27 d’abril 2008

The Triffids - Born Sandy Devotional (1986)

Avui no és un dia qualsevol. Avui és el dia en que he escoltat el Born Sandy Devotional dels Triffids. Tots els dies son iguals, excepte els que tenen als Triffids com a banda sonora. La llum del dia varia rabiüdament, la visió s'amplia abastant territoris i dimensions mai percebudes, els porus s'obren, les pupil·les es dil·laten. Benvinguts al teatre dels sentiments.

Oscil·lant entre el dramatisme del pop més treballat del darrer Orbison i l'underground de Nick Cave, els australians retraten una panoràmica amplíssima d'històries petites però dramàticament inabastables, com si d'un Cinemascope musical es tractés, amb personatges abandonats, sobtadament il·luminats, nostàlgics o, simplement, tristos.

Sobre un llenç de ritmes pop, s'hi acumulen concretes guitarres que, polsant la senzillesa abans que el virtuosisme, assoleixen devastadores conseqüències -particularment en la inaugural The Seabirds, un conte preciós d'abandó emocional- i s'hi bolquen amb precisió teclats d'esgarrifances contagioses, retrunys rítmics que emfasitzen el dramatisme de la poètica i fins i tot cordes pels crescendos finals que acaben de desmuntar l'equilibri emocional de l'oient de peces com Tarrilup Bridge o Estuary Bed.

La omnipresent i dil·latada veu de David McComb s'atansa, des de les profunditats d'algun abism insondable, per contar petits trajectes humans que tots els que hem estat més o menys vius algun cop hem recorregut. A Lonely Stretch, una mena de penediment en forma de road song -si hi han road movies no poden haver-hi road songs?-, canta "quan la nit s'arrapà al voltant del meu coll / els meus fars excavaren profundament en la fosca" i s'endinsa en una conducció nocturna aparentment sense destí en la que els remordiments l'il·luminen per retornar als braços de la seva amant. I a Life Of Crime retorna insistentment al motto "crec que em duràs a una vida de crim", i ho canta com si en Jim Morrisson l'hagués posseït.
Tan sols en dues peces en McComb cedeix la narrativa a la Jill Birt, teclista de vocació, per encarar punts de vista més càlids, més tendres, tot i que mai exempts d'un cert regust amarg, com a la bellíssima Tarrilup Bridge, crònica d'una fugida -"vaig fer la meva bossa / vaig deixar una nota a la nevera / i vaig conduir fins al final del pont de Tarrilup" cosida a consciència damunt un bafarada sonora enigmàtica amb arranjaments reverberants i ecos d'instruments fantasmagòrics. Aquest, precisament, és un magnífic exemple de quan interessants i polièdriques son les lletres dels Triffids. La protagonista de la història ha fugit, amb somnis de grandesa, d'una relació que la ofuscava, però no ens ho explica des de la seva nova vida, sinó tot just des del pont que l'ha de separar definitivament d'aquesta vida passada. Es a sobre del pont, però encara no l'ha creuat. Les històries dels Triffids s'expliquen sempre des del lloc més adequat, aquell que li dona, per si mateix, el dramatisme suficient per endegar una història més important del que podria semblar en un principi, revelant tot allò que s'amaga sobre una superfície de despit, enyorança o esperança. Literatura cantada, i punt.

Caminant sinuosament per un pop poderós i grandiloqüent o per un rock pausat i fosc, els de Perth furguen en ferides que algun cop ens hem hagut de guarir sols, en la foscor d'una habitació massa buida, darrera un volant sense rumb o en una escullera castigada pel vent. I aquestes ferides potser és millor no guarir-les, el mal que fa gratar-les ens recorda que encara estem vius.


3 comentaris:

Friks Vaporup ha dit...

No els conec, i aquest "del pop més treballat" em fa una mica de por, però aquest tall que acompanya el post m'ha agradat molt. Els provaré.

Gràcies, una altra vegada ;)

Marc Ambit ha dit...

Doncs no tinguis por, que t'asseguro que la càrrega dramàtica que porta és tan enorme que s'allunya de les bases més ensucrades del pop. El tema que has sentit i que t'agrada és ben representatiu de la resta de l'àlbum; no és ni de conya una excepció dins del disc.

Orbison ha dit...

Guau !!!, No coneixia els "The triffids", veig que em dones feina...hauré d'escoltar-los, sens falta !!!!.
Si es Pop d'aquell guitarrero, treballat com tu dius, de ben segur m'el escoltarè. !!! Descobrir grups nous és una motivacio "extra"....