17 de setembre 2016

És Disco 100 la millor botiga de discs de Barcelona?


Doncs no ho sé, la veritat. Caldrà que hi vagi alguns cops més, doncs tot just avui l'he visitat per primer cop. Deixeu-me explicar-vos per què l'he visitat.

L'altre dia em trobava vagarejant pel centre de Barcelona i vaig recordar que feia dies que volia comprar-me un disc de la Decca en la que el pianista Pascal Rogé escomet les Gymnopédies de l'Erik Satie i altres peces similars. I llavors, el dubte: on me'l puc comprar, per aquí? Quines opcions tinc de poder comprar un disc de clàssica al centre de Barcelona? La FNAC? Ni de broma (és una qüestió de principis, ho sento, no m'agrada comprar música ni llibres en grans superfícies en les que, un cop i un altre, t'enganyen —"està descatalogat" és el seu motto—, ningú entén un borrall d'allò que li preguntes i tant se'ls hi en fot la cultura). El Corte Inglés? Anatema! A les molt apreciables i cada  cop més extintes botigues del carrer tallers (Impacto, Revólver) no hi tenen secció de clàssica. Desaparegudes Castelló (amb la seva versió Castelló Clàssica) i Overstocks, les opcions han desaparegut. El centre de Barcelona no escolta música clàssica.

Així que, tot buscant, he descobert que la mítica botiga Disco 100 del carrer Escorial nº33 sí que n'escolta (i en ven) de música clàssica. No hi havia anat mai fins ara per una simple qüestió de dificultat d'arribar-hi des dels diferents barris on he viscut a Barcelona i perquè, fins ara, sempre havia tingut alternatives properes, al centre. Així que avui he decidit fer una petita expedició i visitar-la.



La sensació, a l'entrar, no ha pogut ser més magnífica. Les primeres seccions que he vist, a tocar de porta, eren de música celta i vinils de clàssica. Deixem-ho clar, posar la música cèltica i derivats a l'entrada d'una botiga de discs és tota una declaració d'intencions. Si això és el que tenen a tocar de caixa (en les grans superfícies, reserven aquests espais per a les compres "per impuls", aquelles llaminadures innecessàries que no pots evitar comprar mentre fas cua per pagar; considerar la música celta com a possible compra "per impuls" m'ha semblat una imatge bellíssima), imagina't el que deu haver-hi al fons! I sí, el fons de la botiga està ple de música. Seccions perfectament endreçades i etiquetades (amb referències paral·leles, amb gomets en forma d'estrella per marcar els discs més reputats), amb cada disc guardat en fundes, desestimant les aparatoses carcasses, tot guanyant espai per encabir-hi un catàleg més ample i amb una ordenació cabal i assequible (jazz, blues, country, electrònica, clàssica, l'híbrid rock/pop/folk, i tan sols el localisme de música catalana, la separata de música negra/hip-hop/RnB/funk i la d'òpera).

Per acabar-ho d'adobar, llibres de referència i consulta escampats per damunt de les lleixes, revistes musicals i, en general, una flaire d'amor per la música i per la feina realment poc habitual. Em comenten els que hi treballen que la botiga roman oberta des del 1978, que els amos segueixen fent acte de presència i que els seus fills també hi són, potser augurant un llegat, una continuïtat molt desitjable en aquests temps difícils per a les botigues de discs que no ocupen edificis sencers.
I, encara més, preus molt decents. (Perdoneu, però el meu cor es va debatre entre la pena i la indiferència quan van tancar Castelló i Gong, ja que els seus preus habitualment prohibitius sempre m'havien impedit fer-me'n client.) Comproveu-ho vosaltres mateixos amb l'eclèctica compra que he acabat fent:


Les desitjades Gymnopédies de Satie per 6'50€

The cat del Jimmy Smith per 7'95€

Back at the chicken shack del Jimmy Smith per 9'95€

El Burning bridges, darrer disc dels Bon Jovi (primer sense el Richie Sambora) per 6'50€


Si bé la Jazz Messengers és la meva referent per comprar jazz i les supervivents del carrer Tallers ho són per rock i derivats, ja us puc advertir que tornaré aviat a Discos 100, probablement la millor botiga de música de Barcelona.

03 de setembre 2016

El theremin, l'instrument que NO es toca


Sabeu aquell so, aquell brunzit sinuós i lànguid, que sembla que produeixen tots els plats voladors alienígenes de les pel·lícules de ciència ficció dels 50? Doncs no és un "efecte de so", sinó un instrument: el theremin, un instrument que es toca sense tocar.

Inventat l'any 1919 pel rus Lev Termen, el theremin és un dispositiu que aixeca dues antenes, una pel volum i una pel to, que creen un camp electromagnètic que, en ser envaït per la mà de l'intèrpret, crea una pertorbació que, recollida en forma sonora, genera el clàssic so d'aquest instrument.
Fixeu-vos com funciona.


És clar, inicialment, se li va dir etereòfon. Però aviat se'l va conèixer pel nom del seu inventor.
Com que l'invent era rus i com que a Lenin li va semblar una meravella futurista (fins i tot va aprendre a tocar-lo), diversos compositors del país van incloure'l en les seves orquestres, com és el cas del gran Dmitri Xoshtakóvitx. Aquí un recull de l'ús per part de Xoshtakóvitx del theremin en les seves bandes sonores per a pel·lícules de l'època.


Hom podria pensar que un instrument amb aquesta sonoritat tan particular no dóna per gaire, musicalment parlant. La dificultat de la seva execució, per descomptat, tampoc no ajuda. Però llavors va arribar la Clara Rockmore.


La Rockmore era una nena prodigi del violí. Encara no havia superat l'adolescència i ja regalava recitals memorables plens de sensibilitat. Un encontre a Nova York amb el Lev Termen la va fer encuriosir per l'instrument. El Lev li va permetre provar-lo, allà mateix, i es diu que els assistents reconten com la nena, que llavors comptava 17 anys, va aconseguir, en pocs instants, fer sonar el theremin d'una manera dolça i melòdica, com si l'hagués tocat tota la vida. L'anècdota hagués quedat en un no res de no ser perquè poc després una malaltia ossea obligava a la Clara a abandonar el violí per sempre. Apartada de l'instrument amb el que havia compartit la seva vida fins a l'instant, va reprendre contacte amb Termen i el seu theremin, per omplir el buit.

El coneixement musical de la Rockmore la va permetre abordar l'instrument amb rigor. I, en absència de cap tipus de tècnica en l'ús de l'instrument, la Clara se'n va inventar un. Es tractava d'establir unes determinades posicions de la mà esquerra (la del to) per permetre fer escales (amb un instrument sense referències, sense trasts, sense tecles, sense delimitacions, fer escales era tasca impossible abans de la Rockmore). I, encara més, seguí treballant amb el Termen per ampliar i millorar l'instrument.

A partir d'aquell moment i com a referent absolut del nou instrument, la Clara Rockmore voltà el món sencer i actuà davant de les més selectes audiències demostrant la validesa musical de l'instrument, amb un repertori de peces clàssiques de primer ordre i algunes fins i tot compostes expressament per a theremin. El seu disc The art of theremin roman com un dels més bells homenatges a un instrument sovint cosificat, relegat a mera joguina en mans de músics de segona que, en canvi, sota l'actuació d'una intèrpret com la Rockmore esdevé sublim, evocador i indubtablement màgic.


02 d’agost 2016

Glenn Miller i la popularització del jazz


Van ser tan sols tres anys, del 39 al 42, que l'orquestra del Glenn Miller va gaudir d'un massiu èxit comercial. Ell va ser el primer en rebre un disc d'or, guardó recentment inventat per les discogràfiques per premiar als artistes que més venien (en aquella època es donaven per arribar al milió de còpies, no les cinquanta-mil d'avui en dia). En aquests tres anys, Miller va engreixar la seva banda a la perfecció, assaig rere assaig, per anar regalant-li al món temes com In the mood, American Patrol, Chattanooga Choo Choo, Tuxedo Junction, Moonlight serenade o  Pennsylvania 6-5000, que van copar els llocs més alts de les llistes de vendes i que eren taral·lejades per una Nord-amèrica que s'abocava a una segona guerra mundial.

Si bé als puristes del jazz la música del Glenn Miller els sona comercial i poc jazz (en Miller no permetia en la seva orquestra solos improvisats, com feien moltes altres orquestres —la del Louis Armstrong, la del Duke Ellington, etc.—, sinó que assajava, un cop i un altre, cada nota de cada solo) va ser justament el seu estil menys arriscat però perfectament empaquetat el que el va fer popular i, de pas, va portar al jazz a tota una franja de població que no s'hi hagués acostat d'altra manera.
La signatura del Miller era, en realitat, força senzilla: les melodies principals de cada tema eren portades per un clarinet i uns saxofons que el doblaven una octava per sota (segons explica la AMG). Ja fos l'inici de l'In the mood o el de l'American Patrol, la seva orquestra era reconeixible des del primer compàs. Miller hi va afegir també, per descomptat, algunes veus solistes però, sobretot, uns cors que acabaven de fer més digerible la fórmula (recordeu, si no, la tornada de Chattanooga Choo Choo o Pennsylvania 6-5000).

Van ser, doncs, tan sols tres anys, però en aquells tres anys el swing va copar les ràdios d'Amèrica primer i de la resta del món després, però també les sales de ball, deixant una marca d'aigua indeleble en la història de la música recent, a base d'una música enganxosa i elegant que va durar fins a la encara no esclarida desaparició de Miller al 1944.


01 d’agost 2016

Snarky Puppy en directe al Teatre Romà de Fiesole (Florència)


"What we got here, is a little miracle", deia el presentador de la vetllada, tot fent esment a les poques possibilitats que hi havia, tan sols unes hores abans, que el concert tingués lloc. La tarda va repartir ruixats i tempestes apocalíptiques que van caure sense clemència sobre un escenari ja preparat, amb tots els instruments coberts amb una fràgil lona que va fer el que va poder, però que va ser incapaç d'evitar que algun instrument s'espatllés. Però a menys d'una hora per l'inici del concert el cel va tenir el gust musical de deixar d'esmunyir els núvols i obrir alguna clariana que, a mode de musa, pogués inspirar als músics a fer el concert. Era, realment, un petit miracle; perquè el Teatre Romà del turó anomenat Fiesole que corona Florència era ple a vessar d'un públic que, com es va demostrar després, sabia que no s'ho podia perdre i que guardava un bri d'esperança. Després d'un intens treball dels roadies, els Snarky Puppy van pujar a l'escenari.

De les profunditats de les aules de la University of North Texas sorgeix, a l'equador de la primera dècada dels 2000 una banda de jazz que deixa que els influxos del funk més roent i el rock amb més groove penetrin de manera natural en les seves escletxes. Són, en realitat, una quarantena de músics (ells no es fan dir "banda", sinó "família") que es van alternant en els lineups donat que la majoria d'ells són constantment requerits per artistes de la talla de l'Erykah Badu, l'Snopp Dogg o el Justin Timberlake. Però sigui quina sigui l'alineació, el so que forgen és una amalgama poderosíssima i molt ben galvanitzada, sobre capes rítmiques denses i capes i més capes d'instruments, des de la guitarra fins al baix, dels teclats fins als metalls.


Aquest 2016, van rebre el Grammy a millor disc instrumental de l'any i la seva popularitat es va començar a disparar. I no deixa de ser estrany parlar de popularitat associant-la a un grup com els Snarky Puppy, amb un jazz intens i complex, gens complaent, instrumental, amb peces de set, vuit, nou, deu minuts o més. Doncs sí, són populars; entre un determinat grup de melòmans, és clar. Va sobtar molt, en aquest sentit, comprovar com la part més jove del públic (jove, realment molt jove), assistia al concert amb una actitud gens jazz i, en canvi, molt rock d'estadi, molt entregats, gesticulant, cridant, atansant-se, fins i tot, a l'escenari a la que la bogeria dels bisos es va desfermar. Però no se suposa que el jazz és una cosa seriosa, respectable, intel·lectual i, fins i tot, un xic freda i continguda? Doncs no, es veu que no; es veu que el jazz pot ser una festa, pot ser emocional, sentir-lo també a la pell i no tan sols al cap. Si un no sabés a quin concert havia anat podia haver pensat perfectament que es trobava davant d'un directe de qualsevol banda de rock indie o moderneta de tan físicament entregada com estava la gent.



El primer que salta a l'oïda amb els Snarky Puppy és que són uns músics del quinze, de traca, de primeríssima línia (a pesar de la seva ostensible joventut). Les seves interpretacions ens general i els seus solos en particular són una demostració fefaent del seu magisteri, domini i sensibilitat. Però el millor de tot, sens dubte, és la seva perfecta integració com a banda. El bateria i el percussionista, gaudint com nens petits, s'encavalcaven i abanderaven l'allau sonor que els set músics restants acabaven completant. Les onades funk no paraven de colpejar les grades amb un baix líder (un té la peregrina teoria que les bandes ordides per baixistes tenen un nosequè que les fa especials a nivell de composició i d'integració), uns teclats immensos, plens de girs i retrucs, uns metalls tremends que marcaven els vamps inicials i finals, però que també puntejaven fantàsticament el desenvolupament dels temes, i una guitarra —a voltes rítmica, a voltes solista—. El seu perfecte engreixament com a maquinària sonora que són quedava absolutament demostrat en el perfectíssim encaix dels solos enels temes; res d'"anem-tocant-i-quan-acabem-el-compàs-li-toca-al-trompeta-i-quan-acabi-reprenem", no, no: els solos es desenvolupaven lliurement fins que, en acostar-se el final del seu compàs, trobava el camí natural cap a la integració de la banda. L'efecte en el públic era catàrtic cada cop que es produïa, ovacions continuades i duradores.



Generosos, juganers, entremaliats, abocats al risc, vivint a l'instant, com si cada nota fos la darrera, els Snarky Puppy (que a alguns els recordarà als Medeski, Martin & Wood, a d'altres als Red Snapper i als locals als fantàstics Hitabaldaäs) confeccionaren un miracle musical que conjugà passió i tècnica davant d'un públic absolutament arrabassat i genúflex davant el talent d'aquesta banda polimòrfica i tremenda que ha de donar moltes nits de joia als fans d'un jazz menys formal, més modern i menys estricte amb l'etiqueta.

18 de juliol 2016

In C - Terry Riley (1968)

 "El cel és blau amb alguns núvols; mira-te'l durant cinc minuts i tindràs la impressió que res ha canviat, però, per contra, res és ja el mateix" —escriu Lukas Foss en la contraportada d'un altre vinil mític del Terry Ryley (el A rainbow in curved air). Terry Riley fundà, amb aquest disc, aquest particular gènere que ha arribat als nostres dies sota l'etiqueta de minimalista. I, si bé la major part dels que el van seguir immediatament després ho feren amb l'ajut de la tecnologia (seqüenciadors, loops, moduladors, etc.), Riley aquí no necessità de parafernàlia digital per bastir una massa sonora granítica però que, alhora, sembla dúctil i mal·leable. L'artista, doncs, utilitzà únicament instruments analògics, de sonoritats ben orgàniques: saxo, clarinet, flauta, trombó, vibràfon, fagot, tots ells a les mans del Center of the Creative and Perfoming Arts de la State University de Nova York. La seva influència, per tant, es nota de manera més directa en successors de l'estil del Wim Mertens, el Michael Nyman o, fins i tot, la Penguin Café Orchestra. La música minimalista de Riley es basa en la repetició de patrons molt curts que, poc a poc i de manera pràcticament imperceptible, van metamorfosant-se en variacions que, al seu torn, segueixen repetint-se insistentment. Riley ho explicava així (citat per Alburger, 2004: 3):

Cada figura ha de ser repetida de manera continuada per un llarg període de temps, per tal que es converteixi en un corrent de notes que es mou de manera estable sense cap accent. Quan una figura addicional és introduïda per l'altra mà, ha d'encaixar amb la primera en tempo i equilibri.

Les paraules clau, aquí, són dues: "corrent" —doncs és necessari que l'acumulació successiva de notes generi una sensació de massa corpòria— i "encaix" —doncs les fluctuacions han de ser prou subtils i imperceptibles com perquè sembli que res no ha canviat, si bé l'essència, l'ADN de la música, sí que està mutant—. I Riley els hi permet als seus instrumentistes jugar a la improvisació dins d'aquests paràmetres. Els deixa interactuar en la creació de la matèria sonora resultant. Cada execució és diferent, cada cop que es va interpretar en directe, fou diferent.

Comença amb una repetició percussiva amb tonalitats de cristall (el vibràfon, que no abandonarà l'entramat en tota la peça), per deixar que se li afegeixin un clarinet. I, poc a poc, els diferents patrons van mutant fins a convertir-se, al cap de pocs minuts, en uns patrons diferents, que s'encavalquen amb els següents i amb els anteriors. A partir d'aquell moment, ja no ets conscient d'estar escoltant música; el viatge ha començat. I, tal com escriu el Paul Williams a la contraportada de la reedició d'aquest vinil per CBS a França, es tracta de sentir, no d'analitzar res ("Je suis ici pour vous dire ce que je sens").


ALBURGER, M. (2004). "Terry Riley after 'In C' to 'A rainbow in curved air'". 21st Century Music (vol. 11, n. 2, pàg 3-10). California: 21st Century Music. També disponible a: http://www.21st-centurymusic.com/ML210402.pdf
RILEY, T. (1966). Keyboard studies. Nova York: Autograph score.

13 de juliol 2016

Hypnos (2015) - El maestro y Margarita

Les aventures musicals humils però agosarades mereixen un respecte extra. Tal com està el panorama musical i artístic (o potser caldria dir "tal com està el panorama polític envers el sector musical i artístic), engegar un nou segell és un acte de fe, de passió i de risc. Això és el que ha fet el Luis Moner amb el seu Discos Belamarh, tot produint el primer EP d'El Maestro y Margarita, un duet madrileny (Margarita Tremblay a la veu, la programació i el piano, Jesús Fernández a la configuració i als cors) que lliga perfectament amb la intenció de reivindicar la música que no encaixa en els patrons indies habituals.
La proposta és saborosa i delicada. Arrenca amb Cuando duermes, una fràgil entrada, noctàmbula, somnàmbula, com si el Pascal Comelade estigués somniant o en un estat de trànsit. Parla de regeneració, de tornar a agafar embranzida, de recuperació anímica, i ho fa des de la veu de la Margarita, lleugerament lànguida sense caure en el pardalisme ferit de tantes vocalistes nacionals.

Li segueix l'elegant Si no fuera..., amb un piano que camina com a les palpentes i que acotxa una melodia que sembla defallir cap als greus però que reviscola, optimista, cap al final de les estrofes. És una cançó d'amor complexa; com l'amor mateix, que ens convida a entrar a En bucle, un dels millors talls de l'EP, amb un crescendo cavalcant de percussions i de cors, acompanyat d'uns arranjaments de piano subtils però molt ben inserits en un conjunt que avança irremissible i que t'arrossega.

La cara B funciona com a alternança, com a cantó més fosc del mirall. Sortilegio obre foc: Teclats molt orgànics, staccato precís i insistent, cors masculins fora de lloc, lleugerament desencisats que creen una tensió —si bé podrien enriquir, no acaben de d'ajustar-se al conjunt i el desencaix que provoca resta més del que aporta— i un cert mal cos. I tanca el disc l'ambiciosa La hechizada on s'intercalen les estrofes femenines sobre bases rítmiques de ressonàncies llatines amb les de l'home, més cavernàries.

El conjunt, doncs, és molt degustable per diversos motius. No només es tracta d'un esforç important en les lletres i la temàtica de les mateixes (recordem que el nom del duet beu d'una mítica novel·la russa que parla de la visita del dimoni, primer a la Rússia dels anys 30, després al Jerusalem de Pilatos, i que va servir d'inspiració, per exemple al Sympathy for the devil dels Stones), sinó que la seva sonoritat, que s'escolta analògica però és força sintètica, transporta, suggereix i convida a l'atenció i al paladeig minuciós, convidant al seguiment d'aquesta parella de fet musical, a l'espera d'un segon treball que reforci els vímets teixits en aquest primer.

(No és costum d'aquest blog enllaçar a cap producte en venda, però tractant-se d'un disc d'uns debutants i d'un segell igualment novell, he pensat que potser us vindria de gust no només sentir-lo sinó potser també comprar-lo. Ho podeu fer aquí).

09 de juliol 2016

Joy Denalane - Maureen (2012)

Perdoneu l'obvietat, però sembla indubtable que els gèneres musicals, sovint, tenen molt a veure amb les seves sonoritats. I bona part d'aquesta sonoritat ve donada pel llenguatge que s'empra per cantar-hi. Però donat que la majoria de la música pop i rock que ens arriba està cantada en l'idioma matern de Shakespeare, les altres llengües han quedat arraconades a gèneres locals (sovint a la Allmusic Guide els titllen de world music, de latin, o amb alguna categoria reduccionista semblant) de l'estil de la chanson francesa, la bossanova brasilera, la salsa cubana, el flamenc espanyol.
És per això que quan una artista com la Joy Denalane s'atreveix a arrabassar un gènere de parla anglesa —en aquest cas el R&B— i articular-lo al voltant d'un altre idioma —en aquest cas l'alemany—, la barreja, per si mateixa, ja és interessant.

La Denalane és nascuda a Berlin, criada al cantó Est, i sempre ha estat vinculada als moviments musicals d'arrels africanes de les seves contrades. Del reggae fins arribar al soul i al R&B, la Denalane s'ha adobat en bars i locals de poca llum. I aquesta màgia que porta a dins la pot treure en l'idioma que li vingui en gana, que per això és dona de món. El seu debut (Mamami, 2002), va ser en alemany, i ja va assentar les bases del que, de manera xovinista els crítics nord-americans titllen de german soul (és soul, i punt, deixa't estar de posar-hi banderetes simplement perquè no entenguis la lletra!). L'èxit local i la visió d'alguns productors espavilats la van fer aterrar a Filadèlfia, on va gravar el seu primer disc en anglès, (Born & raised, 2006), que va tenir la vista d'enregistrar sota un segell propi, controlant tot el procés creatiu i col·laborant amb gent de prestigi com el Lupe Fiasco o el Raekwon. La crítica va al·lucinar. El disc és una petita meravella en la que l'alemanya no pretén desorientar al personal amb focs d'artifici vocals sinó que li posa groove, mojo, o el que sigui que hi pugui posar algú d'arrels teutones (currywurst?).

Va caldre esperar fins al 2012 per escoltar el tercer treball de la Denalane, de nou en alemany, aquest Maureen, un disc personalíssim, gravat sota la influència d'una reconciliació amb el pare dels seus fills, i amb unes sonoritats enganxoses i delicioses a parts iguals. Arrenca el disc amb dubtes sobre aquesta parella retrobada (Kann Zeit aus Geld gemacht sein? / Und wir uns Zeit erkaufen?, Està el temps fet d'or? / Podem comprar-nos temps?) amb uns arranjaments de primera, metàl·lics i diversos. Però també dubta de si és realment lliure (Sag mir, bin ich jetzt frei / Bin ich denn frei / Von meiner Schuld dich zu lieben?, Diga'm, me n'he lliurat? / Me n'he, doncs, lliurat? / D'estimar-te des de la culpa?), amb un recargolat vocal que et traspassa l'ànima. I es pregunta (dubtes, sempre dubtes) després com ha pogut passar tot això, mentre es promet que no tornarà a succeir (a Wieder nie mehr, una dels singles més immediats, en duet amb el Julian Williams). (Algú hauria de fer un estudi a fons sobre l'enorme diferència temàtica i formal de les lletres de les compositores femenines en front de les masculines, les primeres molt més poblades de dubtes i matisos, les segones conjugades en imperatiu).

Afortunadament —per bé que encara amb signes d'interrogació— la Joy acaba assegurant que "és i segueix sent seva" i que han de provar de bastir un futur plegats (a Bin und bleib dein), contestant-se a si mateixa en el següent tall (Wo wollen wir hin von hier?, A on volem anar des d'aquí). I, poc a poc, la Denalane va agafant confiança i s'atreveix a interrogar a la parella sobre la seva fidelitat, el seu compromís (Siehst du mich mit dir?, Em veus amb tu?), es recolza en allò que li diuen els amics (a Happiness, l'única peça cantada en anglès, un downtempo clàssic), es convida a deixar que l'amor faci la seva feina (a Lass es Liebe sein) sabent que no serà fàcil (Was sind Rosen ohne Dornen / Què són les roses sense les espines, reflexiona a Rosen).
Així que no, que no és un disc assertiu. Però és un disc escrit per una persona madura, que les ha viscut de tots colors i que, precisament per això, no pot estar segura de res, ni tan sols d'ella mateixa i de com reaccionarà tornant als braços que va abandonar ara fa quatre anys. Caldrà esperar el seu quart disc d'estudi, potser, per saber-ne la resposta. Mentrestant,a la Denalane li tiren els ritmes clàssics (de vegades un creu estar escoltant ecos de l'Off the wall del Michael Jackson) si bé la seva veu a estones entra dins els rangs i inflexions de la Beyoncé, i ens entrega un àlbum molt generós en sonoritats, ple de ritmes inevitables i un fons d'armari de pors i dubtes que no permet una escolta lleugera ni sense compromís.


22 de juny 2016

case / lang / veirs (2016)

Quan la K.D.Lang va enviar un e-mail a la Neko Case i a la Laura Veirs amb un simple "We should record something together sometime" va rebre dues respostes ràpides i entusiastes. Es van anar trobant espaiadament, aportant cadascuna material propi que era desenvolupat per les tres (de vegades algú aportava un tema que acabava sent cantat per un altre) i gravat a estones.

El que n'ha resultat és un disc preciós, majorment acústic, de mig tempos cadenciosos i amb un punt de malenconia encomanadissa, transportada per tres veus magnífiques, tres compositores merescudament reputades, tres enormes artistes: 
  • K.D. Lang amb aquella veu sedosa i amb un vibratto preciós. La Lang no canta, acarona les melodies i les lletres.
  • Neko Case amb aquella veu explosiva, sortida de les arrels del country i transformada en talentosa i polifacètica intèrpret.
  • Laura Veirs amb aquella veu més rock, sense estridències, perfectament capaç d'arrossegar-te cap a qualsevol tornada amb senzillesa, sense esforços, com convidant-hi. (Quan ella apareix és quan el disc s'escora més cap al rock alternatiu).
I quan les tres es posen a fer cors, la pell es torna de gallina i s'arrissa el borrissol (com a Behind the armory).

El disc s'obre amb una de les peces més completes i treballades, Atomic number, en el que les tres obren el micròfon de bones a primeres per enllaçar-se en uns triplets ben repartits. La Neko Case, si més no, s'acaba emportant la festa a casa quan arriba la tornada, en la que reclama no ser encasellada, no ser reduïda a una característica, sinó a un cúmul d'elles, fascinant i polièdrica com és. Però l'àlbum està ben farcit de joies que cal degustar amb cura i repetició. És el cas de Honey and smoke, que ens evoca aquella cadència del deixar-se portar per la darrera peça que toca una banda en una festa que ja s'acaba, al damunt d'una pista ja només ocupada per uns quants globus i tu, amb el punt just d'alcohol a les venes i de mal al cor.
Però també hi ha peces entranyables com Song for Judee, homenatge a la Judee Sill, cantant abocada a la tragèdia després d'un parell de discs i moltes drogues, o Down, bellíssima escapada motoritzada per l'autopista I-5, plena de records per a les tres intèrprets en connectar les ciutats on es van criar.


En general, temes curts (la meitat dels talls no sobrepassen els tres minuts), acústics i intensos farcits d'unes progressions melòdiques precioses i inesperades, molt enginyoses, que regalen a l'oient constants variants en els camins que inicialment sembla voler transitar. I, si bé les arrels del disc s'enfonsen en les tradicions del country, el disc tendeix la mà als mig tempos de l'americana més contemporània, i sembla voler quedar-s'hi a mesura que avança el solc. És la música que li agradaria al Roy Orbison, cantada per tres veus tan meravelloses i evocadores (com la seva).

I no deu ser casualitat que el nom del trio i de l'àlbum hagi obviat les majúscules dels seus noms, perquè aquí no hi ha un tour de force de tres dives, sinó un treball comú, un regal que es van voler fer elles primer de tot. Que nosaltres també el podem gaudir és circumstancial, però molt generós de la seva part.


16 de juny 2016

Just one night - Eric Clapton (1980)

Ara que el temps, amb molta mala llet, comença a privar-nos d'un dels més grans guitarristes de la història, miro enrere i veig tot allò que ha significat l'Eric Clapton en la banda sonora de la meva vida. Perquè el seu estil nítid i clar entra bé, fins i tot per a aquell que està educant la seva oïda (no ho estem sempre?) i encara no és capaç d'empassar-se les filigranes del Hendrix o la velocitat del heavy o del jazz.
I és que aquest disc en concret, en un directe aclaparador i perennement fresc, em va acompanyar en uns moments molt especials de la meva vida. Deixeu-me que us expliqui.

Eren els voltants del 1990 i un estiu em vaig enamorar fins a les tranques, per primer cop en la meva vida. Es deia Abigail —permeteu-me que us la presenti— i no només era bellíssima i amb una seguretat en si mateixa que em feia tremolar les cames, sinó que no podia parar de pensar en ella, a tot arreu, a tot moment. (Vaig tenir que recórrer a un dels millors consellers emocionals de la història, l'Ortega i Gasset, que em va diagnosticar enamorament en primer grau, em va recordar que l'enamorament és "un estado inferior de espíritu, una especie de imbecilidad transitoria" i, de pas, em va prescriure molta música trista per canalitzar el mal de cor). Era estiu, i jo pujava i baixava cada cap de setmana a Blanes, on podia veure-la. Com que ella estava allà sola i sense amics i jo era l'únic que coneixia, passàvem els dies junts, pel matí a la platja i per la tarda passejant i fent un refresc a alguna terrasseta del passeig marítim, compartint converses interminables sobre mil temes sobre els que, en realitat, no teníem res en comú.

Quan s'acabava el cap de setmana i tocava tornar, els meus trajectes en tren duraven exactament el que dura el doble disc en directe del Clapton. I cada cop que tornava, mentre l'escoltava, em tallava musicalment les venes pensant en com fer-ho perquè ella em mirés com jo la mirava a ella. (Aquí el Clapton em va fallar, no em va donar cap pista, només em deia que havia de patir, que tot era molt trist i la vida una merda). Perquè ens entenguem, jo patia un friendzone dels clàssics, dels què-simpàtic-que-ets-i-punt. I el Clapton m'acompanyava en el sentiment.
I tot i que el disc començava amb una certa alegria (una versió rockera del Tulsa time del Don Williams), immediatament baixava les llums i s'ennegria. Que si Early in the morning, que si Worried life blues, que si Double trouble, que si Rambling on my mind. (I encara sort que no m'ho prenia molt al peu de la lletra, que el disc comença a acabar-se amb Cocaine!).
El moment més àlgid, però, era Wonderful tonight. I no podia ser d'una altra manera, doncs per a un somiatruites com qui us escriu, la pena s'alimenta de somnis que saps que no es compliran (bé, de fet no ho saps, aquesta és la cosa, que en aquell moment no ho saps). Així que Wonderful tonight, que és una de les més belles i  simples cançons d'amor de la història, em feia imaginar-me el futur, quan ella i jo vivíem junts, anàvem a una festa i jo li recordava, un cop i un altre, quan meravellosa estava. Encara avui en dia escoltar la melodia inicial d'aquesta peça em transporta vint-i-cinc anys enrere, amb la pell de gallina. I segueixo esperant el moment idoni per cantar-li a la Noemí, la dona que em va enamorar per últim cop i de manera més intensa i irremissible, absolutament incomparable a aquell primer enamorament estèril i tremendista.


Diuen que l'Eric Clapton és bo, però que és millor quan pitjor li van les coses, al pobre (que la seva vida està ben farcida d'entrebancs i moments de dolor intensos). Doncs el seu Just one night realment em feia sentir així: fatal, però viu; destrossat, però estranyament esperançat; solitari, però alhora connectat amb el món i amb cada detall i circumstància. Quan el tren arribava, era el moment de reprendre els esqueixos de l'esperança i replantar-los de cara al cap de setmana vinent.

L'Eric Clapton arribaria a ser encara millor guitarrista del que ja era, però probablement mai no va arribar mai a tenir la sensibilitat que demostrà en aquesta època, a cavall de dues dècades. Embolcallat per una banda prodigiosa i ben farcida, amb un so nítid i vibrant, Just one night és més que això, més que un "rotllo d'una nit": és un trajecte (o un cúmul de trajectes, en tren) emocional que va acompanyar un dels moments més complexos i rics de la meva vida. I ja està, ja no cal dir res més. Això, definitivament, no és una ressenya d'un disc.




23 de maig 2016

Una lletra una mica "forta" del Rod Stewart: Tonight's the night


A veure, deixeu-me posar les coses clares. Aquesta cançó parla de perdre la virginitat. Ja està, ja ho he dit. I us ho desvetllo ara perquè així podeu anar llegint les diferents estrofes en aquesta clau, i d'aquesta manera la veritat se us revelarà clara i pristina.

La clau per entendre que aquesta cançó va d'això és el vers que diu:

Don't say a word my virgin child
Just let your inhibitions run wild
The secret is about to unfold
Upstair's before the night's too old

Jo no sé vosaltres, però a mi la paraula "child" al costat de "virgin" em fa més por que una pedregada. Estic segur que el bo del Rod Stewart no ho va fer amb mala intenció, però parlar d'infant verge just abans de posar-li pressa per pujar a l'habitació... aix, a mi em grinyola, què vols?

De fet, que això va de "la nit", d'aquella nit tan suposadament especial en la que algú perdrà la virginitat (suposem que l'acompanyant del Rod, no el Rod mateix, que en la lletra mai fa menció a si mateix). El títol, de fet, ara que n'hem establert el tema, no té pèrdua. "Aquesta nit és la nit (tot anirà bé)". És a dir, que el Rod és conscient que hi ha por, que al seu/la seva partenaire se l'ha de convèncer que no passarà res dolent. De fet, per convènce'l el Rod s'ho treballa molt. Els primers versos van així:

Stay away from my window (està clar que el Rod és conscient que està fent alguna cosa mal feta)
Stay away from my back door too (aquí no sabem si hi ha una referència sexual, la veritat)

Disconnect the telephone line (vol que no el destorbin, que no li estronquin la feina a mitges)

Relax baby and draw that blind (insisteix en córrer les cortines, que no sigui que el vegin)

Kick off your shoes and sit right down
Loosen off that pretty French gown
Let me pour you a good long drink (aquí la vol emborratxar!!!)
Ooh baby don't you hesitate cause (i aquí ja se'n va a la tornada)


 El més preocupant, però, és que el Rod la punxa i la burxa, perquè com que ella no les té totes, sembla que hi ha la possibilitat de que es tiri enrere. El Rod, per si de cas, fa pressió:


C'mon angel my hearts on fire
Don't deny your man's desire (ja hi som!, que ell és un home, i el que ell vulgui s'ha de complir)
You'd be a fool to stop this tide (ei! Tampoc no cal insultar, no?)
Spread your wings and let me come inside ("your wings"? Segur? "come inside"? A què et refereixes, Rod?)

En definitiva, que el Rod està a punt de desvirgar a una nena. I de males maneres, què voleu que us digui.