04 de maig 2008

Yello - Stella (1985)

De baula perduda entre la electrònica fundacional i la contemporània es podria considerar aquest grup suís que tan sols amb un petit grapat d'àlbums aconseguí portar l'electrònica, via synth-pop, a les radiofòrmules i a la seva popularització definitiva gràcies a un parell d'afortunadíssims senzills i a un gust decididament exquisit.
Més a prop del concepte artístic que d'un simple grup de pop -més a prop, finalment, dels Residents que dels Depeche Mode o dels Pet Shop Boys-, tan pendents de la musicalitat com de la imatge, els vídeos (autoproduits i dirigits) i una mena de sensitivitat propera a la performance, els Yello, aquí convertits en el duet format per Boris Blank i Dieter Meier, assoliren amb aquest treball la galvanització definitiva del seu so, potent, sòlid, eixordidor, una mena de caos ordenat en suspensió.

Son aquests onze talls d'una èpica devastadora, sustentada sobre una secció rítmica que retruny impassiblement, aprofitant cada racó de l'estança per expandir-se. Una èpica sobrealimentada amb descàrregues de guitarra que espeteguen amb amplitud d'ona i amb cordes inorgàniques esfereïdores. I entre el llampegar d'aquestes sonoritats emprades com a armes de destrucció massiva hi apareixen els samples vocals, veritable marca de fàbrica del duet.
Cap d'aquests samples, en contra del que és habitual, és una reutilització de sonoritats o gravacions antigues. Ans al contrari, el banc de sons utilitzat és absolutament propi, creat i enregistrat un per un pels Yello. I és possiblement degut al coneixement fil per randa de cadascun d'aquests samples que aquest procediment casolà els brinda que els Yello poden jugar la millor basa en cada ocasió, escollint-ne l'idoni, el més adequat, per a cada moment, per a cada patró musical. A diferència dels grans samplejadors, fins i tot dels més avesats, els Yello no troben un sample i li busquen un espai per encabir-lo; els Yello saben quin és el millor per a cada silenci, per a cada paisatge. I encara una diferència més amb els procediments clàssics del sampleig: el resultat no és evocador, caduc o nostàlgic; és radicalment modern, quasi futurista.

I damunt de l'atuïdora sonoritat, aquella visió del que veritablement és artista, tant se val quina disciplina esculli. Una visió preclara de la realitat, un punt de vista irònic i viu. En la espaterrant Domingo, crònica de la lloança cap a un guru espiritual, una mena de (semi) déu reencarnat que ha vingut a il·luminar-nos, en Meier canta "Domingo, m'has ensenyat no res / com ningú ho havia fet abans".

Llençats a la fama a través de la inclusió del tall Oh Yeah en un parell de pel·lícules molt populars, els Yello obriren camí per a gent com els Future Sound Of London, concatenant l'electrònica més dura amb la proximitat del pop sense cedir en la seva ambició i la seva visió artística, convertint-se en un arsenal pirotècnic en combustió que retrona salvatge i despietadament.


2 comentaris:

Orbison ha dit...

Mare de deu senyor !!!!, dels Yello en tinc un Lp i un Maxi-single de la meva època de discoteca ( m'he posat a buscar-los però no els trobo....), a mi em queien de puta mare , tot i que recordo la seva música més electrónica que no pas acústica o guitarrera !!, suposo que com molts experimentaren amb tot una mica...On haurè posat aquells vinils ?...

Marc Ambit ha dit...

Au va, recupera'ls, tanca les cortines, i deixa't anar ;-) Que els vuitanteros tenim els Yello força arrelats, jejeje.