06 de maig 2008

Kitaro - Kojiki (1990)

En una bona part dels àlbums del Kitaro, la seva bellíssima musicalitat es veu de vegades deteriorada per una certa tendència a dil·luïr-se melòdicament. Diríem que dibuixa escenaris preciosistes, paisatges oberts i eteris que es gaudeixen amb tots els porus de la pell en ser envoltat per ells però que en la distància pateixen un cert esvaïment que en resta mèrits.

No és el cas però d'aquest espectacular Kojiki, més dens, més musical, més ben lligat que cap altre vinil del japonès. Cercant la grandiloqüència per la via més directa, apropant-se a la versatilitat pictòrica de Vangelis, el japonès musica el Kojiki, la antiga crònica de la creació del Japó. Cada episodi permet a en Kitaro afrontar l'evocació d'un estadi diferent d'aquesta creació, brindant-li la oportunitat de tornar la seva música més pictòrica, més descriptiva i, per contra, menys planejadora, menys etèria.

En Kitaro dicta una melodiosa seqüència d'escenes vívides, d'aventures místiques i de personatges enfrontats a les turbulències de la forja d'un nou món.

Aquesta concreció li dona l'excusa perfecta per acudir a una instrumentació mixta entre les seves textures electròniques i immaterials i les sonoritats analògiques i orgàniques d'una orquestra. Ja va quedar prou palès en la interpretació que la London Symphony Orchestra el·laborà de la seva famosa quatrilogia de la ruta de la seda que la musicalitat de'n Kitaro emprenia vols captivadors en bescanviar la confecció sintètica de les seves màquines per les palpables textures d'una orquestra solvent. Aquí, a Kojiki, la mixtura resultant d'unir ambdós mons musicals desemboca en un ventall inabastable de matisos, una paleta acolorida i creativament inesgotable.
Des de la primera peça, Hajimari, on s'explica la separació de la terra i del cel per donar forma al món, Kitaro dicta una melodiosa seqüència d'escenes vívides, d'aventures místiques i de personatges enfrontats a les turbulències de la forja d'un nou món. Les aventures i desventures dels déus nipons recorren paratges catàrtics com en la pròpia Hajimari, endeguen travessies infestades de perills a Orochi (emprant aquí una mena de combo pop-rock, amb baix, guitarra i bateria en el tall més decididament diferent, quasi proper als termes habituals d'un Mike Oldfield instrumental) o clímaxs finals de joia i unificació per concloure la odissea.

Subtilesa, detall, matisos enfrontats a la grandeur èpica, al retrat impressionista d'esdeveniments màgics i d'horitzons amples i inabastables, tota una exquisida banda sonora sota una paleta rica, pirotècnica i al·legòrica per a la creació d'un llenç anomenat Japó.



2 comentaris:

61 & 49 ha dit...

Hola Marc, ya veo que destilas buena selección musical, espero que nos perdones las desvariaciones que hacemos en garajeland del tipo "te huelen los pies". Has quedado añadido en la sección de amiguetes, y gracias por el enlace que nos has puesto. Saludos.

Marc Ambit ha dit...

Pues a mi me encantan las "desvariaciones" de garajeland! :-D