05 de juny 2017

'La revolució no serà televisada', ja avisava el Gil Scott-Heron

Molts el tenen per la baula definitiva que ens va portar el rap. Però el Gil Scott-Heron era molt més que això. Era, per posar tan sols un exemple, un visionari compromès. Ell li cantava als seus temps, però com tots els grans, els seus missatges contemporanis són tan encertats, tan curosos i precisos que, dècades més tard, encara els podríem cantar amb la veu en alt i el puny tancat. Fixeu-vos, si no, en el tall que obre un del seus discos de referència, el 'Pieces of a man' del 1971.

Títol: Revolution will not be televised

You will not be able to stay home, brother.
You will not be able to plug in, turn on and cop out.
You will not be able to lose yourself on skag and
Skip out for beer during commercials,
Because the revolution will not be televised.

The revolution will not be televised.
The revolution will not be brought to you by Xerox
In 4 parts without commercial interruptions.
The revolution will not show you pictures of Nixon
Blowing a bugle and leading a charge by John
Mitchell, General Abrams and Spiro Agnew to eat
Hog maws confiscated from a Harlem sanctuary.

The revolution will not be televised.
The revolution will not be brought to you by the
Schaefer Award Theatre and will not star Natalie
Woods and Steve McQueen or Bullwinkle and Julia.
The revolution will not give your mouth sex appeal.
The revolution will not get rid of the nubs.
The revolution will not make you look five pounds
Thinner, because the revolution will not be televised, Brother.

There will be no pictures of you and Willie May
Pushing that shopping cart down the block on the dead run,
Or trying to slide that color television into a stolen ambulance.
NBC will not be able predict the winner at 8:32
Or report from 29 districts.
The revolution will not be televised.

There will be no pictures of pigs shooting down
Brothers in the instant replay.
There will be no pictures of pigs shooting down
Brothers in the instant replay.
There will be no pictures of Whitney Young being
Run out of Harlem on a rail with a brand new process.
There will be no slow motion or still life of Roy
Wilkens strolling through Watts in a Red, Black and
Green liberation jumpsuit that he had been saving
For just the proper occasion.

Green Acres, The Beverly Hillbillies, and Hooterville
Junction will no longer be so damned relevant, and
Women will not care if Dick finally gets down with
Jane on Search for Tomorrow because Black people
Will be in the street looking for a brighter day.
The revolution will not be televised.

There will be no highlights on the eleven o'clock
News and no pictures of hairy armed women
Liberationists and Jackie Onassis blowing her nose.
The theme song will not be written by Jim Webb,
Francis Scott Key, nor sung by Glen Campbell, Tom
Jones, Johnny Cash, Englebert Humperdink, or the Rare Earth.
The revolution will not be televised.

The revolution will not be right back
After a message about a white tornado, white lightning, or white people.
You will not have to worry about a dove in your
Bedroom, a tiger in your tank, or the giant in your toilet bowl.
The revolution will not go better with Coke.
The revolution will not fight the germs that may cause bad breath.
The revolution will put you in the driver's seat.

The revolution will not be televised, will not be televised,
Will not be televised, will not be televised.
The revolution will be no re-run brothers,
The revolution will be live.

Doncs això, que la revolució te la perdràs si t'estàs a casa, empassant-te tota la ideologia que s'escola per entre les estroboscàpiques imatges que emet el teu televisor o -per ser més contemporanis- el teu ordinador. La revolució serà en directe.

10 de gener 2017

A rainbow in curved air - Terry Riley (1979)

Amb el seu "In C", el nord-americà Terry Riley es va inventar la música minimalista l'any 1968, però ja feia uns anys que experimentava amb els loops i les modulacions mínimes. De fet, la peça Poppy Nogood & the Phantom Band, es va interpretar davant de públic per primer cop el 1967. L'A rainbow in curved air ho va ser tan sols un any més tard, i en aquest vinil que ara tenim entre mans cadascun ocupa una cara.

Si recordem les dates en les que es gestaven aquestes composicions un podrà adonar-se'n de l'enorme novetat que l'experimentació de Riley suposava. No només això, sinó que el seu ús de l'overdubbing, tocant ell mateix tots els instruments i enregistrant-los un sobre l'altre consecutivament (pràctica que, pocs anys més tard i amb l'aparició de la tecnologia d'enregistrament més avançada, esdevindria la base de tota gravació) i que va inspirar molts altres artistes ambiciosos (com Mike Oldfield i el seu Tubular bells, gravat de la mateixa manera).

I si a la primera cara, amb el Rainbow in curved air, el Riley aposta per una psicodèlia insistent, a la segona, amb Poppy Nogood and the Phantom Band, es llença a la improvisació amb el seu saxo, reformulant-ne el so, replicant-lo, modulant-lo, expandint-lo i convertint-lo en una cortina de so que es va fent més atapeïda a mesura que avança el solc. Del jazz al raga, de l'encara per encunyar new age a la psicodèlia, Ryley ordeix un vinil complex i poderós que demana escolta atenta (i, a poder ser, amb un bon equip d'alta fidelitat). Però un cop el corrent se t'endú, ja no cal lluitar, no cal nedar-hi a la contra; tan sols cal deixar-se portar, qui sap cap a on.

ALBURGER, M. (2004). "Terry Riley after 'In C' to 'A rainbow in curved air'". 21st Century Music (vol. 11, n. 2, pàg 3-10). California: 21st Century Music. També disponible a: http://www.21st-centurymusic.com/ML210402.pdf
RILEY, T. (1966). Keyboard studies. Nova York: Autograph score.

07 de gener 2017

Bon Jovi - This house is not for sale (2016)

Per al fan dels Bon Jovi, la marxa del Richie Sambora no deixa de ser un punt d'inflexió que s'ha de començar a mesurar des d'aquest nou disc (l'anterior, Burning bridges, tampoc comptava amb en Sambora, però era un disc fet de rescats que havia de servir per acabar de complir obligacions contractuals). La banda portava uns quants anys de declivi evident, adotzenats en el seu rock d'estadi predisenyat per a emprendre generoses gires en les que el públic pogués afegir-se fàcilment, sempre buscant una producció que els acostés al so del moment (que si ara una mica de country, que si ara volem sonar com U2).
I sembla que el declivi, els mal rotllos amb la discogràfica i amb el Sambora han donat una certa empenta a uns Bon Jovi que, si bé seguien sent capaços d'entregar discs amb un parell de senzills que poguessin enfilar-se a les llistes d'èxits durant algunes setmanes, mai no acabaven d'aconseguir un àlbum mínimament interessant que fugís de les seves col·leccions de clixés. I no és que a This house is not for sale se n'hagin sortit amb escreix, però sí que és, molt probablement, un dels discs més reeixits de la banda en la darrera dècada.

No ens féssim, però, il·lusions, el Bongiovi i els seus segueixen facturant cançons perfectament prefabricades, farcint-les de clixés força suats (la densitat de metàfores per vers deu haver trencat algun rècord: cases que signifiquen la vida a This house is not for sale, fantasmes que volen dir "records" a Living with the ghost, etc.) i insistint en convertir-se en una mena de Paulo Coelhos donant consells a dojo ("Who's going to live your life", "You don't have to look back", "Life ain't a merry-go-round, it's a rollercoaster"). Bon Jovi, en els darrers vint anys s'ha convertit en una mena de coach, de psicòleg de superfície que camina sobre el full de la navalla metafòrica, a una banda l'empenta, el vinga-som-hi, el tu-pots-si-ho-intentes, i a l'altra el baladisme dels vuitanta, el t'estimo-però-tu-no, el si-no-mestimes-menteix-me. És, però, una navalla poc afilada, doncs transita pel formulisme rock més adotzenat i de ràdiofòrmula. La insistència en portar les cançons al terreny de l'èpica coral (el nombre de "whoooa" i de "yeaaah" s'han multiplicat a cada àlbum dels més recents Bon Jovi) les desencisa, si més no fins al moment de poder corejar-les en directe.

Amb tot, com dèiem, aquest This house is not for sale té l'avantatge de jugar amb una certa imaginació melòdica en algunes tornades que permeten una escolta més sorprenent i, alhora, més duradora. Les guitarres sonen ara més de fons, més rocalloses, menys líders, però caldrà esperar a un segon disc dels nous Bon Jovi sense Sambora per acabar de calibrar si aquest canvi suposa un estímul o una irremissible condemna per a una de les bandes més populars dels darrers quaranta anys.