Els seus esforços van ser menyspreats per la crítica de nas arrufat, que van pretendre demostrar el seu elitisme negant-li al Moroder el mèrit de curar una pel·lícula maltractada des dels seus inicis. Un dels blancs de les seves crítiques més enèrgiques anaren a parar a la banda sonora que Moroder havia composat, i per a la qual s'havia fet acompanyar d'alguna de les veus més rellevants de la música popular dels 80. A alguns crítics primmirats i esnobs això els va semblar un sacrilegi (oblidant que totes les pel·lícules mudes s'exhibien, en la seva època, acompanyades per música en directe que els músics, sovint al piano, afegien tirant de peces clàssiques que els hi semblava que casaven).
El cert és, però, que la banda sonora resultant, escoltada encara avui en dia, és un encert en si mateixa (per no parlar del magnífic efecte de contrast que genera en sentir-la al damunt de les belles imatges del film), acumulant temes molt notables vehiculats per veus tan destacades com les del Freddie Mercury, la Bonnie Tyler, la Pat Benatar, el Jon Anderson, l'Adam Ant, o el Billy Squier. Alguns dels temes, de fet, són fenomenals (Love Kills amb el Mercury, esclar, però també Here she comes amb la Tyler, o Cage of freedom amb l'Anderson dels Yes). I la resta, sense estar a l'alçada, aguanten perfectament després de quasi quaranta anys, perquè al Moroder se li han dit moltes coses injustes, i una de les pitjors en aquest sentit és aquella que el titllava d'efímer, de massa lligat a la seva època (quan els Daft punk han vingut a demostrar la seva vigència absoluta en aquest primer quart de segle XXI).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada