17 de gener 2016

John Coltrane - Giant Steps (1960)


Quan necessito una mica d'empenta, una mica de canya, una mica de vida, li dono al play d'aquest disc. Si existeixi la perfecció, ves que no sigui això. (Dóna-li al play, va).


04 de desembre 2015

Skate guitars: Les guitarres fetes de taules d'skateboard

Les guitarres són cool. I les taules d'skateboard són cool. Així que imagina't el que pot passar si uneixes els dos conceptes. Això és el que he descobert en aquest article: resulta que existeixen guitarres elèctriques fetes de taules d'skateboard. I, tot investigant, em meravella descobrir que hi ha tallers de luthiers que s'hi han especialitzat. Els resultats són espectaculars.







Fins i tot hi ha qui n'ha fet una steel guitar!


I ja posats a donar-li una volta de rosca de més, per què no fer-ho amb taules de surf!


Ara, compte, això de fer guitarres a partir d'skateboards igual no funciona igual de bé en la direcció contrària: fer skateboards amb guitarres.


I si voleu més sobre guitarres estranyes, no oblideu al bluesman Super Chikan' (nom artístic, és clar), que només toca amb les guitarres estrafolàries que es fabrica ell mateix.

02 de desembre 2015

Gira i gira


M'encanta mirar com gira el vinil sobre el plat. M'encanten les paraules com "solc". De solcs, de fet, cada vinil tan sols en té un. És un solc en espiral que va des de l'exterior del vinil (allà on deposites curosament l'agulla) fins a l'interior (allà d'on la lleves per canviar de cara o de disc). Per cert, que allà on va parar l'agulla, en el centre del vinil, hi trobem la "galeta", que és el nom que rep el cartronet amb la informació del disc. Fa molta ràbia quan una agulla se surt del solc i es precipita sorollosament sobre la galeta. Fa mal a la galeta i a l'oïda també.
M'encanta veure girar un vinil sobre el plat. És hipnòtic. Hi ha moltes coses concentrades en aquell girar inacabable. I encara m'agrada més quan el capçal va trontollant lleugerament per adaptar-se al girar imperfecte del plat.

29 de novembre 2015

Alabama - John Coltrane, en viu (1963)


Coltrane va escriure aquesta peça en resposta a la mort de tres nenes afroamericanes per la bomba que el KKK feu esclatar a la seu de l'Església Baptista del 16th Street de Birmingham, Alabama, al 1963.

 

11 d’octubre 2015

U2 en directe al Palau Sant Jordi (10-10-2015)

Foto: Marc Ambit
 Els U2 es troben en un moment estrany de la seva carrera. Són una de les bandes de referència del planeta, però la seva autenticitat és posada en qüestió (i "regalar" forçadament el seu disc a tots els propietaris d'un iPod no els va ajudar massa en aquest sentit). Els seu èxit és indubtable en els seus darrers discos, però els autèntics fans els demanen més risc. En aquesta tessitura, el Bono i els seus amics tenen abonats entre el seu públic als seus macro-concerts tant a fans ancestrals com a nou-fans gestats en l'era post-Zooropa. I com que del que es tracta és de vendre discs, la fórmula de col·locar 6 o 7 temes del disc que es promociona amb la gira i acompanyar-los amb els èxits de sempre els hi ha funcionat cada cop que s'han posat a donar voltes pel món.
Però aquest cop la banda ha optat per un enfocament diferent que, a gust de qui us escriu, ha estat un encert absolut. Tot mantenint els 6 temes de rigor de l'àlbum més fresc, es notà ahir a la nit un esforç per incloure en el setlist més peces de la seva etapa Zooropa i anterior, amb la conseqüent satisfacció dels fans més antics, aquells que van viure l'eclosió de la banda durant els 80. El balanç de peces antigues, doncs, ha tornat a ser el que hauria de ser (15 cançons de l'etapa antiga en aquest IE Tour, 10 durant el 360º, 13 en el Vertigo). Potser els fans més nous no van poder enganxar-se a taral·lejar amb la mateixa força les tornades dels Gloria, I will follow, Until the end of the world, Even better than the real thing o October, però és d'agrair l'interès de la banda per recordar peces mítiques que van molt més enllà dels seus singles clàssics de sempre (que, per descomptat, també van sonar, en un concert lleugerament més llarg del que ens tenen acostumats).

Foto: Noemí Roig
La geografia del show no era novedosa i adoptava el ja clàssic format d'escenari principal amb plataforma fins al centre del recinte, rematada amb un petit espai circular en el que executar alguns temes. Però val a dir que el seu ús va ser francament encertat i profús, acostant el concert a la gent durant la major part del concert i reduint l'escenari principal a mera anècdota en molts casos.
La parafernàlia visual, per descomptat, també va ser present, i de manera molt més intel·ligent i efectiva que en anteriors ocasions on la megalomania del grup els portà a muntar estructures aràcnides i similars, a connectar amb l'estació espacial de torn i exageracions per l'estil. Els gegants panells mòbils que s'alineaven damunt de la passarel·la projectaven imatges al·legòriques gegantines i omplien el recinte de llums.
Però la sorpresa estava per arribar. A punt d'acabar una primera hora espectacular i aprofitant la magnètica Raised by wolves per tancar la secció dedicada als seus orígens irlandesos, l'estructura de pantalles s'acostà uns metres cap al terre, desprengué unes escales a les que la banda s'hi va anar enfilant, penetrant en l'estructura i barrejant-se, des d'aquell moment, amb les imatges, alhora revisitant peces mítiques com Even better than the real thing. (La imatge gegant del Bono jugant amb un The Edge a escala real dins de l'estructura va ser un moment particularment feliç).

Foto: Noemí Roig
Però la nit deparava més sorpreses. L'aparició sobre l'escenari de la Penélope Cruz i del Javier Bardem (fent un ball tot sensual al ritme de Misterious ways) va trencar els esquemes. Molts ni ens podíem creure que fossin ells. I, encara més, la invitació a tocar el baix a Desire d'una baixista d'una banda de tribut va rematar el moment.
Li seguí, per descomptat, el previsible moment messiànic, amb referències a tot el que un públic certament burgès (encara que a contracor) pot desitjar sentir en una nit com aquesta (que si els refugiats, que si la Sida, etc.), però tingué la gràcia, aquest cop, de fer la denúncia des de la música, i no només des de parlaments bonocèntrics: Bullet the blue sky va sonar tant poderosa com antany (amb el seu parlament central modificat, ara ja no és un "suit and tie" el que s'acara amb el Bono, ara és una versió més jove d'ell mateix que l'esbronca per haver oblidat els seus orígens, per defensar causes en les que no creu).

I, per rematar la nit, la inclusió de dues peces mítiques però gens singles com Bad i 40, ja en els bisos, ens recordà que la intenció d'aquella nit no era vendre discs, sinó fer-se un homenatge a una trajectòria fascinant i d'influència duradora per les generacions musicals a venir, en un concert absolutament fantàstic i rodó en el que apropar-se al seu públic semblava ser la consigna.


03 d’octubre 2015

Un tocadisc portàtil de debò!

No m'agrada fer publicitat de productes, paraula que no. Però és que quan he vist això m'he enamorat, musicalment, s'entén. Es tracta del nou Rawman 3000, un reproductor de discs de vinil compacte portàtil. Fixeu-vos quina bona pinta que fa.


Compte, que la imatge fa una mica de trampa (com em va fer notar la Noemí), doncs el tamany que porta és d'un 10 polsades, no d'un 12 polsades.

Set, deu i dotze polsades, aquests són els tres models disponibles

L'interior és ben senzill i, en teoria, porta un sistema per assegurar l'agulla sobre el solc
Per descomptat, com es pot veure, han jugat amb el toc retro dels primers walkmans, fins i tot en la botonera
No tinc clar si és realment útil o una geekada analògica, però crec que és un concepte fantàstic. Si més no, al final hem pogut superar els vells tocadiscs portàtils dels guateques als que anava ma mare!




30 d’agost 2015

La vida no sona com un CD


No he estat mai un d'aquests fanàtics defensors del vinil per sobre del CD. I tampoc he estat defensor de l'altra banda. Entenc les argumentacions d'ambdós, però crec que la meva orella no està prou afinada com per poder gaudir de les diferències amb claredat. Alguna vegada sí que he volgut defensar més una facció que una altra, però va ser només per fer-me el fatxenda i anar una mica de llest. Però no, no noto la diferència entre vinil i CD més enllà del so de l'agulla quan aterra per primer cop entre els solcs o quan el primer comença a saltar i el segon comença a embarbussar-se i a saltar-se pistes sense fre.
Al cap i a la fi, jo el que vull és escoltar música. I si el suport no és prou bo, ja omplo jo els buits, ja equalitzo jo mateix la música que sento amb la meva imaginació i, sobretot, amb el record del primer cop que la vaig sentir.

22 de juliol 2015

'Girls and boys' de Blur, una cançó d'estiu?

Hi ha cançons d'estiu. I després hi ha cançons sobre l'estiu. Habitualment les primeres parlen de l'estiu, però no totes (El negro no puede, Bomba, etc.). Per tant, si un vol entendre l'estiu a través de la música no ha de recórrer a les cançons d'estiu imposades per les bitlleteres de les productores sinó a les cançons sobre l'estiu, no ha d'escoltar Georgie Dann sinó -per exemple- Blur.

I és que, pel que es veu, el Damon Albarn i els seus companys van escriure aquesta cançó tot descrivint allò que van veure un estiu a Magaluf. Sí, sí, a Magaluf, Mallorca.

"És que m'agrada el concepte en si, per ser honest. M'encanten els ramats de gent. Tots aquest paios i aquestes noies trobant-se en un antre i després copulant. No hi ha moral, aquí. No dic ni que estigui bé ni que no."
- Damon Albarn a NME.

I d'aquella experiència, els Blur es van traure de la màniga un dels seus primers grans senzills que els acabaria portant a l'Olimp del brit-pop. La culpa? Tot plegat una mica, però la tornada embarbussada que convidava a la barreja sexual més despreocupada segurament hi té molt a veure

Noies que són nois
Que les hi agraden que els nois siguin noies
Que es fan nois com si fossin noies
Que es fan noies com si fossin nois
Sempre hauria de ser algú que realment t'estimis

Amor lliure i disbauxa sexual, això és l'estiu (o, si més no, una de les seves cares). Segons Blur, és clar.



15 de juliol 2015

La Samantha Fox i la Sabrina Salerno tornen (i juntes!)


Que jo li mirava els ulls, paraula! Que a mi la Samantha Fox em semblava una dona preciosa, guapíssima, més enllà de la mida de la copa que gastés. I no, a mi la Sabrina mai no em va dir res. Jo era de Sam Fox (hi havia confiança, ella em deixava dir-li Sam). Bé, és igual, no parlem de mi; parlem d'elles.

Que resulta que han tornat (de on?, se n'havien anat algun cop dels nostres cors i records?...eeeerrr... sí, es veu que sí), i juntes. La idea ha estat aprofitar el revival dels 80 i anar-se'n a Eivissa a fer uns bolos, tot aprofitant el haver gravat plegades una versió un tant basta del Call me de la Blondie.



En tot cas, la notícia m'ha fet recordar vells temps, en els que la guerra del breast-pop esclatà, tenint a aquestes dues mosses com a principals contendents. Que consti que, si la batalla era de música i no de centímetres, la guanyadora absoluta havia de ser la Sam, evidentment. No compararem ara els seus àlbums amb Pink Floyd, els Beatles o els Doors, però és indubtable que els seus temes estaven molt més treballats i ben produïts (a la anglesa) que no pas els de la Sabrina (a la italiana, base dance i tira milles).
De fet, si no em creieu, doneu-li un cop d'ull a la ressenya que li dedica la AllMusic guide al primer disc de la britànica, el Touch me.



I no us penseu que el seu èxit va acabar-se amb el "toca'm, toca'm, vull sentir el teu cos prop meu"; no, no, ni molt menys. Anys més tard va traure uns quants altres discos -tots memorables- amb senzills com el I surrender (to the spirit of the night). Per cert, no us perdeu el vídeo, que és un magnífic compendi de tot allò que es portava, visualment, en els vídeoclips dels inicis de la MTV (efectes de càmera, ventiladors a tota castanya, un gat que passa per davant de la càmera, neons...).



I en el mateix àlbum també hi figurava un altre èxit: Nothing's gonna stop me now, produïda per l'infame trio Stock, Aitken & Waterman (responsables de la simplificació definitiva del dance-pop europeu, tan bon punt catapultant a gent com les Bananarama, Jason Donovan o Kylie Minogue al més alt de les llistes, com defenestrant-los després de tan extrem reduccionisme musical.



Ella va seguir endavant, que empenta la noia en té i li en sobra. Després de denunciar al seu propi pare (que li feia de mànager) per estafa, va seguir envoltant-se de productors d'un cert renom per gravar alguns discs més, però la gent ja tenia ganes de passar pàgina, el grunge havia aterrat i ja no hi havia camí de tornada cap al dance-pop.
La Sam se'ns va fer gran, i mai va deixar de ser, a Anglaterra, un mite pretèrit amb prou personalitat com per no ser definitivament oblidada. La seva presència mediàtica es va mantenir, arribant fins i tot a participar en realities com I'm a celebrity... get me out of here! (quin tros de nom per a un reality, oi?), on les hi feien passar de tots colors i ella, com si res, ara es fotia una aranya a la boca, ara es deixava sepultar sota tones d'animalons i insectes diversos, etc.



Com passa habitualment en aquests realities de famosos, l'objectiu és humiliar-los. Però si algun famós se'n surt amb dignitat, la seva imatge en surt reforçada i la seva carrera opta a una segona oportunitat a l'abast de molt pocs. Va ser el cas de la Samantha, que aprofità la tirada per rellançar la seva carrera musical.

I aquí la tenim, junt a la seva Nemesi Sabrina (aquesta guerra entre elles, diuen les afectades, se la va inventar la premsa, tot i que en les seves declaracions, en ser preguntades per l'altra sempre sembla destil·lar-s'hi un rajolí d'enveja o d'antagonisme mal portat), escalfant les nits eivissenques, fent-li la competència al David Guetta. Les aniria a veure gustós, però m'agafa lluny, Eivissa.

En definitiva, aquest article era destinat únicament a donar-vos arguments per tirar-me a la cara quan us parli d'un disc super-desconegut d'un artista neozelandès indie que toca l'ukelele i que és deliciós i obra mestra i espaterrant. Us dono permís per recordar-me que tinc un passat musical que no s'esborrarà mai.

14 de juliol 2015

Smog - Knock Knock (1999)

Un dels aspectes més fascinants de la música del Bill Callahan, ja sigui en solitari o amb el seu projecte Smog, és la intenció de les lletres. Unes lletres que, si bé no busquen la poesia en la forma, la troben en aquesta intenció, en aquestes ganes de remoure alguna cosa en qui les escolta.

Mudem-nos al camp
Sols tu i jo
Els meus viatges s'han acabat

Allò que comença com una cançó d'amor a Let's move to the country es muda cap a un sacrifici, cap a una renúncia, cap a l'acceptació del ocàs.
I a River guard ens glaça la sang quan canta:

Quan capturo els presoners
Estan feliços
M'encanta mirar com floten
Panxa enlaire
Sense càrregues i relaxats
[...]
Estem sempre sota judici
És una manera de ser lliures
Convertit en punta de llança del lo-fi contemporani, el Bill Callahan sempre oscil·la entre les instrumentacions mínimes -guitarra o piano- i les textures més treballades -distorsió, veus doblades i cors- que suposen un bon contrapunt en els seus àlbums. En aquest, el setè de la seva carrera com a Smog, segueix en la seva evolució de deixar-hi entrar altres instruments, solos de guitarra inclosos, que l'enriqueixen i el porten a nous terrenys.

I amb la seva veu lànguida, aquí menys greu que habitualment, ens canta al desencís, com despreocupat, com havent acceptat la realitat. Potser és, justament, aquesta realitat la que truca a la porta i li dóna nom a l'àlbum.