30 de novembre 2014

Ahmad Jamal - But Not For Me (1958)

Inspiració per a molts futurs grans músics com Miles Davis o Keith Jarret, Ahmad Jamal mai va figurar en les pàgines principals de les llegendes del jazz, però el seu estil, net i melòdicament molt enginyós, marcà un abans i un després.
En literatura es sol dir d'alguns autors que allò que els fa mítics no és el què escriuen sinó el què no escriuen, el que queda sense dir, els buits que el lector ha d'omplir. Doncs una cosa similar s'acostuma a dir del Jamal, un dels referents en quant a emprar els silencis, en allargar-los, en dosificar-los a gust i discreció. Alhora que baixava el tempo ràpid que el be-bop de la seva època semblava imposar, molts li atribueixen haver plantat les llavors del què després hauria de ser el cool jazz.

Aquest But Not For Me, gravat al club Pershing de Chicago, recull vuit peces extraordinàries, amb un fraseig precís, lluny de l'atabalament i del caos, i una banda sòlida que ataca els mig-temps de Jamal amb precisió. Només corre 29 minuts, però el solc d'aquest disc t'atrapa i no et deixa anar durant el seu curt girar.

Claredat melòdica de gran bellesa en un disc que, de puntetes, reclama més mèrits i elogis dels que la història li ha dedicat.