27 d’abril 2013

The Eels en directe a la sala Barts (27-04-2013)

Heterogènia assistència de públic la que compta el senyor E. en els seus concerts. Des de jovenets fins a gent més granadeta, amb una més que decent barreja de gèneres i, això sí, amb molta barba pel mig (el que pot). Al cap i a la fi, la ja més que decent discografia de la banda combina amb molta dignitat peces de rock amb riffs molt reconeixibles amb cançons de tempos molt lents, quasi contemplatius, molt juganers. Així que el repertori està tan repartit i és tan ampli com el propi públic que el segueix.


Però, això sí, en aquesta darrera gira la banda ha optat per ensenyar les garres més roqueres, deixant molt poc espai per la tristor i malenconia de les seves peces més baladístiques. Per contra, amb tres guitarres sobre l'escenari (més un baix i una bateria) les peces més contundents de la seva discografia recent esmolen les urpes i escorxen el personal.
Una llàstima, si se'm permet, doncs l'equilibri que els Eels van trobar a la sala Bikini ara fa tres anys, amb un concert molt més llarg i que equilibrà perfectament la duresa amb la fragilitat en una química idònia, es perdé. En tot cas, impossible avorrir-se en un concert dels Eels, impossible no connectar amb una banda totalment vestida de xandall, els Eels tenen ganxo i ho saben, saben tocar i ho fan. Però la fugacitat del concert (una hora i mitja) i l'unidireccionalitat de la proposta pot ser que no deixi tant de poso com en anteriors ocasions.

Aquí, segurament, el poso el va deixar la Nicole Atkins, que ella sola, amb una guitarra i la seva meravellosa veu va captivar els presents minuts abans que els Eels trepitgessin l'escenari. Se li augura futur, si té sort, a la Atkins.
I després vingueren els Eels, entregats i directes, regalant fins i tot un segon bis quan les llums ja estaven enceses, alguns roadies feien veure que ja plegaven i alguns assistents ja marxaven per la porta.