Michael Bolton - The hunger (1987)

El Michael Bolton tenia gana, gana d'èxit. Sabia que tenia el que calia per triomfar, però ja portava massa anys intentant-ho per diferents vies i mai no acabava de funcionar. No va aconseguir prou rellevància com a cantant dels Alcatraz, encara menys en solitari sota el seu nom autèntic (Michael Bolotin), i tampoc quan va decidir fer un rebranding i canviar-se'l pel lleugerament més sonor Michael Bolton, amb dos discs molt orientats al rock radiofònic que més que més que rellevància generaven una certa vergonya aliena en veure a algú esforçar-se tan fort en fer el mateix que feia tothom sense aportar absolutament res nou i que li fos propi.

Però tot va canviar amb aquest The hunger. El canvi en la producció es va notar, però no val a dubtar que el Michael ja sabia el que calia fer: deixar de voler semblar un rocker dur i agressiu (vestint-se amb cuir i xapetes metàl·liques) per mostrar el seu cantó més accessible, més fràgil, com d'home dur vingut a menys i que necessita mostrar que també té un cor i motius per plorar. El canvi de look va ser evident: camises monocromes cordades fins dalt del coll, actitud més soft, i posat seriós.

Encara més, la visió comercial d'algú (seva o de la productora) li va suggerir que el seu primer senzill no fos cap de les peces de pop-rock que el disc conté (The hunger, Hot love, Gina, tots ells molt bons temes i molt susceptibles de funcionar bé a la ràdio) sinó una balada. I no una qualsevol, sinó una (That's what love is all about) que explorava a parts iguals les cançons romàntiques del rock i les del pop, en un entremig molt equilibrat que mostrava el millor de la seva expressivitat com a cantant de veu rogallosa. 

L'èxit fou immediat. Una segona balada, la versió del Sittin' on the dock of the bay de l'Otis Redding ho va tornar a petar a les llistes (i va venir a inaugurar una tradició en els seus futurs àlbums, la d'incloure alguna versió soul, cosa que desembocà, fins i tot, en un disc dedicat a aquestes versions de manera íntegra: Timeless). I a partir d'aquí ja tot va venir rodat, amb premis i reconeixements diversos, vendes multimilionàries, i la possibilitat de desenvolupar una dècada plena d'èxits, col·laboracions afortunades, i la fama a nivell mundial.

El disc en qüestió, a més, compta amb una producció molt més treballada que els seus anteriors treballs, amb col·laboradors de la talla de Randy Jackson, James Ingram, Diane Warren o Joe Lynn Turner. I es nota, perquè cançons que en altres mans haguessin passat desapercebudes i que no haguessin tingut la grapa que sí tenen aquí (com per exemple una cosa tan kitsch com Hot Love, que ja només pel títol un podria endevinar que això no pot triomfar).

Les guitarres hi són, però no són protagonistes, hi ha seccions de vent, cors pop, balades, mitjos temps, i una sensació general de que aquest és el veritable inici d'alguna cosa gran, tal com així va ser.

Imagination - The heat of the night (1982)

Bastides a partir d'unes aproximacions molt soul, aquestes cançons majoritàriament orientades al ball més o menys frenètic tenen aquell regust delicat de les obres fetes des del talent, més enllà de l'embolcall i de les imposicions comercials d'una època molt concreta, els inicis dels anys 80.

Amb unes veus molt treballades que de vegades arriben a semblar-se als Bee Gees en les seves harmonies i arranjament vocals, els Imagination van copar les llistes d'èxits amb diversos talls d'aquest àlbum, el primer de tots el Just an illusion, però també el Music & Lights, convidant al ball, però també al romanç, amb balades que tenen aquelles vibracions de l'R' n B que t'atrapen irremissiblement, sempre des d'un hedonisme que ja s'havia cultivat als 70 i que als 80 acabaria per explotar(nos a les mans).

Un disc fantàstic per posar-te quan estàs de bon humor o, justament al contrari, quan no ho estàs, i així descobrir com un bon àlbum de música dance potser no et canviarà la vida, però sí que te l'alegrarà una bona estona a poc que et deixis portar i comencis a moure els malucs.

Buddy DeFranco - Plays Nelson Riddle's Cross Country Suite (1958)

El clarinetista Buddy DeFranco li va demanar al compositor i arranjador Nelson Riddle que li compongués un seguit de peces especials per a ell, amb la condició que incloguessin una gran orquestra. I el resultat va ser aquesta interessant suite que no deixa de seguir l'estela del clàssic Grand Canyon Suite del Ferde Grofé.

Damunt d'una orquestra exuberant i molt dotada, DeFranco desplega les seves melodies fluides i juganeres amb delit i una certa contenció, cosa que fa que, a pesar de ser un àlbum certament entretingut, no deixa prou empremta com per necessitar tornar-hi.

A pesar de tot, algunes peces sobresurten (la dedicada al riu Mississipi amb què s'obre la segona galta és particularment evocatiu), i quan la orquestra pren més protagonisme embolcalla al clarinetista amb força i eleva el disc als seus moments més brillants i destacables.

Albert King - Collins Mix: The best (1993)

Hi ha maneres i maneres de fer un recopilatori. I una d'elles, digna dels millors artistes, és aquella en què el músic torna a interpretar i a gravar en noves versions aquells temes que hi vol incloure. I això és el que va fer el mític Albert Collins, un dels més magnífics i superdotats guitarristes del blues, en aquest Collins mix.

L'actualització dels temes passa, primer de tot, per revifar el so, fer-lo més contundent i actual, més rodó. I així totes les cançons en surten beneficiades, amb unes seccions de fent tremendíssimes, i una secció rítmica trepidant. El Collins està exuberant com sempre, amb el so distintiu, amb aquest registre baix i de cordes a l'aire tan característic. I cantant com sempre ho ha fet, amb aquesta tessitura de mitjos que no li permet potser tocar temes tan densos i de lament com el B.B. King, però que, alhora, li permet fer un material més divertit, quasi sarcàstic, quan no directament humorístic.

Mastercharge (sobre una parella amb la mà trencada), Honey Hush (sobre una parella que parla massa) o If you love me like you say (sobre una parella que no el tracta com creu que deuria) són molt bons exemples d'aquesta temàtica més lleugera, però que, desproveint-lo del punt de serietat a què convida el blues més canònic, li permet un repertori alegre, lleuger i gens feixuc.

Ho fa, a més, en bona companyia: B.B. King, Gary Moore o Brandford Marsalis són tan sols alguns dels noms majúsculs que l'acompanyen i que, sense fer del disc un "duets", sí que permet converses musicals molt enjogassades i fascinants.

En resum, un enorme disc de blues elèctric texà que pot permetre descobrir al neòfit una guitarra absolutament imprescindible del segle XX i un bluesman que juga a un blues lleugerament diferent.

Rick Astley - Hold me in your arms (1988)

El problema de produir totes les cançons de la mateixa manera per a un mateix artista és que, si bé amb el segon disc —el que replica la fórmula del primer— ho vens absolutament tot (la gent ja el coneix, hi ha hype, hi ha ganes de renovar la sensació), tots els teus trumfos passen per, justament, la producció. I així oblides compondre cançons que siguin mínimament interessants i que, per dir-ho així, dissimulin el truc.

Així, aquest segon llarga durada del Rick Astley repeteix patrons, repeteix obvietats i prefereix tirar l'àncora allà on el sòl a aguantat abans que mirar de moure fitxa i avançar cap a altres territoris mínimament diferents.

El Rick segueix complint amb escreix, i la seva veu impera per damunt d'un material molt pobre. Ves a saber on hauria arribat el Rick Astley amb un material més atrevit, més fet per a ell. Tan sols un tema funciona, i és el que li manlleven l'Eddie Holland (de la tríada Holland, Dozier, Holland de la Motown). La resta, que aquí inclou material del mateix Astley, és banal i repetitiu, sense gràcia. Ningú esperava que el Rick Astley i els Stock, Aitken i Waterman entreguessin un Dark side of the moon, però sí que en algun moment ens vam atrevir a somiar que la festa podria continuar.

Eric Clapton - Homeboy (1989)

Als 80, dos dels guitarristes més reverenciats i populars del moment es van llançar a compondre bandes sonores. El Mark Knopfler, per una banda, encertava de ple amb la preciosa Local Hero i no deixava d'intentar-ho amb Cal, La princesa promesa, El color del diner, Última sortida Brooklyn i vàries més.

L'Eric Clapton també va seguir aquest camí, però cal dir que amb menor fortuna. Una de les més imponents, en tot cas, és aquesta Homeboy, en què omple un disc ben llarg i generós de guitarrades en solitari o mínimament acompanyat (i ben acompanyat: Michael Kamen als teclats, Steve Ferrone a la bateria, i Nathan East al baix), i les combina amb temes de blues tradicional o de rock que funcionen com a contrapunt d'una certa homogeneïtat del so.

És cert que no hi ha, probablement, cap tema del Clapton que sigui particularment memorable, però la seva habilitat a les sis cordes i en la composició li permet salvar els mobles en totes les ocasions, i fins i tot despuntar en algunes peces concretes, sobretot aquelles que alteren una mica el tarannà general de la banda sonora (com l'evocativa Contry Bikin').

No és rodona, no n'extrauràs cap single ni cap tema que et canviarà la vida, però passar una horeta escoltant al Clapton no és mai una mala idea.

Rick Astley - Whenever you need somebody (1987)

S'ha convertit en un mem, i un de prou graciós, de la qual cosa es pot deduir que a) la figura del Rick Astley no ens la prenem massa seriosament, i b) la perspectiva ens pot estar fent perdre de vista que aquest disc va marcar musical i comercialment una època molt concreta dels 80.

Perquè ara ho podem veure com un producte molt caduc i passat de moda, però per sobre d'una producció que sonava igual ja fos per a la Samantha Fox que per a la Kylie Minogue, el Jason Donovan o les Bananarama, cortesia de la factoria Stock, Aitken i Waterman (i, val a dir-ho, del públic que massivament va arrasar a les botigues de discs amb els seus respectius àlbums), per damunt d'aquest dance-pop ben empaquetat però estàtic i apamat, la veu de baríton del Rick Astley (i no només això, ara en parlem) es va elevar per accedir a una certa reputació, a una certa dignificació que semblava dotar-li d'un cert (mínim) prestigi extra a aquest àlbum.

No era només la veu, esclar. Perquè el Rick també aportava aquesta proximitat de la seva cara de bon nen, aquella gavardina que es va fer icònica simplement perquè la gravació del videoclip no va anar com estava previst, uns moviments de ball gens exagerats, i una presència gens icònica (en principi), gens d'estrella del pop, extremadament accessible. I de tant accessible... va accedir a tothom, no importava l'edat (encara recordo a la meva àvia de 80 anys dient que li agradava molt la música d'aquest nano, "tot i que no entenc el que diu").

Encara hi havia un motiu més, i potser el que ha permès que, 40 anys més tard, la seva figura i la seva música, retornés, ni que sigui en forma de mem graciós: les composicions. Sí, són formulàiques, sí, estan sobreproduïdes. Però també son cançons que, amb una altra producció, podrien passar per un soul pop à la Tom Jones, i que són, en contra del que molts creuen recordar, més variades del que sembla, amb un estil molt clar per als tres grans hits amb què arrenca el disc (Never gonna give you up, Whenever you need somebody i Together forever) però també amb peces originals com It would take a strong strong man, Slipping away o No more looking for love, per no parlar de la molt notable versió del When I fall in love que havia fet popular el Nat King Cole, una col·lecció de peces que fan que si escoltes el disc en la direcció contrària, començant per la galta B i després rematant-ho amb l'A, et trobes un disc molt fresc i variat que encara sona refrescant avui en dia.

The Jeff Healey Band - Feel this (1992)

L'èxit (o, si més no, el reconeixement) ja li havia arribat al Jeff Healey amb els seus dos primers àlbums, ambdós magnífics i reveladors d'un talent superlatiu. I és potser per això que aquesta tercera entrega suposà una lleugera decepció.

Perquè és veritat que el Jeff i la seva banda segueix entregant un blues rock energètic amb uns solos molt inspirats, però també ho és que la producció va voler orientar la banda cap a fórmules lleugerament més populars, més comercials, més "radio friendly". Bona part de la culpa la té el canvi de producció, ara en mans del Joe Hardy (productor dels ZZ Top o dels Georgia Satellites), que embolcalla tot amb una mica més de paper de regal del que havien fet els seus antecessors.

D'aquesta manera, la banda sona menys autèntica (signifiqui el que això signifiqui), menys real, menys crua i directa. Els cors femenins omplint-ho tot, les balades senzillotes, el lleuger relegament de la guitarra solista, la vulgar enèsima perversió del vamp més clàssic del blues a Evil and here to stay, el lamentable rap del Jeff a Feel this, tot plegat fa ferum de llimar arestes rock i acostar-se al pop guitarrero.

A pesar de tot, el Jeff Healey és el Jeff Healey, i el que no s'ha endut la comercialitat roman ben present, en forma de peces intenses com el Cruel little number o el House that love built del Tito Larriva (un músic més proper al Jeff del que es podria pensar), o balades aconseguides com la versió del Lost in your eyes del Tom Petty. I així, el disc segueix sent perfectament digerible i entretingut ni que sigui per recordar-nos que aquesta banda, a pesar d'haver tocat el cel de primeres, encara pot tenir algunes bales que disparar.

The Jeff Healey Band - Hell to pay (1990)

El debut del Jeff Healey va fer aixecar les celles a molts. I —com no podia ser d'una altra manera— les expectatives de cara al segon esforç llarg eren altes i, en conseqüència, la possibilitat de que el somni s'acabés allà mateix també.

Però és que el seu Hell to pay no només va suposar una continuació igualment tremenda del See the light, sinó que a més va saber fer-ho ajustant el seu so per donar la sensació d'un disc completament diferent quan, en realitat, bona part de les composicions segueixen els mateixos patrons que el primer.

Perquè aquí el Jeff Healey tira de distorsió (cosa que no havia fet en cap dels temes del seu primer disc, més polit, més net), i ja arrenca amb un Full circle que amb un vamp que flirteja amb el rock i que anticipa les allaus de guitarrades intenses i roents que han de seguir-li. Perquè hi ha Hell to pay,  Let it all go, I can't get my hands on you i un bon grapat més que segueixen aquesta estratègia: base aparentment rockera però amb aproximació des del blues més electrificat.

Aquestes peces es compensen amb altres que perfectament podrien haver entrat en el primer àlbum, com el I think I love you too much del Mark Knopfler (que li dóna la rèplica en una bellíssima conversa entre guitarres), la balada How long can a man be strong de l'Steve Cropper, o el While my guitar gently weeps dels Beatles, amb el George Harrison i el Jeff Lynne acompanyant a guitarra i veus.

Com en el seu primer treball, el Healey regala solos inspirats i poc habituals, i la seva cohesió amb la seva banda de sempre (Joe Rockman al baix i Tom Stephen a la bateria) és extrema i sona més contundent que mai. I amb tot això el canadenc ens obsequia amb un disc diferent però que no ho és; o si es prefereix, amb un disc igual (de bo) però diferent.

Diversos autors - Barry Lyndon (1975)

Les bandes sonores de les pel·lícules del Kubrick solen entregar àlbums dispars, sobretot degut a que solen ser compilacions de temes preexistents que Kubrick fa casar molt hàbilment amb les imatges (pocs cineastes han tingut una habilitat més gran per conjuntar músiques amb motius tan aparentment allunyats com valsos de l'Strauss amb naus espacials, per posar tan sols un exemple) però que, sovint, quan són recollides en un disc, potser no acaben de conjuntar tan bé entre si.

La de Barry Lyndon, però, n'és una clara excepció. L'àlbum està confeccionat a base de peces clàssiques del XVII i XVIII (que si Haendel, que si Mozart, que si Schubert) combinades amb temes tradicionals antigues i més contemporànies. I combinen bé, molt bé. De fet, l'àlbum és prou hàbil com per recollir diferents interpretacions i passatges (sovint molt curts, per sota dels 60') de les obres cosa que li dóna al disc una varietat que potser no encaixaria bé amb una altra configuració.

Així, per exemple, el famós Sarabande de Haendel es presenta en quatre versions diferents, una per als títols inicials, una altra per il·lustrar el duel, una més per a oferir un contrapunt curt, i una última per als títols de crèdit finals. I el mateix li passa, aproximadament, al Lilliburlero de Purcell o al Women of Ireland (aquí en unes interpretacions precioses dels Chieftains però també en un altre tall a base d'un solo d'arpa).

I si a això li afegeixes el diamant que és l'adagio del Concerto per a dos clavicèmbals i orquestra en Do menor de Bach, li afegeixes un trio de piano de Schubert, o la Cavatina del Barber de Sevilla de Paisiello, el conjunt és irrenunciablement deliciós, delicat i d'una exuberància musical extrema.

Billy Idol - Cyberpunk (1993)

El Billy Idol va fer un esforç titànic per adaptar el Neuromant del William Gibson (una de les novel·les pioneres del gènere ciberpunk), i ho va fer en clau de rock, amb peces absolutament memorables, des del poderosíssim single Shock to the system fins a la (literalment) hipnòtica Wasteland que obre el disc. Barreja intel·ligent d'electrònica i producció treballada i curosa amb guitarrades de l'Steve Stevens, i la força interpretativa que sempre ha mostrat el Billy Idol.

Una serena i lúcida adaptació d'una novel·la inadaptable (coneixeu alguna pel·lícula que l'hagi adaptat? A que no? I per què no? Perquè és in-a-dap-ta-ble), que Idol va fer servir per no perdre el tren de la modernitat.

Magnífic disc.

Charlie Haden - Nocturne (2001)

El baixista Charlie Haden ha explorat ja en diverses ocasions sonoritats del sud del continent americà, rodejant-se d'un personal molt competent quan no brillant com el Gonzalo Rubalcava. En aquest preciós Nocturne s'atansa a un bon grapat de peces llatines, boleros i derivats, sovint de tradició cubana i mexicana.

L'aproximació, esclar, és un èxit, es miri com es miri. Primer de tot, perquè els músics són excel·lents. Però encara més, perquè el repertori no només és igualment preciós sinó que bona part d'ell es troba gravat a foc en les nostres memòries auditives, de tants cops com n'hem sentit les seves diverses versions, sovint cantades per noms mítics del bolero o apropiacionistes afortunats. Sentir al Pat Metheny (convidat en un dels temes) improvisar sobre el Noche de ronda de la María Teresa Lara és un gaudi indescriptible, però les escomeses de Tres palabras o Contigo en la distancia són supremes.

Encara més, però, el conjunt sonor és ric i vellutat, com si sortís d'una taverna de mala mort en una cantonada qualsevol de La Habana, amb tots els instruments molt presents i amb un embolcallament en la producció que els realça i dóna protagonisme, molt en particular el baix i el piano del Haden i el Rubalcava. I tot això en un ambient relaxat i reposat, un que es podria confondre amb lounge music per posar mentre et relaxes i prens una copa de vi. Però no: aquest disc no és dels que es deixa sonar de fons, sinó dels que s'escolta a cau d'orella, buscant els matisos i els arranjaments preciosistes però prou minimalistes com perquè passin desapercebuts en una audició poc atenta.

The Jeff Healey Band - See the light (1988)

Durant un cert temps a cavall entre els 80 i els 90, el Jeff Healey va ser el guitarrista més interessant de l'escena del rock i del blues. El seu so i el seu estil distintiu el feien instantàniament reconeixible tant quan atacava temes clàssics com quan interpretava els seus propis, ja fos en els seus àlbums o apareixent en bandes sonores (fins i tot com a actor) com a "Road House".

El seu primer àlbum és un desplegament aclaparador de tècnica guitarrística però també (i més important) d'habilitat per convertir la seva habilitat amb les sis cordes en temes de rock i blues que funcionin de manera autònoma, amb grapa, amb intenció i actitud. El format de trio li dona simplicitat, però una producció molt treballada els fa sonar com un terratrèmol demolidor, i la complicitat es nota en la perfecta conjunció dels elements.

Hi ha temps per a balades com Angel eyes o el Blue Jean Blues dels ZZ Top, però també per a castanyes com Confidence man o Someday, someway, o fins i tot per a temes instrumentals preciosos com el Hideaway del Freddie King o el Nice problem to have. I en la varietat no només està el gust sinó la demostració palpable de les possibilitats d'un músic com el Healey.

Haurien de venir més discs, amb alguns grans encerts i potser alguna relliscada, però aquest See the light va esclatar a les nostres oïdes tot just quan semblava que el rock virava cap a altres destins, i ens va fer voler molts més discs del Jeff Healey.

The Jimi Hendrix Experience - Axis: Bold as love (1967)

Sorollós i brut, alhora que enginyós i creatiu, a més de revolucionari i influent, el segon àlbum del guitarrista inflama els solcs amb les seves sis cordes forjades al bell mig del blues, i segueix marcant el camí que tota la resta voldrà seguir d'una manera o d'una altra.

El Jimi havia quedat molt impressionat per la british invasion a la seva EUA natal, així que va creuar l'Atlàntic per deixar-se influenciar pel que allà s'hi coïa. I una de les coses que s'hi coïa era l reguitzell de bluesmen negres compatriotes seus que desfilaven pels clubs ensenyant-li a una audiència reverent i encisada les arrels del blues. I el Hendrix ho va barrejar tot i en un grapat d'àlbums i massa pocs anys va donar-li la volta a la música popular i al rock.

Aquest és un disc més madur que el Are you experienced, més controlat i divers, més disposat a trepitjar nous territoris (encara més territoris), a explorar els sons i els esgarips que un podria traure-li a la seva guitarra i al seu amplificador. I el resultat és un disc abrasador, que crema a les mans i a les oïdes, i que tant és blues de reglament com rock còsmic, tant és una distorsió massa llarga per obrir el disc amb un acudit sense gràcia com una èpica rock desbocada.

Un disc tremendíssim que no té perquè agradar a tothom, però que seria injust no reconèixer-li el valor que tingué en el seu moment.

Sleater Kinney - The woods (2005)

Pesat com el tronc que es dibuixa sobre el CD, amb guitarres feixugues, distorsionades fins l'extenuació, una bateria prominent i desbocada, i uns esgarips alliberadors de la Corin Tucker, The woods va ser el cant de cigne d'una banda a punt de separar-se (10 anys més tard després es reconciliarien). I com aquell que trenca la baralla abans de marxar d'una partida de pòquer com dient "fins aquí hem arribat, ara ja no es juga més a pòquer", les Sleater Kinney digueren "fins aquí hem arribat, ja no es juga més al rock".

Ferotge i rocós, The woods és lament ple de bilis, d'aquells que es deixen anar, justament, quan et trobes sol/a al mig del bosc i creus que ningú et sent.

The Power Station - The Power Station (1985)

Un dels "power groups" dels 80, per bé que extremadament efímer, els Power Station van néixer d'un breu hiat en la carrera extenuant dels Duran Duran (la meitat del grup va marxar per formar Arcadia, l'altra meitat aquesta Power Station), i d'un seguit de petites casualitats que van portar a incorporar al Robert Palmer com a cantant.

El disc va tenir una certa cobertura radiofònica amb dos dels seus temes, i això els va portar a la carretera, però el Palmer va abandonar abans de començar-la per anar a gestar en solitari alguns dels seus grans èxits de la dècada, i la banda va acabar per desarmar-se.

El disc, en tot cas, queda com un molt bon exemple del pop rock dels 80, amb una molt bona factura de tots els temes, bateries molt presents, guitarres afinades, i un so en què sembla escoltar-se amb molta claredat la influència del Robert Palmer (si un s'hagués de decidir si aquest és un disc dels Duran Duran o del Palmer no tindria pas massa dubtes), però que sembla mancat de matisos, de vida, de llibertat creativa i que acaba resultant un xic tediós.

Jane Child - Jane Child (1989)

La Jane Child va ser un d'aquells productes tan habituals cap al canvi de decenni, a cavall entre uns 80 fonedissos i uns 90 que reclamaven un canvi. Tots els elements, per separat, són valuosos: una composició orientada al single i amb vímets d'èxit instantani, una producció voluptuosa, una cantant dotada, una imatge agressiva i distintiva...

Però els elements, ajuntats, no acaben de sumar més del que tenen per separat.

L'àlbum arrenca fort, amb el que podria ser un Janet Jackson o un Prince (en la seva versió més rockera i menys funky), amb bateries electròniques, aproximació rock, actitud, guitarres i estructura clàssica. I així continua. I així acaba. Les bateries tractades i reverberitzades fins l'infinit acaben cansant, així com la veu lleugerament enfadada de la Child, així com les línies de baix programades.

No és un mal conjunt, certament, però ja en el seu moment la fórmula semblava gastada, i 40 anys més tard no queda més que la sensació de que en algun moment, en alguna emissora, escoltar una cançó de la Jane Child et podia fer pensar que seria un èxit. Però no.

Simply Red - Men and women (1987)

És impossible resistir-se a la força interpretativa ja no només del Mick Hucknall sinó de tota la banda, que a estones sembla sortida d'una altra època, amb un soul roent que t'arrossega irremissiblement.

No tots els talls estan, segurament, a la mateixa alçada, però alguns són realment afortunats (The right thing, Infidelity) i els altres tampoc no paren massa lluny de la inspiració d'aquells.

Divertit i entregat, generós i molt agraït en escoltes repetides, aquest és un tros de disc que ve a completar una visió dels 80 que va molt més enllà de la música cada cop menys orgànica que s'hi generava.

Prefab Sprout - From Langley Park to Memphis (1988)

Pop delicat i gentil, amb harmonies generoses i instrumentacions lleugeres, sempre molt a prop de la vessant més suau del pop, però lliscant-hi no des del buidar i des del minimalisme sinó, tot el contrari, des d'un cert barroquisme pop. 

Només cal superar un cert excés de sucre en alguns trams (o, de fet, en el conjunt), i ja pots gaudir d'un àlbum ric i molt agraït, molt representatiu dels 80 i, en suma, una escolta molt entretinguda d'un pop originari i florit.

Gary Numan - The pleasure principle (1979)

És de tots sabut que els robots no senten. Però això no vol dir que no pensin, i molt. És el cas del Gary Numan, un dels noms propis més importants de l'emergent escena del synth-pop i la new wave, que sempre fou acusat de fred, de robòtic, però que el temps ha (re)posat en el lloc de preeminència que mereix per les seves diverses i enormes contribucions a la música del darrer tram del segle XX.

Aquí, per exemple, Numan articula tot el seu àlbum al voltant del principi del plaer de Freud, aquell que determina que tota acció humana ve determinada per la voluntat d'aconseguir el plaer i evitar el dolor o el patiment. Però ho fa, en realitat, confrontant-lo amb l'altre principi, el de "realitat", que és aquell que, marcat per la societat i la cultura, sovint ens impedeix perseguir el plaer i ens infligeix dolor. Numan canta al desesper emocional, a la buidor, a la solitud, a l'alienació d'una societat hipertecnificada. Cotxes que substitueixen el cos i l'ànima, androides que volen tenir-ne, de cos i d'ànima o que han sobreviscut a la humanitat, pel·lícules que són simulacres tinguts per més reals que la mateixa realitat que ens envolta... Posthumanitat al 1979. Un disc brillant i desesperançador, un missatge cap al futur al qual ningú no va voler fer cas. Potser encara hi som a temps.

Mark Knopfler, Chet Atkins - Neck and neck (1990)

El Mark Knopfler ja feia temps que fugia dels Dire Straits (deixant un llegat, tot sia dit, inesborrable) tot cercant una carrera en solitari, més lliure i menys lligat a les vendes i l'èxit comercial. Aquest és un dels projectes que va encetar en aquest camí, una esplèndida batalla de "fingerpicking" entre el gran Chet Atkins (llegenda amb tota les lletres) i ell mateix.

I el millor del disc, a més de la música i de recuperar un catàleg de peces clàssiques del gènere, és que els dos... s'ho passen d'allò més bé. (A veure, quan el Mark Knopfler s'ho passa bé es nota perquè a l'orxata que té a les venes se li barreja una mica de sang, poca cosa més). Els dos dialoguen no només amb les seves guitarres sinó també hi fiquen cullerada fent bromes sobre les cançons, fent que tot plegat soni amistós i proper.

Cobrint temes clàssics però també trobant el moment per compondre un tema preciós per tancar l'àlbum , si a la guitarra tocada amb els dits li calia un homenatge aquest en podria ser un de ben lloable i divertit.

The Notting Hillbillies - Presumed... having a good time (1989)

Poc va durar, aquest projecte paral·lel del Mark Knopfler mentre encara figurava en els Dire Straits. Un sol àlbum per entomar un cançoner molt folk i country en què el Mark Knopfler és força present i reconeixible, sobretot en aquelles peces que composà expressament per a l'ocasió.

Un disc bonic, suau, agradable i que et transporta a altres geografies i èpoques, però que potser no acaba de quallar del tot per un excés de producció, aquell suplement d'embolcallament que fa que tot soni fals i desangelat, sobretot tenint en compte que el repertori no és, precisament, alegre i estimulant.

En tot cas, és un disc molt digne, i el que li obriria la porta al Mark Knopfler per arrencar la seva carrera en solitari, sempre vorejant el folk des de la punta del seu fingerpicking.

Diversos autors - Into the night (1985)

"Pensa el que vulguis de la meva pel·lícula, però no podràs negar que la música és fantàstica". Així s'expressava el John Landis, director mític dels 80, que rodà aquesta comèdia d'aventures amb uns joveníssims Michelle Pfeiffer i Jeff Goldblum. La pel·lícula ha caigut en l'oblit de la sobreproducció lleugera del Hollywood dels 80, però aquesta banda sonora, recolzada sobre una primera galta quasi completament dedicada al B.B. King amb quatre temes nous, i una segona molt soul (Patti La Belle, Thelma Houston, Margin Gate, els Four Tops) ressona espectacular de principi a final, amb l'ostentosa guitarra del King, sempre clara, sempre neta i precisa, però també amb unes veus gruixudes i expressives.

La pel·lícula ens agradava, John; la seva banda sonora, com bé deies, encara més.

Was (not) Was - What up, dog? (1988)

Hi ha moltes maneres d'obrir la primera galta d'un àlbum, i poques són fer-ho amb una balada dolcíssima sobre somnis (trencats?) en la deliciosa Somewhere in America there's a street named after my dad.  I com jugant a despistar, un no sap si la sorpresa la volen donar, els Was (not) was amb aquesta arrencada suau o amb el tema hiper-funky (slap bass inclòs) que és Spy in the house of love (referència literària a l'Anaïs Nin.. o potser als Doors). I la veritat és que la resta del disc segueix jugant a això d'agafar l'oient amb un peu canviat.

Tampoc ens hauria de sorprendre, doncs la banda dels germans Was sempre ha jugat al mateix, a la sorpresa, al surrealisme, a tocar temàtiques poc habituals (aquí hi ha relacions paterno-filials, homenatges a freaks diversos, deshumanitzacions, casaments precipitats...), a no deixar-se encasellar, en definitiva. I sempre des d'una aproximació juganera, un punt ximpleta, com d'acudit barat, però explicat amb la seguretat de qui sap que l'entrega és molt més important que l'acudit mateix.

I això s'explica per la producció sempre treballada i curosa del Don Was. La seva carrera en aquest apartat és digne d'un perfil autentificat al LinkedIn: Rolling stones, Bonnie Raitt, Willie Nelson, Dylan... La llista és llarga, i l'acumulació d'èxits també. Així que cada peça està vestida per a l'ocasió, amb profusió de detalls i de recursos (que calen cors? Els portem; que cal una veu reconeixible de fons? Crida al Frank Sinatra, Jr. —el fill, el fill, no pas el pare, tampoc cal passar-se—; el que calgui).

I així el disc sencer sembla trobar un magnífic encaix en les sonoritats dels 80, però aportant una mica més del que la mitjana de la producció popular del moment semblava voler/saber oferir. Fins i tot un parell dels temes inclosos aquí van tenir recorregut a les llistes de vendes (Walk the dinosaur i Spy in the house of love), puntejant un àlbum divertit i molt agraït d'escoltar, ja sigui si estàs ancorat en la nostàlgia o si, simplement, t'agraden els productes ben embolcallats.

 

Michael Kamen, Eric Clapton, David Sanborn - Lethal Weapon 2 (1989)

Poc més se li pot demanar a una banda sonora dels 80: Eric Clapton, David Sanborn i Michael Kamen confeccionant una mena de score dramàtic que casa perfectament amb la foscor de la corrupció que mostra la pel·lícula, alhora que li influeix d'una barreja de modernor i de blues que crema, que a estones bull. Li afegeixes un Dylan cantat per la Randy Crawford, un George Harrison i uns Beach Boys i ja tens un tros de disc que fa feredat.

És fascinant com els tres músics responsables de donar-li un embolcall musical a les aventures del Martin Riggs i el Roger Murtaugh són capaços de conjuntar-se de manera tan precisa i unitària, fent que cada tall desprengui la calor de les nits d'estiu de Los Angeles, però també la tasca detectivesca i policial, i fins i tot els moments de tensió sexual. Un encert complet que continua l'estil iniciat amb la banda sonora de la primera pel·lícula de la nissaga i que encara s'allargaria durant algunes seqüeles més.

Diversos autors - Road house (1989)

A pesar de ser d'aquelles bandes sonores que inclouen temes que només sonen molt de fons i un parell de segons en la pel·lícula, i afegint-hi que, a més, deixa fora molts altres temes que sí tenen més prominència (tema de drets, imagino), aquest àlbum inclou massa bellesa musical com per deixar-lo de banda. 

El Jeff Healey hi contribueix amb quatre peces magnífiques, però s'hi afegeix el Bob Seger, l'Otis Redding, Little feat i fins i tot el Patrick Swayze intentant no desentonar. Un tros de banda sonora plena de blues i rock.

Michael Kamen - The adventures of Baron Munchausen (1988)

El Michael Kamen es queixava de que la seva partitura i orquestració de la fantasiosa pel·lícula del Terry Gilliam no era apropiada i que restava més que sumava a les escenes que musicava. Ell en sabrà, millor que ningú, els motius. Però per a un espectador i un oient qualsevol, la banda sonora d'aquesta pel·lícula sobre les impossibles i esbojarrades aventures del Baró de Munchausen és tan recarregada, barroca i complexa com calia.

D'acord, al període històric que representa el film se suposa que ja no li pertoca la música tan barroca i tan "bachiana" com el Kamen va engiponar. Però el to que hi aplica li senta perfectament bé, se li ajusta com si fos un guant i, encara més, li aporta el punt humorístic i mig carnavalesc que una pel·lícula tan rocambolesca com aquesta necessita.

L'àlbum, a més, té l'encert de prescindir del jou de les imatges i s'articula al voltant de diverses suites que tenen sentit per si mateixes, més enllà de les escenes que acompanyaven, fent que el disc tingui una coherència interna i que en permeti una escolta completa sense acabar exhaust o turmentat per l'eclecticisme i els desvaris granguinyolescs que s'intercalen entre els trams més èpics i aventurers.

L'escolta atenta del disc, en si mateixa, ja és una aventura molt entretinguda i plena d'emocions fortes.

Jerry Goldsmith - Sleeping with the enemy (1991)

La banda sonora del patiment d'una maltractada Julia Robert l'arrenca el Jerry Goldsmith amb suavitat, evocant un matí a la platja, però acte seguit i de manera gradual, el terror es va escolant per les esquerdes d'una vida en el terror.

Goldsmith, hiperprolífic durant aquesta època, es recolza en sonoritats "herrmaniannies" per parlar de persecució, percussions dissonants per marcar la presència del maltractador, efectes sobtats, esgarips diversos i, de tant en tant, un petit oasi, un refugi momentani per recuperar l'alè, ja sigui amb el Van Morrison i el seu Brown eyed girl o passatges més melòdics que ajuden a alleujar la pressió implacable que Goldsmith aplica a tot el conjunt.

Et vindran ganes d'aixecar-te i passar la balda de la porta de casa teva...

John Barry - Out of Africa (1985)

El John Barry ja portava uns anys musicant pel·lícules, però la dècada dels 80 el va portar al capdamunt de l'Olimp dels compositors de bandes sonores: (la deliciosa) Somewhere in time, Body heat, Octopussy, Cotton club, Jagged edge, A view to a kill, Peggy Sue got married, Howard the duck, The living daylights, etc.

I una de les que va compondre durant aquesta època va ser la preciosa Out of Africa (Memòries d'Àfrica) per al film del Syndey Pollack. Exuberant, evocativa, i contrapuntejada amb peces com el Concert per a clarinet de Mozart, la banda sonora d'aquest film sembla eixamplar-nos la mirada per gaudir de les planúries de Kènia, i de la relació entre la Karen i el Denys, amb passatges íntims combinats amb petites èpiques orquestrals.

Jerry Goldsmith - Medicine man (1992)

El Jerry Goldsmith sempre s'ha caracteritzat per no tenir cap mena de recança en barrejar les seves composicions orquestrals amb elements aparentment poc canònics. Aquesta banda sonora, precisament, conjuga amb molta habilitat la potència evocativa de l'orquestra amb sintetitzadors i percussions centreamericanes, encaixant-les perfectament en el conjunt i fent que en formin part com un tot indissoluble i no pas com un afegitó curiós i anecdòtic.

La partitura cavalca a moltes sovint amb ímpetu i gràcia, gràcies a la diversitat orquestral però també a una certa lleugeresa que fa que la música entri amb facilitat i que mai hi hagi un contrapunt que esberli una certa sensació de confort per a l'oient.

John Du Prez - A fish called Wanda (1993)

El John Du Prez ha estat, des de sempre, el compositor convocat per musicar les bandes sonores de les pel·lícules dels Monty Python, ja fossin esforços grupals (La vida de Brian, El sentit de la vida, etc.) o personals (Els herois del temps del Terry Gilliam, o aquest Un peix anomenat Wanda del Palin i el Cleese). I en aquesta banda sonora d'una de les últimes grans comèdies del segle XX, Du Prez opta per una aproximació molt entretinguda, a mig camí entre el classicisme orquestral i les sonoritats més pop i rock, sobretot per il·lustrar les escenes més enèrgiques i de ritme més accelerat.

El conjunt acaba resultant molt distret degut a la diversitat però també al minutatge molt curt de diversos temes (de mig minut, més o menys, diversos d'ells) que passen volant i et transporten a diverses escenes de la pel·lícula sense que es facin feixugues. Moltes de les peces, de fet, mereixen una escolta molt atenta i repetida perquè amb la seva curta durada i inserides en un reguitzell de més de vint talls poden acabar perdent-se, com és el cas de la joia acústica que és Wanda visits Archie at home. En tot cas, la darrera peça inclosa en l'àlbum és una suite de 17 minuts que combina alegrement tots els motius anteriorment exposats per separats i esdevé una mena de banda sonora en si mateixa que mostra d'una sola llambregada l'àmplia paleta expressiva que el Du Prez ha utilitzat per a endinsar-nos en aquesta història de lladres bons i lladres dolents. Esplèndida és poc.

Eric Serra - Le grand bleu (1988)

És fascinant com el Serra, amb l'ajut de quatre teclats (i alguns col·legues que apareixen de tant en tant amb un piano, un saxo o posant-hi la veu al damunt) aconsegueix unes sonoritats ja no només marines, sinó de profunditat, de submarinisme, com d'estar sota l'aigua rodejats de peixos i secrets i d'un món per explorar.

Les aventures i la competitivitat en la disciplina d'apnea dels protagonistes del film del Luc Besson (llavors Jean Luc Besson) són ampliades per l'evocativa i màgica partitura de Serra, en què diversos tempos i estils s'acumulen, però sempre deixant l'empremta de l'aigua, de la capbussada, de la pressió submarina a cada melodia.

Hi ha espai per a motius més ètnics (els protagonistes es capbussen en aigües diverses del món sencer) com a La raya, o fins i tot per a bases d'influència hip-hop a Between the sky-scrapers, però el denominador comú és un certa transcendència i meditació, en un conjunt molt apreciable i que regala viatges i aventures al llarg dels 19 talls de l'àlbum

Jerry Goldsmith - Legend (1986)

De històries de substitució (i posterior restitució) de bandes sonores n'hi ha a grapats en la història del cinema: des de la partitura de l'Alex North per al 2001 del Kubrick que aquest va acabar substituint per peces clàssiques diverses (sense ni tan sols dignar-se a comunicar-li al North, que ho va descobrir tot assistint a un passi de la pel·lícula) fins a la del Vangelis amb la versió orquestrada que la New American Orchestra va engiponar, passant per tants altres exemples. 

També és el cas d'aquesta bellíssima composició del mestre Jerry Goldsmith que a mitjan anys 80 estava en el cim de la seva carrera, traient-se de la batuta vàries bandes sonores per any, i que va veure com la productora va decidir substituir-la per una altra composada pel grup d'electrònica progressiva Tangerine Dream.  Tot va venir per un screening en què el públic adolescent a qui anava (tele)dirigida la pel·lícula no semblava massa entusiasmat per la música del Goldsmith. Com a reacció, els responsables de la MCA van decidir encarregar als Tangerine una banda sonora alternativa esperant que connectés més amb els demogràfics més joves. Aquest treball de la banda alemanya va substituir l'original però només a les còpies estrenades als EUA, així que el públic europeu sí va poder gaudir del treball de Goldsmith.

I és una pena que el públic nord-americà hagués d'esperar fins que Silva Screen decidís editar-la l'any 1992 (sis anys més tard) perquè, tal com coincideixen fans i experts, és un dels millors treballs del ja de per si proficient i complidor Goldsmith. L'àlbum està farcit de peces que sempre flirtegen amb allò màgic, amb la fantasia desbocada, quan no interrompuda per l'ominosa presència del mal, que sempre aconsegueix escolar-se entre la puresa i la bellesa.

Goldsmith ja feia temps que flirtejava amb la idea d'incloure instrumentacions electròniques al mig de les seves orquestracions, i aquí en fa un us sòlid i juganer, tot distanciant la música d'una èpica clàssica i afegint-li un to fins i tot grandguignolesc a estones. El leit motiv ("my true love's eyes") apareix i desapareix cada cert temps, recordant-nos que enmig de l'amenaça i la tragèdia sempre hi ha esperança per als cors nets i les bones intencions.

Vangelis - Blade Runner (1994)

La primera edició de la (falsa) banda sonora de Blade Runner, del 1982, reintepretava en clau orquestral els temes del Vangelis. Es va publicar així perquè el Vangelis, descontent amb com havien rearranjat les seves composicions per a la pel·lícula, no va voler que s'edités en disc. Per a molts fans, l'aparició de la primera versió, a càrrec de la New American Orchestra, era un sacrilegi perquè saquejava l'obra de Vangelis i perquè hi afegia més pa que formatge a la banda sonora original.

Curiosament, quan 12 anys més tard el Vangelis decidí publicar la "seva" banda sonora, ho fa afegint temes que tampoc sortien a la pel·lícula (explicava que eren temes inspirats per la pel·lícula i el treball del Ridley Scott, algunes van acabar al film, altres no). Així que tampoc caldria anar escandalitzant-se gratuïtament, que aquí tothom mira per la pasta i poca cosa més.

Més freda i menys arranjada que la primera, aquesta banda sonora, sent més fidel, també és menys exuberant, però segueix entregant una partitura preciosa, diversa i molt inspirada, fins i tot en els temes no inclosos en el film. Hi torna a aparèixer el Love theme, el One more kiss, dear, l'End titles i fins i tot hi afegeix la veu del Demis Roussos a la bonica Tales of the future.

Encara hi hauria lloc per una altra edició de la banda sonora de Blade Runner, aquesta del 2007, ara ja sí amb tres CDs replets de la música de la pel·lícula. Però això... això ja és un altre disc.

Vangelis - Blade Runner (1982)

Certament, aquesta versió escomesa per la New American Orchestra no és més que una reintepretació lliure i orquestrada de les peces que Vangelis havia compost per la pel·lícula del Ridley Scott i que no es van publicar en el seu moment per desavinences creatives (el Vangelis estava molt descontent de com la Warner havia retocat i rearranjat els seus temes per incloure'ls al film), però roman com un molt bonic àlbum inspirat en les aventures del Deckard i que, sense pretendre ser fidel (però sí aprofitar-se de la tirada comercial del film) entrega una falsa banda sonora que molts, inconscientment, identifiquem amb la pel·lícula de tant que vam escoltar-la abans que, 12 anys més tard, finalment el Vangelis es decidís a publicar alguns dels temes originals (per bé que barrejats amb altres que ell també afegia de més i que relacionava amb el film sense que hi haguessin aparegut).

La New American Orchestra és una d'aquelles orquestres fetes amb alguna cosa més que cordes i pianos: guitarres, sintetitzadors, saxofons, el que calgui per poder atacar qualsevol tipus de partitura i fer-la ben assequible al gran públic. Val a dir, en tot cas, que les peces estan acreditades al Vangelis i que les versions que en fan sonen francament bé, amb uns luxosos i exuberants arranjaments dels quals les peces originals del grec no disposen.

Escoltada sense jutjar, aquesta falsa banda sonora pot perfectament arreglar-te una mala tarda amb un disc bonic, unes textures molt orgàniques i un parell de peces tan icòniques com el Love theme o el End titles.

Michael Kamen - Brazil (1993)

Tan delirant com la pel·lícula a què posa música, la partitura del Michael Kamen sona distòpica i onírica a més no poder, sempre èpica i juganera (què me'n dieu de fer una versió del clàssic Acuarela do Brasil de l'Ary Barroso a partir del tecleig rítmic d'una màquina d'escriure d'un d'aquests oficinistes grisos del film?), pendulant entre l'èpica i el deliri.

Kamen s'estava fent un nom en la composició de bandes sonores als 80, i bona part de la culpa la tenen les dues que va compondre per al Terry Gilliam: Les aventures del Baró de Munchausen i aquesta que ens ocupa (a més de la de Lethal Weapon). I és que la seva particular habilitat per la barreja casa a la perfecció amb la batedora fílmica que és Gilliam, sempre pron a fer les seves pel·lícules a cops de tisora, agafant una mica d'aquí i una mica d'allà, barrejant gèneres i, sobretot, tons.  I per això la perícia camaleònica del Kamen engalza amb precisió a Brazil, on algunes peces orquestrals grandioses van de la mà d'altres més grandguignolesques, quan no volgudament ridícules o lounge.

L'àlbum està, també, confeccionat a retalls, amb peces molt curtes que s'encavalquen amb petits extrets de diàlegs de la pel·lícula, en un conjunt meravellós que captura perfectament l'essència fantasiosa d'una distopia corprenedora i descoratjadora.

Sonny Terry & Brownie McGhee - Conversation with the river (1991)

A finals dels anys 50, molt músics negres nord-americans van començar a girar extensament per Europa. Aquí hi trobaven un públic amatent i molt porós a les arrels del blues i del jazz (entre el públic s'hi comptaven els Clapton, Jagger, Richards, Lennon, McCartney, etc.) i que no els segregava racialment ans al contrari, els acollia amb els braços oberts i els prenia com a referents.

Uns dels primers van ser aquest duet format per l'harmonicista Sonny Terry i el guitarrista i cantant Brownie McGhee, que van desfilar per mitja Europa compartint el seu blues d'arrels folk, com si d'uns paleontòlegs musicals es tractés, arrencant les cançons del catàleg popular afroamericà.

I un dels àlbums que millor recull aquest llegat són aquestes "converses amb el riu", en què el segell alemany WDR, a través de la seva col·lecció World Network, es presta a enregistrar un grapat de temes propis i aliens de la parella que graven en directe en el festival que el segell organitza l'any 1980 (tot i que l'àlbum no es publica fins al 1991). I la gravació acaba resultant una mena de repàs a una tradició, a uns temes i a una aproximació des del blues més folk a una realitat que va marcar a foc el naixement d'una nació tan particular i fascinant com els EUA.

Michael Hoenig - Departure from the northern wasteland (1978)

No és pas cap secret que la música electrònica progressiva (sobretot alemanya) dels 70 no deixava de ser una mena de resposta electrònica al minimalisme (sobretot nord-americà) dels Reich, Riley i Glass, bescanviant els instruments analògics pels digitals, i deixant la feina bruta de bastir les estructures repetitives als teclats i, posteriorment, als ordinadors. Així, les famoses "seqüències" dels discs dels Tangerine Dream, del Klaus Schultze o qualsevol dels seus seguidors no eren altra cosa que aquells patrons melòdics rítmics dels pioners del minimalisme passats pel filtre dels teclats i ginys diversos dels alemanys.

El cas d'aquest àlbum del Michael Hoenig, però, és un xic diferent, perquè aquí els ponts entre ambdós corrents no només queden palesos sinó que són explorats en condicions i explotats amb perícia i insistència. Hoenig (que havia pertanyut als Tangerine Dream durant una temporada suplint al Peter Baumann) desplega aquí unes seqüències que evolucionen d'una manera extremadament orgànica i original, lluny del robotisme hieràtic dels Tangerine o de qualsevol altra banda similar. Els patrons del Hoenig vibren, s'encavalquen, ressonen, repiquen i tornen a repicar, mentre llenços i textures diverses planen pel damunt amb elegància.

La suite que dóna títol a l'àlbum i que ocupa tota la primera galta és un prodigi de ductilitat, fent que aquesta "partida" soni a eterna, a malenconiosa i transcendent, mentre que la segona galta és assaltada per una peça descomunal com Hanging garden transfer, on el que abans eren llenços sobre les seqüències ara es tornen melodies amb cos propi que no deixen d'invertir els papers i relegant aquelles a mers llenços aquest cop, seguida d'un interludi llarg eteri i oxigenador com Voices of where, i rematada per una peça notable com Sun and moon.

L'oient casual, potser primerenc, pot quedar molt fascinat per les textures del Hoenig, tot i potser estar-se perdent un molt bon i força únic exemple d'un híbrid entre dues tradicions mítiques dels 60 i 70 que van proposar una alternativa viable a l'imperi del rock que triomfava aleshores.

Vangelis - Soil festivities (1984)

 Dins l'àmplia i sucosa discografia del Vangelis, el Soil festivities roman com un dels treballs més subtils i desproveïts de la grandiositat i ampul·lositat d'àlbums com Mask o 1492. El motiu no és altre que el haver volgut posar banda sonora a la part de la natura menys òbvia, menys visible: la dels microorganismes. Així, musicalment, Vangelis estructura les seves peces al voltant de sons molt subtils i mínims, quasi imperceptibles, però que, amb les seves cadències i repeticions, acaben per fer-se molt presents.

Bastit sobre 5 moviments, tan sols el tercer sembla evocar processos naturals més grandiloqüents i espectaculars, com tempestes i pluges. Però és tan sols un trencament al bell mig dels altres quatre moviments, molt més dolços i quasi coreogràfics d'una vida mínima però extremadament necessària per a les nostres vides humanes.

Comparat amb altres treballs seus, Vangelis aporta aquí no només subtilesa, sinó de la mateixa manera un toc intimista que el fa, en realitat, extremadament accessible per al gran públic. Potser no seria la millor porta d'entrada al músic grec, donat que el que probablement el defineix sigui, sens dubte, les seves sonoritats més grandioses i extremes, però és segur que qualsevol neòfit podria entrar a Vangelis per aquest àlbum i quedar-ne força encisat.

Bo Hansson - Music inspired by Lord of the rings (1972)

Després de fer-se un nom a la seva Suècia natal girant amb un duet de teclats i que el Jimi Hendrix es fixés en ell per acompanyar-lo a toca amb la seva "The Experience", el Hansson va encetar una carrera en solitari que, de manera força prolífica en els seus inicis (4 àlbums en un període de 5 anys), va deixar un gustós pòsit entre els fans de la música progressiva dels 70.

El secret, per dir-ho d'alguna manera, era la seva habilitat per, recolzant-se òbviament en el rock, flirtejar amb el jazz en alguns discursos melòdics, fent que la seva música sonés completament diferent de la que es podia escoltar en les bandes prog de l'època. Un clar exemple ja va ser el seu àlbum de debut, aquest inspirat per l'obra del Tolkien, en què hi posa una mena de banda sonora que sembla recórrer al costat del Frodo i la companyia de l'anell el camí cap a Mordor. 

L'àlbum musica la partida de la Comarca, el trajecte que passa per Rivendell, Lothlorien o Rohan, així com alguns dels seus personatges principals, ja sigui el Tom Bombadil, l'Elrond o fins i tot el Shadowfax. I ho fa amb una partitura generosa i diversa, molt viva i que sobta per la seva espontaneïtat i frescor, sense buscar necessàriament un efecte impressionista ni evocatiu, i deixant que la música tingui pes per si mateixa, més enllà del material del que suposadament parteix.

A aquest magnífic àlbum li seguirien tres més en el mateix lustre, i que mantindrien l'excel·lència i el vigor expressiu d'un músic discret, força desconegut, però que mereixeria, indubtablement, d'un major reconeixement.

George Benson - Give me the night (1980)

S'ha acabat la transició, s'han acabat les provatures, s'han acabat els intents, els tests i el suggerir: El George Benson assaltà l'estrellat amb un disc que, a diferència dels seus anteriors, ja no flirtejava amb el pop i amb les ones radiofòniques, sinó que, directament, hi entrava per la porta gran.

En els seus darrers discs, el Benson anava farcint els seus àlbums de tantejos amb les cançons cantades. L'èxit de This masquerade, entre d'altres, va reforçar la convicció que hi havia una millor i més exitosa carrera entre els cantants de jazz pop que no pas dins dels estrets i exigents marges del jazz instrumental. Aquí, de 10 peces, només dues són instrumentals, i la guitarra del Benson, sempre polida, sempre clara i enginyosa, passa a un segon pla o, si més no, redueix la seva presència, per deixar que la veu del Benson, tan proficient com la seva habilitat amb les sis cordes, prengui protagonisme.

La cosa és que el Benson és, també, un magnífic cantant. La seva versió del Moody's mood n'és un excel·lent exemple, torejant els complicats girs de la peça i entregant una delícia que figura en una cara A que és una de les més consistents de la història de la música moderna, amb la susdita Moody's mood però també amb Love X Love, Off Broadway i la mítica i super popular Give me the night. La segona cara potser baixa pistonada i s'embranca amb algunes balades que deixen menys empremta, però en cap cas cauen per sota d'uns mínims més que notables.

I, sigui com sigui, el to del disc (nocturn, amable, romàntic i ensucradot, tant temàtica com musicalment) funciona a la perfecció i resisteix el pas del temps, esdevenint una icona cultural i musical amb totes les de la llei, una que roman com un pas endavant (que no enrere) del George Benson, encara que aquest pas, per a alguns, sigui una concessió a la comercialitat.

Pat Metheny Group - American Garage (1979)

 Molt probablement, aquest és un dels àlbums més equilibrats del Pat Metheny amb la seva banda habitual. Estaven per venir, encara, els seus flirtejos amb les sonoritats brasileres dels vuitanta-llargs, les experimentacions més atrevides amb l'Ornette Coleman i companyia, etc. (La seva carrera, afortunadament, encara tindria temps de desenvolupar-se, de divergir, d'explorar, d'anar i tornar diverses vegades).

Aquí, per contra, la crossa sobre la qual es recolza té visos rock, amb una clara prominència de la bateria, i dels leit motivs insistents, recurrents, com ancorant el conjunt que, malgrat tot, per descomptat, segueix sent jazz a fons i sense miraments. Però el conjunt sembla agradar-se en aquestes textures rock, tant que en alguns moments sembla que algú s'hi posarà a cantar al damunt, o premerà l'interruptor de la distorsió i començarà a fer de guitar hero à la Satriani.

Però no, res més lluny de la realitat. A pesar de fotografiar-se en la contraportada dins d'un garatge, com assajant despreocupadament durant un cap de setmana assolellat, la banda del Pat navega per aigües que ja ha transitat anteriorment (i posteriorment també ho seguirà fent), però aquest cop amb aquest timbre rock que, molt probablement, com dèiem, el converteix en un dels àlbums més assequibles per a qui vulgui entrar en l'univers Metheny.

És èpic a estones, intimista de tant en tant, vibrant sempre, emocionant a cada volta del plat, i omple el solc de música molt eterna i memorable, sobretot gràcies a uns fraseigs indelebles i inspiradíssims. Grandíssim àlbum.

Txaikovski, Piotr Ilich (Michasel tilson Thomas, dir.) - Simfonia n.1 (Somni d'hivern) (2025)

Deia el mateix Txaikovski que aquesta simfonia seva era "de joventut" i "immadura", com relegant-la, potser, a una segona fila dins del seu catàleg extens de composicions. (Tot i això, el compositor rus mai va renegar d'aquesta obra seva, sempre la va defensar com una obra més rodona i aconseguida que moltes de les seves posteriors). Però el cert és que aquesta "Somnis d'hivern" és preciosa, te l'escoltis com te l'escoltis. Perquè la seva capacitat d'evocació dels paisatges hivernals russos demostra una capacitat compositiva pletòrica, amb els seus passatges impressionistes, els seus leit motivs dolços i recurrents, i una certa languidesa que plana per damunt de tota l'obra.

Els quatre moviments es complementen a la perfecció, sense abandonar mai del tot aquesta sensació d'amplitud geogràfica, i de joc contingut, com una natura tenallada per les condicions atmosfèriques, com juganera però sota un pesant llenç blanc. Si és un paisatge hivernal —val a dir-ho—, és un paisatge hivernal rus força romantitzat: no hi ha vents estrepitosos, tempestes, llamps ni trons. És, més bé, com el somni d'un llarg passeig en trineu per les afores de Sant Petersburg, com escapant de la ciutat bulliciosa i cercant tan sols una mica d'aire, de poder mirar més enllà, eixamplar pulmons i mirada, i deixar-se seduir per la majestuositat de la taigà.

I, per descomptat, el quart moviment no decebrà als fans de Txaikovski, poderós, contundent, que es va bastint fins a un final absolutament tremend, amb una orquestra que retruny fins als fonaments i que et deixa amb la sensació de que aquest somni d'hivern potser ha estat més real del que et pensaves.