Rick Wakeman - Criminal Record (1978)

En Rick Wakeman, aquell que va portar als Yes a un estadi superior afegint a la formació de rock progressiu el barroquisme dels seus teclats polimorfs, és, indubtablement, un dels més grans teclistes de la història del rock. Dotat d'una prodigiosa i prolífica discografia d'altíssima qualitat, aquest anglès de melena llarga i dits ferotges ha farcit des de fa més de 40 anys els solcs de nombrosos discs de recargolaments enginyosos, d'amanerament seventy, d'excessos polifònics i també, en la major part de les ocasions, d'una bellesa esplendorosa i refulgent que l'ha portat a l'olimp dels teclistes rock.

En el seu disc criminal (mala traducció que figura en la portada de la meva versió espanyola en vinil, quan hauria de ser Registre criminal), Wakeman aposta per allunyar-se de les temàtiques de ficció i llegenda en què havia centrat la primera part de la seva carrera, aquella on va plantar les llavors que el conduirien a ser reputat alhora que reclamat per a la posteritat. Així, en aquest cas, el de Perivale (Middlesex) s'allunya de viatges al centre de la terra o de les peripècies de la cort del rei Artús, per endinsar-se en l'estudi (musical) detallat de la culpa, la justícia i el crim. Es doncs aquest un viatge a les diferents cares del mal, amb estacions com la càmera dels horrors, el crim passional o, fins i tot, la figura de Judas Iscariot.

Suportat per uns músics ben propers com el baixista Chris Squire o el bateria Alan White, ambdós amics de la banda Yes, els sis talls de l'àlbum, contundents i vitalistes, s'aboquen al virtuosisme controlat, encadenant melodies enfilades amb agulla fina i que llueixen particularment en els solos més llargs, on en Wakeman es desferma i presenta les seves credencials de músic inspirat i emocionant.

No és en cap cas casualitat que la gran majoria dels àlbums d'en Wakeman siguin dedicats temàticament a algun aspecte concret, ja sigui un viatge, una llegenda o, simplement a un aspecte concret de la vida o la història de la humanitat. I no ho és perquè les seves composicions denoten interès per la evocació quasi visual de la temàtica tractada. Amb la seva confecció descriptiva, Wakeman aconsegueix paratges humans tan reconeixibles com en la esplèndida Crime of passion on, partint d'unes belles melodies de piano "pur" i orgànic, presenta un amor incondicional que, sobtadament, pateix una caiguda las inferns de la passió i la violència, per concloure el passatge de follia amb una tornada als orígens del tema, refermant la idea de bogeria temporal i d'alienació mental. I és amb aquesta claredat descriptiva que tot el disc recorre els passadissos més foscos de la imatgeria criminal de la història.

Apostat en les trinxeres del prog-rock i sempre viu per escollir aquell precís sample que el seu exèrcit de teclats li proporciona per encertar la pulsió emocional, en Rick Wakeman deixa pel final el més impressionant tall del disc, aquell en que revisita el personatge de Judas Iscariot. Enrobat per la coral Ars Laeta de Lausanne i brandant, a més dels seus habituals pianos i moogs, un corprenedor orgue d'església que fa tremolar les entranyes i sacsejar les creences, les batzegades harmòniques desvetllen una partitura polièdrica, complexa i treballadíssima.

I és així com, amb un crescendo eixordador dels que fa posar els pels de punta, en Wakeman acomiada un àlbum colpidor on la audiència casual descobrirà un gran talent i l'oient experimentat revisarà un dels mites de la parafernàlia rock del setanta.

Kitaro - Silk Road Vol.1 (1981)

Acompanyant sonorament les imatges de la mítica sèrie documental La ruta de la seda que la televisió catalana emeté en els seus primers anys, les evocadores i espurnejants melodies tradicionals que Kitaro enfila i teixeix, com si de matèria gasosa es tractés, s'adapten als escenaris on se'n gaudeixen, com bromera etèria provinent de cremadors d'encens.

La sensibilitat del conjunt de talls ininterromputs d'aquest meravellós àlbum s'esten parsimoniosament, sense entrebancs, per la senda de la música ètnica però executada aquí sobre un rerefons electrònic i new age. I heus aquí la paradoxa d'haver encara de demostrar, més de quaranta anys després de la seva creació, que la etiqueta de new age ni és freda ni és mecànica, com tampoc és exempta de sensitivitat i emoció.

Sobre capes de seqüències electròniques a l'ús, el japonès hi trasllada les melodies tradicionals -i tal vegada ancestrals- descrites per sonoritats més orgàniques com instruments de vent i cordes, això sí, tots ells tan sintètics com les bases sobre les que cavalquen. I tot i que pogués semblar que la suma dels elements sintètics que integren la totalitat de la instrumentació haguessin de derivar en un tot inorgànic i distant, la sinergia que provoquen, particularment esperonats per les bellíssimes melodies que beuen de les fonts d'inspiració més remotes, provoquen estremiments profunds, de la dolçor i delicadesa amb que son intuïts.

Dibuixant denses estructures musicals on s'amunteguen en harmonia delicats puntejos arpegiats, espurnes brillants, cordes cadencioses y brises en crescendo, el de Toyohashi regala quaranta minuts de dolçor espiritual, mentre notem com els batecs del cor semblen oblidar els seus ritmes trepidants i sincopats de la vida moderna per endormiscar-se com qui és acaronat en els prolegòmens d'un son reparador i ple de somnis de terres llunyanes y de travessies indòmites.

Yes - Fragile (1972)

Des dels primers segons d'aquest incommensurable disc de la banda més positivista de la història (en contraposició amb els No means no) la capsa de noves sensacions i de tensió resolta que s'obre dins les nostres oïdes retrona aclaparadora i polifònica com mai.

Hi ha qui diu que el rock progressiu és aquell que, a mesura que l'escoltes, et va posant progressivament més nerviós. Si d'alguna cosa no es pot acusar a aquesta meravella dels Yes és d'acumulació de tensió sense evacuació posterior. Les capes de so dels cinc virtuosos s'intueix primer, s'acumula després i es resol sempre finalment en una eclosió de perfums simfònics.

I dic virtuosos amb totes les de la llei, no és una fórmula metafòrica d’embelliment literari. Des d'una bateria prominent i super-sincopada a càrrec de Bill Brufford fins a la guitarra entremaliada i a estones barroca d'Steve Howe (com es retorça per tot arreu sense sobrepassar mai la frontera de la bellesa cap a terrenys de la mera especulació virtuosa) sense oblidar la omnipresent figura del nouvingut Rick Wakeman, teclista supervirtuós que aportà a la banda els arranjaments més complexes i bells imaginables. Però també amb en Jon Anderson i la seva veu d'alt registre que mai necessita trencar per arribar als clímaxs roquers. I, per últim, però no per això menystingut, en Chris Squire, baixista d'altíssim nivell que representa aquella cohort de baixistes que no es conforma amb un segon pla apuntalant la secció rítmica, sinó que pren part activa en les melodies i l'embelliment depurant les sonoritats i amplificant-les cap a zenits estel·lars i inabastables.

I per demostrar-ho, cadascun dels membres introdueix en el disc un tema propi on la presència del seu instrument es destaca per damunt dels altres o, fins i tot, hi actua en solitari. El Jon Anderson es tanca en l'estudi de gravació per amuntegar pistes vocals i regalar-nos una polifonia vocal tan complexa com embruixant a We have heaven. En Rick Wakeman, amb una enorme carrera en solitari a les seves esquenes, fa ostentació de perfecció interpretativa en un homenatge lliure a Brahms en la hiperbarroca Cans and Brahms. La bateria compulsiva de Bill Brufford colpeja timbals astronòmics i alliberats de ritmes clàssics a Five per cent for nothing. I en Chris Squire, baixista de professió, encadena una bella peça de composició exquisita.
Son aquestes actuacions individuals més curtes que la resta però que acaben convertint-se en petites perles que actuen a mode de prolegòmens de la peça de conjunt a la que precedeixen.

I és en aquestes peces conjuntes, en les que tot el grup puja a la gropa del mateix cavall, on les essències del prog-rock es poden ensumar amb plaer; son temes extensos, complexos en estructura i execució, canviants i polimòrfics, que tant t'acaronen com t'esbatussen, i que conformen bells passatges inhòspits i solitaris, com si d'una pre-terra es tractés, quasi bé desproveïda d'éssers vivents més enllà de la natura que tot ho envolta i ho protegeix.

Fa quasi bé vint anys que escolto aquest àlbum i un mai no deixa de sorprendre's en trobar nous racons inexplorats, nous allaus sonors que havien passat primer per simples melodies clàssiques de rock i que ara es revelen com a pedres precioses que cal analitzar amb fruïció i delit.
Un disc com aquest Fragile és absolutament impensable avui en dia. Cap dels autoanomenats músics alternatius de l'escena rock d'avui s'atreviria a incloure un tema basat exclusivament en capes de veu que s'amunteguen en un poti-poti suprem; pocs tindrien el valor de trencar l'estructura pop que domina el rock contemporani (què és peu de lletra i què és tornada en un tema dels Yes?, s'accepten apostes a fons perdut). I, tot i així, si algú s'hi atreveix, de ben segur que no té les habilitats necessàries per fer-ho. Les ments creatives han desaparegut del mapa, les guitarres ja no campen alegrement per sobre d'estructures desfermades de bateries sincopades i baixos solts i sense regnes, els vocalistes confonen expressivitat amb afectació. Tot està apamat en el rock actual, tot està enllaunat, tot es ferm, sec i rígid, tal vegada per no fer trontollar els fonaments de la indústria.

El Fragile és humit, intangible, voluble; si l'intentes atrapar se t'esmunyeix per entre els dits. I tot i així, les habilitats compositives dels cinc membres aconsegueixen, damunt d'aquesta fragilitat, acumular himnes distintius, cantables i taral·lejables, tal com manen les escriptures sagrades del rock. Però aquí és com si aquests himnes i moments enganxosos naixessin d'un caldo de cultiu vibrant i ric com n'hi ha pocs, d'un planter orgànic que far brotar plantes de tall prim i que fan flors delicades i precioses que no es marceixen sinó que es fonen en un tot lluminós i selvàtic, perfectament representat pel seu habitual Roger Dean en aquestes magnífiques il·lustracions que decoren i enalteixen els vinils dels britànics.

El rock, avui en dia, ha mort; visca els Yes!