans d'aquella manera compassada que gastaven les "Sisters".
Com passa amb moltes cançons d'infància, aquesta m'ha acompanyat tota la vida, però és que ara he descobert que la lletra... bé, la lletra parlava de coses serioses (i potser no calia anar movent les mans en cercles, tot swingant).



Llegeixo en el llibre 1001 canciones que hay que escuchar antes de morir (Robert Dimery, 2012, Grijalbo) el seu origen i em quedo de pedra amb el significat ocult.

La cançó la va composar i fer famosa inicialment el Lord Invader (si, es deia així, el senyor, si més no, comercialment), un músic de Trinidad, illa a la que, durant la segona guerra mundial, van ser destinats prop de 20.000 soldats nord-americans. La famosa tornada feia referència a la beguda més popular entre els soldats, però també a la barreja sexual que es produïa entre ells i les locals. El cop definitiu, allò que m'ha fet trontollar els records d'infància és la frase que l'acompanya: "Both mother and daughter / Workin' for the Yankee dollar" ("Mares i filles, treballant pel dòlar Yankee"). Doncs resulta que es tractava de prostitució. Sí, ja veus.

Així doncs, encara té menys sentit veure a les Andrew Sisters (i a ma mare, pobra, innocent ella) cantant-la i ballant-la com qui li canta al sol com surt.

Els dos nous discos del Prince

Servidor té la teoria de que el Prince, quan se li va començar a anar la castanya, no només va canviar de nom. També, de pas, va vendre's el talent en un mercadillo de segona mà. Des que gravar aquell magnífic àlbum que es deia Symbol (bé, de fet no es deia, es dibuixava el símbol i ja està) tan sols la va encertar amb el següent (Gold experience, el darrer gran disc del mestre). A partir d'aquell moment, moment "esclavatge" amb la Warner inclòs, moment "alliberament" de la Warner inclòs, moments "jo-m'ho-produeixo-tot-solet" inclosos, el Prince no ha acabat d'entregar un disc veritablement rodó en 20 anys.

I és una pena, perquè en sap, i un tou. En sap de música, d'arrels, de barreja, de rock, de tocar la guitarra (mare meva quan es posa a tocar la guitarra!), de fer l'ase, de fer-se el divo, de ser un geni. Però en els darrers 20 anys, en els darrers 20 discs, no hi ha hagut massa moments per pensar que el geni havia tornat. Discs normalets, discs decents, discs impecables en molts aspectes però absolutament oblidables, gens memorables.

Recentment i com per tancar una de les grans històries de la història de la música, la Warner i el Prince han arribat a un acord. Per descomptat, la Warner, ara que el Prince ja no és ningú a nivell de vendes no ha tingut problemes en cedir en tot allò que abans no volia. I, per descomptat, el propi Prince, conscient de que no ven un xurro, ha tornat a casa i s'ha menjat l'orgull. Ara, ja sota el paraigües de la Warner, ha tret dos discs seguits d'una tacada (ja ho té això el Prince). Anem a pams.



El primer és aquest Art official Cage, un d'aquells discs oblidables del Prince, quasi des de la primera escolta. No hi ha sorpreses, no hi ha res que cridi l'atenció. Ningú el titllaria de mal àlbum (hi ha més música aquí que en el 90% dels àlbums que es publiquen), però la música no sempre és una qüestió de tècnica i coneixement. De vegades és qüestió de cor, de rauxa, de budells i de cor. I aquest disc és pràcticament asèptic en aquests termes.



I el segon és aquest àlbum de nom impossible, Plectrumelectrum que, compte, de fet ve signat tant pel Prince com per la seva nova banda, 3rdEyeGirl. De fet, si hem de ser justos, el disc és més de les tres integrants de la banda que del Prince. Però, ja se sap, el Prince s'acosta al micròfon, a la taula de mescles, etc. Escolta, que si ell se'l vol atribuir com a propi, doncs endavant.
No és que sigui un disc meravellós, però sí que és veritat que la sonoritat és diferent i, per tant, més interessant d'escoltar que la muntanya de discs que el Prince ens ve regalant en els darrers temps. Les 3rdEyeGirl porten al Prince a un terreny més rock i això no deixa de suposar una certa novetat.
Lamentablement, el disc tampoc no té massa moments mítics i tot plegat fa pensar que el Prince potser faria bé en canviar-se de nom de nou, a veure si amb el canvi li torna la inspiració.

28 setembre 2014

Una tassa de cafè ben calenta


Hi ha cançons que tenen un no-sé-què hipnòtic. I Java Jive dels Ink Spots és una d'elles.
No prenc cafè, no prenc te, però crec que és una cançó perfecta per començar un matí de dilluns.



L'interpreten els Ink Spots, un grup de doo-woop dels 1930 i 40 que van ser molt influents en grups posteriors de prestigi com els Platters. Esquivant els excessos de l'estil que practicaven (en el què queien la major part de les vegades) i acotxant la melodia amb uns puntejats de guitarra molt dolços, Java jive sembla venir a despertar-te amb la dolçor de qui t'estima, de qui sap que et ca llevar-te però no cal fer-ho bruscament. A poc a poc, sense presses, agafant embranzida. Ja arriba el cafè.

I love coffee, I love tea
I love the java jive and it loves me
Coffee and tea and the java and me
A cup, a cup, a cup, a cup, a cup, boy

I love java, sweet and hot
Whoops, Mr. Moto, I'm a coffee pot
Shoot me the pot and I'll pour me a shot
A cup, a cup, a cup, a cup, a cup

Oh, slip me a slug from the wonderful mug
I'll cut a rug till I'm snug in a jug
A slice of onion and a raw one, draw one
Waiter, waiter, percolator

I love coffee, I love tea
I love the java jive and it loves me
Coffee and tea and the java and me
A cup, a cup, a cup, a cup, a cup

Ooh, Boston beans, soy beans
Green beans, cabbage and greens
I'm not keen of buying a bean
Unless it is a cheery, cheery bean boy

I love coffee, I love tea
I love the java jive and it loves me
Coffee and tea and the java and me
A cup, a cup, a cup, a cup, a cup, yeah

I love java, sweet and hot
Whoops, Mr. Moto, I'm a coffee pot
Shoot me the pot and I'll pour me a shot
A cup, a cup, a cup, yeah

Oh, trow me that slug from the wonderful mug
And I'll cut a rug till I'm snug in a jug
Drop a nickel in my pot, Joe, a take 'em slow
Waiter, waiter, percolator

I love coffee, I love tea
I love the java jive and it loves me
Coffee and tea and the java and me, yeah
A cup, a cup, a cup, a cup, bong

15 setembre 2014

Primera escolta de 'Popular problems' del Leonard Cohen


És el seu 13è disc, i està a punt de sortir al mercat. Però a través de la web de The guardian, podem escoltar-lo sencer. I, tal com m'agrada fer, li he donat una primera escolta mentre escrivia allò que se'm venia al cap escoltant al vell Leonard. Pistes per escoltar-lo:
- El productor ha escrit totes les peces menys una.
- 'Born in chains', l'única peça composada pel Cohen, ja va poder ser escoltada en algun concert de la seva gira del 2010.
- Sortirà a la venda el 23 de Setembre.
- Tenir un altre disc del Cohen és quasi un miracle. No només té 80 anys, sinó que es va passar més de 15 anys apartat escenaris durant l'inici de segle i cada cop gravava discs més a poc a poc.
- Intenteu imaginar-vos com pot sonar aquest disc en concert.


1- Slow
"No és perquè sigui vell / no és per la vida que he dut / sempre m'ha agradat anar a poc a poc / això deia ma mare."
Tot i que el tema es digui slow, la veritat és que és un uptempo bastant clar, però dolç, això sí. I així, com fa el Leonard habitualment, t'atrapa des del primer vers i ja no et deixa anar. Les aparicions del Hammond B3 acaben d'arrodonir un molt bon tema inicial.

2- Almost like the blues
Només amb dos temes el Leonard ja se m'ha embutxacat un altre cop. No li calen massa ingredients: tira de baix i de piano, esperant els cors femenins a fer-li la tornada. I la lletra, quina lletra.

3- Samson in New orleans
Preciós tema al voltant de la figura de Samsó, amb uns cors sobre els que el Cohen desencaixa el seu fraseig i que destil·la classicisme cohenià.

4- A street
Amb un punt de blues en la secció rítmica, el Cohen canta al temps que passa i els amics als que es troba a faltar. "Solia ser el teu borratxo favorit / per quan volies riure una mica / però llavors ambdós vam quedar-nos sense sort / i sort era l'únic que teníem."

5- Did I ever loved you
És aquesta una d'aquelles peces del Cohen en les quals les lletres es tornen obsessives, començant exactament igual tota l'estona però canviant-ne l'última paraula. Aquí el canvi arriba en la tornada, on el ritme s'accelera i, amb un curiós punteig de country, es torna lúdica. No té números per ser de les meves favorites, ja us ho dic ara.

6- My oh my
D'estructura molt simple, aquesta balada romàntica és tan bàsica que captiva. El record d'un abraçada, d'un amor sencer, sembla perdurar en aquesta cançó en la que la secció de vents ofereix un complement preciós a la tornada.

7- Never mind
Entrada molt sintètica i una mica de sobre-producció (a estones em semblava estar sentint a la Moloko!), amb una curiosa inserció d'uns cants àrabs, tot per parlar de guerra i de seqüeles.

8- Born in chains
Aquest és l'únic tema del disc que el Cohen signa. Diu que ha vingut escrivint-lo durant 40 anys, intentant resumir la seva fe i la seva aproximació a la religió. El resultat és una preciositat de tema, amb uns cors femenins omnipresents que puntegen el xiuxiueig del Cohen.

9- You got me singing
El violí, que ja ha aparegut abans en el disc per apuntalar la melodia, és el què arrenca aquí el tema final, tot vorejant el dibuix paisatgístic, en una peça optimista sobre el què la gent que ens estimem ens provoca: voler cantar, fins i tot després de la tempesta, fins i tot després de sentir males notícies. Encisadora i propera. Un tancament deliciós.


Important remarcar el paper protagonista que el productor i compositor, Patrick Leonard, ha tingut en aquest disc. Ja li havia produït i co-composat al Cohen el seu darrer "Old ideas", però aquí pren la batuta des del principi i composa tots els temes menys el Born in chains. I el resultat és bo. Al cap i a la fi, el Patrick Leonard porta molts anys treballant amb noms importants, des dels Pink Floyd fins a Madonna, passant per Bon Jovi, Elton John, Roger Waters, Bryan Ferry, Natalie Imbruglia, Jewel, etc.
El disc, en tot cas, s'escolta amb avidesa i la tendresa que habitualment destil·la el canadenc segueix present, parli d'amor o de guerra, de Déu o del passat. Pocs elements mai han estat més ben combinats que en mans del Leonard Cohen, un dels més grans compositors del darrer segle i que tan sols es recolza en aquests senzills elements per donar-li sortida a les seves inspiradores lletres.



11 setembre 2014

Medeski, Scofield, Martin & Wood en directe a l'Estival Jazz de Lugano


Vaig descobrir al trio MM&W quan un DJ de Berlin me'ls va recomanar i jo, a cegues, vaig comprar-ne el seu darrer disc, l'absolutament fantàstic Uninvisible. El seu groove de teclats, baix i bateria em va encisar des del primer dia.
Poc després vaig saber que, de tant en tant, s'ajuntaven amb el guitarrista John Scofield per afegir-hi una altra dimensió a la seva música brillant.

I ara venen a Barcelona, el 18 de Novembre a la Sala Barts (que bé, però què bé que estan programant els de la recentment creada Sala Barts!!!). Si no els coneixeu, us assegur-ho que veient aquest concert fet a Lugano us entraran les ganes d'anar-hi.
Jazz del bo, modern, contemporani, creatiu, amb una passió equilibrada per les textures rítmiques i per les melodies solistes. Quatre cracks en perfecta consonància.



Aquests en són els temes que hi interpreten:
1. Little Walter Rides Again (00:00:07)
2. In Case the World Changes it's Mind (00:08:23)
3. Down the Tubes Improvisation #1 (00:18:39)
4. Down the Tubes Improvisation #2 (00:25:48)
5. Tootie Ma is a Big Fine Thing (00:30:25)
6. Tequila & Chocolate (00:40:00)
7. Julia (00:49:05)
8. Hottentot #1 (00:56:17)
9. Hottentot #2 (01:00:33)
10. A Go Go (01:08:46)

10 setembre 2014

Primera escolta de Songs of innocence d'U2


En una estranya (o potser contemporània) manera de llençar un àlbum (sense avisar, disponible només a iTunes de manera gratuïta, aprofitant la presentació de l'iPhone 6), els U2 intenten recuperar part del crèdit musical que el seu darrer disc els va costar (no pas per a qui escriu aquestes ratlles, que el considera, com a mínim, un disc notable). Sortirà oficialment a la venda el 13 d'Octubre.

Aquestes són les impressions a la primera escolta dels seus 11 talls (que es poden escoltar, amb l'iTunes, aquí):

1- The Miracle (of Joey Ramone)
Els U2 canten a la seva juventut, a la música que llavors escoltaven. I ho fan amb una contundència crua, de bateria brava, de cors i de guitarres estripades que, de sobte, en entrar el vers, es suavitza i tan sols conserva una bateria molt à la T-Rex. L'anada i vinguda d'aquests dos estils es fa estimar amb cada nova escolta, tot i que un pot creure estar sentint un tema qualsevol dels Muse, de tanta barreja i inspiració com s'olora. En tot cas, suposa, un cop més, un single inicial claríssim que obre el disc i, molt probablement, els seus concerts.


2- Every Breaking Wave
Un inici una mica tou i poc el·laborat que es recolza fonamentalment amb la capacitat del Bono de tirar endavant una melodia. Això fins que arriba la tornada (potser de manera un tant sobtada?).
En el segon vers s'hi afegeix a la bateria i al baix un arpegi de guitarra tapat amb el palmell de la mà, per donar-li una mica d'embranzida i enfocar un final de tema que té molt de crescendo.


3- California (There Is No End To Love)
Un tema de tempo ràpid sobre California i el seu easy living. Treball d'estudi al darrera, amb el Danger Mouse molt present. Les capes i capes d'ecos vocals es desfan per permetre l'entrada del Bono en els versos, cavalcant rítmicament cap a una tornada de sonoritat brillant (tot i que arrenca millor del que continua).

4- Song For Someone
Delicat començament en aquesta balada amorosa amb el ja clàssic acostament del Bono a nivell de lletra i l'aparició de la guitarra amb eco de l'Edge en el pre-chorus per donar-li cos. La banda s'hi acaba afegint a la que la tornada s'acosta i entrega una de les peces més ben acabades (no en va és una peça que van composar pel que havia de ser la continuació del seu darrer disc i que, finalment, després de tocar-la en directe un parell de cops, van canviar de títol i d'estructura, afegint-hi fins i tot una tornada diferent).

5- Iris (Hold Me Close)
Amb una sonoritat molt eighties, aquesta peça li dona voltes a la pèrdua de la mare del Bono, quan tan sols tenia 14 anys, en un atac de cor sobtat en el funeral de l'avi. La peça agafa embranzida amb una secció rítmica molt segura i un treball d'estudi potent a nivell d'ecos i reverb.

6- Volcano
L'inici és francament decebedor, com de banda amateur, amb la bateria seca i un baix molt poc treballat. Poc a poc es carrega de més sonoritat, però ni els gallets del Bono omplen un tema buit que una producció més treballada podria treure petroli. No és fins al pont que les textures s'enriqueixen, però tan sols per tornar a caure en el fade out final. Això sí, cal tirar-li floretes a les guitarres de The Edge, molt fines, molt variades i riques, esplèndides, meravelloses.

7- Raised By Wolves
Poca política i protesta hi ha en aquest disc dels U2. Aquest és un dels pocs moments. L'arrencada amb la guitarra raspada dona trempera. L'Edge amaga les cartes, se sap que es guarda asos a la màniga. Però quan arriba el moment de jugar-los -amb un silenci previ per fer-lo més impactant- el conjunt no acaba de respondre a les expectatives i dilueix l'efecte sorpresa. Això sí, el pre-chorus és fantàstic: "I don't believe anymore". En conjunt, un dels temes més destacables, encara que no rodons.

8- Cedarwood Road
El riff rítmic inicial s'endevina un xic suat, com si els de Dublin estiguessin provant, assajant, no sembla definitiu. En seguida es calma i comença a deixar espai pels records del Bono sobre el seu carrer natal. Bon treball a les mescles amb les veus. Si més no, la sonoritat en la tornada és prou contundent com poder-la convertir en single.

9- Sleep Like A Baby Tonight
Títol irònic, perquè amb les magnífiques guitarrades saturades i estripades de The Edge en aquest tema ha de ser molt difícil d'adormir-se. La candidesa dels versos i la tendresa amb la que canta el Bono en el primer minut contrasten amb els moments elèctrics que segueixen. El Bono torna a fer servir el falsetto de manera descarada després de molts anys i el conjunt, tot i que un pel inconnex, desprèn una certa màgia (negra) indescriptible.

10- This Is Where You Can Reach Me Now
Amb un altre inici sec i lleugerament rogallós -aquí amb un piano que, à la Lygeti, sembla esser ja no tocat però apallissat, colpejat- acaba deixant lloc a un dels temes més enganxosos, amb una base semi-ballable i pseudo-electro que el converteix en un dels pocs temes realment complerts i autònoms del disc.

11- The Troubles
So que embolcalla per tancar el disc, molt en la línia d'un parell de temes del seu anterior No line on the horizon. Acceptable mig temps sobre el passar pàgina i deixar enrere gent tòxica.


En resum. S'entén que el Declan Gaffney hagi volgut, junt amb el Modest Mouse, modernitzar als U2, però els ha birlat en el procés la textura orgànica de la seva música, la que els va convertir en la banda més influent del planeta. No és un mal disc, que els U2 no han fet mai un mal disc, i hi ha alguns temes que tenen un cert recorregut, però la sensació general és la d'un disc un tant coix i simplista, que arrabassa els matisos propis de la banda i els canvia per una suposada modernització sonora que, en realitat, és una banalització i un pas enrere i que segur que no deixarà contents ni tan sols als que, des de ja fa uns quants discs, els demanaven un canvi, més risc, un salt al buit.
Qui sap, potser els nombrosos detractors del disc Pop ja tenen un substitut.

23 agost 2014

Descansi en jazz, Charlie Haden


Un dels problemes de desconnectar per vacances és que, de cop i volta, quan tornes, el món ha canviat. A pitjor.
Jo, quan vaig marxar, aquest món encara produïa sons bellíssims. Ara ja no. Ara se m'ha mort el Charlie Haden.

Ell tocava el baix. Però, per damunt de tot, era un creador. I les seves creacions, al costat del Brad Mehldau, el Pat Metheny, el Keith Jarret, l'Ornette Coleman, qui fos, han vingut a omplir els meus silencis o, fins i tot, a decorar sonorament una festa o reunió a casa (que la música també pot decorar, que no és cap delicte ni menyspreu fer-la servir com a decoració, que no sempre cal escoltar cada nota al detall per gaudir d'un disc).

Hi ha molts discs del Haden que m'agraden. Però el que més és el seu Nocturne en el que, amb l'ajut del pianista Gonzalo Rubalcaba, provava d'acostar-se al bolero en clau de jazz. El disc, tot i que molts crítics el rebutgen i titllen de fàcil i poc atrevit, em sona deliciós. Les tonades clàssiques llatines com Noche de ronda o Tres palabras s'arrosseguen lànguidament i em transporten a nits caloroses, a bars entaforats en cantonades, a empedrats mullats i a comiats llargs.

Mai el vaig poder veure en directe, gran error. I ara ja no hi és. Descansi en jazz, Charlie Haden.




21 juliol 2014

Joe Satriani, en directe a la Sala Barts de Barcelona (14-07-2014)

Foto de Xavi Torrent
El Joe Satriani va venir a revolucionar la figura del 'guitar hero', del virtuós de la guitarra elèctrica, cap allà als principis dels 90. Ja en les notes de l'interior del seu primer disc 'Not of this earth' advertia:
"Ara mateix, estic muntant la meva pròpia banda així com gravant un altre àlbum en solitari que, us puc prometre, farà girar els caps, desencaixarà mandíbules i establir la pau mundial."

I va complir amb la seva paraula (Lo de la pau mundial se li va escapar). Primer va ser Surfing with the alien, probablement el seu treball més innovador i consistent. I encara vingueren després el Flying in a blue dream i The extremist, dues obres amb les que va aconseguir colar en les ràdio-fòrmules temes instrumentals a base de guitarrades.
Satriani es va convertir,de la nit al dia, en el virtuós del rock que tothom podia escoltar. Les seves anades i vingudes trepidants pel mànec de la seva sis cordes, tot i que recargolades i vorejant la filigrana, tenien un sentit melòdic indubtable i, fins i tot, una estructura pop-rock que les feia accessibles a un públic més ampli que el de l'assidu als concert de rock.
Satriani, a més, era el primer en aconseguir la popularitat per a un 'guitar hero' sense haver-se de parapetar darrera d'una banda de rock, amb un vocalista que permetés l'accés a les ones radiofòniques, tal com van haver de fer gent com l'Eddie Van Halen.

Més enllà d'aquesta època, el Satriani va continuar, impertèrrit i irrefrenable, entregant discos de pals lleugerament diferents però sempre amb la qualitat melòdica que el va fer famós, sempre per damunt en aquest aspecte dels seus deixebles com el Steve Vai. Potser el seu temps va passar, però la qualitat sempre s'ha mantingut.

En aquest context, arribava a Barcelona un Satriani ja molt acostumat a ser adorat pels fans de la guitarra, aquells que gaudeixen dels recargolaments més agosarats, de les distorsions extremes i de les peripècies cordals. Així, el Satriani no decebé al seu públic incondicional, repassant vint anys de virtuosisme amb una actitud de 'guitar hero' absoluta i irredempta.
I aquest, al meu parer, és el problema. El meu problema, si més no (doncs vaig trobar-me entre la minoria d'assistents que no va gaudir del concert). Hi va haver poc espai per a la bellesa en el concert del Satriani. Hi va haver, com era d'esperar, molta guitarra, a tort i a dret, i moltes poses de "jo-sóc-el-Déu-de-la-guitarra-,-adoreu-me". (I el públic l'adorava). Però aquesta actitud tan poc propera, tan poc humil, tan divina, va expulsar de la sala qualsevol possibilitat de que la melodia i la música triomfés. Va triomfar, per contra, la virgueria, les guitarrades estripades, la potència en detriment de la subtilitat i la sensibilitat.

I en aquestes que em vaig trobar a mi mateix tenint ganes de marxar molt abans de que s'acabés el concert.
Potser l'error va ser esperar que el Satriani no anés de Déu de la guitarra. I això, probablement, era impossible.



20 juliol 2014

Eels, en directe al Teatre Grec (12-7-2014)

És el tercer cop en pocs anys que el Senyor Everett s'acosta a Barcelona i que s'estigui convertint en un costum em fa molt feliç. I encara em fa més feliç comprovar que l'artífex de discs tan bells i mítics com Beautiful freak tingui ganes d'oferir, cada cop, alguna cosa diferent.
Si al 2010 a la Sala Bikini en Mr. E va entregar un repertori molt equilibrat que bevia igual de les seves peces més agressives que de les seves delicades introspeccions dels darrers discs, tres anys més tard, a la Sala Barts, es va cabussar dins del seu repertori més distorsionat, aquell que va inaugurar amb Souljacker i amb la seva barba com a senyera. I ara, un any més tard, completa el crisol amb un concert fonamentalment íntim i elegant, seleccionant les peces més fràgils (moltes dels seus darrers discs) i regalant-les amb una banda imponent disposada a repartir matisos i arranjaments pràcticament imperceptibles.

Imatge presa per Joana Puig Jodar


El marc del Teatre Grec ja definia el que havia de venir, però veure la banda vestida de comunió, deixant els xandalls de l'última ocasió al camerino va acabar de deixar clares les intencions. Per si fos poc, l'Everett va començar explicant-ho clarament. "L'últim cop vam fer rock 'n roll. Avui és diferent". I després va seguir insistint durant una bona estona: "Aquesta que tocarem ara... és molt trista."

El què, evidentment, la banda es guardava a la màniga era la possibilitat de començar de manera molt intimista i anar pujant de graduació. Cap a la meitat del concert els beats per minut van anar accelerant-se i van regalar-nos un crescendo que, tot i que mai va arribar al rock 'n roll ni a la distorsió (no tocava, no hagués estat adequat, hagués trencat la màgia) va ser molt benvingut pel públic i va acabar deixant una sensació de felicitat excelsa en el respectable.

Curiosament, en el concert de la Sala Barts, el dels xandalls i les barbes, amb un ritme frenètic, una durada curta i una intensitat sonora aclaparadora, l'Oliver Everett semblava trist, no diré que desganat, però sí trist, melangiós. En canvi, en aquest concert d'enguany, amb un repertori de tallar-se les venes, el seu bon humor va estar present des del principi i el va contagiar a tota una audiència que va acabar donant-li un bany de masses a la que aquest va atrevir-se a acostar-se a les grades.

Imatge presa per Inés Baucells
El repertori va cremar fins a 7 temes del seu darrer disc (que conté una nova fornada de joies com Parallels o Lockdown Hurricane) però no va deixar fora alguns dels seus emblemes sonors com I like Birds (la que més va engrescar al públic), My beloved monster o Last stop: this town, així com algunes belleses molt destacables dels seus darrers treballs (Mansion of Los Feliz, A line in the dirt, That look you give that guy).

Va ser una nit de pell de gallina, de plors desbocats i de matisos musicals tan imperceptibles com necessaris, amb una banda plena de virtuosos multi-instrumentistes encapçalats per un Mr. E apoteòsic en la seva vessant més dramàtica (cada co ens recorda més al Tom Waits més líric), aquella que ens ha endinsat en l'univers d'un home peculiar que ha hagut d'afrontar la vida amb una certa ironia per no sucumbir a la derrota emocional.
Torni aviat, Senyor E.

01 febrer 2014

Pat Metheny - Watercolors (1977)

Una de les meves vies d'entrada al jazz sempre va ser el Pat Metheny. El seu estil net i polit, amb aquells solos inacabables i sostinguts sempre em va atrapar. Tot i que el primer disc d'ell que vaig sentir era el seu magnífic American Garage, aquest Watercolors sempre em va encisar.
Va ser el seu segon disc, i conté moltes de les traces del que després havia de ser el seu estil posterior. Diuen que en els primers discs sol haver-hi l'essència de l'artista i que, després, ja no fa més que intenta perfeccionar-la o evolucionar a partir d'allà. Però l'essència, la fórmula fonamental, la base està aquí, en els primers discs.
I tant que hi és. De fet aquí també apareix, per primer cop en la seva formació, el Lyle Mays, amb el que després hauria de desenvolupar els moments més inspirats de la seva carrera.

El disc va romandre en les llistes de vendes de la secció Jazz durant moltes setmanes, doncs va saber copsar l'atenció tant dels amants del jazz de guitarra més puristes com dels nouvinguts que -com un servidor- s'atansaven a un jazz que s'allunyava d'estridències i buscava a parts iguals la coloració i la melodia.


Que és un disc "accessible" dins dels cànons del jazz contemporani s'explica amb la següent anècdota. Jo treballava en una llibreria, fa molts anys. L'equip de música que ambientava l'espai era monopolitzat pels xavals que hi treballaven, molts en contracte de pràctiques, tots molt joves. La selecció musical amb que terroritzaven els clients anava de l'estil "màquina" al pop espanyol més ratllant. Però un dia em van deixar a càrrec de l'equip de música. Vaig posar-hi, entre altres discs, aquest del Pat Metheny. I els clients habituals -als quals cal reconèixer-los-hi la paciència i la perseverància de tornar a una botiga en la que et trepanen les orelles amb música màquina- van felicitar-nos per la selecció musical d'aquell dia. Ens preguntaven, fins i tot, de quin disc es tractava. Un fins i tot em va preguntar si el tornaríem a posar!

Perquè després diguin que el jazz és difícil o que la gent no té oïda.


14 desembre 2013

Ha mort el gran guitarrista Jim Hall

El jazz és un gènere de música on els instruments de vent, habitualment, dominen. Des que el Louis Armstrong es va aixecar de la seva cadireta, al mig de la enorme orquestra en la que hi participava com a un més, i va deixar anar un solo de corneta (en aquells temps tocava la corneta i no la trompeta), el jazz va donar un pas de gegant.
Així que la tradició del jazz "de vent" es va estendre i si avui en dia li preguntes a algú per figures del jazz, els primers noms que li vindran al cap seran els del propi Armstrong, Miles Davis, John Coltrane, etc.

Però hi ha altres instruments, en el jazz. I alguns d'ells, sense haver arribat a convertir-se en puntes de llança han deixat alguns dels moments més mítics de la història del segle vint. És el cas del guitarrista Jim Hall.

Avui ha mort. Però jo seguiré escoltant sense parar un dels meus discs favorits, el seu 'Concierto', que va gravar molt ben acompanyat, amb el Chet Baker, el Desmond Hall, el Roland Hanna, el Ron Carter i l'Steve Gadd.
Una de les peces és la reinterpretació en clau de jazz del mític Concierto de Aranjuez del maestro Rodrigo. L'inici pot semblar respectuós i fidel, però poc a poc els músics van agafant embranzida i s'enduen el material clàssic al terreny de la síncopa i la llibertat. La delicadesa del resultat és deliciosa.




No es, ni de bon tros, la única peça interessant del disc. Aquí el podeu sentir sencer, i deixar que us acompanyi, durant una hora, una música que ja mai no es tornarà a fer. Adéu, Jim Hall.


02 agost 2013

29 anys de l'I just called to say I love you' de l'Stevie Wonder


Doncs sí, ja fa 29 anys que sonava arreu. L'Stevie arribava a la cúspide de la seva fama (que no de la seva carrera, feia al menys 10 anys que hi havia arribat) posant música a una pel·lícula absurda que ho va petar, La dona de vermell amb el Gene Wilder i la Kelly LeBrock.

La cançó que en va sortir com a single també ho va petar per la ràdio i la televisió (ja hi havia vídeos musicals, i a tota hora). Però això no treia de que fos un tema absolutament nyonyo i insuportable.


Això sí, quan un es pensava que no es podia ser més nyonyo i insuportable, va la Núria Feliu i en fa una versió en català, amb el seu posat afectat i la seva veu pretesament seductora. Preneu-vos una biodramina abans de veure el vídeo.

06 juliol 2013

Pokarekare ana, el preciós himne de Nova Zelanda


M'ha robat el cor aquesta cançó tradicional maori, que després arranjà el compositor Paraire Tomoana, i que acabà essent adoptada com a himne nacional de Nova Zelanda. Hi ha molts dubtes i reclams sobre la seva autoria i procedència original, però sembla que té arrels irlandeses i del folklore dàlmata.
La taral·larejaven els soldats maoris quan eren a punt d'embarcar cap a la primera Guerra Mundial, prop d'Auckland, i allà va ser on el Tomoana la va sentir per primer cop.

Hi ha un munt de versions, com era d'esperar, d'aquesta bellíssima cançó, però aquí us vull acostar les dues més famoses.

La primera que voldria que escoltéssiu és la de la Hayley Westenra, una soprano de 16 anys que amb el seu fil de veu entonant el Pokarekare va convertir el seu primer disc, Pure, en el debut més fulgurant de les llistes de vendes de clàssica al Regne Unit.
 

Conté una lletra bellíssima d'amor (no deixa de ser curiós que hi hagi un himne nacional que parli d'amor i no de gestes, de treure pit i d'aquestes coses que parlen els himnes).
Maori Català
Pōkarekare ana, ngā wai o Waiapu
Whiti atu koe hine, marino ana e
Les ones trenquen, contra la riba de Waiapu,
El meu cor pateix, pel teu retorn, amor.
E hine e, hoki mai ra, ka mate ahau i te aroha e. Oh estimada meva, torna a mi, podria morir d'amor per tu.
Tuhituhi taku reta, tuku atu taku rīni
Kia kite tō iwi, raruraru ana e.
T'he escrit una carta, i t'hi he adjuntat el meu anell,
així la teva gent podrà veure com torbat estic per tu.
E hine e, hoki mai ra, ka mate ahau i te aroha e. Oh estimada meva, torna a mi, podria morir d'amor per tu.
Whatiwhati taku pene, kua pau aku pepa
Ko taku aroha, mau tonu ana e.
El meu pobre llàpis està trencat, el meu paper gastat,
però el meu amor per dur perdura, i roman per sempre més.
E hine e, hoki mai ra, ka mate ahau i te aroha e. Oh estimada meva, torna a mi, podria morir d'amor per tu.
E kore te aroha, e maroke i te rā
Mākūkū tonu i aku roimata e.
La brillantor ardent del sol, no cremarà el meu amor,
es mantindrà perenne, amb la pluja de les meves llàgrimes.
E hine e, hoki mai ra, ka mate ahau i te aroha e. Oh estimada meva, torna a mi, podria morir d'amor per tu.

L'Abril d'aquest mateix 2013, membres del parlament de Nova Zelanda van entonar-la, d'empeus, en aconseguir aprovar la llei que permetia els matrimonis entre persones del mateix sexe. És el que té tenir un himne que parla d'amor.

17 maig 2013

Johnny Cash i el dream team del rock 'n roll


Era Nadal del 86, i al Johnny Cash se li va encarregar que fes un programa de TV per commemorar l'època de Sun Records i el naixement del rock 'n roll. Va mencionar a molts grans artistes de la corda del Sam Phillips, i en mencionar l'Elvis es va flanquejar de tres amics amb els que va formar, encara que fos per uns instants, el dream team del rock 'n roll.


Al costat del Cash es reuneixen el Roy Orbison, el Jerry Lee Lewis i el Carl Perkins, cadascun amb els seus estils vocals i la seva particular aproximació a un gènere al que ells van atorgar els matisos. La veu nasal del Lewis, el mig falsetto trencadís de l'Orbison i l'embranzida rítmica del Perkins s'ajunten a la ductilitat del Cash, fent que cada estrofa es converteixi en mítica, mentre els pèls se'ns posen de punta.

Llarga vida al rock 'n roll.

27 abril 2013

Nicole Atkins, hereva del Roy Orbison

Aquesta nit toquen els Eels a Barcelona i, com sempre, encara que sigui a última hora, m'agrada investigar una mica sobre qui teloneja. Habitualment no porta cap sorpresa, però avui crec que ha estat diferent.
La telonera del senyor Everett és la Nicole Atkins, amb dos àlbums ja al mercat i un parell de singles que han sonat força a les ones radiofòniques.

Dotada d'una veu profunda i amb un vibrato inconfusible, sembla una reencarnació del Roy Orbison, amb lletres melanconioses i interpretacions amb un rang de de veu molt ampli . Personalment m'ha enganxat, l'Atkins aquesta. Espero veure-la en directe, tot esperant que, en algun moment, s'arrenqui a versionar el Crying del Big 'O.

27 març 2013

Crosby, Stills & Nash a Barcelona

Jo devia tenir uns 17 o 18 anys i la meva cosina Zsuska em va regalar dos discs de dos grups que a ella li encantaven: un era de l'Último de la fila i l'altre dels Crosby, Stills & Nash. Mai vaig desenvolupar cap fília pels espanyols (respecte, molt de respecte per ells, però mai em va enganxar la seva música). Però, en canvi, la banda americana, poc a poc, tot i desconèixer-la, va anar calant en mi.

El disc que em va regalar d'ells era el seu mític disc homònim, el primer de la seva carrera, mai superat després. Les seves peces, a cada escolta, guanyaven posicions entre les meves favorites. La primera que em va enganxar va ser Marrakech Express, amb aquell ritme imparable però dolç i digerible. Però la resta de temes van anar caient i ara ja no puc escoltar el disc de fons mentre faig cap altra cosa, doncs m'haig de parar a cantar totes les estrofes.

I ara, 25 anys més tard, em desperto amb la notícia de que els CS&N venen a Barcelona, concretament el 8 de Juliol (en algun indret encara per determinar). I hi veig una mena de tancament del cercle. Hi convidaré a la meva cosina i farem que aquell regal d'aniversari cobri vida.

Moltes ganes de CS&N i moltes ganes de que ella en gaudeixi.

23 març 2013

Son House, la llegenda del Blues del Delta

Això que la gent anomena el Blues... B, L, U, E, S... sabeu?... els joves, molts d'ells, quan volen començar a aprendre a tocar Blues agafen aquesta paraula i expliquen qualsevol cosa, que no significa res. No se n'adonen de que encara no han descobert el que és el veritable Blues.
Alguna gent tenen un Blues tan intens que van al riu i s'hi tiren i s'hi ofeguen. O van a matar a algú: "Aquella dona, aquella dona em va dir que m'estimava i ara se n'ha anat, la trobaré i la mataré".
Aquesta és una manera de fer blues. Però n'hi ha una altra manera més tradicional i pausada. Agafeu aquesta, noiets, de tant en tant.

Així començà el Son House la seva actuació al 100 Club de Londres el 30 de Juny de 1970. Tota una declaració d'intencions.
El Son House alternava, des dels anys 30 espirituals negres cantats a capella i blues del Delta, amb la seva National steel guitar. Estigué sempre, doncs, atrapat entre l'espiritualitat més intensa dels seus gospels i la mundanitat dels seus blues, entre la llum diürna de la il·luminació que la Bíblia li aportava i la foscor de la nit més intensa, la dels antres desmanegats mal il·luminats.

Death Letter by Son House on GroovesharkEl seu estil, ja sigui vocal o guitarrista, inspirà, ja en la seva època, a mites posteriors com el Robert Johnson i el Muddy Waters (a banda de milers de joves arreu, aquells que el propi House criticava després per la seva simplificació del Blues).

Desdentat, mig analfabet, havent assassinat un home (al·legant defensa pròpia), condemnat a treballs forçats, amb l'entrada prohibida a diversos pobles, havent fet dit i pujat a trens en marxa, Son House encarna el bluesman arquetípic, d'una puresa sobrenatural, d'una senzillesa aclaparadora, que fa vibrar el blues com ningú.


21 març 2013

Amadou i Mariam, el so de Malí

Sovint no arribo a recordar com vaig arribar a descobrir alguna de les músiques que escolto avui en dia. Simplement n'he perdut el traç. Va ser per una recomanació d'una amistat? Per algun web? No ho sé. Però sí que us puc dir com he descobert aquesta parella de músics malians: llegint un llibre de viatges que, explicant una ruta que passa per Mali menciona als "conegudíssims Amadou i Mariam". No n'havia sentit a parlar mai, així que aquí us els acosto, ara que he pogut descobrir en ells uns músics plens de sinceritat i proximitat acústica (tot i la distància, curiosament).

Canten en francès i en tres altres idiomes d'arrel africana sobre unes evocadores estructures rítmiques, hi incorporen la guitarra de l'Amadou (tot un virtuós de la rítmica) i les veus del mateix Amadou i de la Mariam. Hi ha qui en dirà world music. Jo imagino que a ells els deu fer tanta gràcia aquesta etiqueta com quan al nostre Peret el titllen també de world music (o latin music, perquè canta en espanyol).
Per descomptat, a la que a principis dels 2000 la parella en qüestió va començar a despuntar internacionalment, el sempre oportú(nista) Manu Chao els va incorporar en un dels seus discs i hi va gravar algunes cançons. Des de llavors que sembla que són molt coneguts i que sovintegen els escenaris de mitja europa. Jo els acabo de descobrir. I no puc deixar d'escoltar-los. World music? Sí, és clar. I que no ho és tota la música?

< div align="center">

El millor disseny de guitarra del món, de la història!!!


08 març 2013

Guitarra solista, rítmica i percussió alhora!!!

Amb la boca oberta m'he quedat... mai no m'hagués imaginat que la guitarra pogués ser tocada, també, com a instrument de percussió. Però no en plan "li dono uns copets rotllo rumba per donar-li gràcia", no, no... rotllo la percussió forma part de la cançó i l'integro completament.

No us perdeu detall de com el Sam Westphalen versiona un tema dels Slayer anomenat Seasons in the abyss. L'home sembla que ho fa com si res, com qui no vol la cosa, com qui porta la guitarra integrada en el cos. Espectacular, senzillament espectacular.



Ho vaig descobrir gràcies al Fernando Claros de Luna, una persona que sempre ha tingut un gust exquisit amb la música.
I, és clar, a la que investigues una mica sobre aquest tal Sam Westphalen, descobreixes que, en realitat, no és cap intèrpret famós, però que la seva habilitat amb la guitarra 'percussiva' ja li ve de lluny. Fixeu-vos, sinó, en aquesta interpretació del famós Funkytown dels Lipps. Inc. (una cançó que, d'altra banda, mai hagués cregut que es podia tocar amb una guitarra!).



Ah, però espera, que no s'acaba aquí la cosa... en el seu canal de YouTube, l'home va penjant les seves interpretacions. I és allà on he descobert la cirereta del pastís. Com sonaria el Wannabe de les Spice Girls en mans de la guitarra del Westphalen? Jutgeu vosaltres mateixos.



Total, que mai no he tingut clar si veure aquestes interpretacions em fan venir més ganes d'agafar la meva guitarra i practicar o si abandonar-la i oblidar-me de que alguna vegada he somiat en ser capaç de tocar-la.