14 de gener 2018

A winter's solstice - Windham Hill Artists (1985)


L'any 1984, el segell Windham Hill es trobava en el cimbell de la seva popularitat. En actiu des de 1976 i dedicat a publicar àlbums de música new age, folk o jazz, però sempre instrumental i sempre suau i melòdica, es trobava en aquell moment en el que la popularitat pot estar a punt de matar-te si no saps adaptar-te a la creixent demanda que no sembles capaç de cobrir amb el sistema de treball anterior.

Va ser justament per aquest motiu (com expliquen en aquesta pàgina) que l'Anne Robinson i el William Ackerman decidiren publicar àlbums temàtics que recopilessin temes solts de diverses dels seus artistes, per tal de facilitar-ne la difusió a les ràdios i als mitjans. D'aquí va sortir aquest projecte de música dedicada als darrers dies de l'any, a l'època de Nadal (no patiu, no són nadales), en el que diferents artistes molt reputats de la casa (el mateix Ackerman, però també Shadowfax i Mark Isham, entre d'altres) s'atansen a un repertori que barreja temes tradicionals relacionats amb l'època així com composicions ad hoc.

El resultat, per descomptat, és un disc serè, evocador, ric en matisos, completament instrumental en el que les guitarres i els pianos sovint formen la base al damunt de la qual s'acotxen melodies de cordes, en un conjunt molt new age, per bé que algunes peces trepitgen clarament el folk (la versió de la Bourrée de Bach a càrrec de Darol Anger i Mike Marshall fa equilibris entre el medievalisme i el folk més britànic) o algunes s'endinsen en l'èpica new age més carnal (com el Mark Isham i el seu A tale of two cities).

El disc, que va encetar una escandalosa consecució de fins a un total de 25 seqüeles, esdevingué un èxit de vendes regular que, temporada rere temporada, acabava figurant al capdamunt de les llistes dels èxits new age.


Portades mítiques dibuixades amb el Paint de Windows


La Mónica Senín, també coneguda pel seu alter ego artístic Rosella Carmesí (si us plau, escolteu-la, aneu-la a veure en directe!), que sap que m'encanten les portades de discs horribles (ja siguin nadalenques, funkys, o, simplement, nocturnes) va pensar en mi quan va descobrir que uns pirats de la música i del Paint, el mític programet cutre de dibuix del Windows, havien intentat reproduir portades d'àlbums mítics amb l'aplicatiu.

El resultat fa esgarrifar. Tapeu-vos els ulls (o un dels dos, si més no).







I aquestes en són tan sols un tast. En trobareu moltes més en l'article original que em va passar la Rosella Carmesí. No us las perdeu. Un cop les mireu, recordeu anar a buscar el vostre vinil favorit i us el mireu tal com és, no sigui que tingueu retenció retiniana i ja mai més us podeu recuperar.


07 de gener 2018

Un museu del fonògraf a París


A prop de Montmartre però ja trepitjant Pigalle, al 53 del Boulevard de Rochechouart, es troba un petit museu dedicat a la història del fonògraf i que compta amb una exposició cronològica de diversos aparells mítics i de l'evolució de la gravació i, sobretot, de la reproducció de la música. És la col·lecció privada d'un fanàtic dels fonògrafs que, a més, compta amb una botiga de compra i venda d'aquests aparells en la botiga annexa al museu.

Per 10€, el visitant pot accedir a la col·lecció, que es desplega sobre l'espai de manera cronològica, amb no menys d'una cinquantena d'aparells fonogràfics. A l'inici del recorregut ens topem amb els aparells de cilindres d'estany, primerencs intents de capturar el so, als quals segueixen tot tipus de derivats, cadascun d'ells amb la seva respectiva trompa, a quina més enorme, a través de la qual el so, força enllaunat, retronava.

Superats els cilindres i arribada la tecnologia dels discs (de pedra, de cera, etc.), l'exposició mostra un bon seguit de fonògrafs decoratius, peces úniques fetes per encàrrec, en els que allò important no era tant la sonoritat i la tecnologia reproductora com el moble que els contenia. Així, trobem tocadiscs en forma de cotxe, de mesquita cordovesa (presentada a l'exposició universal de 1928 a Barcelona), casetes de muntanya suïsses i un bon etcètera de rareses.





Més enllà, s'arriba a un espai que, aparentment, està dedicat a les novetats reproductives. Dues en particular criden l'atenció. La primera és un intent d'estereofonia aconseguida amb dues agulles i dues enormes trompes que pretenien omplir de música un saló sencer. El sistema, prou matusser i imperfecte, presenta les dues agulles alhora sobre el plat, una a 180 graus de l'altra, llegint el mateix disc alhora encara que amb mitja volta de diferència, la qual cosa genera una lleugera asincronia en el so.


La segona novetat important en reproducció la presenta un fonògraf en el que el so es reprodueix ja no a través d'una trompa sinó d'una membrana de paper envernissat que inaugura la recerca de les tècniques van portar als altaveus moderns de membrana.


Ja en la secció final, estandarditzats els discs a 45 i 33 rpms (tot substituint els de 78), ens endinsem en la segona meitat de segle. Primer de tot, amb un impressionant moble propietat de Maurice Chevalier que conté un giradiscs, una gravadora de cinta magnètica i uns calaixets per encabir-hi els discs. Però després amb tot un seguit d'aparells suposadament portables (les clàssiques maletes per als guateques) molts d'ells amb dissenys ben estranys, estrafolaris i originals. L'exposició, finalment, es remata amb una Rock-ola de Wurlitzer realment espectacular.


Dues qüestions importants completen la visita a l'exposició. Per una banda, els aparells es poden provar, i això és un autèntic delit. Veure (i escoltar!) els antics models d'Edison o de qualsevol altre dels pioners és un privilegi. I per una altra banda, la visita és comentada pel personal, que us acompanya al llarg de l'exposició i que va activant els aparells a mesura que l'explicació ho requereix. Això sí, l'explicació és en francès.


En definitiva, un museu petit i succint, però fascinant en quant a que no només es pot gaudir visualment d'aparells fantàstics, sinó que també es poden veure en funcionament i, encara més, entendre l'evolució tecnològica i social dels sistemes d'enregistrament i reproducció de música, quelcom que avui en dia tenim molt assumit però que ha estat una lluita de l'enginy humà al llarg del segle XX per portar les orquestres i els artistes de les sales de ball a la intimitat de les nostres llars

Tres botigues de discs a París


I no, no hi és la mítica (i omnipresent en totes les guies) Superfly Records. Són tres botigues apreciables i concorregudes pels locals.



Lucky Records 
66, rue de la Verrerie

És petita, molt petita, però no només esta situada en una zona en la que es troba rodejada d'altres botigues de música, sinó que, a més, la seva selecció musical de vinil és força excel·lent. Tenen una fal·lera molt particular per la Madonna, a la que li dediquen tota una secció que no només disposa dels seus àlbums sinó de diversos bootlegs, i que, fins i tot, l'acompanyen amb seccions complementàries per a la Lady Gaga i la Britney Spears, conformant una lleixa de "reines" del pop.

Però més enllà d'aquesta fal·lera, el seu catàleg també presenta novetats i discs de segona mà de la chanson française, en la que s'hi poden trobar des de Hallydays fins a Montands, passant pels Vartans o Clercs. La botiga es completa amb un servei atent i molt conscient de les limitacions de la botiga, sempre disposats a enviar-te a alguna d'altra en la que puguis trobar el que busques.



Parallèles 
47, rue Saint-Honoré

Per bé que els discs comparteixen aquí espai amb els llibres, la seva selecció de segona mà és molt generosa, sobretot en quant a música francesa. Vinils i CDs s'escampen a preus molt interessants per tota la secció del fons, conformant una oferta força ampla.

 No tenen, però, catalogada la seva oferta, amb la qual cosa esdevé impossible preguntar per cap peça en particular doncs el servei no farà altra cosa que referir-te a la secció on hauria d'estar i allà ja t'espaviles tu mateix.




Molt menys coneguda que la sobre-explotada Superfly Records, la Crocodiscs es reparteix en dues botigues annexes especialitzades en vinils però que també compten amb una bona oferta de CDs. Una de les botigues, la principal, acumula vinils —tots ells protegits amb fundes de plàstic— entaforats en lleixes atapeïdes sobre rock i derivats, incloent-hi una molt generosa secció de chanson française.

La segona de les botigues s'especialitza en músiques del món, jazz i blues; i quan dic que s'especialitza no vol dir que en tingui quatre de cada sinó que compta amb mobles sencers. En ambdues, el personal es mostra molt disposat a ajudar-te a trobar allò que busques o a conversar sobre música. 

****

 N'hi ha, per descomptat, moltes més, de botigues de música a París. Si en voleu recomanar alguna... :D

30 de desembre 2017

Beat - King Crimson (1982)


Hi ha el rock. I després hi ha King Crimson. I dic "després" perquè, per descomptat, és una evolució. Alguns en diuen rock progressiu (que, de fet, ja conté la partícula "progrés", així que imagino que parlem del mateix). Tant me fa com se li en digui. El que m'importa és que quan el Robert Fripp es penja la guitarra no sembla haver-hi límits. I aquí, a més, hi ha l'Adrien Belew, que tampoc es queda curt amb les sis cordes i a més s'esgargamella que és un deliri. Ah!, però espera, que també hi ha l'absolutament genial Bill Brufford a la bateria i l'incommensurable Tony Levin al baix. Doncs que no sigui aquest el dream team del rock progressiu.

Pel que sembla, el disc és un homenatge a la Beat generation, en celebració dels 20 anys de publicació de l'On the road del Kerouac. Però això quasi que m'és igual, també. Perquè les sonoritats i, sobretot, les evolucions dels temes són tan impredictibles que el disc podria versar sobre la història del circ, la invenció de la cullera o els cucs de seda i us asseguro que seguiria sent igual d'al·lucinant.

Home, no és l'In the court of King Crimson —un d'aquells àlbums de debut tan enormes que la banda mai és capaç d'igualar— però els aromes de la new wave tan en boga en l'època del llançament de l'àlbum li casen tan bé a les marcianades del Fripp!

Un deliri, un desfici, un goig absolut per a qualsevol amant dels discos que sonen lliures i en els quals cada cantonada amaga un desviament inesperat i sorpresa.




11 de setembre 2017

Vinilos, de Mike Evans



Els que em coneixeu sabeu del meu deler per tres coses: la música, els vinils i les portades dels vinils. (Si no em coneixeu prou o en teniu dubtes, aquí teniu la comprovació). De manera que aquest magnífic llibre del Mike Evans, com us podeu imaginar, ha estat un delit de llegir, de mirar i d’escoltar (no porta pas cap vinil ni cap altre format o sistema per escoltar la música que en les seves pàgines es comenta, però és ABSOLUTAMENT impossible llegir-lo, fullejar-lo i no sentir una empenteta cap a la col·lecció de vinils i cap al giradiscs adjacent).

Evans, de manera molt enginyosa, no es limita a fer un repàs cronològic del vinil des dels seus inicis (que ho fa, parcialment, seguint sempre una pauta temporal creixent) i l’aparició dels diferents formats, sinó que busca introduir-nos en la història de la música a través de la importància d’un suport, el del vinil, que va marcar l’eclosió de la música en el segle XX, portant-la dels elitistes i poc accessibles salons de concerts fins a les llars de tota la humanitat.

Evans repassa els suports (les revolucions per minut, els materials, els fabricants), però també hi afegeix les històries dels segells discogràfics que van fer avançar la música contemporània a través de les seves edicions, es deté en discos mítics (Thriller, Never mind the bollocks, Dark side of the moon, Sgt. Peppers Lonely Hearts Club Band, etc.), revaloritza la cultura de clubs, les botigues especialitzades en vinils, els productors i, en general, qualsevol aspecte rellevant que anés lligat, d’una manera o d’una altra, al vinil i a les seves memorables portades.

Justament, és clar, el llibre va sobrat de fotografies de centenars de portades i interiors d’àlbums, posant en valor el disseny, el concepte i els artistes darrera d’obres d’art que embellien les fundes dels vinils, afegint-hi petites notes al peu de cadascuna per ressaltar-ne alguna curiositat o, majorment, fer venir ganes de sentir-lo, de comprar-lo, d’admirar-lo.

Vinilos és, per tant, un àpat ben llaminer per a qualsevol melòman actual, una obra que es llegeix d’una sentada i que —i això és el millor de tot— et fa venir ganes de sentir música. Perquè al final —i això ho té molt clar l’Evans— allò important és la música, tant se val com l’enregistris.



19 de juliol 2017

U2 en directe a l'Estadi Olímpic de Barcelona (18-7-2017)



En la darrera i magnífica gira, els U2 ja van poder comprovar que, davant de la tova i flàccida recepció dels seus darrers treballs (el seu darrer gran disc, el 'How to dismantle an atomic bomb', ja data del 2004!), incorporar als seus setlists en viu temes del seu repertori clàssic afegits als seus himnes habituals donava bons resultats. Estem en una època de revival nostàlgic intens, i tot allò que voreja l'oblit pretenem rescatar-ho i remasteritzar-lo, no sigui cas que la nostra pròpia essència, allò que ens pensem que ens fa únics, es marceixi.
Així que els U2, quasi tan hàbils en el terreny del màrqueting com en el de la música, s'han tret de la màniga una gira que celebra el 30è aniversari del disc que els va llençar a l'estratosfera: 'The Joshua Tree'. (30è aniversari? No hagués estat més adequat celebrar el 25è?).

Aquests tipus de concerts tenen, fonamentalment, dues gràcies. Primera gràcia: escoltar l'àlbum sencer en el mateix ordre de les pistes de la seva primera edició, comprovant si el material encara funciona i si el públic és capaç de rememorar velles sensacions. Segona gràcia: trufar el setlist amb sorpreses, ja sigui a l'inici o al final, per acabar d'arrodonir la nit i, de pas, diversificar una mica l'oferiment musical. Així que el concert —molt engrescadorament escalfat per un Noel Gallagher gens reticents a tirar de repertori Oasis, tot embarcant al públic en un cor gegantí a lloms del 'Wonderwall' o del 'Champagne Supernova'— va començar amb la tríada dels pre-clàssics 'Sunday, Bloody Sunday', 'New Year's Day', 'Bad' i 'Pride'. Embogiment general, massa càmeres gravant sencers els temes i impedint la visibilitat del respectable i una arrencada en petit comité, amb la banda atansada al públic en la passarel·la i sense suport visual.


Arribava el moment d'encetar el disc i plantar-lo en el segle XXI, trenta anys més tard de que el Bono, tot recollint la munió de Grammys que es va endur, prometés que allò era "just the beginning". The Edge va començar a forjar els arpegis adornats amb delays que produeix amb el seu punteig i les peces del disc van anar caient, una darrere l'altra, des del 'Where the streets have no name' fins al 'Mothers of the disappeared', embolcallades amb una sonoritat intensa i un desplegament visual aclaparador mitjançant la pantalla de vídeo més gran i nítida que servidor ha tingut mai ocasió de veure en directe.
La primera cara del disc forma part del repertori d'himnes de la banda, i es repeteixen en les diferents gires sens falta; no calia demostrar res amb aquests temes. Però la segona cara havia de superar el repte. Ho va fer amb escreix, tot i que només una reduïda part del públic les corejava (mentre la resta semblava estar esperant ja els bisos). Aquesta segona cara va demostrar ser un repertori ben digne i consistent que arrodonia un àlbum que, per dir-ho així, començava massa bé i tot.

Acabat el disc, els bisos van començar tous, tan tous com 'Miss Sarajevo', una de les seves cançons més oblidables de no ser per l'aportació de Pavarotti, però es van anar engrescant amb tres peces de la seva darrera gran etapa ('Beautiful day', 'Elevation' i 'Vertigo'). Va haver-hi temps, per descomptat, pel messianisme del Bono, aquest cop més moderat, amb el moment àlgid de l'Ultraviolet', amb les pantalles disparant dones poderoses sovint oblidades o menystingudes, de la Marie Curie fins la Lena Dunham, passant per un bon reguitzell de dones imponents. El concert es va rematar amb l'inevitable 'One' i un afegitó comercial marca de la casa, presentació d'un dels temes del que ha de ser la segona part del 'Songs of Innocence', previst per a les darreres estones de l'any.


L'espectacle, no en dubtàvem pas, va ser esplèndid, agraït en tots els sentits, complidor i intens. El material aguanta el pas del temps, el públic es deixa portar i el contracte es compleix per ambdues parts. No està clar que fes falta fer una gira d'aniversari (i menys encara de 30è aniversari) però un concert d'U2 és un molt bon concert, sempre. Per a un servidor ja poden anar pensant en celebrar el 29è del 'Rattle and Hum' o el 27è de l'Achtung Baby'.

U2 Setlist Estadi Olímpic Lluís Companys, Barcelona, Spain, The Joshua Tree Tour 2017

18 de juliol 2017

Great Connection - Oscar Peterson Trio (1974)


No cal dir massa d'aquest disc. Tan sols diré que la naturalitat del piano del Peterson es percep aquí més clara que enlloc, fluida, líquida, rica en matisos. Primera de les col·laboracions de Peterson amb el baixista Niels-Henning Ørsted Pedersen, l'àlbum es recolza en sis estàndards (de Rodgers i Hammerstein a Ellington) per concloure amb un tema propi ('Wheatland').
No perdeu més el temps, premeu el 'play'.

05 de juny 2017

'La revolució no serà televisada', ja avisava el Gil Scott-Heron


Molts el tenen per la baula definitiva que ens va portar el rap. Però el Gil Scott-Heron era molt més que això. Era, per posar tan sols un exemple, un visionari compromès. Ell li cantava als seus temps, però com tots els grans, els seus missatges contemporanis són tan encertats, tan curosos i precisos que, dècades més tard, encara els podríem cantar amb la veu en alt i el puny tancat. Fixeu-vos, si no, en el tall que obre un del seus discos de referència, el 'Pieces of a man' del 1971.


Títol: Revolution will not be televised


You will not be able to stay home, brother.
You will not be able to plug in, turn on and cop out.
You will not be able to lose yourself on skag and
Skip out for beer during commercials,
Because the revolution will not be televised.

The revolution will not be televised.
The revolution will not be brought to you by Xerox
In 4 parts without commercial interruptions.
The revolution will not show you pictures of Nixon
Blowing a bugle and leading a charge by John
Mitchell, General Abrams and Spiro Agnew to eat
Hog maws confiscated from a Harlem sanctuary.

The revolution will not be televised.
The revolution will not be brought to you by the
Schaefer Award Theatre and will not star Natalie
Woods and Steve McQueen or Bullwinkle and Julia.
The revolution will not give your mouth sex appeal.
The revolution will not get rid of the nubs.
The revolution will not make you look five pounds
Thinner, because the revolution will not be televised, Brother.

There will be no pictures of you and Willie May
Pushing that shopping cart down the block on the dead run,
Or trying to slide that color television into a stolen ambulance.
NBC will not be able predict the winner at 8:32
Or report from 29 districts.
The revolution will not be televised.

There will be no pictures of pigs shooting down
Brothers in the instant replay.
There will be no pictures of pigs shooting down
Brothers in the instant replay.
There will be no pictures of Whitney Young being
Run out of Harlem on a rail with a brand new process.
There will be no slow motion or still life of Roy
Wilkens strolling through Watts in a Red, Black and
Green liberation jumpsuit that he had been saving
For just the proper occasion.

Green Acres, The Beverly Hillbillies, and Hooterville
Junction will no longer be so damned relevant, and
Women will not care if Dick finally gets down with
Jane on Search for Tomorrow because Black people
Will be in the street looking for a brighter day.
The revolution will not be televised.

There will be no highlights on the eleven o'clock
News and no pictures of hairy armed women
Liberationists and Jackie Onassis blowing her nose.
The theme song will not be written by Jim Webb,
Francis Scott Key, nor sung by Glen Campbell, Tom
Jones, Johnny Cash, Englebert Humperdink, or the Rare Earth.
The revolution will not be televised.

The revolution will not be right back
After a message about a white tornado, white lightning, or white people.
You will not have to worry about a dove in your
Bedroom, a tiger in your tank, or the giant in your toilet bowl.
The revolution will not go better with Coke.
The revolution will not fight the germs that may cause bad breath.
The revolution will put you in the driver's seat.

The revolution will not be televised, will not be televised,
Will not be televised, will not be televised.
The revolution will be no re-run brothers,
The revolution will be live.

Doncs això, que la revolució te la perdràs si t'estàs a casa, empassant-te tota la ideologia que s'escola per entre les estroboscàpiques imatges que emet el teu televisor o -per ser més contemporanis- el teu ordinador. La revolució serà en directe.

10 de gener 2017

A rainbow in curved air - Terry Riley (1979)

Amb el seu "In C", el nord-americà Terry Riley es va inventar la música minimalista l'any 1968, però ja feia uns anys que experimentava amb els loops i les modulacions mínimes. De fet, la peça Poppy Nogood & the Phantom Band, es va interpretar davant de públic per primer cop el 1967. L'A rainbow in curved air ho va ser tan sols un any més tard, i en aquest vinil que ara tenim entre mans cadascun ocupa una cara.

Si recordem les dates en les que es gestaven aquestes composicions un podrà adonar-se'n de l'enorme novetat que l'experimentació de Riley suposava. No només això, sinó que el seu ús de l'overdubbing, tocant ell mateix tots els instruments i enregistrant-los un sobre l'altre consecutivament (pràctica que, pocs anys més tard i amb l'aparició de la tecnologia d'enregistrament més avançada, esdevindria la base de tota gravació) i que va inspirar molts altres artistes ambiciosos (com Mike Oldfield i el seu Tubular bells, gravat de la mateixa manera).

I si a la primera cara, amb el Rainbow in curved air, el Riley aposta per una psicodèlia insistent, a la segona, amb Poppy Nogood and the Phantom Band, es llença a la improvisació amb el seu saxo, reformulant-ne el so, replicant-lo, modulant-lo, expandint-lo i convertint-lo en una cortina de so que es va fent més atapeïda a mesura que avança el solc. Del jazz al raga, de l'encara per encunyar new age a la psicodèlia, Ryley ordeix un vinil complex i poderós que demana escolta atenta (i, a poder ser, amb un bon equip d'alta fidelitat). Però un cop el corrent se t'endú, ja no cal lluitar, no cal nedar-hi a la contra; tan sols cal deixar-se portar, qui sap cap a on.



ALBURGER, M. (2004). "Terry Riley after 'In C' to 'A rainbow in curved air'". 21st Century Music (vol. 11, n. 2, pàg 3-10). California: 21st Century Music. També disponible a: http://www.21st-centurymusic.com/ML210402.pdf
RILEY, T. (1966). Keyboard studies. Nova York: Autograph score.