Buddy DeFranco - Plays Nelson Riddle's Cross Country Suite (1958)

El clarinetista Buddy DeFranco li va demanar al compositor i arranjador Nelson Riddle que li compongués un seguit de peces especials per a ell, amb la condició que incloguessin una gran orquestra. I el resultat va ser aquesta interessant suite que no deixa de seguir l'estela del clàssic Grand Canyon Suite del Ferde Grofé.

Damunt d'una orquestra exuberant i molt dotada, DeFranco desplega les seves melodies fluides i juganeres amb delit i una certa contenció, cosa que fa que, a pesar de ser un àlbum certament entretingut, no deixa prou empremta com per necessitar tornar-hi.

A pesar de tot, algunes peces sobresurten (la dedicada al riu Mississipi amb què s'obre la segona galta és particularment evocatiu), i quan la orquestra pren més protagonisme embolcalla al clarinetista amb força i eleva el disc als seus moments més brillants i destacables.

Albert King - Collins Mix: The best (1993)

Hi ha maneres i maneres de fer un recopilatori. I una d'elles, digna dels millors artistes, és aquella en què el músic torna a interpretar i a gravar en noves versions aquells temes que hi vol incloure. I això és el que va fer el mític Albert Collins, un dels més magnífics i superdotats guitarristes del blues, en aquest Collins mix.

L'actualització dels temes passa, primer de tot, per revifar el so, fer-lo més contundent i actual, més rodó. I així totes les cançons en surten beneficiades, amb unes seccions de fent tremendíssimes, i una secció rítmica trepidant. El Collins està exuberant com sempre, amb el so distintiu, amb aquest registre baix i de cordes a l'aire tan característic. I cantant com sempre ho ha fet, amb aquesta tessitura de mitjos que no li permet potser tocar temes tan densos i de lament com el B.B. King, però que, alhora, li permet fer un material més divertit, quasi sarcàstic, quan no directament humorístic.

Mastercharge (sobre una parella amb la mà trencada), Honey Hush (sobre una parella que parla massa) o If you love me like you say (sobre una parella que no el tracta com creu que deuria) són molt bons exemples d'aquesta temàtica més lleugera, però que, desproveint-lo del punt de serietat a què convida el blues més canònic, li permet un repertori alegre, lleuger i gens feixuc.

Ho fa, a més, en bona companyia: B.B. King, Gary Moore o Brandford Marsalis són tan sols alguns dels noms majúsculs que l'acompanyen i que, sense fer del disc un "duets", sí que permet converses musicals molt enjogassades i fascinants.

En resum, un enorme disc de blues elèctric texà que pot permetre descobrir al neòfit una guitarra absolutament imprescindible del segle XX i un bluesman que juga a un blues lleugerament diferent.

Rick Astley - Hold me in your arms (1988)

El problema de produir totes les cançons de la mateixa manera per a un mateix artista és que, si bé amb el segon disc —el que replica la fórmula del primer— ho vens absolutament tot (la gent ja el coneix, hi ha hype, hi ha ganes de renovar la sensació), tots els teus trumfos passen per, justament, la producció. I així oblides compondre cançons que siguin mínimament interessants i que, per dir-ho així, dissimulin el truc.

Així, aquest segon llarga durada del Rick Astley repeteix patrons, repeteix obvietats i prefereix tirar l'àncora allà on el sòl a aguantat abans que mirar de moure fitxa i avançar cap a altres territoris mínimament diferents.

El Rick segueix complint amb escreix, i la seva veu impera per damunt d'un material molt pobre. Ves a saber on hauria arribat el Rick Astley amb un material més atrevit, més fet per a ell. Tan sols un tema funciona, i és el que li manlleven l'Eddie Holland (de la tríada Holland, Dozier, Holland de la Motown). La resta, que aquí inclou material del mateix Astley, és banal i repetitiu, sense gràcia. Ningú esperava que el Rick Astley i els Stock, Aitken i Waterman entreguessin un Dark side of the moon, però sí que en algun moment ens vam atrevir a somiar que la festa podria continuar.

Eric Clapton - Homeboy (1989)

Als 80, dos dels guitarristes més reverenciats i populars del moment es van llançar a compondre bandes sonores. El Mark Knopfler, per una banda, encertava de ple amb la preciosa Local Hero i no deixava d'intentar-ho amb Cal, La princesa promesa, El color del diner, Última sortida Brooklyn i vàries més.

L'Eric Clapton també va seguir aquest camí, però cal dir que amb menor fortuna. Una de les més imponents, en tot cas, és aquesta Homeboy, en què omple un disc ben llarg i generós de guitarrades en solitari o mínimament acompanyat (i ben acompanyat: Michael Kamen als teclats, Steve Ferrone a la bateria, i Nathan East al baix), i les combina amb temes de blues tradicional o de rock que funcionen com a contrapunt d'una certa homogeneïtat del so.

És cert que no hi ha, probablement, cap tema del Clapton que sigui particularment memorable, però la seva habilitat a les sis cordes i en la composició li permet salvar els mobles en totes les ocasions, i fins i tot despuntar en algunes peces concretes, sobretot aquelles que alteren una mica el tarannà general de la banda sonora (com l'evocativa Contry Bikin').

No és rodona, no n'extrauràs cap single ni cap tema que et canviarà la vida, però passar una horeta escoltant al Clapton no és mai una mala idea.

Rick Astley - Whenever you need somebody (1987)

S'ha convertit en un mem, i un de prou graciós, de la qual cosa es pot deduir que a) la figura del Rick Astley no ens la prenem massa seriosament, i b) la perspectiva ens pot estar fent perdre de vista que aquest disc va marcar musical i comercialment una època molt concreta dels 80.

Perquè ara ho podem veure com un producte molt caduc i passat de moda, però per sobre d'una producció que sonava igual ja fos per a la Samantha Fox que per a la Kylie Minogue, el Jason Donovan o les Bananarama, cortesia de la factoria Stock, Aitken i Waterman (i, val a dir-ho, del públic que massivament va arrasar a les botigues de discs amb els seus respectius àlbums), per damunt d'aquest dance-pop ben empaquetat però estàtic i apamat, la veu de baríton del Rick Astley (i no només això, ara en parlem) es va elevar per accedir a una certa reputació, a una certa dignificació que semblava dotar-li d'un cert (mínim) prestigi extra a aquest àlbum.

No era només la veu, esclar. Perquè el Rick també aportava aquesta proximitat de la seva cara de bon nen, aquella gavardina que es va fer icònica simplement perquè la gravació del videoclip no va anar com estava previst, uns moviments de ball gens exagerats, i una presència gens icònica (en principi), gens d'estrella del pop, extremadament accessible. I de tant accessible... va accedir a tothom, no importava l'edat (encara recordo a la meva àvia de 80 anys dient que li agradava molt la música d'aquest nano, "tot i que no entenc el que diu").

Encara hi havia un motiu més, i potser el que ha permès que, 40 anys més tard, la seva figura i la seva música, retornés, ni que sigui en forma de mem graciós: les composicions. Sí, són formulàiques, sí, estan sobreproduïdes. Però també son cançons que, amb una altra producció, podrien passar per un soul pop à la Tom Jones, i que són, en contra del que molts creuen recordar, més variades del que sembla, amb un estil molt clar per als tres grans hits amb què arrenca el disc (Never gonna give you up, Whenever you need somebody i Together forever) però també amb peces originals com It would take a strong strong man, Slipping away o No more looking for love, per no parlar de la molt notable versió del When I fall in love que havia fet popular el Nat King Cole, una col·lecció de peces que fan que si escoltes el disc en la direcció contrària, començant per la galta B i després rematant-ho amb l'A, et trobes un disc molt fresc i variat que encara sona refrescant avui en dia.

The Jeff Healey Band - Feel this (1992)

L'èxit (o, si més no, el reconeixement) ja li havia arribat al Jeff Healey amb els seus dos primers àlbums, ambdós magnífics i reveladors d'un talent superlatiu. I és potser per això que aquesta tercera entrega suposà una lleugera decepció.

Perquè és veritat que el Jeff i la seva banda segueix entregant un blues rock energètic amb uns solos molt inspirats, però també ho és que la producció va voler orientar la banda cap a fórmules lleugerament més populars, més comercials, més "radio friendly". Bona part de la culpa la té el canvi de producció, ara en mans del Joe Hardy (productor dels ZZ Top o dels Georgia Satellites), que embolcalla tot amb una mica més de paper de regal del que havien fet els seus antecessors.

D'aquesta manera, la banda sona menys autèntica (signifiqui el que això signifiqui), menys real, menys crua i directa. Els cors femenins omplint-ho tot, les balades senzillotes, el lleuger relegament de la guitarra solista, la vulgar enèsima perversió del vamp més clàssic del blues a Evil and here to stay, el lamentable rap del Jeff a Feel this, tot plegat fa ferum de llimar arestes rock i acostar-se al pop guitarrero.

A pesar de tot, el Jeff Healey és el Jeff Healey, i el que no s'ha endut la comercialitat roman ben present, en forma de peces intenses com el Cruel little number o el House that love built del Tito Larriva (un músic més proper al Jeff del que es podria pensar), o balades aconseguides com la versió del Lost in your eyes del Tom Petty. I així, el disc segueix sent perfectament digerible i entretingut ni que sigui per recordar-nos que aquesta banda, a pesar d'haver tocat el cel de primeres, encara pot tenir algunes bales que disparar.

The Jeff Healey Band - Hell to pay (1990)

El debut del Jeff Healey va fer aixecar les celles a molts. I —com no podia ser d'una altra manera— les expectatives de cara al segon esforç llarg eren altes i, en conseqüència, la possibilitat de que el somni s'acabés allà mateix també.

Però és que el seu Hell to pay no només va suposar una continuació igualment tremenda del See the light, sinó que a més va saber fer-ho ajustant el seu so per donar la sensació d'un disc completament diferent quan, en realitat, bona part de les composicions segueixen els mateixos patrons que el primer.

Perquè aquí el Jeff Healey tira de distorsió (cosa que no havia fet en cap dels temes del seu primer disc, més polit, més net), i ja arrenca amb un Full circle que amb un vamp que flirteja amb el rock i que anticipa les allaus de guitarrades intenses i roents que han de seguir-li. Perquè hi ha Hell to pay,  Let it all go, I can't get my hands on you i un bon grapat més que segueixen aquesta estratègia: base aparentment rockera però amb aproximació des del blues més electrificat.

Aquestes peces es compensen amb altres que perfectament podrien haver entrat en el primer àlbum, com el I think I love you too much del Mark Knopfler (que li dóna la rèplica en una bellíssima conversa entre guitarres), la balada How long can a man be strong de l'Steve Cropper, o el While my guitar gently weeps dels Beatles, amb el George Harrison i el Jeff Lynne acompanyant a guitarra i veus.

Com en el seu primer treball, el Healey regala solos inspirats i poc habituals, i la seva cohesió amb la seva banda de sempre (Joe Rockman al baix i Tom Stephen a la bateria) és extrema i sona més contundent que mai. I amb tot això el canadenc ens obsequia amb un disc diferent però que no ho és; o si es prefereix, amb un disc igual (de bo) però diferent.

Diversos autors - Barry Lyndon (1975)

Les bandes sonores de les pel·lícules del Kubrick solen entregar àlbums dispars, sobretot degut a que solen ser compilacions de temes preexistents que Kubrick fa casar molt hàbilment amb les imatges (pocs cineastes han tingut una habilitat més gran per conjuntar músiques amb motius tan aparentment allunyats com valsos de l'Strauss amb naus espacials, per posar tan sols un exemple) però que, sovint, quan són recollides en un disc, potser no acaben de conjuntar tan bé entre si.

La de Barry Lyndon, però, n'és una clara excepció. L'àlbum està confeccionat a base de peces clàssiques del XVII i XVIII (que si Haendel, que si Mozart, que si Schubert) combinades amb temes tradicionals antigues i més contemporànies. I combinen bé, molt bé. De fet, l'àlbum és prou hàbil com per recollir diferents interpretacions i passatges (sovint molt curts, per sota dels 60') de les obres cosa que li dóna al disc una varietat que potser no encaixaria bé amb una altra configuració.

Així, per exemple, el famós Sarabande de Haendel es presenta en quatre versions diferents, una per als títols inicials, una altra per il·lustrar el duel, una més per a oferir un contrapunt curt, i una última per als títols de crèdit finals. I el mateix li passa, aproximadament, al Lilliburlero de Purcell o al Women of Ireland (aquí en unes interpretacions precioses dels Chieftains però també en un altre tall a base d'un solo d'arpa).

I si a això li afegeixes el diamant que és l'adagio del Concerto per a dos clavicèmbals i orquestra en Do menor de Bach, li afegeixes un trio de piano de Schubert, o la Cavatina del Barber de Sevilla de Paisiello, el conjunt és irrenunciablement deliciós, delicat i d'una exuberància musical extrema.

Billy Idol - Cyberpunk (1993)

El Billy Idol va fer un esforç titànic per adaptar el Neuromant del William Gibson (una de les novel·les pioneres del gènere ciberpunk), i ho va fer en clau de rock, amb peces absolutament memorables, des del poderosíssim single Shock to the system fins a la (literalment) hipnòtica Wasteland que obre el disc. Barreja intel·ligent d'electrònica i producció treballada i curosa amb guitarrades de l'Steve Stevens, i la força interpretativa que sempre ha mostrat el Billy Idol.

Una serena i lúcida adaptació d'una novel·la inadaptable (coneixeu alguna pel·lícula que l'hagi adaptat? A que no? I per què no? Perquè és in-a-dap-ta-ble), que Idol va fer servir per no perdre el tren de la modernitat.

Magnífic disc.

Charlie Haden - Nocturne (2001)

El baixista Charlie Haden ha explorat ja en diverses ocasions sonoritats del sud del continent americà, rodejant-se d'un personal molt competent quan no brillant com el Gonzalo Rubalcava. En aquest preciós Nocturne s'atansa a un bon grapat de peces llatines, boleros i derivats, sovint de tradició cubana i mexicana.

L'aproximació, esclar, és un èxit, es miri com es miri. Primer de tot, perquè els músics són excel·lents. Però encara més, perquè el repertori no només és igualment preciós sinó que bona part d'ell es troba gravat a foc en les nostres memòries auditives, de tants cops com n'hem sentit les seves diverses versions, sovint cantades per noms mítics del bolero o apropiacionistes afortunats. Sentir al Pat Metheny (convidat en un dels temes) improvisar sobre el Noche de ronda de la María Teresa Lara és un gaudi indescriptible, però les escomeses de Tres palabras o Contigo en la distancia són supremes.

Encara més, però, el conjunt sonor és ric i vellutat, com si sortís d'una taverna de mala mort en una cantonada qualsevol de La Habana, amb tots els instruments molt presents i amb un embolcallament en la producció que els realça i dóna protagonisme, molt en particular el baix i el piano del Haden i el Rubalcava. I tot això en un ambient relaxat i reposat, un que es podria confondre amb lounge music per posar mentre et relaxes i prens una copa de vi. Però no: aquest disc no és dels que es deixa sonar de fons, sinó dels que s'escolta a cau d'orella, buscant els matisos i els arranjaments preciosistes però prou minimalistes com perquè passin desapercebuts en una audició poc atenta.