23 agost 2014

Descansi en jazz, Charlie Haden


Un dels problemes de desconnectar per vacances és que, de cop i volta, quan tornes, el món ha canviat. A pitjor.
Jo, quan vaig marxar, aquest món encara produïa sons bellíssims. Ara ja no. Ara se m'ha mort el Charlie Haden.

Ell tocava el baix. Però, per damunt de tot, era un creador. I les seves creacions, al costat del Brad Mehldau, el Pat Metheny, el Keith Jarret, l'Ornette Coleman, qui fos, han vingut a omplir els meus silencis o, fins i tot, a decorar sonorament una festa o reunió a casa (que la música també pot decorar, que no és cap delicte ni menyspreu fer-la servir com a decoració, que no sempre cal escoltar cada nota al detall per gaudir d'un disc).

Hi ha molts discs del Haden que m'agraden. Però el que més és el seu Nocturne en el que, amb l'ajut del pianista Gonzalo Rubalcaba, provava d'acostar-se al bolero en clau de jazz. El disc, tot i que molts crítics el rebutgen i titllen de fàcil i poc atrevit, em sona deliciós. Les tonades clàssiques llatines com Noche de ronda o Tres palabras s'arrosseguen lànguidament i em transporten a nits caloroses, a bars entaforats en cantonades, a empedrats mullats i a comiats llargs.

Mai el vaig poder veure en directe, gran error. I ara ja no hi és. Descansi en jazz, Charlie Haden.




21 juliol 2014

Joe Satriani, en directe a la Sala Barts de Barcelona (14-07-2014)

Foto de Xavi Torrent
El Joe Satriani va venir a revolucionar la figura del 'guitar hero', del virtuós de la guitarra elèctrica, cap allà als principis dels 90. Ja en les notes de l'interior del seu primer disc 'Not of this earth' advertia:
"Ara mateix, estic muntant la meva pròpia banda així com gravant un altre àlbum en solitari que, us puc prometre, farà girar els caps, desencaixarà mandíbules i establir la pau mundial."

I va complir amb la seva paraula (Lo de la pau mundial se li va escapar). Primer va ser Surfing with the alien, probablement el seu treball més innovador i consistent. I encara vingueren després el Flying in a blue dream i The extremist, dues obres amb les que va aconseguir colar en les ràdio-fòrmules temes instrumentals a base de guitarrades.
Satriani es va convertir,de la nit al dia, en el virtuós del rock que tothom podia escoltar. Les seves anades i vingudes trepidants pel mànec de la seva sis cordes, tot i que recargolades i vorejant la filigrana, tenien un sentit melòdic indubtable i, fins i tot, una estructura pop-rock que les feia accessibles a un públic més ampli que el de l'assidu als concert de rock.
Satriani, a més, era el primer en aconseguir la popularitat per a un 'guitar hero' sense haver-se de parapetar darrera d'una banda de rock, amb un vocalista que permetés l'accés a les ones radiofòniques, tal com van haver de fer gent com l'Eddie Van Halen.

Més enllà d'aquesta època, el Satriani va continuar, impertèrrit i irrefrenable, entregant discos de pals lleugerament diferents però sempre amb la qualitat melòdica que el va fer famós, sempre per damunt en aquest aspecte dels seus deixebles com el Steve Vai. Potser el seu temps va passar, però la qualitat sempre s'ha mantingut.

En aquest context, arribava a Barcelona un Satriani ja molt acostumat a ser adorat pels fans de la guitarra, aquells que gaudeixen dels recargolaments més agosarats, de les distorsions extremes i de les peripècies cordals. Així, el Satriani no decebé al seu públic incondicional, repassant vint anys de virtuosisme amb una actitud de 'guitar hero' absoluta i irredempta.
I aquest, al meu parer, és el problema. El meu problema, si més no (doncs vaig trobar-me entre la minoria d'assistents que no va gaudir del concert). Hi va haver poc espai per a la bellesa en el concert del Satriani. Hi va haver, com era d'esperar, molta guitarra, a tort i a dret, i moltes poses de "jo-sóc-el-Déu-de-la-guitarra-,-adoreu-me". (I el públic l'adorava). Però aquesta actitud tan poc propera, tan poc humil, tan divina, va expulsar de la sala qualsevol possibilitat de que la melodia i la música triomfés. Va triomfar, per contra, la virgueria, les guitarrades estripades, la potència en detriment de la subtilitat i la sensibilitat.

I en aquestes que em vaig trobar a mi mateix tenint ganes de marxar molt abans de que s'acabés el concert.
Potser l'error va ser esperar que el Satriani no anés de Déu de la guitarra. I això, probablement, era impossible.



20 juliol 2014

Eels, en directe al Teatre Grec (12-7-2014)

És el tercer cop en pocs anys que el Senyor Everett s'acosta a Barcelona i que s'estigui convertint en un costum em fa molt feliç. I encara em fa més feliç comprovar que l'artífex de discs tan bells i mítics com Beautiful freak tingui ganes d'oferir, cada cop, alguna cosa diferent.
Si al 2010 a la Sala Bikini en Mr. E va entregar un repertori molt equilibrat que bevia igual de les seves peces més agressives que de les seves delicades introspeccions dels darrers discs, tres anys més tard, a la Sala Barts, es va cabussar dins del seu repertori més distorsionat, aquell que va inaugurar amb Souljacker i amb la seva barba com a senyera. I ara, un any més tard, completa el crisol amb un concert fonamentalment íntim i elegant, seleccionant les peces més fràgils (moltes dels seus darrers discs) i regalant-les amb una banda imponent disposada a repartir matisos i arranjaments pràcticament imperceptibles.

Imatge presa per Joana Puig Jodar


El marc del Teatre Grec ja definia el que havia de venir, però veure la banda vestida de comunió, deixant els xandalls de l'última ocasió al camerino va acabar de deixar clares les intencions. Per si fos poc, l'Everett va començar explicant-ho clarament. "L'últim cop vam fer rock 'n roll. Avui és diferent". I després va seguir insistint durant una bona estona: "Aquesta que tocarem ara... és molt trista."

El què, evidentment, la banda es guardava a la màniga era la possibilitat de començar de manera molt intimista i anar pujant de graduació. Cap a la meitat del concert els beats per minut van anar accelerant-se i van regalar-nos un crescendo que, tot i que mai va arribar al rock 'n roll ni a la distorsió (no tocava, no hagués estat adequat, hagués trencat la màgia) va ser molt benvingut pel públic i va acabar deixant una sensació de felicitat excelsa en el respectable.

Curiosament, en el concert de la Sala Barts, el dels xandalls i les barbes, amb un ritme frenètic, una durada curta i una intensitat sonora aclaparadora, l'Oliver Everett semblava trist, no diré que desganat, però sí trist, melangiós. En canvi, en aquest concert d'enguany, amb un repertori de tallar-se les venes, el seu bon humor va estar present des del principi i el va contagiar a tota una audiència que va acabar donant-li un bany de masses a la que aquest va atrevir-se a acostar-se a les grades.

Imatge presa per Inés Baucells
El repertori va cremar fins a 7 temes del seu darrer disc (que conté una nova fornada de joies com Parallels o Lockdown Hurricane) però no va deixar fora alguns dels seus emblemes sonors com I like Birds (la que més va engrescar al públic), My beloved monster o Last stop: this town, així com algunes belleses molt destacables dels seus darrers treballs (Mansion of Los Feliz, A line in the dirt, That look you give that guy).

Va ser una nit de pell de gallina, de plors desbocats i de matisos musicals tan imperceptibles com necessaris, amb una banda plena de virtuosos multi-instrumentistes encapçalats per un Mr. E apoteòsic en la seva vessant més dramàtica (cada co ens recorda més al Tom Waits més líric), aquella que ens ha endinsat en l'univers d'un home peculiar que ha hagut d'afrontar la vida amb una certa ironia per no sucumbir a la derrota emocional.
Torni aviat, Senyor E.

01 febrer 2014

Pat Metheny - Watercolors (1977)

Una de les meves vies d'entrada al jazz sempre va ser el Pat Metheny. El seu estil net i polit, amb aquells solos inacabables i sostinguts sempre em va atrapar. Tot i que el primer disc d'ell que vaig sentir era el seu magnífic American Garage, aquest Watercolors sempre em va encisar.
Va ser el seu segon disc, i conté moltes de les traces del que després havia de ser el seu estil posterior. Diuen que en els primers discs sol haver-hi l'essència de l'artista i que, després, ja no fa més que intenta perfeccionar-la o evolucionar a partir d'allà. Però l'essència, la fórmula fonamental, la base està aquí, en els primers discs.
I tant que hi és. De fet aquí també apareix, per primer cop en la seva formació, el Lyle Mays, amb el que després hauria de desenvolupar els moments més inspirats de la seva carrera.

El disc va romandre en les llistes de vendes de la secció Jazz durant moltes setmanes, doncs va saber copsar l'atenció tant dels amants del jazz de guitarra més puristes com dels nouvinguts que -com un servidor- s'atansaven a un jazz que s'allunyava d'estridències i buscava a parts iguals la coloració i la melodia.


Que és un disc "accessible" dins dels cànons del jazz contemporani s'explica amb la següent anècdota. Jo treballava en una llibreria, fa molts anys. L'equip de música que ambientava l'espai era monopolitzat pels xavals que hi treballaven, molts en contracte de pràctiques, tots molt joves. La selecció musical amb que terroritzaven els clients anava de l'estil "màquina" al pop espanyol més ratllant. Però un dia em van deixar a càrrec de l'equip de música. Vaig posar-hi, entre altres discs, aquest del Pat Metheny. I els clients habituals -als quals cal reconèixer-los-hi la paciència i la perseverància de tornar a una botiga en la que et trepanen les orelles amb música màquina- van felicitar-nos per la selecció musical d'aquell dia. Ens preguntaven, fins i tot, de quin disc es tractava. Un fins i tot em va preguntar si el tornaríem a posar!

Perquè després diguin que el jazz és difícil o que la gent no té oïda.


14 desembre 2013

Ha mort el gran guitarrista Jim Hall

El jazz és un gènere de música on els instruments de vent, habitualment, dominen. Des que el Louis Armstrong es va aixecar de la seva cadireta, al mig de la enorme orquestra en la que hi participava com a un més, i va deixar anar un solo de corneta (en aquells temps tocava la corneta i no la trompeta), el jazz va donar un pas de gegant.
Així que la tradició del jazz "de vent" es va estendre i si avui en dia li preguntes a algú per figures del jazz, els primers noms que li vindran al cap seran els del propi Armstrong, Miles Davis, John Coltrane, etc.

Però hi ha altres instruments, en el jazz. I alguns d'ells, sense haver arribat a convertir-se en puntes de llança han deixat alguns dels moments més mítics de la història del segle vint. És el cas del guitarrista Jim Hall.

Avui ha mort. Però jo seguiré escoltant sense parar un dels meus discs favorits, el seu 'Concierto', que va gravar molt ben acompanyat, amb el Chet Baker, el Desmond Hall, el Roland Hanna, el Ron Carter i l'Steve Gadd.
Una de les peces és la reinterpretació en clau de jazz del mític Concierto de Aranjuez del maestro Rodrigo. L'inici pot semblar respectuós i fidel, però poc a poc els músics van agafant embranzida i s'enduen el material clàssic al terreny de la síncopa i la llibertat. La delicadesa del resultat és deliciosa.




No es, ni de bon tros, la única peça interessant del disc. Aquí el podeu sentir sencer, i deixar que us acompanyi, durant una hora, una música que ja mai no es tornarà a fer. Adéu, Jim Hall.


02 agost 2013

29 anys de l'I just called to say I love you' de l'Stevie Wonder


Doncs sí, ja fa 29 anys que sonava arreu. L'Stevie arribava a la cúspide de la seva fama (que no de la seva carrera, feia al menys 10 anys que hi havia arribat) posant música a una pel·lícula absurda que ho va petar, La dona de vermell amb el Gene Wilder i la Kelly LeBrock.

La cançó que en va sortir com a single també ho va petar per la ràdio i la televisió (ja hi havia vídeos musicals, i a tota hora). Però això no treia de que fos un tema absolutament nyonyo i insuportable.


Això sí, quan un es pensava que no es podia ser més nyonyo i insuportable, va la Núria Feliu i en fa una versió en català, amb el seu posat afectat i la seva veu pretesament seductora. Preneu-vos una biodramina abans de veure el vídeo.

06 juliol 2013

Pokarekare ana, el preciós himne de Nova Zelanda


M'ha robat el cor aquesta cançó tradicional maori, que després arranjà el compositor Paraire Tomoana, i que acabà essent adoptada com a himne nacional de Nova Zelanda. Hi ha molts dubtes i reclams sobre la seva autoria i procedència original, però sembla que té arrels irlandeses i del folklore dàlmata.
La taral·larejaven els soldats maoris quan eren a punt d'embarcar cap a la primera Guerra Mundial, prop d'Auckland, i allà va ser on el Tomoana la va sentir per primer cop.

Hi ha un munt de versions, com era d'esperar, d'aquesta bellíssima cançó, però aquí us vull acostar les dues més famoses.

La primera que voldria que escoltéssiu és la de la Hayley Westenra, una soprano de 16 anys que amb el seu fil de veu entonant el Pokarekare va convertir el seu primer disc, Pure, en el debut més fulgurant de les llistes de vendes de clàssica al Regne Unit.
 

Conté una lletra bellíssima d'amor (no deixa de ser curiós que hi hagi un himne nacional que parli d'amor i no de gestes, de treure pit i d'aquestes coses que parlen els himnes).
Maori Català
Pōkarekare ana, ngā wai o Waiapu
Whiti atu koe hine, marino ana e
Les ones trenquen, contra la riba de Waiapu,
El meu cor pateix, pel teu retorn, amor.
E hine e, hoki mai ra, ka mate ahau i te aroha e. Oh estimada meva, torna a mi, podria morir d'amor per tu.
Tuhituhi taku reta, tuku atu taku rīni
Kia kite tō iwi, raruraru ana e.
T'he escrit una carta, i t'hi he adjuntat el meu anell,
així la teva gent podrà veure com torbat estic per tu.
E hine e, hoki mai ra, ka mate ahau i te aroha e. Oh estimada meva, torna a mi, podria morir d'amor per tu.
Whatiwhati taku pene, kua pau aku pepa
Ko taku aroha, mau tonu ana e.
El meu pobre llàpis està trencat, el meu paper gastat,
però el meu amor per dur perdura, i roman per sempre més.
E hine e, hoki mai ra, ka mate ahau i te aroha e. Oh estimada meva, torna a mi, podria morir d'amor per tu.
E kore te aroha, e maroke i te rā
Mākūkū tonu i aku roimata e.
La brillantor ardent del sol, no cremarà el meu amor,
es mantindrà perenne, amb la pluja de les meves llàgrimes.
E hine e, hoki mai ra, ka mate ahau i te aroha e. Oh estimada meva, torna a mi, podria morir d'amor per tu.

L'Abril d'aquest mateix 2013, membres del parlament de Nova Zelanda van entonar-la, d'empeus, en aconseguir aprovar la llei que permetia els matrimonis entre persones del mateix sexe. És el que té tenir un himne que parla d'amor.

17 maig 2013

Johnny Cash i el dream team del rock 'n roll


Era Nadal del 86, i al Johnny Cash se li va encarregar que fes un programa de TV per commemorar l'època de Sun Records i el naixement del rock 'n roll. Va mencionar a molts grans artistes de la corda del Sam Phillips, i en mencionar l'Elvis es va flanquejar de tres amics amb els que va formar, encara que fos per uns instants, el dream team del rock 'n roll.


Al costat del Cash es reuneixen el Roy Orbison, el Jerry Lee Lewis i el Carl Perkins, cadascun amb els seus estils vocals i la seva particular aproximació a un gènere al que ells van atorgar els matisos. La veu nasal del Lewis, el mig falsetto trencadís de l'Orbison i l'embranzida rítmica del Perkins s'ajunten a la ductilitat del Cash, fent que cada estrofa es converteixi en mítica, mentre els pèls se'ns posen de punta.

Llarga vida al rock 'n roll.

27 abril 2013

Nicole Atkins, hereva del Roy Orbison

Aquesta nit toquen els Eels a Barcelona i, com sempre, encara que sigui a última hora, m'agrada investigar una mica sobre qui teloneja. Habitualment no porta cap sorpresa, però avui crec que ha estat diferent.
La telonera del senyor Everett és la Nicole Atkins, amb dos àlbums ja al mercat i un parell de singles que han sonat força a les ones radiofòniques.

Dotada d'una veu profunda i amb un vibrato inconfusible, sembla una reencarnació del Roy Orbison, amb lletres melanconioses i interpretacions amb un rang de de veu molt ampli . Personalment m'ha enganxat, l'Atkins aquesta. Espero veure-la en directe, tot esperant que, en algun moment, s'arrenqui a versionar el Crying del Big 'O.

27 març 2013

Crosby, Stills & Nash a Barcelona

Jo devia tenir uns 17 o 18 anys i la meva cosina Zsuska em va regalar dos discs de dos grups que a ella li encantaven: un era de l'Último de la fila i l'altre dels Crosby, Stills & Nash. Mai vaig desenvolupar cap fília pels espanyols (respecte, molt de respecte per ells, però mai em va enganxar la seva música). Però, en canvi, la banda americana, poc a poc, tot i desconèixer-la, va anar calant en mi.

El disc que em va regalar d'ells era el seu mític disc homònim, el primer de la seva carrera, mai superat després. Les seves peces, a cada escolta, guanyaven posicions entre les meves favorites. La primera que em va enganxar va ser Marrakech Express, amb aquell ritme imparable però dolç i digerible. Però la resta de temes van anar caient i ara ja no puc escoltar el disc de fons mentre faig cap altra cosa, doncs m'haig de parar a cantar totes les estrofes.

I ara, 25 anys més tard, em desperto amb la notícia de que els CS&N venen a Barcelona, concretament el 8 de Juliol (en algun indret encara per determinar). I hi veig una mena de tancament del cercle. Hi convidaré a la meva cosina i farem que aquell regal d'aniversari cobri vida.

Moltes ganes de CS&N i moltes ganes de que ella en gaudeixi.

23 març 2013

Son House, la llegenda del Blues del Delta

Això que la gent anomena el Blues... B, L, U, E, S... sabeu?... els joves, molts d'ells, quan volen començar a aprendre a tocar Blues agafen aquesta paraula i expliquen qualsevol cosa, que no significa res. No se n'adonen de que encara no han descobert el que és el veritable Blues.
Alguna gent tenen un Blues tan intens que van al riu i s'hi tiren i s'hi ofeguen. O van a matar a algú: "Aquella dona, aquella dona em va dir que m'estimava i ara se n'ha anat, la trobaré i la mataré".
Aquesta és una manera de fer blues. Però n'hi ha una altra manera més tradicional i pausada. Agafeu aquesta, noiets, de tant en tant.

Així començà el Son House la seva actuació al 100 Club de Londres el 30 de Juny de 1970. Tota una declaració d'intencions.
El Son House alternava, des dels anys 30 espirituals negres cantats a capella i blues del Delta, amb la seva National steel guitar. Estigué sempre, doncs, estar atrapat entre l'espiritualitat més intensa dels seus gospels i la mundanitat dels seus blues, entre la llum diürna de la il·luminació que la Biblia li aportava i la foscor de la nit més intensa, la dels antres desmanegats mal il·luminats.

Death Letter by Son House on GroovesharkEl seu estil, ja sigui vocal o guitarrista, inspirà, ja en la seva època, a mites posteriors com el Robert Johnson i el Muddy Waters (a banda de milers de joves arreu, aquells que el propi House criticava després per la seva simplificació del Blues).

Desdentat, mig analfabet, havent assassinat un home (al·legant defensa pròpia), condemnat a treballs forçats, amb l'entrada prohibida a diversos pobles, havent fet dit i pujat a trens en marxa, Son House encarna el bluesman arquetípic, d'una puresa sobrenatural, d'una senzillesa aclaparadora, que fa vibrar el blues com ningú.


21 març 2013

Amadou i Mariam, el so de Malí

Sovint no arribo a recordar com vaig arribar a descobrir alguna de les músiques que escolto avui en dia. Simplement n'he perdut el traç. Va ser per una recomanació d'una amistat? Per algun web? No ho sé. Però sí que us puc dir com he descobert aquesta parella de músics malians: llegint un llibre de viatges que, explicant una ruta que passa per Mali menciona als "conegudíssims Amadou i Mariam". No n'havia sentit a parlar mai, així que aquí us els acosto, ara que he pogut descobrir en ells uns músics plens de sinceritat i proximitat acústica (tot i la distància, curiosament).

Canten en francès i en tres altres idiomes d'arrel africana sobre unes evocadores estructures rítmiques, hi incorporen la guitarra de l'Amadou (tot un virtuós de la rítmica) i les veus del mateix Amadou i de la Mariam. Hi ha qui en dirà world music. Jo imagino que a ells els deu fer tanta gràcia aquesta etiqueta com quan al nostre Peret el titllen també de world music (o latin music, perquè canta en espanyol).
Per descomptat, a la que a principis dels 2000 la parella en qüestió va començar a despuntar internacionalment, el sempre oportú(nista) Manu Chao els va incorporar en un dels seus discs i hi va gravar algunes cançons. Des de llavors que sembla que són molt coneguts i que sovintegen els escenaris de mitja europa. Jo els acabo de descobrir. I no puc deixar d'escoltar-los. World music? Sí, és clar. I que no ho és tota la música?

< div align="center">

El millor disseny de guitarra del món, de la història!!!


08 març 2013

Guitarra solista, rítmica i percussió alhora!!!

Amb la boca oberta m'he quedat... mai no m'hagués imaginat que la guitarra pogués ser tocada, també, com a instrument de percussió. Però no en plan "li dono uns copets rotllo rumba per donar-li gràcia", no, no... rotllo la percussió forma part de la cançó i l'integro completament.

No us perdeu detall de com el Sam Westphalen versiona un tema dels Slayer anomenat Seasons in the abyss. L'home sembla que ho fa com si res, com qui no vol la cosa, com qui porta la guitarra integrada en el cos. Espectacular, senzillament espectacular.



Ho vaig descobrir gràcies al Fernando Claros de Luna, una persona que sempre ha tingut un gust exquisit amb la música.
I, és clar, a la que investigues una mica sobre aquest tal Sam Westphalen, descobreixes que, en realitat, no és cap intèrpret famós, però que la seva habilitat amb la guitarra 'percussiva' ja li ve de lluny. Fixeu-vos, sinó, en aquesta interpretació del famós Funkytown dels Lipps. Inc. (una cançó que, d'altra banda, mai hagués cregut que es podia tocar amb una guitarra!).



Ah, però espera, que no s'acaba aquí la cosa... en el seu canal de YouTube, l'home va penjant les seves interpretacions. I és allà on he descobert la cirereta del pastís. Com sonaria el Wannabe de les Spice Girls en mans de la guitarra del Westphalen? Jutgeu vosaltres mateixos.



Total, que mai no he tingut clar si veure aquestes interpretacions em fan venir més ganes d'agafar la meva guitarra i practicar o si abandonar-la i oblidar-me de que alguna vegada he somiat en ser capaç de tocar-la.

01 març 2013

Escoltar música a les botigues de discs

Recordo quan van obrir la Virgin Megastore al Passeig de Gràcia de Barcelona, cantonada amb Gran Via. Era una superfície enorme dedicada a la música. Anar a la Virgin era tota una experiència. Mai havia vist tants discs junts. Els repassava un cop i un altre, alfabèticament, els dits acabaven ben foscos de la pols que s'amuntegava damunt dels CDs. Però no calia oblidar passar-se per la llista dels més venuts, o per la secció de llibres.

Els preus, però, eren absolutament prohibitius i jo sempre havia preferit anar a comprar els discs les botigues més modestes, on era fàcil trobar ofertes i tresors ocults. Així, la Virgin es convertí, exclusivament, en el lloc on jo anava a aprofitar els seus punts d'escolta de discos per decidir si em gastava la setmanada en un disc o en un altre. No només podies escoltar els més venuts del mes, sinó també portar-li a un dependent un disc qualsevol i ell te'l punxava.

El millor dels punts d'escolta per a mi va ser que em permetia atrevir-me a comprar discs que, d'altra manera -llavors no existia internet- no ho hagués fet. Per aquella època jo començava a aficionar-me al jazz i a la new age. Però, és clar, n'era un absolut neòfit. No podia arriscar-me a malbaratar una setmanada en un disc només perquè havia llegit en alguna revista que era molt bo. I si no m'agradava? A la Virgin hi tenia la solució. Em recordo escoltant discs del Pat Metheny, del Paul Winter Consort i de molts altres que, finalment, van caure a la saca.

Sentir els primers compassos del disc, sovint, et posava la pell de gallina. Era el teu disc, estava fet per tu, ho notaves tot seguit. I llavors ja no hi havia qui et tragués del cap la idea de deixar-t'hi els quartos. No hi havia remei.

P.D. Que consti que quan jo anava a escoltar discs a la Virgin, la botiga no feia la fila que aquesta foto vintage que he posat, val? Que tinc una edat, però no tant :D

28 febrer 2013

Alvin Lee i el blues més trist


Captivat m'he quedat en descobrir aquest tema de l'Alvin Lee, mític líder de la banda Ten Years After, que reversiona aquí un tema molt antic jazzman del Dizzy Gillespie: Bluest Blues.




Curiós, si més no, que l'aproximació a la peça que fa ens recordi molt al Still got the blues del Gary Moore (publicat dos anys abans de Nineteen Ninety Four, l'àlbum d'on s'extreu), al mateix temps que s'allunya molt, moltíssim, de la peça original del Gillespie. Aquí la prova:



Lliçons de ball pel mestre James Brown

Mai t'has acabat de sentir còmode a la pista de ball? Sempre dubtes de si deixar-te anar? No saps si deixar-te endur per la música pot acabar en ridícul? No pateixis, això té solució.

Al sempre excitant blog de la Gris Cortés, Sorpreses cotidianes, hi vaig descobrir un vídeo espectacular del gran, mític, irrepetible James Brown donant una lliço accelerada de passos de ball funky imprescindibles per triomfar com ho fa ell quan la música sona i hi ha gent mirant.
Home, d'acord, hi ha alguns passos que fan una mica de vergonya al·liena, però estic convençut de que si li poses les ganes que li posa el James i no pares d'ensenyar la pinyata com ell ho fa, l'èxit està garantit,

Preneu notes, si cal, no us perdeu detall i... ens veiem a peu de pista aquest divendres!

10 gener 2013

La importància de l'enginyer de so


Mai prou valorats pel públic, perduts en els crèdits dels discs, els enginyers de so són gent molt especial. Anys més tard de la gravació d'algun disc encara recorden com va anar la sessió, en quines pistes hi havia detalls interessants, recorden on va sorgir la màgia. És per això que ens a fet molta gràcia aquest vídeo que ens ha descobert l'Olga Ayuso en el que se'ns descobreix la veritable importància del tècnic de so.


I això ens ha fet recordar quan vam arribar a gaudir amb la sèrie de documentals anomenats Classic Albums que va produir la BBC en la qual contactaven amb els artistes o membres de la banda que havien gravat discs tan mítics com el Nevermind de Nirvana, el The number of the beast dels Iron Maiden, el Dark side of the moon de Pink Floyd o el Transformer del Lou Reed, contactaven igualment amb els seus productors, tècnics de so i gent que hi va participar en general per tal de tornar a reviure les sessions, recordar moments històrics, explicar com es va fer o els motius de determinades decisions creatives i un llarg etcètera de llaminadures musicals per als fans, ja sigui de l'artista o la banda, ja sigui de la música en general. Aquí us en deixo un que em va impactar especialment, la del Transformer del Lou Reed. Hi ha molts moments 'màgics', però us en vull destacar dos. El primer és quan el baixista de la sessió va proposar la línia de baix famosa del Walk on the wild side (ja veureu quina explicació dona dels motius, minut 24:41). I el segon és quan el tècnic de so isola algunes pistes dels cors que el gran David Bowie li va fer per Satellite of love (minut 16:36).

01 novembre 2012

Jazz Covers (Taschen)

Sis-centes cinquanta portades de vinils de jazz, això és el que ofereix aquest llibre de la Taschen, ni més ni menys. Un compendi espectacular de portades que destaquen ja sigui per la seva tipografia, la seva composició o pel treball fotogràfic. El llenguatge del jazz a través del disseny, dels colors, de les poses dels artistes o dels seus instruments, això és el que et regala cada pàgina d'aquesta completa i extensa col·lecció.
En ella podem trobar-hi discs mítics, com el Birth of the cool del Davis, però també altres molt menys coneguts que destaquen per la seva estètica en la portada.

Una sorpresa rere una altra ens espera en girar les enormes pàgines quadrades d'aquest llibre, descobrint com el jazz va conformar la seva pròpia estètica a través de les làmines frontals de les gravacions dels més grans, copiada després mil vegades pel cinema i incorporada al retinari col·lectiu. Ja és impossible intentar mostrar un bar nocturn amb música en directe sense afegir-hi fum, ombres, enquadraments amb escorç pronunciat.

Completen el delit visual les concises notes de l'editor, ja siguin sobre el disseny o sobre la música que la portada cobria, fent-te venir ganes d'escoltar aquests discs de portades meravelloses.

Fullejar un cop i un altre aquest llibre magnífic és un trajecte per la història del jazz, però no a través de la seva música sinó a través de la seva imatge i de les seves icones.










04 octubre 2012

Leonard Cohen al Palau Sant Jordi (3-10-2012)

Delicat, íntim i fràgil concert el del mític Leonard Cohen ahir al Sant Jordi. Lluny dels escarafalls i excessos dels directes dels que porten més de 50 anys fent música en directe, el Cohen es mostrà com un músic humil, introspectiu i molt delicat que va regalar 30 (trenta!) temes a un públic que abarcava com a mínim tres generacions, en tres hores i escaig de concert amb un regust de comiat.

EFE/Julián Martín
Amb un volum molt moderat, sense permetre ni tan sols que la bateria arrossegués al públic en les peces més accelerades, buscant sempre la millor sonoritat per donar presència a tots els intèrprets damunt de l'escenari, Cohen va entregar un concert de matisos, d'arranjaments, d'acompanyaments, de cors celestials i solos memorables dels instrumentistes. Aquí no es tractava d'aclaparar al públic, es tractava de que escoltés, de que no perdés l'atenció en cap moment de les seves lànguides i llargues cançons, on cada nota, cada paraula, té un pes monumental. Quan difícil ha de ser -i quants pocs poden fer-ho- estar durant tres hores atacant un repertori de tempo molt baix i que la gent no s'avorreixi. Doncs el Leonard, per descomptat -qui si no- ho va aconseguir.

La guitarra del barceloní Javier Mas, apuntalava cada silenci de la veu del Cohen. Però el violí -fantàstic, preciosista, evocador- transportava la música a un nivell de somni. I les veus -quines veus- les del triple cor amb la mítica Sharon Robinson ("my long-time companion") i les germanes Webb. Els seus cors no només recolzaven al Cohen, sinó que, igual que passa en els discos enregistrats pel canadenc des de sempre, l'embellien afegint-hi matisos, petites variacions molt ben ajustades, nota amunt, nota avall, per acabar d'embolcallar la cada cop més cavernosa veu del mestre de cerimònies.
De fet, les més llargues ovacions entre cançons se les van endur les veus femenines, primer en la interpretació minimalista de les germanes web i el baix Roscoe Beck de Coming back to you, però després la Robinson, interpretant la peça que ella mateixa composà pel Ten new songs, Alexandra Leaving, que va posar la pell de gallina fent ús exclusiu de la modulació de la veu, sense buscar els efectismes tant a la X-Factor que s'estilen avui en dia i oferint una versió imborrable i d'una sensibilitat tna exquisida que més d'un hagués comprat en aquell moment del concert la opció de que fos ella la que seguís cantant durant una bona estona.

I què dir del Cohen. Amb un intèrpret de 78 anys, invariablement, sempre hi ha el dubte de quin serà el seu estat, tant a nivell de veu com a nivell físic en general. El Leonard va voler esborrar qualsevol dubte des d'un bon principi, entrant a l'escenari corrent com si fos un jovenet. Això sí, amb la seva sempiterna figura encorbada, impecablement vestit i rematat amb un barret que només es treia en senyal de respecte per escoltar els solos dels seus companys d'escenaris.

I Cohen, deixeu-me que ho digui, és un cavaller, un humil cavaller. Només un detall, quants artistes famosos coneixeu que quan algun dels membres de la seva banda canta un tema en solitari (o dos de seguits com va ser el cas ahir) es quedin a l'escenari, immòbils, observant, escoltant atenta i reverencialment la interpretació dels seus col·legues? La majoria, ja ho sabeu, aprofita per marxar de l'escenari, descansar i tornar al cap d'una estona. No és el cas del Cohen, que està fet d'una altra pasta aquest avi.

Ningú sap si tornarà però tal com ell mateix va prometre, ho va donar tot ahir. So long, Leonard.