26 d’abril 2019

Mark Knopfler en directe al Palau Sant Jordi (25-4-2019)

Foto: Frank Vincent
Ho va dir com de passada, com si no fos important, de manera senzilla i traient-li importància, tal com fa ell les coses. "I'm an old man, now", va repetir diverses vegades. "Hello, Barcelona... but also goodbye, Barcelona". Sense escarafalls, sense dedicar-li ni una síl·laba més, anunciava que es retirava. Ho feia amb cinc o sis paraules mal posades i dites com si no fos una de les icones musicals dels darrers quaranta anys i de la història de la música.

Ell, que després de liderar la banda més famosa del món durant els 80 podria haver viscut de rendes, de perpetuar la fórmula, de recaragolar els seus riffs, però que va preferir explorar nous territoris (country, música tradicional irlandesa, bandes sonores, etc.), ell, que podria haver-se dedicat 10 minuts ben bons a lloar-se a sí mateix, a llaurar-se un comiat de rock star (al que el públic, indubtablement, hagués respost positivament), va preferir dir-nos-ho a cau d'orella i sense donar-se importància.

El públic no ho va acabar d'entendre fins que els temes van anar desfilant per un setlist majorment reposat, amb una sonoritat que, a pesar d'alguns estirabots encara per matisar (era l'estrena de la gira, totalment disculpable), permetia discernir prou bé la majoria dels 11 instruments que sobre l'escenari sonaven alhora. La percepció del comiat va anar calant, i a partir de la meitat del concert tothom sabia que era l'últim cop que sentiríem en directe el fraseig inconfusible d'una de les guitarres més nítides i melòdiques de la història.

Foto: Oriol Campuzano
En aquell instant, en l'equador del concert, el públic de platea es va aixecar de les seves caríssimes localitats i s'atansà, tímidament (que per això hi havia una edat, ahir, al Sant Jordi, i les coses, amb l'edat, es fan més prudentment), a l'escenari i, ja dempeus, fou l'espurna que necessitava la resta del respectable per apuntar-se a l'homenatge.

Un li podria posar pegues. Per exemple a un setlist massa tou, massa donat als matisos per a un auditori massa gran que no pot mai assaborir-los del tot. O l'absència de pantalles que permetessin veure alguna cosa des de qualsevol de les localitats. Però no era nit de retrets sinó d'agraïments. Agraïments per una banda sonora d'uns temps i d'una generació, per acompanyar-nos des de finals dels 70 fins al nou mil·lenni de la mà d'un geni musical i d'un guitarrista refinat i obsedit amb les melodies més que amb les filigranes i la pirotècnica a les 6 cordes.

El Going Home de Local Hero va cloure un comiat subtil, tènue, sentit i molt humà convidant-nos a tots, tant al mateix Mark Knopfler com al seu públic, a anar-se'n a casa i a gaudir dels records i del camí recorregut, aquell que ens ha portat fins aquí.


2 comentaris:

  1. Doncs ho has resumit a la perfecció!

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies, Gerard! Que hi vas ser, al concert?

    ResponElimina