Offspring - Ignition (1992)

Sí, el que estava a punt de venir ja s'intueix aquí. Però no, no és un gran disc, ni molt menys un de rodó. És un disc d'uns xavals imberbes armats amb tot el que li cal a un jove per pujar a un escenari i, això sí, amb prou habilitat melòdica com per sobresortir d'entre el milió de bandes que, com ells, miraven d'obrir-se pas al segell Epitaph.

El que havia de venir, esclar, és l'Smash, un dels grans discs del 1994 (i de tota la dècada, i mira que hi ha competència) que, a més, va ser un autèntic èxit a nivell comercial i els va catapultar cap a la fama, seguint una línia molt semblant a la dels seus compatriotes Green day.

Certament, la carrera musical dels Offspring acabaria sent molt menys destacable que la del Billie Joe i els seus companys (i molt menys, també, del que ens havíem fet la idea), però durant uns pocs anys les seves guitarrades i cors per sobre la veu del Dexter Holland coparien les ràdios i creuarien les fronteres del punk per arribar a les llistes més obertes i comercials. I sí, bona part dels ingredients de l'Smash hi són també presents aquí, un disc de punk més abrasiu i menys polit (expressament), més cru i directe, al qual només li falta la inspiració melòdica que arribaria un xic més tard.

En tot cas, alguns temes poden rescatar-se i destacar-se, sobretot perquè mostren aquell desvergonyiment trapella, tenyit d'una certa ràbia que sembla violenta però que no és altra cosa que una via d'escapament per un jovent benestant nord-americà que, a còpia de tenir-ho tot ja ha perdut el desig i busca culpables.