Discografia vital - Crítica musical

El DJ amb els dits més ràpids?

2011-12-22T14:17:00.000+01:00

Abans, no fa pas tant, un DJ era simplement un paio o paia amb una col·lecció de discos al cap i a la maleta que trobava la millor manera d'enredar al personal a cremar les soles. El concepte, per descomptat, ha evolucionat. Ara ens podem trobar amb un pollastre com aquest, de nom araabMUZIK, remenant els dits de manera vertiginosa per crear, directament, la música sobre l'escenari. La gent entra, evidentment, en èxtasi, veient las virgueries que l'home fa amb el seu teclat. Jo, sincerament, ho he flipat en colorins.

El vídeo m'ha arribat pel sempre interessant Tumblr de Logoside.

El millor disc de nadales?

2011-12-19T18:45:00.000+01:00

Ja hem fet diversos posts sobre portades horroroses, i la secció nadalenca tampoc se n'escapa. Aquest promet ser el disc d'aquests Nadals de crisi i tensió palpable a l'ambient. Si és que fins i tot els tòtems nadalencs se n'han contagiat!

Preciós videoclip dels Evelyn Evelyn

2011-11-06T09:30:00.001+01:00

M'arriba a través del sempre interessant Twitter del 4colors un videoclip absolutament preciós, homenatge a l'animació americana dels anys 30, amb uns ninotets creats sobre vidres entelats que dansen al ritme dels Evelyn Evelyn, un grup de música independent nord-americà.

L'artista és en Hoku Huchiyama, i tal com expliquen en aquest post, és un estudiant de Belles Arts que ja despunta i promet.

Evelyn Evelyn "Have You Seen My Sister Evelyn" Music Video from Amanda Palmer on Vimeo.

Anna Calvi, apunteu-vos aquest nom

2011-11-04T14:57:00.000+01:00

La BBC el·labora, cada any, una llista de noms del món de la música que representaran el so de l'any en qüestió.Un li pot fer més o menys cas a aquestes llistes, però aquest any, entre els noms propis més o menys "trendy", s'hi amaga una joia en brut. Es diu Anna Calvi.Aquest és el seu nom, però el que importa no és això. El que importa és que la seva proposta artística està a anys llum de la dels seus companys de llista. Una estranya barreja de blues fosc, de Chris Isaak, de Patty Smith passat pel filtre del David Lynch, sense renunciar a la chanson francesa, a l'intimisme i a l'excentricitat. Amb una poderosa força visual i evocadora, la seva música t'entra fàcil i no se'n va, se t'arrapa a dins i no et deixa. Aquí en teniu el primer senzill del seu primer disc. Si no us encisa, si no us atrapa, accepto reclamacions.

Se li nota a la Calvi la formació artística (que abans d'acabar va canviar per la música), se li nota en la maner ad'encarar el seu projecte musical com si fos alguna cosa més que música, com si calgués vestir-ho amb misteri i amb textures i ecos enigmàtics. El seu disc sencer és una petita joia que inicia una carrera que promet. Només que encerti amb la producció del seu segon disc, només que seugeixi produint idees interessants, la Calvi té un llarg camí per recórrer.

James Brown, Michael Jackson i Prince, alhora, damunt d'un escenari!

2011-10-31T10:53:00.000+01:00

Ni en els meus més imaginatius somnis musicals em podria haver imaginat una escena així. L'any era el 1983. El lloc, un concert del James Brown, ja en el decliu de la seva carrera, però encara -sempre- una icona de la música moderna i dels drets dels negres a Estats Units. En un moment del concert -un d'aquells breaks instrumentals en els que la seva banda comença a repetir una base rítmica molt funky mentre el Sr. Brown fa de les seves- el padrí del soul s'atansa al públic anunciant-los de que hi ha una persona molt especial que ha vingut a veure el concert. "Michael Jackson, ladies and gentlemen!", i el convida a pujar a l'escenari i a improvisar una mica, cosa que el Michael fa amb certa solvència, entre crits dels incondicionals.Però el millor estava per arribar. Ja damunt l'escenari, el Michael Jackson s'acosta a en James Brown i li diu alguna cosa a cau d'orella. En Brown s'abraona sobre el micròfon i diu que el Jackson l'hi ha insistit en que faci pujar a l'escenari un altre convidat molt especial que corre per la sala. "Prince, ladies and gentlemen!". I aquí és on les coses se surten de mare. Au va, ja callo. Mireu el vídeo i al·lucineu amb el Prince.

D'això se'n diu robar el protagonisme al damunt d'un escenari, eh? :D El James Brown, però sobretot el Michael Jackson, desapareixen, es fan fonedissos davant l'allau de personalitat del de Minneapolis. Indubtablement, el Prince sempre ha estat el deixeble més avantatjat del James Brown -els seus gestos, les seves cadències, els seus passos de "ball", el seu èxtasi- i aquí ho demostra des del primer moment. No puc parar de mirar aquest vídeo un cop i un altre, descobrint cada cop detalls nous, com la manera en que el Prince puja a l'escenari, les cares dels músics, l'actitud del públic, com baixa de l'escenari -mig carregant-se'l-, etc.

L'evolució dels suports musicals

2011-10-12T22:02:00.002+02:00

El retorn dels Terrorvision

2011-10-08T10:13:00.000+02:00

Me n'assabento pel Marc Pastor que els Terrorvision treuen nou disc, després d'una pila d'anys. Que qui són els Terrorvision? Doncs una banda que va tenir el seu moment allà cap als 90. La seva barreja de rock i pop, amb una habilitat molt especial per atrapar l'oient amb facilitat els fa portar a tenir un més que considerable èxit a Anglaterra, però també arreu, molt en particular amb el seu més memorable àlbum Regular Urban Survivors, que incloïa alguns temes realment espectaculars com Celebrity Hit List.

Ara tornen, després d'haver-se dissolt a principis dels 2000 i aquest n'és el seu senzill de presentació.

Tal dia com avui morí Miles Davis

2011-09-28T10:52:00.001+02:00

M'ho han recordat els companys de ViniloBCN. Va ser l'any 1991. La música va perdre un dels pil·lars més importants de la música del segle XX. Un músic que va canviar la manera en que s'interpretava el jazz, un home que va entendre que la barreja era la clau, un homa dotat d'una expressivitat i un talent fora límits.
I si sou dels que sempre heu pensat que el jazz no és el vostre estil, escolteu, siusplau, aquesta peça amb atenció, deixeu-vos portar pel frasseig solt i lliure d'un home que exhalava música infinita, inesborrable. Fixeu-vos com comença amb el leit motiv de la peça, però com després se n'allunya, minuciosament, com si d'una passeig tranquil es tractés i com, minuts més tard, hi torna de manera natural, com per recordar que tot solo és un viatge i que els viatges no són tal cosa si un no torna a casa.

Gran homenatge al Michael Jackson

2011-09-19T12:01:00.000+02:00

Vist en aquest magnífic Tumblr.

L'explicació de la música del Tom Waits

2011-09-17T13:45:00.002+02:00

One (wo)man band! Tocar Gorillaz en directe és possible.

2011-09-14T20:19:00.000+02:00

A través del Tumblr de Tomentira trobo amb aquest vídeo de la Josie Charlwood en el que, ella soleta, amb un ordinador, un teclat i alguns pedals, es munta una versió espectacular del Feel Good, Inc. dels Gorillaz, en directe i sense talls ni trucs.
No he pogut desenganxar-me ni un segon de la pantalla, veient com, sense aparent dificultat, va afegint-hi les diferents capes a una cançó molt treballada a l'estudi de gravació però que la jove Charlwood sembla executar amb sorprenent facilitat.

Absolutament espectacular aquest joveneta que intenta obrir-se pas en el món de la música a cop de viralitat. La meva atenció ja l'ha captada.
Podeu visitar el seu Facebook per sentir més de les seves propostes musicals o, simplement, per donar-li suport, que se'l mereix.

Foxy Shazam, com si el Meat Loaf i el Freddy Mercury fossin amics

2011-07-28T15:49:00.000+02:00

El bon amic David Soler em descobreix (i ja en van una pila) un grup realment curiós i que val la pena escoltar. Es diuen Foxy Shazam i són una estranya barreja, molt propera a una barreja entre els excessos rock de Meat Loaf i Queen, amb un frontman absolutament espectacular, dotat d'una veu amb un registre enorme amb la que vesteix una posa molt Freddy Mercury.

Amb una claríssima vocació anthemica, la conjunció de bateria, guitarres i, sobretot, piano, li donen uns ecos molt 70 que s'enganxa com si l'haguessis sentit tota la vida.

De moment compten amb tres discs, però aquest últim ha comptat amb una producció molt elaborada que fa pensar en que començaran a formar part dels cartells dels festivals més reputats de la propera temporada. Realment, si aquest frontman, Eric Nally, respon en directe, pot ser realment espectacular veure'ls en directe.

Bon Jovi en directe a l'Estadi Olímpic de Barcelona (27-07-2011)

2011-07-28T12:27:00.002+02:00

Ja feia tres anys des que els de New Jersey es van acostar a Barcelona i un sempre té la curiositat de veure si hi ha canvis en el seu show. I n'hi han, aquest cop n'hi han hagut molts.

Per començar, el més destacable: un minutatge molt més elevat. Els Bon Jovi, en aquest Open Air Tour, han decidit convertir-se, encara que sigui durant un breu espai de temps, en la banda de rock més poderosa del planeta. I per fer-ho han recorregut al primer que els fans reclamen, un concert més llarg. I els Bon Jovi, que tenen un repertori per parar un tren després de trenta anys de carrera i molts èxits radiofònics, han decidit arribar fins al que en podríem dir el "minutatge Springsteen", és a dir, tres hores de concert.
I aprofitant aquesta primera diferència amb gires anteriors, el setlist ha canviat radicalment. Indubtablement, no hi faltaren els Livin' on a prayer, Always, Bed of roses, i molts dels seus grans hits. Però el veritablement original ha estat donar cabuda entre els 26 temes inclosos en el setlist a un bon grapat de temes molt secundaris, molt amagats en els seus discs, que vingueren a refrescar un repertori sovint molt ancorat en els hits del passat.

El començament fou, a més, tota una revolució. Per contres de començar amb algun senzill del seu darrer disc (The Circle) preferiren arrencar amb quatre peces seguides, quasi ininterrompudes, molt recolzades en els seus primers àlbums. Raise your hands, You give love a bad name, Born to be my baby i el senzill del The Circle We were'nt born to follow foren un motor imparable durant els primers 20 minuts.
En acabar en John Bongiovi avisava de que teníem per davant una nit molt llarga i amb moltes sorpreses.
Les sorpreses a les que es referia eren, sens dubte, aquestes cares B, aquestes peces molt poc conegudes pel fan d'estar per casa: I believe, Just Older, Santa Fe, Diamond Ring, Captain Crash & the beauty queen from Mars, Who says you can't go home, Hey God o I love this town foren les rareses (moltes) de la nit.

Per descomptat, una part del públic, majorment acostumat a cantar fil per randa totes les estrofes de tots els èxits, no les va gaudir en excés, però el resultat va ser que, per un cop a la vida, els fans més de fons van poder gaudir, en silenci, de molts temes molt apreciables que mai ningú havia pogut sentir en directe.

I la tercera gran diferència va ser, sens dubte, el tractament audiovisual. En la seva anterior gira ja vam destacar en aquest mateix blog el finíssim joc de pantalles que es van treure de la màniga, que no només servien per fer més grans els músics i així que tot l'estadi els pogués veure, sinó que hi havia un treball de videoproducció molt professional, amb imatges al·legòriques que enaltien la música. Però aquell joc audiovisual no tenia res, absolutament res a veure, amb el que vam poder presenciar ahir a la nit.

Els Bon Jovi comptaven, primer de tot, amb un parell de pantalles mitjanes laterals molt a l'ús. Però darrera seu, tot, absolutament tot l'escenari, estava cobert per una pantalla de mesures impossibles que no és que els engrandís, no, és que els feia gegants. Fins i tot l'últim espectador penjat de la bandera de sobre del rellotge va poder veure molt d'aprop el concert gràcies a aquesta monstruosa pantalla.
Però és que, a més, el que s'hi dibuixava a la pantalla no era una simple reproducció del concert, eren veritables videoclips guionitzats que per una banda seguien als músics però per una altra incloïen imatges al·legòriques, efectes visuals diversos i, fins i tot, explosions i focs d'artifici simulats. El show, mil·limetrat com estava, feia que els mateixos músics interactuessin amb les càmeres i cada gest se sabia preparat, enregistrat i regalat en forma de llum al públic bocabadat.

Diferències a banda, el concert va estar francament bé. La veu del John Bongiovi pateix molt en aquests concerts i tot i que potser cal excusar-lo doncs estem al tram final de la seva interminable gira, els aguts preferia escurçar-los per no arriscar, traient bona part de la èpica de les cançons més mítiques. A més, el seu repertori cobreix majoritàriament la seva primera meitat de carrera musical, on el grup tocava i cantava en uns registres més aguts que sembla que el Bongiovi no pot mantenir ja.
En l'altra plat de la balança, el Richie Sambora manejà la seva cohort de guitarres amb una expertesa molt juvenil, barrejant els seus mítics solos melòdics amb virgueries atapeïdes de notes en una demostració guitarrística de primer nivell.
La resta de la banda, tan bé com és habitual, però sempre mancada del punch necessari per fer esclatar per voluntat pròpia l'estadi, molt en particular amb hits del calibre de Keep the faith. Diguéssim que el públic porta les ganes de saltar ja de casa, però que el so una mica apagat no ajuda a que la bomba exploti.

Quasi 50.000 persones gaudiren, en definitiva, d'un concert molt clàssic, amb un repertori sorpressiu i amb una ambició sobrada d'afegir-se com a contendent en la batalla per la banda més poderosa del planeta.

Edit this setlist | More Bon Jovi setlists

Nova col·laboració de la Björk i el Michel Gondry

2011-07-26T11:24:00.000+02:00

Junts van portar el format del videoclip a uns nivells impensables. Molt pocs, després de molts anys, han assolit aquella perfecció. La Björk i el Michel Gondry van deixar perles audiovisuals tan espectaculars i delicioses com Human Behaviour, Joga o Bachelorette. Ara tornen a treballar junts amb Crystalline.

Wendy James està viva i canta a BCN!

2011-07-20T12:43:00.000+02:00

No m'ho podia creure aquest matí quan he vist que al Razzmatazz, aquest divendres, hi toca la Wendy James. Que no recordes qui és la Wendy James? Sí, home, sí... No em diguis que no recordes això:

Els Tranvision Vamp van ser tota una petita revolució en el món del pop. Un grup que s'atrevia a apujar els decibels i la distorsió per cantar pop. Bona part de l'èxit del grup, però, tenia a veure amb la figura de la frontwoman, Wendy James. Amb un look força devora-homes i una veu trencada que explotava fins a les últimes conseqüències, incloent-hi crits desfermats i dolços xiuxiuejos gens dissimuladament provocadors, la Wendy trencà motllos durant una temporada.
El seu èxit, però, no anà més enllà d'un disc realment apreciable. Conscient del seu magnetisme, inicià una carrera en solitari que la portà a l'ostracisme més absolut, tot i que el seu disc de debut li va escriure l'Elvis Costello en resposta a una carta de súplica que ella mateixa li va enviar.

Sembla, però, que la dona no ha parat des de llavors, encara que sigui a l'ombra. I ara torna a Barcelona per intentar recuperar als seus antics fans.

Beatles on the roof

2011-07-20T10:43:00.003+02:00

[Vídeo] 70 Millions - Hold Your Horses

2011-07-17T11:29:00.000+02:00

La Olga Ayuso em descobreix un vídeo absolutament espaterrant i divertit dels Hold Your Horses on reinterpreten peces fonamentals de la història de l'art posant-se ells mateixos com a models i integrant-hi els instruments. Realment ben trobat i divertit.

ZZ Top en directe al Poble Espanyol de Barcelona (13-07-2011)

2011-07-14T12:43:00.001+02:00

Feia molt de temps que tenia ganes de veure a la Little ol' band from Texas en directe i ahir en vaig tenir l'oportunitat al sempre interessant festival estiuenc del Poble Espanyol de Barcelona. Gent de totes les edats, des de nens de 10 anys fins a avis rockers de 60, esperaven amb candeletes l'aparició dels mítics ZZ Top, els reis del boogie (amb permís del seu padrí John Lee Hooker).

El concert difícilment podia enganyar a ningú. Una banda amb quaranta anys de recorregut i uns integrants de més de seixanta no poden prometre un concert ple d'energia i passió. En aquests casos, la passió la posa el públic. I així va ser.

El trio aparegué en escena sota unes llampants túniques morades -que unes hostesses vestides molt curtes els hi tragueren en acabar el primer número- lliurant allò que millor sabent fer: rock-blues molt saturat, particularment basat en els riffs rítmics del Billy Gibbons, però molt ben vestit amb un baix tremendista i una bateria igualment contundent. Got me under pressure va ser la primera, però els de Texas disposen d'un arsenal de hits important -és el que té portar 40 anys a la carretera- i així es van anar succeint Cheap Sunglasses, Sharp Dressed Man, I'm bad, I'm Nationwide, La Grange, Tush, Gimme all your lovin', i un llarg etcètera.
Com a extres, va atacar unes poques versions, del Willie Dixon (Future blues), del B.B. King (Rock me babe) i de Hendrix (Hey Joe), totes elles molt reeixides.

Sé que no és just, però quan un grup ha publicat un disc com Fandango que mostra un directe tan potent, veure'ls amb una mobilitat reduïda (la gent al·lucinava quan es posaven a fer aquell lleuger balanceig de guitarra i baix a l'uníson, com si fos el súmmum), veure'ls atacar els temes amb un excés de professionalitat (és a dir, que tocaven com si mengessin un entrepà, com aquell que està jugant a cartes, com qui no vol la cosa, en definitiva) decep una mica. Algun que altre acudit visual (sobretot suportat en l'atrezzo, ja sigui amb barrets de blues, guitarres peludes i poc més), una simulació fluixa de complicitat entre ells, i no massa més van oferir en l'apartat de performance.

Però el que és indubtable i el que no va decebre en cap cas va ser la música. Vigorosa com sempre, saturada i contundent, amb uns riffs inoblidables, amb una tècnica guitarrística minimalista però molt efectiva -que fàcil que sembla tocar la guitarra com ho fa en Gibbons- i oferint un tipus de música que ja no es troba, un rock ancorat en el blues més destraler, més ancestral, tan a prop dels pioners com de les arrels del gènere, un terrabastall de boogie ideal per ser tocat en bars de carretera infestats de camioners de pas, dones dubtoses i ferum a gasolina.

Edit this setlist | More ZZ Top setlists

El baix de la portada del London Calling

2011-07-08T19:58:00.003+02:00

Sortir a una portada dels Beatles? WOW!

2011-07-08T11:41:00.000+02:00

Somiatruites - Albert Pla

2011-07-04T18:37:00.000+02:00

Tot escrivint un post (en un altre blog) sobre paraules intraduïbles, arribo a la paraula somiatruites. I buscant-ne el seu origen (que encara no he trobat, si algú el sap, que me'l digui, si us plau) em topo amb aquest tema de l'Albert Pla. Vagi per endavant que no sóc gens fan del de Sabadell. Me'l van vendre els mitjans de comunicació com un tipus rar i no he fet mai l'esforç de donar-li l'oportunitat de convèncer-me. Així que no us vull pas vendre cap moto.

Tan sols vull compartir amb vosaltres una cançó absolutament deliciosa, delicada i fràgil que he trobat per casualitat i que es diu Somiatruites.
La lletra és tan bonica que fa por. Explica la història d'una escola en la que només hi estudien els nens que somien truites, és a ir, els que fan volar coloms, els que tenen somnis impossibles i irrealitzables.
Aquí us deixo la cançó i, tot seguit, la lletra, per tal de que la podeu gaudir en tota la seva bellesa.

Hi ha un escola perduda al mig del Montseny
On només hi estudien els nens que somien en truites
És l’escola dels somiatruites
On només hi estudien els nens que somien en truites

I el Joan que somiava que el seu llit tenia ales
I a mitjanit despegava i volava, volava i volava.
I la Lídia que somiava que el seu nòvio era un llop
I es passaven les nits senceres udolant sota la lluna plena
Au, au, au i auuuuuuuuuuuuuuuuuu

I la Fina que somiava que respirava sota de l’aigua
I mai s’ofegava i es feia unes arracades amb perles marines
Ah! i a més i a més era íntima dels dofins i els taurons i les gambes.
I la Marta que somiava que la terra era quadrada
I se n’anava a passar les vacances a una altra galàxia.

I el Fidel que somiava que li fotia una pedrada al rei d’Espanya
I el Gerard que somiava que era un gat
Que somiava que era en Gerard que somiava
I la Joana somiava que el seu pare mai la pegava
I la Roser que somiava que la mare mai la renyava
I la Cristina que se n’anava xino-xano a la Xina
I parlava xinès de la Xina:
Xino xao, xao xao ping, xano xino, xino xano

I l’Albert que somiava, somiava, somiava i somiava
I de tant que somiava mai no es despertava
I a l’escola és clar mai s’hi presentava
Però la senyoreta mai li posava una falta i sempre
l’aprobava
I és que l’Albert estudiar no estudiava
Però somniar carai si somiava
Carai quina senyoreta que simpàtica que era
I somiava que era una marreca que somiava
que cantava com una gitaneta a les nits de lluna:
ole, ole, ole....

Hi ha una escola perduda al mig del Montseny
On només hi estudien els nens que somien en truites
És l’escola dels somiatruites

I el Ramon que somiava coses tan estranyes
Que és impossible explicar-les
I en fi sobre les coses que somiava la Laura
És millor no saber-les.
I és que hasta el conserge pintava escoles sense muralles,
ni classes,
Ni reixes, ni mestres, ni tonteries d’aquestes,
Amb finestres obertes per on feien carreres
els somnis dels nens i les nenes
I mentrestant la Fina nedava amb sirenes
Gluglgugluuuuu........

Avui fa dos anys

2011-06-25T09:15:00.001+02:00

Ha mort Clarence Clemons

2011-06-19T07:22:00.000+02:00

Era un huracà al damunt de l'escenari, peça clau dels mítics directes del Bruce Springsteen. El seu saxo marcà una època, fins i tot estant limitat als confins de la E Street Band.

Durant els 80 encetà una carrera en solitari que el portà a fer col·laboracions tan particulars com aquesta amb en Jackson Browne.

Ha mort després d'unes complicacions arran d'un atac de cor que tingué ara fa just uns dies.
Avui, hi ha una mica menys de música en el món.

Ja és divendres! I la Katy Perry fa una festa!

2011-06-17T14:00:00.000+02:00

Pareu força atenció als convidats especials!

Bon Jovi - Bed of roses

2011-06-13T10:37:00.001+02:00

Aquest post és el primer d'una sèrie de 40. Si vols saber-ne el perquè, llegeix això.

Sabeu allò dels guilty pleasures, oi? Plaers culpables... doncs mira, si aquest és un dels meus plaers culpables, a més haig d'admetre que és molt guilty i molt pleasure alhora.

Mai us podré explicar què és el que em transporta en escoltar Bon Jovi. Sempre he pensat que era la veu, que sembla vibrar d'una manera que em toca; però és ben probable que no sigui l'únic ingredient que ho provoca.
En qualsevol cas, Bed of roses és LA balada de EL grup de pop-rock. N'hi ha moltes més, per descomptat. Algunes tan precioses com Always, Thank you o I'll be there for you. Però aquesta és la combinació perfecta dels ingredients idonis. M'arriba molt endins aquesta història d'amor farcida, com és habitual en Bon Jovi, de metàfores forçades i bastant sobades.

Ja l'arrencada em posa en alerta: la guitarra allunyada del Sambora, trista, allargada, sense polir. Recito, a partir de llavors, tots els versos amb passió, com si fos jo mateix el que està assegut al piano donant-li voltes al cap. I en arribar a la tornada, se'm trenca la veu i haig de parar uns segons. Hi torno, és clar, però gaudeixo especialment el pont, on el tempo s'accelera i el John Bongiovi retorça cada sil·laba i acaba amb aquell "uuuh yeah" que presenta el solo del Sambora. "Gallina de piel" que deia aquell, "gallina de piel".

He imaginat, al llarg de la meva vida, a molts amors platònics amb aquesta cançó, prova indiscutible de la universalitat de la proposta musical (o de quan poc exigent sóc musicalment parlant).

La música caduca?

2011-06-12T12:08:00.003+02:00

Versions: Welcome to the Jungle amb violoncels

2011-06-12T09:38:00.001+02:00

Sempre he estat molt fan de les versions alternatives de les cançons que m'agraden. M'agrada veure que hi poden aportar aproximacions des d'angles diferents. No totes, per descomptat, mereixen aplaudiments, però aquesta que he descobert al Tumblr del @MLKtoSCL potser sí.

Com sonaria el Welcome to the jungle dels Guns 'n Roses amb un duet de violoncels? A mi, del vídeo, em sobra la seva xul·leria, però més enllà d'això, la versió m'encanta. I a vosaltres?

Gino Paoli - Milestones (2008)

2011-06-11T23:13:00.000+02:00

Li vaig preguntar al Marco della Torre i a la Sara Capocetti, uns amics romans què els semblava aquest disc que m'acabava de comprar com a record musical de la ciutat, el dia just abans d'abandonar Roma. Ell -melòman consumat- me'l prengué de les mans i li va regirar la caràtula per poder-ne veure els detalls. Me'l va tornar amb els ulls ben oberts pronunciant només una paraula: "Discone!"
Mentre degustàvem el sopar que ambdós ens havien preparat, vam escoltar-lo. I d'aquella nit no puc oblidar la imatge d'ells dos cantant "La Gatta" amb delit, com revivint un passat llunyà que tornaven durant una estona a sentir present.

He anat descobrint aquest disc poc a poc, escolta a escolta, i cada cop m'agrada més. El mític Gino Paoli, el de Sapore di Sale, s'embranca en un directe gravat en una sola presa acompanyat d'una formació jazzera que ataca tant els seus grans èxits com alguns estàndards del gènere americà per excel·lència.

No vull comentar res més, prefereixo que l'escoltis, que et deixis portar per un dels grans de la canzone italiana, en un estil diferent i amb la garantia del segell Blue Note al darrera.

Artista: Gino Paole Àlbum: Milestones

Banda Sonora: _Dràcula (1971) - John Williams

2011-06-11T19:12:00.000+02:00

Sóc molt fan de totes les bandes sonores de pelis de Dràcula. La meva favorita és, sens dubte, la del Wojciech Kilar per a la versió del Coppola, però n'hi ha una altra que cada cop que l'escolto m'agrada més.
És la partitura que el gran John Williams va orquestrar per a la versió que el John Badham escometé l'any 1979 amb el Frank Langella com a seductor vampir i el mític Lawrence Olivier com a Van Helsing.

Escolteu-la i tremoleu, que el senyor de la nit ja és aquí!

Bangles - Walk Like an Egiptian

2011-06-11T17:15:00.000+02:00

Aquest post és el primer d'una sèrie de 40. Si vols saber-ne el perquè, llegeix això.

Com deien els Bon Jovi en un dels seus discs en directe. 100.000 fans no poden equivocar-se. Al menys no alhora. I quan un tema com aquest s'escolta a mig món i, després, 20 anys més tard, un DJ el posa en una discoteca de tirada roquera i tothom -insisteixo TOTHOM- perd el control, taral·leja la tornada com si li anés la vida, toca la air guitar amb fervor i se'ls hi arrissen els pels de tot el cos quan la Susanna Hoffs repren la peça cap al final amb aquella llengua solta i provocativa, quan això passa... tenim un hit atemporal.

El tema, que consti, no té ni solta ni volta. Però es veu que en el món del rock, quan combines la solta amb la volta de manera correcta, surt un superhit que t'hi cagues.

Quan vaig sentir aquesta cançó per primer cop, vaig córrer a comprar-me el disc sencer, com tantes altres vegades de manera inevitable he hagut de fer. El disc es va convertir en un dels meus favorits d'aquella època i l'agulla del meu tocadisc li va crear nou solcs al vinil de tants cops com el vaig punxar.

Per si fos poc, vaig anar a fer-me una fotocòpia en color de la portada, on hi sortien setze fotos de les quatre integrants del grup, amb les que em vaig confeccionar la meva primera carpeta personalitzada!

Per descomptat, em desfeia cada cop que sentia a la Susanna Hoffs, i li vaig agafar molt tírria al Prince en saber que al produir-les-hi el primer senzill del disc -que, curiosament, no va ser aquest tema sinó Manic Monday- l'havia afegit a la seva col·lecció de dones de bandera que s'havia passat per la pedra. Em va costar molt de temps i molts discs perdonar-li tal afrenta al de Minneapolis.

A mi, que voleu que us digui, m'encanta aquest tema. No puc deixar de taral·lejar-lo un cop el sento, no puc deixar de moure els peus. Deu ser allò que en diuen un guilty pleasure, no? Doncs mira, que voleu que us digui... massa culpable no em sento, no :D

Aerosmith - I don't wanna miss a thing

2011-06-07T23:40:00.001+02:00

Aquest post és el primer d'una sèrie de 40. Si vols saber-ne el perquè, llegeix això.

Els Aerosmith, després del seu ressorgiment a finals dels 90 amb el fantàstic Get a grip -un ressorgiment que, curiosament, superava ampliament la major part de la seva discografia prèvia- van perdre lleugerament la seva solidesa a l'hora de composar. S'han convertit, des de llavors, en un grup d'un sol senzill per disc -amb sort-, molts cops balades apreciades pels que vam quedar absolutament estabornits amb la triada espectacular que eren Crazy, Amazing i Cryin'.
Precisament d'un dels seus oblidables discs posteriors prové aquesta power ballad inspiradíssima (tot i que figurar en la banda sonora de la peli Armaggedon va ser el que la va fer famosa), recolzada sobre un tòpic de base (no voler perdre's ni un segon amb la seva estimada), encadena imatges vàries sobre el tema, com el no voler aclucar els ulls, no voler dormir per, en definitiva, gaudir al màxim de la joia de l'amor.
M'encanta aquesta peça dels Aerosmith, és una petita debilitat que tinc. Sempre m'ha semblat realment irresistible l'acostament que l'Steven Tyler efectua sobre les balades, barreja d'intimitat i bogeria desfermada a crits.

Com la major part de balades rock, ni la lletra és delicada ni subtil, ni els arranjaments són particularment originals. Hi ha una pauta, un patró, un motlle -custodiat a mort per les discogràfiques- que funciona sempre, a poc que els ingredients els barregis amb gràcia. La fórmula la poden interpretar els Bon Jovi, el Kid Rock o els mateixos Aerosmith, i funcionarà.
La diferència doncs, rau en l'atac que els músics li posin, en si s'ho creuen, si ho viuen. I, amics, a l'Steven Tyler se li podran tirar moltes coses en cara, però no que no ho visqui. Si totes les balades que ha interpretat aquest home en la seva carrera estan basades en fets reals, l'home ho deu passar molt malament, de tants amors que ha "patit".

Fantàstica, en definitiva, balada roquera de primera magnitud, segurament repenjant-se sobre una melodia en la tornada realment ben trobada i, com sempre, les guitarrades del Joe Perry i companyia, reforçant cada beat, com si fossin cops de martell que ajuden a la balada a arribar ben endins, tan endins com enamorat estiguis (ho hagis estat).
Discuteixi'm el que vulgui, senyor, però no que els Aerosmith saben fer balades rock.

40 anys - 40 cançons

2011-06-07T23:25:00.000+02:00

El passat 3 de juny vaig complir 40 anys. Un dels regals que vaig rebre -i que em va arribar al cor- va ser una selecció musical de 40 temes escollits per la meva cosina Laia. Ella coneix molt bé els meus gustos musicals, però aquesta selecció no era per acontentar-me, sinó per compartir amb mi 40 temes que li encanten o que han marcat la seva vida. Les estic tot just començant a escoltar aquests primers dies després de l'aniversari i de rebre el regal, però he volgut dedicar-les-hi el temps que requereixen, escoltar-les un cop i un altre, gaudir de les que ja conec i m'agraden, aprendre a apreciar les que conec i no m'agraden i ser pacient amb les que no conec gens.

I com que escoltar cançons amb més calma de la normal sempre fa que la teva ment divagui i s'enriqueixi, he pensat compartir amb vosaltres una sèrie de posts, 40 per a ser exactes, cobrint les meves reaccions a les escoltes d'aquests temes triats amb tant de cor.

Així doncs, el proper post inaugura aquesta secció, dedicada molt especialment a la meva cosina Laia.

Ja es pot escoltar, sencer, l'últim disc dels Arctic Monkeys

2011-05-31T16:59:00.000+02:00

Gràcies a la web del diari britànic The Guardian, ja es pot escoltar, de cap a peus, el nou disc dels Arctic Monkeys, el quart en la seva estratosfèrica carrera iniciada al Myspace. De moment, els tres primers discs han estat absolutament espaterrants, plens de temes enganxosos, hits rebenta-pistes i un so personal i instantàniament reconeixible.

Pots doncs escoltar en primícia aquest disc acudint a aquest enllaç.

Efemèrides: el neixament de Miles Davis

2011-05-26T10:49:00.000+02:00

Tal dia com avui de l'any 1926, naixia Miles Davis, el trompetista que havia de revolucionar la música moderna amb la seva aproximació al jazz fusió.
Figura controvertida, de biografia abrupta i cinematogràfica, Miles Davis resta per la història de la música moderna com un dels noms clau, un dels salts de fe més importants que feren avançar el seu art molt més enllà del que els corsés de la època permetien.
Hi ha qui fuig només en sentir parlar de jazz, de trompetistes o de Miles Davis. Potser és que mai s'han atrevit a escoltar el seu So What, que obria una de les obres mestres de l'art del segle XX, l'àlbum Kind of blue.

Les diferències entre Maslow i Lennon

2011-05-17T17:44:00.001+02:00

Cadascú agafarà el model que vulgui, però jo crec que, si més no, el del Lennon és més clar. Què necessites? El que necessites és...

Ha mort Ronnie James Dio

2011-05-16T19:57:00.000+02:00

Va ser el flamant vocalista dels Black Sabbath, però emprengué posteriorment una interessant carrera en solitari de la que s'extreu aquest tros de tema amb el que s'obria l'àlbum Holy Diver.

Avui ha mort, d'un càncer d'estomac, als 67 anys, una de les icones del metal dels 80, un d'aquells als que els anys no semblaven afectar, mantenint la puresa de les seves propostes musicals intactes.

Ella Fitzgerald, diva de dives

2011-05-11T23:11:00.000+02:00

No transmetia, segurament, la decadència i la pena de la Billie Holiday, però la seva elegància, la seva dicció i la seva clara i portentosa veu col·locaren l'Ella Fitzgerald en el podi de les grans dives del jazz.
És una d'aquelles estrelles tan enlluernadores que no cal recomanar cap disc en concret per començar a gaudir-ne. Ja siguin les seves gravacions per la Decca en la primera etapa de la seva carrera, ja siguin les de la Verve, que la catapultaren a la fama, cada peça en boca de la Lady Ella es converteix en un caramel deliciós.

Capaç d'estirar la seva veu fins a tres octaves, la Fitzgerald ha abordat la immensa majoria dels estàndards vocals americans, marcant sempre un abans i un després en la interpretació de cadascun d'ells.
Sentir-la cantar rejuveneix, t'obliga a ser feliç, a ballar, a moure el cap, els peus, a espetegar els dits; la joia amb la que cantava cada peça es transmetia nota a nota. Hi ha qui, fins i tot, li retreia aquesta joia natural amb la que interpretava fins i tot les peces més tristes i malenconioses.

Referent dels referents, brúixola del jazz vocal, diva de dives, Ella Fitzgerald t'alegrarà el dia si la deixes cantar.

Si t'ha agradat, no deixis d'escoltar-la més i millor, repassant la seva inacabable discografia.

Artista: Ella Fitzgeral Àlbum: Diversos

Les mancances de l'educació d'avui en dia

2011-05-10T18:21:00.000+02:00

Ahmad Jamal - But Not For Me (1958)

2011-05-10T09:46:00.002+02:00

Inspiració per a molts futurs grans músics com Miles Davis o Keith Jarret, Ahmad Jamal mai va figurar en les pàgines principals de les llegendes del jazz, però el seu estil, net i melòdicament molt enginyós, marcà un abans i un després.
Aquest But Not For Me, gravat al club Pershing de Chicago, recull vuit peces extraordinàries, amb un fraseig precís, lluny de l'atabalament i del caos, i una banda sòlida que ataca els mig-temps de Jamal amb precisió. Només corre 29 minuts, però el solc d'aquest disc t'atrapa i no et deixa anar durant el seu curt girar.

Claredat melòdica de gran bellesa en un disc que, de puntetes, reclama més mèrits i elogis dels que la història li ha dedicat.

Artista: Ahmad Jamal
Àlbum: But Not For Me

El naixement de la música

2011-05-06T11:08:00.002+02:00

Tom Waits al vol

2011-05-03T18:20:00.001+02:00

Mojave 3 en directe a la Plaça Odissea del Maremagnum (30-04-2011)

2011-05-01T11:41:00.000+02:00

La plaça Odissea del Maremagnum no estava totalment plena, i bona part de l'auditori no coneixia el grup ni el repertori. Les primeres files de públic sí que estaven atapeïdes de fans expectants, però més enllà d'aquestes, la gent preferia fer grupets d'esquena a l'escenari i petar la xerrada. Una llàstima, perquè es van perdre un directe meticulós i amb molts matisos d'un grup que acumula cinc discs absolutament deliciosos, vorejant el pop més lluminós amb el sadcore de tints vaporosos.

El seu repertori és, majoritàriament, tranquil, de tempos molt relaxats i amb tirada als arranjaments minuciosos i delicats. En concert, doncs, la feina de transmetre la seva música no és fàcil, però la banda de Halstead insistí en no perdre les seves senyes d'identitat i apostaren per una banda completa i de sonoritat molt àmplia (sis membres). Hi afegiren, entre els seus èxits més calmats, alguna peça més ràpida per engrescar el personal i, fins i tot, s'atreviren a accelerar els finals d'algunes, a omplir-les d'energia per que el concert no decaigués.

La veu de Halstead sonà clara i plena d'aire, la Rachel Goswell transportà la música a un altre nivell amb els seus cors i, en general, la banda aconseguí que el magnífic so d'estudi que ofereixen a cada entrega de la seva discografia arribés sa i estalvi al port de Barcelona.

No aconseguiren, però, que el públic s'engresqués en excés. Val a dir, de totes maneres, que en un concert de les característiques d'aquesta mena de mini-festival, en que la entrada és gratuïta, això és el més habitual, molt en particular quan la organització té la bona pensada de portar grups de gran qualitat però que no tenen encara el suport massiu del públic.
En definitiva, un magnífic concert d'un grup igualment magnífic que tornaven a Barcelona després de molts anys i que als incondicionals de la banda va deixar molt bon sabor de boca

Com podem utlitzar la música per...

2011-04-13T10:52:00.000+02:00

Diuen que la música pot canviar el comportament de qui l'escolta, encetar revolucions fins i tot. Portat a un terreny més profà, potser també podem fer servir la música per...

Vaig a provar-ho ara mateix... ja us explicaré si m'ha funcionat :-D

And I swear that I don't have a gun

2011-04-06T00:00:00.000+02:00

Trivial - Qui és aquest músic?

2011-04-05T15:55:00.001+02:00

El making-off d'una portada mítica dels Pink Floyd

2011-04-02T10:03:00.000+02:00

És una de les portades més famoses de les moltes (igualment famoses) que tenen els Pink Floyd. Aquest n'és el seu making-off.
No deixa de ser irònic, si més no, el títol del disc, no? :-D

Cançons favorites - Power of love - Huey Lewis and the News

2011-03-30T09:59:00.001+02:00

Quedeu avisats, en totes les festes que jo organitzi, en TOTES, sonarà aquesta cançó, una de les meves favorites de tots els temps. Sí, potser queda una mica American Psycho dir que m'agrada un tema dels Huey Lewis and the News, ho sé, però és així i no ho puc evitar.
Va arribar en un moment de la meva vida en que començava a apreciar la música, tot i que no en coneixia pas massa més del que posaven als 40 Sobornables. Però veure la peli Regreso al futuro, sentir la conversa telefònica del Marty McFly dient-li:
"Doc, ¡Doc!. ¿Me estás diciendo que son las ocho y veinticinco? Maldita sea, Doc, ¡llego tarde a la escuela!"
I llavors arrenca el tema i el Marty McFly es puja a l'skate, i s'enganxa als cotxes per anar més ràpid, jugant-se el físic, i... bé, la resta, com diuen, és història.

En definitiva, que quan sento aquesta cançó, no puc evitar posar-me dret, saltar, cantar i fer com si les tímides guitarrades del Huey lewis fossin la que el propi Marty McFly arrenca de la seva en començar la peli (tot just abans de la trucada) davant d'un altaveu gegant que el Doc Brown ha construït.

Bé, ja ho sabeu doncs...

"Power of love is a curious thing, makes one man rich, makes another man sing"

Talls de cabell mítics de la història del rock

2011-03-18T13:08:00.000+01:00

El número musical de Young Frankenstein

2011-03-16T15:55:00.002+01:00

Últimament, aquesta melodia em persegueix. Investigant una mica he descobert que, originàriament, va ser escrita pel gran Irving Berlin, amb el nom de "Put it on the Ritz". En Mel Brooks en va fer una curiosa adaptació per la seva comèdia Young Frankenstein.

Però la versió que realment se m'ha enganxat al cervell i que no me la puc treure és la que els Four Lads van fer sobre els anys cinquanta. Digues-li homenatge o còpia descarada, però el canvi de la lletra cap a un tema tan absurd com l'antic nom d'Estambul li dona un noséquè que m'encanta.

	Four Lads o/Norman Leyden - Istanbul (Not Constantinople)

	Found at Istanbul (Not Constantinople) on KOhit.net

Tot i que, segurament, la versió més famosa la van escometre els They might be giants als 80 amb aquesta adaptació més contemporània.

Bé doncs, vosaltres direu... quina és la vostra favorita?

David Lynch dirigirà una gravació dels Duran Duran

2011-03-16T13:13:00.001+01:00

Barreja ben estranya la del grup pop Duran Duran i el cineasta mainstream avantguardista per excel·lència, David Lynch. Es produirà el proper 23 de Març. El cineasta nord-americà gravarà en directe el concert que el grup britànic oferirà en exclusiva per la segona edició dels Unstaged, una sèrie de concerts online esponsoritzats per American Express en connivència amb VEVO i Youtube. Tindrà lloc al Mayan Theatre de Los Angeles, i en Lynch filmarà i coordinarà el set de càmeres del concert que es retransmetrà en directe a les 3 de la matinada de la nit del 23 al 24 de Març en l'adreça web www.youtube.com/DuranDuranVEVO. Els tickets per veure el concert a la sala van exhaurir-se -compte amb la dada- en cinc minuts.

Els fans de Duran Duran estan d'enhorabona, doncs aquest concert representarà, a més, el retorn a la carretera del grup, que no hi sortia des del 2008.

"La idea -diu Lynch, és intentar crear capes d'imatges sobre la marxa". I afegeix: "Un món d'experimentació i, esperem-ho, d'alguns feliços accidents".

Com quedaran els atrotinats membres de Duran Duran davant de la càmera? Serà una seqüel·la de Elephant Man? Tindrà aquell punt oníric de les últimes produccions de'n Lynch?
Tota una incògnita que es desvetllarà ben aviat, el dia 23 d'aquest mateix mes de Març.

Neil Young - Harvest (1972)

2011-03-14T21:58:00.000+01:00

Aquest és, indubtablement, un dels discs que més se m'enganxen les seves melodies. Haig de vigilar, doncs escoltar un matí aquest tros de disc del gran rocker que és Neil Young significa passar-se la resta de la jornada taral·lejant-ne les estrofes de manera interminable.

És, per sort, un disc bellíssim, amb unes melodies precioses que s'arrapen a l'oient, però recolzades sobre unes paraules plenes d'imatges potents i evocadores.
Com sempre, amb en Young no saps mai si el proper tall seguirà la vena acústica, amb un rascar de guitarra tènue i una harmònica o si bé s'endollarà a la corrent i rascarà les cordes amb distorsionada precisió.
Conté, a més, una de les meves peces favorites de'n Young que, a més, va ser de les que me'l va fer descobrir: The needle and the damage done, una tristíssima cançó sobre l'addicció a la droga i el buit que deixa al seu pas.

Intens des de la primera nota fins la darrera, aquesta "collita" del Neil Young passa per ser una de les peces clau del rock americà, aquell que veu tant del rock n' roll com del country, en una fusió perfecta.

Et recomano molt, moltíssim, que punxis en aquest enllaç que segueix per poder escoltar aquesta obra d'art musical.

Artista: Neil Young
Àlbum: Harvest

Radiohead - The King Of Limbs (2011)

2011-03-06T13:46:00.005+01:00

Sento a molta gent reaccionar negativament davant les primeres escoltes del darrer disc dels Radiohead, The king of limbs.
És ben cert que és un d'aquells discs de Radiohead que comença amb un tema poc accessible, basat en una síncopa irreductible que sembla desconnectar la base rítmica de la veu del Thom Yorke. Però als fans de Radiohead no els han pas de sorprendre els temes "difícils". Al cap i a la fi, Radiohead no és Britney Spears, no? :-)
No és l'únic disc de la banda però, que s'inicia amb un tema poc accessible. Així que, ei, posem-ho fàcil, si el primer tema no entra, busquem més enllà. Anem, per exemple al segon. Escolta aquesta preciositat de peça, sobre un loop de guitarra apagada, al damunt del qual en Yorke desplega l'estil inconfusbile que l'ha fet famós.

You got some nerve, coming here
You got some nerve, coming here
You stole it all, give it back
You stole it all, give it back

Good Morning, Mr. Magpie
How are we today?
And now you stole it, all the magic
Took my memories

You know you should, but you don't
You know you should, but you don't

Good Morning, Mr. Magpie
How are we today?
And now you stole it, all the magic
Took my melody

No em diràs que no és un tema fantàstic. I, espera, que no s'acaba aquí. El següent tall té una tornada d'aquelles que només els Radiohead saben recitar. Una tornada, d'altra banda, que em recorda a les melodies que feien servir en els seus OK Computer i demés àlbums dels 90. Es diu Little by little, i sona així.

Quina tornada, eh?

Little by little by hook or by crook
Never get nervous
Never get judged
I’m no idiot
I should look

Una altra de les perles d'aquest disc s'amaga sota el títol de Lotus flower, que va ser el primer senzill i del que, probablement, ja hagis vist el vídeo, amb un Thom York donant classes de dansa contemporània.

És veritat que al voltant del vídeo i de la curiosa coreografia de'n Yorke, s'han generat diversos acudits. Com, per exemple, un manual per ballar com ell:

O una petita reinterpretació molt particular dels seus moviments:

Però compte, fora conyes, perquè el director del vídeo és el fantàstic Garth jennings, director d'alguns dels vídeos musicals més fantàstics i espaterrants dels darrers 10 anys, com el de Imitation of life que va fer pels R.E.M.

Ep! No marxis encara, que encara queda la perla definitiva, aquella peça que, definitivament, et farà estimar aquest àlbum i escoltar-lo un cop i un altre esperant que arribi aquest tall concret. Es diu Codex. I te'l deixo escoltar amb calma.

Sleight of hand,
Jump off the end.
Into a clear lake,
No one around.

Just dragonflies,
Flying to the side.
No one gets hurt,
You're doing nothing wrong.

Slide your hand,
Jump off the end.
The water's clear and innocent.
The water's clear and innocent.

I, escolta, si amb això no n'has tingut prou, potser és que, simplement, no t'agrada el disc; que tampoc passaria res :-)

Els disc que obligava a la gent a suïcidar-se

2011-02-21T23:01:00.003+01:00

A través de Comically Vintage, descobreixo una il·lustració d'un còmic que fa referència a un vinil de propietats màgiques i malignes. Escoltar-lo semblava obligar als melòmans a suïcidar-se! El millor de tot és comprovar que la cançó que hi sonava, semblava, si més no, fer referència al Blue Monday dels New Order.

Aquí us la deixo per si us atreviu a escoltar-la.

Kenny Loggins i els hits "peliculeros" dels 80

2011-02-20T20:11:00.005+01:00

Als 80, va acaparar els "Theme from", és a dir, els temes principals de les bandes sonores de les pelis. Pensa en una peli taquillera als 80 i en Kenny Loggins hi apareix en la banda sonora.
Durant els 80, les majors van descobrir que la millor peça de merxandatge d'una peli comercial era la seva banda sonora. El concepte que en Dennis Hopper s'inventà a Easy Rider, no fer servir una partitura composada expressament pel film sinó temes pre-existents, treia fum durant aquesta dècada, des de An officer and a gentleman, fins a Flashdance, de Streets of fire fins a Cocktail, les bandes sonores es pensaven com a producte i els films les encabien com podien, ara sonant a una ràdio al costat de la que passa el protagonista, ara intercalant forçadament una mena de videoclip al bell mig de la peli (creant els fascinants "Love theme from", que triomfaven a les emisores d'arreu del món, sobretot a l'estiu).

Doncs, justament, el Kenny Loggins semblava ser la primera aposta per a moltes d'elles i el seu nom figurarà per sempre entre les icones dels 80 per aquest motiu, juntament amb altres "grans" del soft-rock pel·liculero com Giorgio Moroder, Cheap Trick o Harold Faltermeyer.
Aquí us deixo amb dos dels seus temes més populars. En primer lloc el Danger zone que apareixia a la banda sonora de Top Gun. I no us perdeu la lletra (just a sota del vídeo) perquè no té desperdici.

Revvin' up your engine
Listen to her howlin' roar
Metal under tension
Beggin' you to touch and go

Highway to the Danger Zone
Ride into the Danger Zone

Headin' into twilight
Spreadin' out her wings tonight
She got you jumpin' off the deck
And shovin' into overdrive

Highway to the Danger Zone
I'll take you right into the Danger Zone

You'll never say hello to you
Until you get it on the red line overload
You'll never know what you can do
Until you get it up as high as you can go

Out along the edges
Always where I burn to be
The further on the edge
The hotter the intensity

Highway to the Danger Zone
Gonna take it right into the Danger Zone
Highway to the Danger Zone
Ride into the Danger Zone
...

I, en segon lloc, el tema principal de la peli Footloose, un dels clàssics juvenils dels 80 que comptava, amb l'ajut de'n Loggins, amb una de les arrencades més mítiques del cinema d'aquella època. I, que no sigui dit, també teniu la lletra, que no sigui que us perdeu el missatge ;-)

I been working so hard
Keep punching my card
Eight hours, for what?
Oh, tell me what I got
I get this feeling
That time's just holding me down
I'll hit the ceiling
Or else I'll tear up this town
Tonight I gotta cut
(Chorus)
Loose, footloose
Kick off your Sunday shoes
Please, Louise
Pull me offa my knees
Jack, get back
C'mon before we crack
Lose your blues
Everybody cut footloose
You're playing so cool
Obeying every rule
Dig way down in your heart
You're yearning, burning for some
Somebody to tell you
That life ain't passing you by
I'm trying to tell you
It will if you don't even try
You can fly if you'd only cut
(Chorus)
Loose, footloose
Kick off your Sunday shoes
Oowhee, Marie
Shake it, shake it for me
Whoa, Milo
C'mon, c'mon let go
Lose your blues
Everybody cut footloose
FIRST - we got to turn you around
SECOND - You put your feet on the ground
THIRD - Now take a hold of your soul
FOUR - Whooooooooa, I'm turning it
Loose, FOOTLOOSE

Portades estranyes: Johnny 'Guitar' Watson

2011-02-06T14:18:00.008+01:00

Els setanta van fer molt mal. I, curiosament, la música d'arrel negra, que va donar en aquesta època una embranzida brutal al rock contemporani, també va ser la "culpable" d'algunes de les portades més lamentables i de vergonya al·liena. Ja en vam revisar unes poques (en que la nit els confonia), però aquí en tenim unes quantes més, aquest cop a càrrec d'un guitarrista de primera fila, que va aprofitar les corrents més funk per atacar-les amb les seves sis cordes.
Ningú posarà en dubte la qualitat musical dels treballs de Mr. Watson. Però se li pot fàcilment recomanar:
a) que canvii d'assessor pels títols dels discs
b) que canvii d'assessor per les portades

En el tema dels títols ja hi entrarem un altre dia, però amb les portades comencem ja mateix amb aquesta primera.

O sigui... primer de tot, què fa aquest home a l'exèrcit? I, ja que hi va... què hi fot vestit així? o__O Ah, espera, que no està sol, que per acabar d'arrodonir la visita cultural a l'exercit s'ha portat una amiga vestida adequadament per l'ocasió.
I, és clar, com passa habitualment amb discs amb portades tan suggerents... al darrera la història continua:

Sense comentaris...

Però espereu, que n'hi ha més. Què us sembla aquesta altra portada del senyor Watson?

A veure... què coi hi fot dins d'un carret per a bebés tunejat? Qui és el paio del darrere? Sa mare? La del títol? La "real"? No ho entenc, de debò.

Apa, aquí en va una altra, a veure que li trobeu:

En aquesta, la veritat, millor no preguntar. Aquestes dues mosses... pel terra... i el gos... bé, deixem-ho.

Au va, vinga, un bonus track de regal:

Aquí sí que a l'home ja se li va anar la pinça. Posar una model nua en una portada és molt seventies, però posar-li la guitarra així... no sé... mal gust, no?

Sort que al cap d'uns anys van arribar els vuitanta... i es va acabar d'espatllar... però això ja donaria per un altre post. Serà un altre dia.

Comença la Fira del Disc d'Ocasió a Cotxeres!

2011-02-03T21:15:00.002+01:00

Puntual com cada any, aquest primer cap de setmana de Febrer torna a les Cotxeres de Sants la fira del disc d'ocasió.
Per a mi és una ocasió única de fer-me amb aquells vinils que es resisteixen, que costen de trobar. Val a dir, això sí, que com a bon garrepa que sóc, vaig a buscar, fonamentalment i quasi sense excepcions, vinils d'oferta. Bé, més que d'oferta, de saldo. Tot el que valgui més d'un euro em sembla car :-)

Cada cop torno més carregat de joies amagades, però també de vinils una mica lamentables que van formar part de la meva educació musical i que, més enllà de la seva qualitat, vull tenir-los a casa.
La meva discografia particular beu molt del que trobo en aquesta fira, doncs no són menys de 20 o 30 els vinils que cada any m'enduc.
El millor però, és regirar totes les polsoses caixes, algunes arraconades o abandonades per terra -i que t'obliguen a adoptar postures més pròpies d'una classe de ioga que una altra cosa-, anar embrutant-te els dits -que se't van quedant negres- i, després de passar per centenars de discos oblidats o oblidables, després d'empènyer portades de discos tan "memorables" com el Heartbreak Hotel de la C.C. Catch, la discografia sencera del Rick Astley, o els omnipresents Phil Collins, Communards, Pet Shop Boys, etc., després de tot això, just al darrera, apareix aquella joia que feia temps que buscava: que si un dels discs de Vangelis, que si la Janis Joplin, que si Queen, que si Pink Floyd...

La fira comença el divendres al migdia i s'allarga fins al diumenge. Jo siempre hi vaig el primer dia però després, un cop a casa, decideixo tornar un segon dia per veure si m'he oblidat d'alguna cosa :-)

Joy Division - Unknown Pleasures (1979)

2011-01-30T12:30:00.005+01:00

Monument a la desesperació més profunda, al desencís, a la manca de respostes ("When will it end? / When will it end?"), al futur ja no incert sinó clarament catastròfic, això és l'Unknown Pleasures dels Joy Division, un dels discs mítics dels 80. El seu llançament no generà massa repercussió, però el senzill Love will tear us apart que la banda tragué al mercat un mes abans del suïcidi del seu vocalista va fer girar la vista enrera i recuperar aquesta joia fosca i contundent de finals dels 70.

Si estàs deprimit, escolta aquest disc. No et curarà, però et recordarà que no estàs sol.

Enquadrat dins del moviment post-punk, el disc sona obsessiu -amb les bateries insistents, el baix repetitiu, els solos de guitarra lineals i lànguids i les tornades estripades de l'Ian Curtis-, però també suggerent, molt particularment gràcies -diuen els experts- a la labor en la producció del Martin Hannett, que accentuà les textures més espacials per donar-li a l'àlbum un to màgic i dens.

El disc esdevingué mític en el mateix moment del suïcidi del seu vocalista, Ian Curtis. La seva portada, que reflecteix les ones transmeses per una estrella que es converteix en nova es convertí en una icona del rock modern i encara avui en dia es lluïda pels fans de grups revisionistes del post-punk com Interpol en els seus concerts.

Si estàs deprimit, escolta aquest disc. No et curarà, però et recordarà que no estàs sol.

Peter Fox - Alles neu

2011-01-22T12:02:00.002+01:00

I encara un tema més d'aquest fantàstic Peter Fox, Alles neu, amb un vídeo que fins i tot s'ha escolat per la graella de la MTV (poc donada a artistes no angloparlants).

Ich verbrenn mein Studio, schnupfe die Asche wie Koks
Ich erschlag meinen Goldfisch, vergrab ihn I'm Hof
Ich jag meine Bude hoch, alles was ich hab lass ich los
Mmmh, mein altes Leben schmeckt wie'n labriger Toast
Brat mir'n Prachtsteak, Peter kocht jetzt feinstes Fleisch
Bin das Update Peter Fox 1.1
Ich will abshaken, feiern doch mein Teich is zu klein
Wir wechseln
Gewachst, gedopt, poliert, nagelneue Zähne
Ich bin euphorisiert und habe teure Pläne
Kaufe mir Baumaschinen, Bagger und Walzen und Kräne
Ich stürze mich auf Berlin, drück auf die Sirene
Ich baue schöne Boxentürme, Basse massieren eure Seele
Ich bin die Abrissbirne für die d-d-d-deutsche Seele

Refrain:

Hey alles glänzt, so schön neu
Hey wenns dir nich gefällt, mach neu
Die Welt mit Staub bedeckt, doch ich will sehn wo's hingeht
Steig auf den Berg aus Dreck, weil oben frischer Wind weht
Hey alles glänzt, so schön neu

Ich hab meine alten Sachen satt und lass sie in nem Sack verrotten
Motte die Klamotten ein und dann geh ich nackt shoppen
Ich bin komplett renoviert, Bräute haben was zu glotzen
Kerngesund, durchtrainiert, Weltmeister I'm Schach und Boxen
Nur noch konkret reden, gib mir ein Ja oder Nein
Schluss mit Larifari, ich lass all die alten Faxen sein
Sollt ich je wieder kiffen, hau ich mir ne Axt in's Bein
Ich will nie mehr lügen, ich will jeden Satz auch so meinen
Mir platzt der Kopf, alles muss sich verändern
Ich such den Knopf, treffe die mächtigen Männer
Sing das Land zum Glück, kaufe Banken und Sender
Alles spielt verrückt, zitternde Schafe und Lämmer
Ich seh besser aus als Bono und bin'n Mann des Volkes
Bereit die Welt zu retten, auch wenn das vielleicht zu viel gewollt is

Refrain:

Hey alles glanzt, so schön neu
Hey wenn's dir nich gefällt, mach neu
Hier ist die Luft verbraucht, das Atmen fällt mir schwer
Bye bye ich muss hier raus, die Wände kommen näher
Die Welt mit Staub bedeckt, doch ich will seh'n wo's hingeht
Steig auf den Berg aus Dreck, weil oben frischer Wind weht
Hey alles glänzt, so schön neu

Hey... hey... hey

Peter Fox - Das zweite Gesicht

2011-01-22T11:53:00.001+01:00

Especialment dedicat als meus companys d'Alemany, aquí us deixo un tema fantàstic d'un rapero de Berlin que abandonà temporalment la seva banda Seeed per fer un disc que barreja influències diverses i que té com a peça més destacada aquesta Das zweite Gesicht, que compta amb unes lletres realment inspirades.

Die Stimme bebt und der Blick ist Eis
gleich geht jemand hier zu weit
die Zunge ist geladen und bereit
die Wörter von der Leine zu lassen, sich Feinde zu machen.

Die Pfeilspitzen voller Gift
der Feind wackelt, wenn du triffst
Du triumphierst, wenn er kippt
doch Morgen um diese Zeit, tut es dir Leid

Hahnenkampf um einen Haufen Mist
Jemanden opfern für einen lauen Witz
Eine Spinne tot, duschen, wenn du in der Wanne sitzt
Einem Dummen zeigen, dass du schlauer bist

Denn es steckt mit dir unter einer Haut
Und du weißt, es will raus ans Licht
Die Käfigtür geht langsam auf und da zeigt es sich
Das zweite Gesicht!

Ein Biest lebt in deinem Haus
du schließt es ein, es bricht aus
Das gleiche Spiel jeden Tag
Vom Laufstall bis ins Grab.

Ein Biest lebt in deinem Haus
du schließt es ein, es bricht aus
es kommt durch jede Tür
es wohnt bei Dir und bei mir.

Du willst nach vorn, die anderen wollen zurück
Du hast Visionen, doch sie kommen nicht mit
Jemand steht zwischen Dir und deinem Glück
Und es macht dich rasend, du kannst es nicht ertragen

Du guckst Dir zu und du hörst Dich reden
Du bist grad sensationell daneben
Versuchst vom Gas zu gehen, dein Fuß ist grad gelähmt
Du siehst die Wand und fährst dagegen

Du spielst falsch, um nicht zu verlieren
Dann feiern, als wär nichts passiert
Dein Gewissen ist betrunken
Die Frau deines Freundes kommt mit zu dir

Es steckt mit dir unter einer Haut
Und du weißt es will raus ans Licht
Die Käfigtür geht langsam auf und da zeigt es sich
das zweite Gesicht!

Ein Biest lebt in Deinem Haus
Du schließt es ein, es bricht aus
Das gleiche Spiel jeden Tag
Vom Laufstall bis ins Grab.

Ein Biest lebt in Deinem Haus
Du schließt es ein, es bricht aus
es kommt durch jede Tür
es wohnt bei Dir und bei mir.

Ein Biest lebt in Deinem Haus
Du schließt es ein, es bricht aus.

Interpol en directe @ Club St Jordi 15-11-2010

2010-11-15T01:18:00.004+01:00

Poc han canviat les coses en els darrers tres anys, des que els de New York vingueren a Razzmatazz a presentar el seu tercer llarg, Our Love To Admire. Per descomptat, el recinte ha hagut de ser més gran -quasi el doble d'aforament, el Club Sant Jordi-, per posar de llarg el seu darrer disc, batejat amb el nom de la banda, però la resta segueix igual. I això no és bona notícia.

No és bona notícia que una banda amb dos excel·lents primers discs, acumuli dues continuacions que no han arribat a quallar en els fans; discos interessants, segurament per damunt de la gran majoria de la producció discogràfica contemporània, però que pal·lideixen davant dels previs. I la demostració és que ni les tres úniques peces de l'Our Love To Admire, ni les cinc del darrer que van sonar al Club St Jordi feren vibrar al personal com les dels dos primers.
I tampoc és bona notícia que, amb el passar dels anys, la seva estàtica actitud damunt les fustes s'hagi convertit en una mena de marca de la casa. Van d'elegants, de seriosos, de profunds... però en un concert cal arribar sempre un pas més enllà de la pose i desfermar la bogeria dels fans no només pel repertori sinó també per l'electricitat que els intèrprets han de saber alliberar.

Val a dir que alguns dels temes del seu darrer àlbum, tot i no tenir aquella qualitat d'instant hit, mereixen una escolta més atenta, molt en particular la exuberant Lights (que acumula octanatge a mesura que avança) i que el disc en general, havent rebaixat la velocitat rítmica, s'escora cap a passatges més tèrbols, més foscos i, per tant, més inaccessibles.

En definitiva, els Interpol segueixen sent un gran grup, amb un so molt distintiu i una solvència indubtable, però ni els seus directes els faran guanyar fans, ni tampoc els seus nous discs si segueixen entregant-los sense arriscar i buscar nous camins.

(Fotografia cortesia de la Gris Cortés)

Edit this setlist | More Interpol setlists

Concert dels Radiohead en descàrrega gratuïta

2010-09-06T20:47:00.004+02:00

Els Radiohead ja van convulsionar el mon de la indústria contemporània en permetre inicialment la descàrrega del seu In Rainbows al preu que cadascú volgués pagar. Ara, seguint amb la seva política de difondre el seu art i guanyar-se les garrofes per altres bandes, fan accessible la descàrrega gratuïta del seu concert a Praga des del seu web (tal com m'ha fet saber el @suranpu).

El vídeo es pot descarregar en diferents formats (no només en quant a qualitat sinó per a Ipod, Iphone, etc.) en aquesta web: http://radiohead-prague.nataly.fr/Download.html

Com sempre, els Radiohead van un pas més endavant que els demés, musicalment però també en quant al concepte de la distribució musical.

Gracias por la música (Editat per Belleza Infinita Ediciones)

2010-09-06T18:47:00.007+02:00

Imperdible! Aquesta espectacular recopil·lació de més de 700 caràtules de casettes i CDs fets a mà per fans incondicionals de la música i/o del disseny és un petit tresor per a qualsevol amant de la música, molt en particular si ha viscut durant els 80 i 90 i la febre de les gravacions en cinta de casette el/la va afectar.

Era la època en que les cintes verges costaven unes 100 pessetes i gravar-hi al damunt les emissions radiofòniques era la única manera realment assequible de donar sortida a la passió que per la música sentíem.

En quant la tecnologia ho va permetre i van aparèixer els casettes de dues platines (tota una revolució, encara que ara no ho sembli), les cintes van començar a deixar de ser un cúmul d'entretallades cançons de les principals emissores de ràdio del moment. Ara la gent es podia gravar, senceret, el darrer disc del seu artista favorit. I aquest fou un moment important en quant al disseny de les portades, doncs fins aquell moment, la majoria de les caràtules de les cintes gravades de la ràdio s'empraven fonamentalment per contenir la llista de cançons que contenien, per tal de permetre'n una cerca més adequada (per no esmentar el minutatge de cadascuna d'elles que molts perepunyetes i altres freaks de la pulcritud també afegien). Però ara, amb una cinta que no era més que una gravació pirata d'un àlbum sencer, la portada cobrava molta importància. I va ser aquí on sorgiren artistes en la fosca que, tancats en les seves habitacions, s'esmerçaven en dissenyar una caràtula adient al disc en qüestió, ja fos per imitació, ja fos per inspiració. El cas era no deixar que la cinta de casette que tot just s'havia gravat passés a engruixir una capsa o un armari sense més, calia que fos especial, diferent de les demés.

I quan l'aparició del CD va semblar venir a enterrar les cintes, hi hagué un cert impasse en quant a la creació de portades alternatives artístiques. No fou fins l'arribada de les gravadores de CD i els CDs verges que la bogeria tornà a revifar.

I aquest compendi en forma de llibre que és Gracias por la música conté una molt bona mostra, ordenada temàticament, de tot aquest art underground i retro, casolà i lleugerament freak que és el disseny de portades alternatives.

S'hi poden trobar en aquest fantàstic llibre tant portades molt treballades -fetes a base de molt d'art, de molta habilitat i talent o, simplement, de molt de temps lliure- com d'altres més conceptuals, dissenyades a pols o fent un collage de fotos. Els resultats de moltes, fins i tot, superen els originals, amb idees conceptuals atrevides o amb la simplificació com a millor arma. Altres en fan homenatges, algunes busquen provocar, altres fer riure, jugar amb tipografies, amb tòpics, etc.

Un llibre que, com a rerefons, recorda als que sempre han estat crítics al respecte de la liberalització de la còpia de música (ja sigui en casette, en CD o en els formats que hagin de venir) que no hi ha res en la història de la música que hagi fet més per a ella i per a la seva evolució que les cintes de casette i els CDs verges, democratitzant la música, fent-la arribar a molts més racons i, finalment, deixant que la febre musical s'expandís en els cors dels que són els grans fans de la música d'avui en dia, mil·lions i mil·lions de persones en tot el mon que no conceben la seva vida sense música.

En definitiva, una homenatge no a la música sinó als fanàtics de la música, a aquells/es que quasi es van haver de canviar de casa per encabir totes les cintes gravades clandestinament, totes les recopilacions que les seves parelles les hi havien regalat. Un llibre amb un magnífic punt "retro" que retrata la passió per la música de la millor manera possible.

Vangelis - Blade Runner OST (1992)

2010-09-04T14:03:00.004+02:00

El ventall de temes que en Vangelis composà per a la banda sonora de Blade Runner no fou publicada en el moment de l'estrena del film, tot i que els títols de crédit finals així ho prometien. Aquesta no va sortir a la llum fins al cap de més de 10 anys i, entremig, la publicació d'una revisió orquestrada d'alguns dels temes de la pel·lícula per la New American Orchestra va fer creure a molts que la banda sonora del film era, en realitat, orquestrada. Res més lluny de la realitat. En Vangelis, en el que probablement fou el cim de la seva carrera, tot just a principis dels 80, confeccionà un tapís completament electrònic que fusionava però, amb molt d'encert, elements analògics que li atorguen a la banda sonora aquella textura atemporal que el film de Scott també té, jugant sempre entre el futurisme més postmodern i els sòrdids ambients del cinema negre de Hollywood.

S'hi inclouen aquí un parell de temes de jazz vocal amb arrels ancestrals -però gravats contemporàniament al film- com One More Kiss, Dear.

Afegint-hi alguns diàlegs memorables de la pel·lícula sobre les seves composicions, el grec sembla trobar un equilibri extraordinari entre la candidesa i la fragilitat de composicions com Wait For Me, la extremadament popular Love Theme -amb un preciós solo de saxo i un sorprenent interludi tenebrós al bell mig de la peça d'amor- o la meravellosa Rachel's Song -amb una preciosa melodia vocal a càrrec de la Mary Hopkins, un perla, una joia entre les més belles composicions de Vangelis- i les més contundents com la famosa peça que acompanya els crèdits finals, amb la encavalcada percussió i els teclats dibuixant-hi a sobre la instantàniament reconeixible melodia (copiada fins a la extenuació, emprada i malgastada en caretes de programes televisius, cunyes radiofòniques, etc.).

A l'igual que en la primera banda sonora de la New American Orchestra, la versió orquestrada, s'hi inclouen aquí un parell de temes de jazz vocal amb arrels ancestrals -però gravats contemporàniament al film- com One More Kiss, Dear, cantada per Don Percival o Tales Of The Future, amb els místics cants del gran amic i company de Vangelis, el popular cantant de música lleugera Demis Roussos.

Emocionant i tendra, fràgil i encantadora, aquesta banda sonora (veritablement) original suggereix una Blade Runner diferent però que sembla conservar perfectament la seva pertinença a unes imatges inesborrables en gran part gràcies al talent compositiu del gran Vangelis.

Albert King - Born Under A Bad Sign (1967)

2010-09-02T19:17:00.005+02:00

Si haguéssim de triar tres àlbums de la història de la música moderna que hagin influenciat més evidentment les generacions futures i, per tant, la seva música, un d'ells, molt probablement, seria aquest.
No només alguns dels seus temes han estat posteriorment revisitats un cop i un altre per grans figures de dècades posteriors (Robben Ford, Etta James, Van Halen, Al Green, Stevie Ray Vaughan, Eric Clapton, Gary Moore, i un llarg etcètera), sinó que la seva manera de tocar la guitarra ha estat imitada i els seus tics i riffs més representatius del seu estil també han estat absorbits per guitarristes de renom.

La gestació d'aquest disc memorable e irrepetible ja intuïa l'èxit de la gravació. L'Albert King, fart de gravar discs que no arribaven a la gent, decidí signar per la incipient (i ara mítica) Stax Records, on un jove Otis Redding estava canviant el futur insuflant-li música negra a dojo. El segell Stax disposava, a més, d'una banda extremadament solvent, els Booker T and the MG's, que ja havien assolit alguns èxits amb els seus propis discs, però que també participava en les gravacions de la casa com a banda d'estudi (se'ls pot sentir en diversos discos del Redding, la Carla Thomas o el Wilson Pickett). De la conjunció amb la banda, King en sortí reforçat, donant-li més sonoritat a la seva música i convertint-la en quelcom de més vibrant i rodó.

El resultat, un disc replet de temes mítics. Començant pel Born Under A Bad Sign on King canta uns dels versos més brillants de la història del blues: Born under a bad sign / I've been down since I began to crawl / if it wasn't for bad luck / I wouldn't have no luck at all (nascut sota malastrugança / he estat fumut des que vaig començar a gatejar / Si no fos per la mala sort / no tindria cap tipus de sort). Però també Crosscut Saw amb la seva sincopa impossible, o l'Oh, Pretty Woman (res a veure amb l'èxit del Roy Orbison), la reversió de clàssics com Kansas City del duet de compositors Leiber/Stoller o l'I Almost Lost My Mind que havia fet popular el Pat Boone uns anys abans.
Sorprèn, com a tancament del disc, la inclusió d'una peça robada del repertori de estàndards de jazz vocal, com és The Very Though Of You, un clàssic de Ray Noble popularitzat per Billie Holiday, Sinatra, Crosby i molts altres. Al mig desentonaria, però arraconat al final del disc sembla un dolç comiat per un disc de lletres tristes i de ferides sense tancar.

La nítida guitarra de King desgrana solos impecables, amb fraseigs fluids on cada nota s'escolta per si sola, perfectament encaixada en els riffs, mentre la secció rítmica, repicada per una sòlida secció de vents, porta la cadència del blues cap a territoris més soul, esculpint un sòlida roca de blues fundacional que ajudà a revifar el decadent blues dels 60 per influenciar als rockers més intrèpids dels 70, des de Eric Clapton fins a Jimi Hendrix, passant pel Jimmy Page dels Led Zeppelin o tants altres.

Títols de disc lamentables #1

2010-07-21T17:08:00.003+02:00

Doncs sí, amics i amigues, hi ha molts discs que, fruit d'alguna pluja d'idees pobra i desencertada, han patit la tortura d'haver de portar títols francament lamentables.

Aquest és només el post inaugural, però en vindran molts més, paraula (que no serà per matèria prima!).

Així doncs, el primer de tots els posts dedicats als títols de disc lamentables és...

The Beauty & the Best

Quin enginy, quina gràcia, tu "jiji" i llavors jo "jaja"... Primer de tot, posar un títol en el qual ja s'assumeixi que la cantant, en aquest cas la Bonnie, és una "beauty", no sé si serà fidel a la realitat (no entrarem ara en qüestions de gustos) però sí que és una mica agosarat i mancat d'humilitat. Si de cas, Bonnie, deixa que t'ho diguin els demés, això de que ets una "beauty". I, ja de pas, deixa que també siguin els demés els que et diguin si aquesta colla de singles desencaixats són el millor que ha donat la teva discografia, perquè, sincerament, no ho són.

El gran disc dels Wolfmother

2010-07-20T19:53:00.003+02:00

Encara no, encara no l'han fet, però un dia d'aquests, quan menys ens ho esperem, els Wolfmother trauran un disc de rock rugós que ens deixarà bocabadats.
Però encara no l'han tret. De moment en porten dos, però tot i ser dos discos molt recomanables, ho són més per la sonoritat que pel contingut.

La seva sintonia amb un dels grups mítics i fundacionals del rock dur com és Led Zeppelin és evident. Un cantant, l'Andrew Stockdale, amb un timbre molt similar al de'n Robert Plant. Una bateria prominent, cardada a batzegades. I unes guitarres de distorsió apagada, rotundes i abocades als riffs d'apertura memorables. Però darrera d'això no hi ha gran cosa més, i és una llàstima, perquè l'embolcall és perfecte per publicar un tro musical de gran calibre. Ni les melodies són magnífiques, ni les lletres fascinants ni els solos memorables. Una llàstima. Aquests australians poden fer-ho molt millor.

Amb tot, alguns dels seus temes són realment fascinants i, en la línia del que han aconseguit també els Black Keys o els White Stripes, aconsegueixen donar la sensació de que la era daurada del rock, els '70, encara no s'ha acabat.

Creuem els dits i somiem que els Wolfmother treguin el seu gran disc.

♫ Escolta el disc sencer a Spotify ♫

Un disc sense música? Danger Mouse, Sparklehorse, David Lynch i un CD verge

2010-07-13T19:49:00.003+02:00

Avui surt, oficialment al mercat, un dels discs més embolicats amb misteri de les darreres dècades, farcit d'enigmes i composant una suma de factors que semblen beure del surrealisme més profund. Comencem però pel principi, que els enigmes sortiran per si sols.
Fa uns pocs anys, el Danger Mouse -productor de renom i cinquanta per cent del grup Gnarls Barkley- i l'Mark Linkous -l'ànima darrera del projecte Sparklehorse- es conegueren i feren amistat. En Linkous li comentà al Danger Mouse que tenia una bona colla de temes escrits però que no li agradaven quan els cantava. I aquest últim li va proposar reclutar a uns quants cantants i prestar-les-hi les cançons per tal de que intentessin, des de la seva perspectiva, trobar-hi un enfoc interessant. Allà es va gestar Dark Night Of The Soul.

...des del Julian Casablancas dels Strokes, fins a l'Iggy Pop, passant pel John Mercer dels Shins, el Gruff Rhys dels Super Furry Animals, el Black Francis dels Pixies, la Suzanne Vega o el vic Chestnutt...

Les cançons en qüestió foren ofertes a una bona colla de primeres veus del pop i de l'indie contemporani, des del Julian Casablancas dels Strokes, fins a l'Iggy Pop, passant pel John Mercer dels Shins, el Gruff Rhys dels Super Furry Animals, el Black Francis dels Pixies, la Suzanne Vega o el vic Chestnutt. No se'ls imposava res, tan sols que hi busquessin una aproximació personal. I així ho van fer. Aquest, podríem dir, és el nucli musical del disc. Però la història va molt més enllà.
En algun moment del projecte, el Danger Mouse va incloure al director David Lynch, inicialment per fotografiar el que havia de ser l'acompanyament visual de la música. Finalment, a més de les 50 fotografies que va fer, el propi Lynch es va atrevir a cantar dos dels temes del disc.

Llavors és quan es va enredar la troca. En Danger Mouse i la seva discogràfica, la totpoderosa EMI, entren en conflicte pels drets i per la manera de distribuir la música. Acaben en desacord total i Danger Mouse no té permís per publicar un CD amb les cançons ja gravades amb tots els artistes. Com a contra-resposta, publica 5000 còpies numerades a mà del disc en un format de lux, amb un llibret amb les 50 fotografies de Lynch i -compte, ara ve la sorpresa- un CD verge (WTF!). Al mateix temps, Danger Mouse recomana públicament als seus fans que es descarreguin la música de les xarxes P2P per tal de que puguin gravar-se-la en el CD gravable que hom ha pogut comprar a la botiga, en una mena de DIY musical. En els fulletons s'hi podia llegir:
For Legal Reasons, enclosed CD-R contains no music. Use it as you will (per raons legals, el CD-R inclòs no conté música. Usa'l com vulguis).

Com a contra-resposta, publica 5000 còpies numerades a mà del disc en un format de lux, amb un llibret amb les 50 fotografies de Lynch i -compte, ara ve la sorpresa- un CD verge (WTF!).

Això succeí el passat mes de Maig. Avui dia 13 de juliol, surt a la venda, ara sí, la edició completa, és a dir, la que conté un cd *plè* de música, a més de tota la parafernàlia fotogràfica i de merchandising.

És ben cert que els temps estan canviant pel món de la distribució discogràfica, però un servidor no s'hagués imaginat mai que es pogués arribar a publicar un disc sense música (i que no fos en John Cage).

I la música? Ah, sí, la música està molt bé també!

Escolta el disc sencer gratuïtament aquí.

Bob Dylan Live at Poble Espanyol (24-6-2010)

2010-06-26T12:50:00.005+02:00

En Dylan és un mite vivent del rock, un dels pocs supervivents veritablement mítics d'una època, els seixanta, en la que alguns pioners plantaren les llavors del que el rock havia d'esdevenir. En Bob Dylan és un dels pocs que, de l'altra banda de l'Atlàntic, va ser capaç d'aportar idees de base noves i apujar el llistó de manera ben evident.
I aquest era el principal ganxo d'un concert i, per tant, el fonamental motiu de l'assistència del variat públic al Poble Espanyol: veure el mite, ser testimonis d'excepció d'un concert d'un dels deu o dotze personatges més importants de la música moderna.

Però ser un veritable fan del Dylan queda molt lluny d'aquesta mena d'interès històric. Saber-se de memòria les verborreïques lletres d'un dels més grans poetes del rock, al llarg de la seva extensíssima discografia és tasca impossible -o, si més no, reservada als pocs veritables fans que van assistir l'altre dia al concert-. Per si fos poc, aquest desconeixement del repertorí s'agreujà en escollir en Dylan atacar diversos dels temes que omplen els seus dos darrers -i tan fluixos com desmesuradament sobrevalorats- discos, a més de fugir del·liberadament dels seus temes més populars.
El públic, doncs, no se sabia les cançons i esperava delerós l'aparició d'algun dels temes mítics. "Quan tocarà Like a Rolling Stone", semblava pensar el personal, que a cada inici de tema es desencisava una mica i començava a perdre l'esperança.
Però el desencís anà augmentant a mesura que en Dylan semblava tenir interès en destrossar la contundència de la seva magnífica banda. Aquesta, descaradament orientada al blues-rock amb tres guitarres més una pedal steel, baix i bateria, desenfundava una potència imponent i una solidesa que enganxava al públic. Però era quan el Dylan prenia protagonisme (molt sovint), que el conjut dequèia. I dequèia perquè, primer de tot, en Dylan accedí l'escenari amb una gola enterbolida que feia absolutament inintel·ligible la seva ja de per si limitada vocalització. A mesura que avançava el repertori, la gola se li anà aclarint i permeté entendre algun dels versos que pronunciava, tot just abans dels bisos, però la major part del concert se la va passar amb un coll obstinat a imitar al Tom Waits més cavernari.
Però també dequèia cada cop que el mestre quasi septuagenari pretenia encadenar algun solo interessant a la guitarra, a l'harmònica o al Hammond (que amb tots tres es va atrevir). Amb la guitarra quedava totalment fora de lloc en buscar solos totalment buits i absolutament casats amb els batecs principals -a més de quedar absolutament en ridícul al costat del magnífic guitarra solista que l'acompanyava-. Amb la seva mítica harmònica, tot i les ganes dels més entregats del públic, no aconseguí sortir d'uns pocs tons aguts i francament molestos, segurament degut també als seus problemes de gola. Quan, cap al final de concert la seva veu li permeté atansar-s'hi amb més claredat, els problemes tècnics de so acabaren de tirar-li per terra l'esforç.
I, per acabar-ho d'adobar, en prèmer les bicolors del Hammond, tornà a semblar un principiant que té por de sortir-se dels patrons segurs i que en quan es quedava com a solista no aconseguia fer-lo tremolar com només un Hammond pot fer i engrescar rítmicament a una audiència que s'ensopia a cada intent del Dylan de mostrar-se ja no com un -gran, mític, irrepetible- creador sinó com un intèrpret.

Així, amb un repertori gens generós (alguns dirien atrevit, sense concessions, tot i que amb algun que altra tema famós més que en les seves darreres gires) i un Dylan francament desencertat i desencaixat, fou francament difícilque hi hagués massa més química que la que el respectable intentava conservar amb el passar dels temes.
De tot el setlist, el públic només es va atrevir a corejar, tímidament, les tornades de Just Like A Woman i Highway 61 Revisited. Però al llarg de la resta de peces, el públic feia esforços per no perdre el fil, per no desconnectar, movent forçadament els peus, com si això pogués fer que el repertori entrés millor.

Afortunadament, en els bisos en Dylan es va estirar una mica i va incloure l'esperadíssim Like A Rolling Stone -en una versió que, probablement per problemes de so, mai no va arrencar tot el que hauria d'haver arrencat d'un públic que l'esperava des de feia més d'una hora. Igualment, va ficar-hi al final, semblava que amb calçador, el Blowin' In The Wind, però en una versió que va necessitar vora un minut per ser reconeguda pel personal i que, era tan absolutament diferent, de tempo i d'intenció que el respectable no sabia com taral·lejar-la.

Val a dir però que, tal com apuntava inicialment, el motiu de pagar quasi seixanta euros per veure el concert era, fonamentalment per a la majoria dels assistents, el ser testimonis d'un mite vivent, d'algú d'ombra més allargada del que és -tal com el joc de llums s'entestava en recordar, reflectint-lo engrandit contra el rerafons d'un escenari que jugava a la discreció- i això ho van obtenir amb escreix. De la resta millor no parlar-ne massa, no sigui cas que caigués definitivament el mite i haguéssim de replantejar-nos fins i tot la qüestió de l'ombra.

Edit this setlist | More Bob Dylan setlists

Arctic Monkeys al Club St. Jordi (Barcelona 6-2-2010)

2010-02-10T13:48:00.009+01:00

Impecable actuació en directe dels Arctic Monkeys. Ni més ni menys. Sense escarafalls, l'Alex Turner i els seus atacaren un repertori que comença a semblar seriós i respectable (i no tan sols una col·lecció de hits enganxosos) en un recinte que aviat se'ls quedarà petit, la sala annex del Palau Sant Jordi, una petita pista que es va omplir a vessar de gent de totes les edats (i aquí va de debò, no com se n'enorgulleixen la Paulina Rubio i el David Civera). Molt curiós fou veure a joves púbers al costat de mitjanes edats però també de gent granadeta que, tot i vorejar la seixantena, semblava conèixer-se fil per randa tots els números que la banda enfilava. La barreja no era, però, tan sols d'edat sinó també de gènere (molt més ben repartit que de costum en un concert de rock) així com de procedència on, tot i guanyar la presència local, els foranis, sobretot britànics semblaven haver estat fletats en autocars.

Repertori equilibrat el que van presentar els Monkeys, tant de qualitat com d'àlbums, fent, evidentment, una mica més d'èmfasi en el seu darrer Humbug, produit pel Josh Homme, en el que presenten la seva candidatura a banda de rock duradora i artísticament ambiciosa. Si en els seus dos primers treballs van demostrar dominar la tècnica de fabricar "instant classics" basant-se sempre en la poderosíssima cohesió de la seva secció rítmica (a la que col·labora tota la banda), en aquest Humbug han alentit els tempos per abordar melodies més consistents i fugir dels riffs ganxo i de les aturades i arrencades sobtades que farcien els seus dos primers treballs.
Sonaren, és clar, també aquests hits previs, des de'l I bet that you look good on the dancefloor fins a Brianstorm, però s'encavalcaren de forma prou natural amb els magnífics temes del Humbug, en particular My propeller, Crying lightning i Cornerstore. I sonaren -i això ja és més sorpresiu- extremadament bé. El local no permetia moltes alegries ni esperances, però la seva fermesa sonora és tal que, sense forçar els decibels, el conjunt sonà meravellosament bé, fins i tot deixant que es percebessin els matisos.

Hi afegiren una versió del Nick Cave que deixà entreveure algunes similituds curioses entre els sons d'ambdós, però el seu repertori funciona prou bé sol, tot i tenir només tres àlbums, com per necessitar d'ajuts externs.
Tan sols una queixa en el conjunt de l'actuació. És veritat que els seus fans hi van absolutament rendits i amb ganes de festa, però la seva actitud damunt de l'escenari podria guanyar enters si hi posessin una mica més de proximitat i de complicitat. D'aquí a ben poc, un parell d'àlbums més, el seu repertori podrà permetre'ls concerts una mica més llargs i llavors ja els serà totalment imprescindible mostrar una mica més de faceta de showman i no només de músics. Deixem-los temps però, doncs el millor que es pot dir d'ells és que totes aquestes bondats que ja tenen perfectament assimilades les tenen sent extremadament joves i amb molt pocs anys en el circuit (només fa un parell d'anys que se'ls va descobrir al myspace). Llarga vida a les mones de l'àrtic!

Lionel Loueke: un guitarista diferent

2010-02-09T18:29:00.002+01:00

El segell Blue Note sempre ha gaudit de gran reputació. Hom pot escollir qualsevol àlbum amb la seva etiqueta de les prestatgeries de les botigues especialitzades i té pràcticament assegurada la qualitat i l'encert de la selecció. Un dels seus darrers llançaments és en Lionel Loueke, originari de Benin, a l'Àfrica Occidental, un superdotat musical amb una amplia llista de col·laboracions mítiques (des de Terence Blanchard fins a Charlie Haden) que és capaç d'emocionar amb la particularitat de la seva polsació de les sis cordes i els seus acompanyaments vocals, a mig camí entre l'scat i les tradicions tribals africanes.
Aquí us en deixo una bona demostració que fa palès que el mon del jazz continua evolucionant gràcies a talents com els del Lionel Loueke.

Les 10 cançons més emprenyadores

2010-01-03T20:56:00.003+01:00

La Rolling Stone, la revista musical que menys parla de música, va fer una enquesta recentment al seu públic nordamericà, demanant quina era la cançó més emprenyadora. I aquest en va ser el top 10 resultant:

The Black Eyed Peas - My Humps
Los Del Rio - Macarena
Baha Men - Who Let The Dogs Out
Celine Dion - My Heart Will Go On
Nickelback - Photograph
Lou Bega - Mambo No. 5
James Blunt - You're Beautiful
The Spice Girls - Wannabe
Sisqo - The Thong Song
Cher - Believe

Molts/es estaran contents/es...uns espanyols han aconseguit la segona plaça!
I si voleu comprovar si aquesta llista és prou adequada, us he confeccionat una llista de reproducció de l'Spotify per tal de que en feu la prova :-) Au, va, si només són 40 insuportables minuts! A veure quant de temps aguanteu! XD

Louis Armstrong - Louis And The Good Book (1958)

2009-11-08T02:46:00.030+01:00

L'any 1938, en Louis Armstrong havia gravat una bona colla d'adaptacions d'espirituals negres en clau de swing. 20 anys més tard s'atansà als estudis de la Decca per fer-ne una revisió, actualitzada amb l'ajut de la seva banda (els famosos All Stars) i el Sy Oliver Choir. Escollí dotze fragments de la Biblia -el bon llibre del títol- per donar la seva particular visió de la fè, gens complaent i, sovint, allunyada de mites i tòpics.
Les històries d'Ananíes (Shadrack), Moisès, Ezequiel o Jonàs entre d'altres conformen un àlbum en el que, certament, n'Armstrong s'allunya força del jazz i queda enquadrat dins d'una mena de dolcificació del gospel més d'arrel, relegant el protagonisme de la seva banda a un segon terme en benefici de l'omnipresent cor de veus que batega a tort i a dret per donar-hi la síncopa necessària. De la mateixa manera, degrada aquí també la seva trompeta als solos, per encarar amb la seva veu rogallosa les aventures singulars dels protagonistes bíblics. I és aquesta veu tan característica, la seva personalitat intransferible, la que, encavalcada en les fosques veuotes del cor que omplen els buits, s'erigeix en la gran batuta del conjunt. Sempre a un pas d'ennuegar-se, la veu d'Armstrong sempre ha sonat propera, i això el va convertir en un dels personatges més famosos del segle XX, probablement per sobre del seu instrument principal, la trompeta. I és aquesta proximitat la que confereix al seu discurs una sinceritat extrema totalment desprovista d'evangelització o de pretensions.
No és aquest, per tant, un disc per cercar els millors i més imperdibles solos de trompeta del gran Satchmo, però també és cert que es fa ben palès que darrera de la trompeta que sona en cada solo hi ha un gran somriure

...darrera de la trompeta que sona en cada solo hi ha un gran somriure.

Tant esgrimint la seva veu com la seva trompeta, el disc s'equilibra en dos temps ben diferents. Les peces amb un swing accelerat com Ezekiel Saw The Wheel, Shadrack o la famosa Down By The Riverside atrapen i motiven al ball, mentre que On My Way o la profunda Go Down Moses toquen la fibra més gospel del repertori.

És, per tant, aquest disc, una petita raresa donat el repertori, d'un dels grans genis de la música moderna i un dels pocs veritables revolucionaris que canvià els camins de la història musical des del darrera de la seva trompeta i el seu mocador blanc.

♫ Escolta el disc sencer a Spotify ♫

Don Pimpón Around The World [videoclip]

2009-10-26T19:57:00.006+01:00

Aprofitant que hem iniciat una sèrie de posts sobre la història del videoclip musical, aprofito per deixar-vos aquesta meravella de (per)versió que un paio s'ha inventat homenatjant a un dels clàssics vídeos musicals dels últims anys, l'Around The World que el gran Michel Gondry va dirigir pels Daft Punk.
Sobren més comentaris. Tan sols demanar-vos que prepareu un mocadoret per eixugar-vos les llàgrimes del riure compulsiu que us esperen. Let the show begin!

Si algú encara s'aguanta a la cadira és perquè potser no coneix l'original. Un dels millors vídeos de la història, l'autèntic i inimitable Around The World de Michel Gondry.

Gràcies a tots els twitteros que m'han fet arribar aquest vídeo!: @dasoaz, @fred_SCC, @Duczen i @Rosypunto.

Les portades "secretes" del Michael Bolton

2009-10-25T15:36:00.005+01:00

Tothom té un passat, però el del Michael Bolton té molta tela...
Avui en dia, les seves portades mostren a un home madur amb aquella certa mirada de "fer peneta". Això sí, va polit com si anés a un dinar amb els sogres.

Però no fa més que uns quants anyets que el Sr. Bolton se les gastava una miqueta diferent. En la portada d'un dels seus discs més exitosos ja mostrava unes certes "grenyetes":

I tan sols un parell de discs abans aquestes grenyes no anaven ni tan sols recollides amb una gometa de pollastre:

Però això era quan la seva discogràfica el va voler convertir en el més famós cantant de pop americà del moment. Just un disc abans l'home feia ben bé una altra fila ben diferent :-)

Compte amb les poses, que són de jutjat de guàrdia; compte amb la indumentària, "heavy" a més no poder. Però sobretot vull que us fixeu en que, si repasseu totes seguides les seves portades, a totes elles fa EXACTAMENT la mateixa cara!

Suposo que és allò de que "Aunque la mona se vista de seda..."

La història dels videoclips (II): Els pioners

2009-10-24T14:20:00.004+02:00

Tot i que, sovint, quan es parla de videoclips es pensa únicament en obres com les de John Landis pel Michael Jackson, les de Russell Mulcahy pels Duran Duran o, més recentment, les de Michel Gondry per la Björk, no hem d'oblidar que el videoclip, com a tal, ja va tenir les seves primeres expressions en les filmacions com les que Oskar Fischinger acompanyava, allà pels anys 30, a tangos i les marxes hongareses de Brahms, concerts de Mozart i altres peces musicals.

Fischinger fou un dels màxims exponents de les avantguardes fílmiques de principis de segle, col·laborador habitual de companys seus com en Hans Richter o en Viking Eggeling. El seu tarannà revolucionari e inventiu el portà fins i tot a desenvolupar, amb l'ajut d'un famós i adinerat empresari, un dels primers enginys per obtenir pel·lícules amb color, anomenat Kasparcolor (el nom de l'empresari, com no podia ser d'una altra manera, era Kaspar). No era, en realitat, un mètode excessivament còmode, doncs requeria filmar la mateixa escena amb tres càmeres diferents, una per a cada color bàsic, però el resultat quedà com a una fita fonamental d'aquella època i puntal de cara a les noves invencions en el camp de la cinematografia moderna.

Inspirat per la sèrie de treballs Rythmus de Richter en els que l'alemany intentava, mitjançant l'animació donar forma a una música inexistent, esperant que fossin les imatges les que suggerissin aquesta música, Fischinger començà a desenvolupar els seus "estudis" numerats amb els que sentaria les bases ja no tan sols de l'acompanyament visual de partitures preestablertes, sinó, fins i tot, de la animació, doncs ell mateix dissenyava i dibuixava les danses geomètriques que després havia de filmar.
Les seves peces, encara avui en dia, segueixen meravellant per la seva frescor i dinamisme, quedant per a la història com una esplèndida plasmació de la sinergia possible entre so i imatge. Aquesta és, probablement, la seva obra més aconseguida i famosa, la que dona forma visual a la dansa hongaresa nº5 de Johannes Brahms.

Fou aquest doncs, el veritable neixement dels videoclips.

La història dels videoclips (I): Introducció

2009-10-24T13:57:00.002+02:00

Sens cap mena de dubte, els videoclips (o vídeos musicals) formen part de la nostra cultura i del nostre bagatge cultural dels darrers desenis. Sense ells molta gent no hagués sentit mai atracció per la música, sense ells la música no hagués arribat a les cotes de popularitat massiva de que gaudeix avui en dia.
Des de que l'any 1985 la MTV emeté el seu primer videoclip, el Video killed the radio star dels Buggles, la popularitat d'aquest format s'ha estès per tot el planeta. No fou aquest però, en cap cas, el primer videoclip de la història. I és justament això el que pretenem desvetllar des d'aquest seguit de posts que comencem avui: la procedència dels videoclips, la seva evolució, els seus pioners, fins a arribar a la modernitat, on els videoclips formen ja part activa de la nostra cultura.

Aquí comença doncs, la història dels videoclips.

Quina forma té la música jazz? Begone Dull Care

2009-10-24T13:24:00.004+02:00

Potser algú s'ha preguntat algun cop, quin aspecte té el jazz. Si la música no s'escoltés sinó que es veiés, com seria?
En Norman McLaren, l'any 1949 donà resposta a aquestes preguntes i, mitjançant tècniques d'animació força rudimentàries i amb l'ajut de l'Evelyn Lambart li posaren cara -i, sobretot, expressió- a una forma artística intangible i invisible com és la música de jazz.
Sobre la interpretació del trio del gran Oscar Peterson, els dos artistes plasmaren un seguit de formes i moviments gràfics que semblaven ballar al so de la complexitat del tema Begone Dull Care. Seguint els camí que marcaren pioners com el Viking Eggeling però sempre des d'un acostament més lliure i colorista, McLaren i Lambart composen una mena de quadre en moviment, abstracció pura, per encaixar i donar forma a la música de Peterson.

Un veritable delit pels sentits, Begone Dull Care roman com una de les obres d'art més destacades del segle XX.

Camille Saint-Saëns - Introducció i rondo capriciós per a violí i orquestra, Op. 28

2009-10-18T20:23:00.003+02:00

Avui introduirem també una mica de música clàssica en un blog potser excessivament segrestat pel rock contemporani.
Camille de Saint-Saëns nasqué a Paris l'any 1835 i a l'edat de 3 anys ja tocava el piano. Als 5 anys ja havia composat la seva primera obra. Aconseguí fama internacional per la claredat de la seva dicció pianística però la seva obra que més m'atreu és aquesta que aquí us acosto, un regal per a les oïdes, una peça delicada però no tova ni amanerada. Composada en honor del famós violinista espanyol Pablo Sarasate, aquesta obra requereix de l'intèrpret un gran domini i virtuosisme en l'execució dels diferents fraseigs, alguns suaus i contemplatius, altres electritzants, que omplen el seu pentagrama.
Aquí us deixo amb una versió de la mateixa, que us recomano escolteu amb atenció, a poder ser en complet silenci o amb l'ajut d'auriculars per captar tota la força expressiva d'aquesta petita meravella d'un compositor prou desconegut però de gran reputació i prestigi.

Portades estranyes: La nit, que els confon...

2009-10-17T18:39:00.008+02:00

Doncs serà això, perquè sinó no s'enten què fa en Rick James a la portada del que és probablement el seu millor disc:

Atenció especial mereixen les seves botasses vermelles, tipus pescador de riu. Però el que més m'agrada, és clar, és la seva postureta, aquí, recolzant-se "elegantment" a la farola. De totes maneres, el millor, com passa sovint, està per venir. Done'm-li la volta al vinil i veiem com acaba la nit...

Si és que es veia a venir, Rick, que amb aquesta pinta no passaria massa estona fins que algun poli desaprensiu t'espatllés la nit, sobretot amb aquestes amistats que et fas...D'aquesta contraportada em quedo, definitivament, amb la indesxifrable mirada de'n Rick a la mà del poli que l'escorcolla.

Però, és clar, el Rick no és l'únic que sap el que és la nit i el que hi passa. La mítica Donna Summers, reina del bubblegum sound "discotequero" s'hi va passejar en el seu espectacular disc Bad Girls. Estava clar que amb un títol així la noia no anava a vendre pipes precisament. Aquí la teniu:

La noia que volia triomfar i va dir: "Calla, que em posaré lleugereta, còmoda, per sortir a la portada del que serà el meu disc més famós." Aquí, de nou, tenim un fanal sospitós. El que em sembla més curiós però, és que, en aquest cas, la història comença ja des del principi, amb un poli al costat. Què és això? Permisivitat policial? Que no pensa detindre-la? Per si algú encara creu en la bondat espiritual de la Summers, per si encara algú creu que no està fent res sospitós, la contraportada li treurà de tot dubte:

El conductor que s'apropa (perillosament) a la Summers, no porta un mapa a la mà, ni un ticket del peatge de Martorell, no... porta calers (50$...a quan estava el dòlar al 1979?)

De totes maneres, el dubte sobre la presencia del policia s'esvaeix en obrir l'àlbum (és doble) i observar amb detall i atenció el panorama:

Compte amb la posició subliminal de la porra del poli, que fa com que mira cap a una altra banda. Potser se sent culpable? No, segurament vigila que no l'enxampin.

Sóc un gran fan de les portades dels vinils, però n'hi ha algunes que em fan mirar cap a una altra banda quan els escullo dels prestatges. Seguirem, des d'aquí, fent difusió d'aquelles portades que mereixen una ullada...una i prou.

The Cooper Temple Clause - See This Through And Leave (2002)

2009-10-10T20:42:00.005+02:00

Sovint hi ha bandes que desapareixen. Però algunes, fins i tot amb una discografia curta, deixen petjada. Altres no. I aquest és, precisament, el cas dels Cooper Temple Clause. El problema és que potser sí que el seu trepitj s'hauria d'haver notat.

Tan sols tres discs diferents d'aquest grup de Reading (Anglaterra) s'amaguen sota la pols de les estanteries de les botigues de discs -sempre rendides a la voràgine de les novetats- però foren suficients per demostrar que la seva proposta de rock atapeït bé hagués merescut més atenció (tot i que les revistes musicals mai no van dubtar del seu potencial).
De fet, el seu concepte ja queda molt clar en el disseny de la seva magnífica portada: Una idíl·lica casa enjardinada amb finestrals coberts per cortines, enfiladisses que s'arrapen a la façana i un magnífic cotxe familiar al davant, tot rematat per un petita inscripció a la cantonada sobre les prestacions del vehicle que converteix la imatge en un bonic extret d'un catàleg. Però s'hi afegeix un petit detall, amagat sota la presentació comercial, una goma connecta el tub d'escapament del cotxe amb l'interior de la casa, a través del forat de la bústia de la porta.

...escoltar amb cura els seus 11 talls revel·larà tot un detallisme amagat darrera l'onada sonora.

I així, amagant els detalls importants entre insondables boscos de males herbes aparentment salvatges i descontrolades, els TCTC sondegen entre les misèries de la classe mitjana. Carregant el llenç amb guitarres de distorsió profunda i apagada, teclats futurístics de sons detalladíssims, percussions barrejades, però també amb trompetes, samples, baixos, òrgans Farfisa i Hammond i un llarg etcètera, aquest sextet esprem les oïdes dels qui se'ls acosten amb desespers emocionals cantats amb desencaix i contundència. És tanta l'acumulació de pistes en cada tall d'aquest àlbum que una escolta superficial podrà recordar a un seguit de guitarrades desbocades i sense sentit. Però escoltar amb cura els seus 11 talls revel·larà tot un detallisme amagat darrera l'onada sonora. Els teclats del Tom Bellamy xiularan algunes notes impossibles, ratllant els infrasons, els cors de la banda contrapuntaran al cantant o les melodies desembussaran les obturades vàlvules dels extenuats amplificadors de les tres guitarres que poden arribar a sonar alhora. De vegades un creu estar escoltant uns Radiohead que haguessin substituït el fil de veu del Thom Yorke per una piconadora, de tant magnífiques que son les sonoritats dels TCTC però de tan diferents com son els seus plantejaments dels de Radiohead.

Extenuant el "punch" de Panzer Attack, però igual de colpidor que la aparatosa Been Training Dogs, o la clatellada indiscriminada de Let's Kill Music ("We dare you to mean / a single word you say"). Però igualment efectius en els mig temps -excel·lent Who Needs Enemys- o, fins i tot, en els lents -Digital Observations-.

Tan atapeïda de capes sonores com de versos punyent ("who needs enemys / when you got friends") aquesta peça industrial, tallada a cop de martell i de bufador rescata l'oient de qualsevol possible letargia i l'empeny a batzegades fora de l'ou per obligar-lo a caminar, encara que sigui a palpentes, per la foscor d'un mon fet a mida dels que no hi viuen.

Jordi Sabatés - Nosferatu, hacia el vampiro

2009-10-04T11:30:00.001+02:00

Hi ha discs que no són tal cosa: són petites joies. Són gemmes precioses que un no escolta com obres d'art sinó com a intocables demostracions del poder de l'inspiració.

Quan el mític pianista de jazz Jordi Sabatés decidí atansar-se a la figura del vampir, més en concret a la personificació que en F.W. Murnau filmà del mite de Bram Stoker en la seva fundacional Nosferatu, eine Symphonie des Grauens, constituí un quartet de garanties -en Conrad Setó, mític jazzman de fusió de l'escena catalana, el vibrant violoncelista Paul Stouthamer, sempre present en els clubs de Barcelona o Madrid i el percussionista Alfredo G. Arcusa, clàssic acompanyant de Toti Soler o del propi Sabatés en dècades passades,- i es llençà a trobar el so que pogués enaltir las belles imatges del director alemany.

El resultant n'és una banda sonora impossible d'un cinema pretèrit que semblava necessitar d'una joia sonora per agafar una dimensió absolutament nova. En Sabatés articula la música al voltant del seu prominent piano, dolç, juganer, imprevisible, i opta ja no per musicar escenes del film sinó per inventar-se una música que pugui coexistir amb ella i permetre a l'oient capbussar-se en l'univers vampíric. És per tant, una banda sonora que no acompanya el film ni ho pretén. Tan sols hi busca inspiració.

És per tant, una banda sonora que no acompanya el film ni ho pretén. Tan sols hi busca inspiració.

Sabatés composa vint peces, variades, ben contrastades, que dibuixen escenes inexistents de bellesa, d'innocència, d'horror i de fantasia. Des de la inaugural L'ille des morts (I) -juganera i sorprenent- fins a les grandguignolesques La hiena o Tema de la fira, passant per les bellíssimes Cristall de tardor o Ballarines mecàniques -monuments a la fragilitat-, la íntima i tendra Sedalia o els crescendos dramàtics de Laberinto i Informe sobre ciegos.

Anys enrera, Sabatés ja havia escomès la musicació d'una falsa banda sonora, en aquell cas inspirat pel treball de J.R.R. Tolkien i el seu Senyor dels anells, i encara repetiria, després d'aquest acostament al vampir, amb l'acompanyament musical per a tot un seguit de curtmetratges de Georges Méliés i que el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona va tenir a bé exhibir comptant amb l'actuació en directe del compositor.

Tan sols un llast penja d'aquesta joia musical: un text del propi Sabatés en el llibret, tan pedant i fora de lloc que un ha de fer esforços per oblidar-lo cada cop que escolta el disc. Però, val a dir, és potser aquesta ambició pendantona la que permeté a en Sabatés un acostament tan al biaix, tan bell i artístic, fugint dels convencionalismes i abraçant la inspiració més pura per al·linear-se amb el mite cinematogràfic alhora que amb el llegendari.

Tan màgic, eteri i aclaparador per als sentits com el treball de Murnau, les vint peces s'encadenen per transportar a l'oient a un mon d'ombres i de llums equívoques, un paradís tèrbol ple d'emocions que no arrossega sinó que eleva, que no agrada simplement sinó que fa perdre els sentits i que fa palesa la gran sensibilitat musical d'aquest gran mestre català que és en Jordi Sabatés.

Jerry Goldsmith - The Secret Of N.I.M.H. (1982)

2009-09-27T14:51:00.005+02:00

Probablement, en Jerry Goldsmith sigui el compositor de bandes sonores més prolífic de la història. I avui en dia, després de moltes escoltes (en realitat tan sols una petita part de la seva extensa producció) encara no he descobert una sola banda sonora que no fos, com a mínim, memorable.
Ha tocat tots els pals: des de la ciència ficció (El planeta dels simis, La fuga de Logan, Capricorn U, Star Trek, etc.) fins al terror (La profecia, Poltergeist, etc.) però també composant partitures per comèdies, cintes d'aventures, i tots els gèneres existents i imaginables.
L'únic gènere que mai havia abordat -no al menys fins a 1982- havia estat el de l'animació. En Don Bluth, acabat d'escindir-se de la fàbrica Disney muntà la seva pròpia productora de cinema d'animació buscant fer la competència al gegant de Burbank i encetà la seva producció amb la enginyosa i màgica The Secret Of N.I.M.H. (a Espanya s'estrena amb el "fantàstic" i atraient títol de "El Mundo Secreto De La Señora Brisby", que sonava més a telesèrie barata basada en fets reals que no pas en un tenebrós conte infantil adaptat de l'obra de'n Robert C. O'Brien). I per conduir la partitura musical de l'aventura d'una ratolineta vídua a la recerca del seu valor i de la seva família, escollí el geni de Goldsmith, conscient del risc d'enfrontar-lo, per primer cop, a musicar un llenguatge audiovisual tan diferent i desconegut per a ell.
Hi ha força diferències entre composar per a un film amb humans i fer-ho per a un film d'animació. La primera diferència és que l'animació ha de ser realçada per la música (tothom pot recordar a en Bugs Bunny caminant de puntetes sobre el so d'un pizzicato de cordes). Una altra diferència és la llargària de les escenes, molt més curts en el cinema d'animació, dotat d'una narrativa molt més dinàmica i nerviosa. Així mateix ho explica el propi Goldsmith en el llibret del disc. Però acaba admetent que el seu enfocament final va ser, precisament, el contrari -i és potser d'aquest apropament contra natura d'on li ve la genialitat a aquesta banda sonora-. Goldsmith, després de donar-li moltes voltes, decidí acostar-se a la composició de la partitura d'aquest film d'animació exactament d'igual manera que ho hagués fet amb un film "convencional", si més no en les qüestions més evidents. Així, la partitura de Golsmith col·laborà a fer d'aquesta pel·lícula d'animació quelcom molt més adult que la majoria de les produccions animades de la Disney. On el més habitual hagués estat omplir la partitura de colors llampants, Goldsmith suavitza els tons, aposta pels matisos, on s'hagués escrit una melodia ben reconeixible -i potser inspiradora d'algun número musical- Goldsmith s'aboca a un cors ominosos que reflecteixen perfectament les angunies i els tràngols que ha de passar la protagonista de la història.

Goldsmith decidí acostar-se a la composició de la partitura d'aquest film d'animació exactament d'igual manera que ho hagués fet amb un film "convencional"

Més endavant, en Goldsmith s'atreviria a continuar musicant pel·lícules d'animació (com a Mulan, per exemple), però aquest primer intent ja va marcar una fonda petjada en la manera d'acostar-se a les bandes sonores d'aquests tipus de films.
El millor que se li pot dir als treballs de'n Goldsmith és que juguen en una lliga totalment diferent a la de, posem per exemple, el mític John Williams. On aquest últim cerca impactar i deixar emprenta auditiva en el menor número de compassos possible (quantes melodies de films de'n John Williams podem taral·lejar sense esforç?), en Goldsmith concep majoritàriament les seves obres com a un seguit musical que bascul·la pels diferents estats dramàtics del film, oblidant-se de fòrmules i d'impactes inmediats.
I, per si fos poc, és perfectament capaç -més que cap altre compositor- de barrejar la sensibilitat orquestral amb el pop vocal que acostuma a acompanyar totes les pel·lícules de Don Bluth, temes que, a la fi, s'han convertit en petits clàssics moderns, sovint interpretats per grans veus del pop-soul nordamericà. Aquí us en deixo un tast, la preciosa cançó de bressol "Flying Dreams - Lullaby" que en Goldsmith composà per aquest fantàstic film que és "The Secret Of N.I.M.H.".

Homenatge d'Stevie Wonder a Michael Jackson

2009-07-08T01:23:00.004+02:00

En el memorial que s'ha celebrat per en Michael Jackson, l'Stevie Wonder, sol davant del piano, ha regalat a l'auditori una bellíssima peça que convocaba dues de les seves més impressionants balades: d'una banda, la preciosa "I Never Dreamd You'd Leave In Summer", que s'esqueia perfectament pel comiat del rei del pop, i d'una altra, "They Won't Go When I Go", que deixava glaçat al públic en entonar uns versos que recordaven la perdurabilitat de tot allò que rodeja a algú que se'n va.

Amb una veu tan penetrant com sempre i prement el piano amb l'habilitat que sempre l'ha acompanyat, l'Stevie Wonder ens commovia amb una perla musical en forma de record inesborrable i solemne."

Homenatge de John Mayer a Michael Jackson

2009-07-08T01:04:00.008+02:00

Durant la cerimònia de comiat a en Michael Jackson, en John Mayer ha desenfundat la seva delicada guitarra per obsequiar al món amb una versió instrumental absolutament deliciosa del Human Nature. Ja apuntàvem en la ressenya del seu àlbum Continuum que la manera d'acaronar les cordes d'aquest jove guitarrista i compositor és exquisida i sovint recorda al millor Eric Clapton.

Bat For Lashes - Two Suns (2009)

2009-06-29T19:39:00.002+02:00

Amb el seu primer disc, Fur And Gold, la Natasha Khan, talent paquistaní darrera de la banda Bat For Lashes, ja va assentar les bases d'una carrera que promet ser sòlida. I això, amb un sol disc, ja és molt dir. Però el que un servidor no es podia imaginar és que en el seu segon treball no dubtés ni un instant en donar alguns passos endavant en quant a risc i intencions artístiques.
Diuen que els segons discs son els de la consolidació, els que repeteixen la fórmula per tal de dibuixar clarament la imatge de marca que la banda oferirà fins a la seva dissolució. Però la Khan sembla que mai no l'ha sentit aquesta dita.
Per començar, despulla de qualsevol intenció comercial la pràctica totalitat dels seus temes, reclamant, aquí sí, que encasellar-se no va amb ella. I, per acabar-ho d'adobar, s'empesca una col·laboració amb l'Scott Walker -mite vivent de la música experimental d'avantguarda, que evolucionà del pop més brillant fins als discs conceptuals parits a base de sons naturals- plena d'intenció i de credencials futures.

La textura de la seva música és etèria, però sense renunciar al ritme, la qual cosa la situa sovint en un territori prou verge.

Però el que destaca d'aquest disc és, sens dubte, un cop més, la sensibilitat de la paquistaní per encaixar una veu vaporosa amb unes seccions rítmiques de sonoritats ancestrals i florir-ho amb unes cadències melòdiques seqüencials, ja provinguin de guitarres o de clavicèmbals. La textura de la seva música és etèria, però sense renunciar al ritme, la qual cosa la situa sovint en un territori prou verge com per gaudir-ne com si fos el primer cop. És veritat que sovint trepitja territoris ja transitats per la Björk -i en surt, evidentment, perdent, tant per atreviment com per registre vocal-, però no són més que lleugeres llampades que s'esvaeixen en un tot dens i compacte.

Seguint amb els atreviments i les poses d'auteur, la Khan s'inventa un alter ego que canta a amors planetaris, tintats de predestinació i misticisme quasi mitològic, i confecciona un tapís rugós, de nusos gruixuts i destacats relleus, que sedueix per la seva maduresa i capacitat d'evocació, no renunciant a res i apostant fort per un futur brillant i decididament gens acomodatici.
Li caldrà en treballs posteriors, segurament, polir la seva sonoritat, fer-la més ampla, i potser ajudar-se d'un vocabulari més ric per pintar els seus paisatges, però és indubtable que la seva proposta ha de donar grans i saborosos fruits en aquella franja en la que conviuen les avantguardes i rock alternatiu, l'atreviment i la sofisticació, i que molt pocs/poques s'atreveixen a caminar.

Ha mort Michael Jackson

2009-06-26T01:06:00.003+02:00

Difícil explicar amb paraules els sentiments per la mort de Michael Jackson. Més enllà del seu personatge públic, gràcies a ell molts vam descobrir la música, molts vam voler comprar discs i col·leccionar-los com si fossin joies, molts vam sentir com la música s'arrapava a les nostres entranyes i en gaudíem cada cop que un altaveu ressonava. Seu va ser el primer disc que em vaig comprar; seu va ser el primer concert al que vaig assistir.

Va ser aquella nit, en la celebració del 25è aniversari de la Motown que en Michael Jackson, després d'interpretar un poupourri amb els seus germans, es quedà sol damunt l'escenari i digué: "I like the old songs...but I also like the new songs". I llavors, la músca moderna va canviar:

La bogeria (remesclada)

2009-06-24T13:21:00.002+02:00

Lluita des de les trinxeres musicals

2009-06-19T17:28:00.003+02:00

Ho intento...

2009-06-19T07:03:00.006+02:00

Deixant-se gronxar

2009-04-15T14:15:00.003+02:00

U2 - No Line On The Horizon (2009)

2009-04-10T13:00:00.003+02:00

Després de dos discs esplèndids, espectaculars, immillorables, perfectes, però massa similars, tothom demanava un canvi, ells els primers, i els fans també. I aquí hi ha un canvi, un canvi important, sobretot en la producció. Tant l'All That You Can Leave Behind com el How To Dismantle An Atomic Bomb demostraren que, avui en dia, no hi ha cap banda de rock més gran que la dels irlandesos. La seva música recollia respecte a tort i a dret, tant del públic, de la crítica així com dels propis músics, que encetaven, any rera any, fórmules que seguien l'estela compositiva dels U2 -Coldplay n'és un claríssim exemple-. Però aquella estranya sensació de molesta perfecció absoluta començava a amenaçar la tinença del ceptre sagrat dels reis del rock del nou mil·leni. Reinvenció? Experimentació? Tornada als orígens? Heus aquí, finalment, la resposta d'U2.

Reclutant novament a en Daniel Lanois i a en Brian Eno, la banda recupera, des dels seus primers compassos del seu nou disc, una sonoritat més d'estudi, més treballada, amb arranjaments més densos, més massissos. Sense arribar als extrems de la seva trilogia dels 90 (Achtung Baby, Zooropa i Pop) aquí la producció és ben pressent, es palpa perfectament com atipa els talls amb teclats, distorsions i cors a dojo. Posar aquest disc dalt dels escenaris els demanarà, definitivament, afegir-hi més gent damunt de les fustes, doncs la presència de sons sintètics és massa lluent com per desestimar-la en viu.

...aquí la producció és ben pressent, es palpa perfectament com atipa els talls amb teclats, distorsions i cors a dojo.

Tot això ja es suggereix sense miraments en el primer tall del disc, el que li dona nom, en el que les distorsions es revel·len més rotundes, més potents, de perfil més baix, saturades fins al límit, per lliurar un tall en el que Bono s'hi deixa les cordes udolant a una noia que canvia com el mar i que diu que l'infinit és un bon lloc per començar. També és aquest un bon tall per obrir un disc com aquest, sens dubte.

Li segueix un tall -Magnificent- que arrenca com un tall de tecno minimal del Trentemoller per deixar pas a un dels clàssics arpegis encavalcats en el seu propi eco de The Edge, transportant-nos, per uns segons, als temps de Sunday Bloody Sunday, de tan fonamental i característic com és, i conduïda per una bateria prominent, amb uns crescendos extraordinaris que duen a Magnificent a la categoria de hit incontestable. Al contrari del que canta Bono en aquest tall, no només l'amor et pot deixar una cicatriu així, també els U2 poden.

Temes com aquest Magnificent, amb una base de trets clarament electrònics es repeteixen insistentment, sobrepassant l'anècdota per convertir-la en estilema del disc. A voltes, la banda sembla posar un llenç sintètic per tal de que els músics s'hi vagin afegint, molt en particular el Bono, que demostra un cop més la vitalitat i ductilitat de la seva veu, sempre preparada per passar de l'expressivitat més descarada a la més subtil i íntima.

A voltes, la banda sembla posar un llenç sintètic per tal de que els músics s'hi vagin afegint, molt en particular el Bono

És ben cert que el disc sembla perdre's a voltes en mig temps sense ganxo aparent, però les escoltes repetides revel·len perles allà on una primera passada no hi havia més que una certa buidor. És el cas de la preciosa Moment Of Surrender, la radioheadesca Fez - Being Born o la delicada White As Snow.

Però, com a contrapunt, també hi són els temes de rock marca de la casa, amb riffs imponents (són els Led Zeppelin els que obren Stand up Comedy?), hits incontestables (Get On Your Boots, Magnificent) o enganxoses tornades (No Line On The Horizon, I'll Go Crazy If I Don't Go Crazy Tonight). És a dir, que el còctel és complet, els ingredients segueixen sent els mateixos (el criteri, el talent, les lletres clares, les metàfores delicades, els arpegis de The Edge, etc.) però sacsejats aquest cop amb una energia diferent, més robusta.

Hi ha fins i tot espai per a les sorpreses, com la dicció à la Dylan de Breathe -amb uns primers versos ben oberts: "16th of June, nine 0 five, door bell rings / Man at the door says if I want to stay a bit longer"- o la encantadora Cedars Of Lebanon, tema completament "Lanois", on un reporter de guerra explica les seves visions dels conflictes i que tanca el disc amb cuatre versos colpidors, amb la música ja estingint-se, que abandonen l'oient amb la obligació de replantejar-se moltes coses.

...algunes crítiques han estat dures, implacables, inmisericordes fins i tot

En definitiva, és aquest un disc que cal escoltar amb el volum a tot drap, per deixar que el so s'apoderi de tu, a diferència dels anteriors treballs de la banda, que es podien escoltar perfectament a cau d'orella. Aquí l'estudi i els productors formen part de la banda i això es fa notar en cada solc.
Ara que ja fa un cert temps que aquest nou disc ha sortit a la llum, algunes crítiques han estat dures, implacables, inmisericordes fins i tot. Potser caldria comparar aquest darrer disc d'U2 amb qualsevol dels 10 millors discs de l'any passat segons les revistes especialitzades per comprovar que el treball més mediocre dels irlandesos és probablement millor que qualsevol obra mestra de qualsevol grup hype de la nova fornada del rock contemporani.

Neil Young - Fork In The Road (2009)

2009-04-07T00:08:00.004+02:00

Amb la rodeta de la distorsió passada de voltes, Neil Young torna a la carretera. I ho fa amb un disc roent, de rock feréstec, els dos primers versos del qual ja situen l'acció: Taking a trip across the USA / Gonna meet a lot of people along the way (viatjant pels USA / trobaré un munt de gent pel camí).

És a dir, que el vell Neil s'embarca en una mena de road-album (si hi ha road-movies hi pot haver road-albums, oi?) per descobrir, darrera el volant d'un Lincoln, amb una coca-cola a la mà (literal) què queda del vell somni americà. I la narració de'n Young és vibrant, plagada d'una distorsió feixuga que s'escampa sobre un llenç de rock simplista, com per fer-lo més rabiüt, més impertinent.
Un parell d'escoltes del disc no enganyen: aquest és un gran disc, un enorme disc diria jo de rock d'arrels, contestatari i narrat des de les arrugues i les cicatrius d'un vell roquer que es resisteix a dir la última paraula. Encara hi ha massa coses que arreglar en aquest món injust, i en Young té encara la boca prou grossa com per denunciar-les.

"¿Cueces o enriqueces?"

2009-04-05T02:22:00.004+02:00

En homenatge a Maurice Jarre

2009-04-01T00:34:00.013+02:00

Hitabaldaäs en directe a la Farinera del Clot (20-2-09)

2009-02-21T10:34:00.005+01:00

Els Hitabaldaäs desplegaven ahir a la Farinera del Clot -dins el marc del Barcelona Visual Sound- els seus paisatges nu jazz plens d'encís i matisos. Curiosa banda la dels badalonins, rara avis del nostre panorama musical, orientada a la música cinemàtica, a il·lustrar imatges en moviment -sempre s'acompanyen de VJs-, més pendents de la sonoritat, de generar un bloc sonor compacte que de cercar melodies i tornades enganxoses.

Encavalcats entre el jazz de fussió dels Medeski, Martin and Wood, el rock còsmic dels Ozric Tentacles o el jazz progressiu dels Jaga Jazzist, la formació deambula per diverses tonalitats, acumulant textures, colors i matisos.

Rara avis del nostre panorama musical, orientada a la música cinemàtica, a il·lustrar imatges en moviment

Una pena que l'audiència de la Farinera no s'atrevís a aixecar-se de les grades -que distaven una bona dotzena de metres de l'escenari- per atansar-se a l'escenari i deixar que els deliris instrumentals dels Hitabaldaäs els acabessin d'encisar. La proposta dels badalonins, al cap i al a fi, es pot confondre amb música per sentir de fons -i perdre's els matisos en el camí- quan es mira amb massa perspectiva. Calia poder més proximitat per apreciar les lleugeres pinzellades funk, les guitarrades etèries de'n Pere Esteve, o la secció rítmica distesa i plena de groove -amb la bateria de'n Jordi Blanch acurada i sempre predisposada a la sorpresa i el baix de l'Ivan Reyes aportant la imprescindible arrencada funk de moltes de les peces-.

Quan entra en escena l'esporàdica trompeta solista de'n Ramon Casamajó, els paratges eteris prenen concreció i deriven definitivament cap a un jazz d'alçada

Sovint, la dificultat que aquestes formacions, enquadrades en estils proclius a la improvisació, pateixen és la de dil·luir-se en recreacions individuals tendents a la mística, al riff per al riff, al retruc melòdic que només beu del retruc anterior, com una mena de tour de force sovint innecessari. No és el cas però dels Hitabaldaäs, que avança com una maquinària lleugera, homogeneitzada per les textures electròniques que adopten aquí el paper d'aglutinador sònic -cortesia del Pau Escoda-. És cert però, que quan entra en escena l'esporàdica trompeta solista de'n Ramon Casamajó, els paratges eteris prenen concreció i deriven definitivament cap a un jazz d'alçada, etèri, còsmic, més d'insinuacions melòdiques que de solos precisos. La trompeta de'n Casamajó dibuixa paratges gèlids, molt urbans de vegades gràcies a la secció de ritmes, vigorosos a l'hora que sostinguts, elevant la capacitat evocadora del grup, retornant ecos del millor Mark Isham.

Enquadrats dins el circuit amateur però molt més originals i més músics que la majoria, els Hitabaldaäs continuen el seus trajectes per paisatges imaginaris amb l'actitud de qui se sap portador d'un gran talent però no vol desperdiciar-lo a canvi de fama i diners. A l'igual que la seva música, els Hitabaldaäs no tenen pressa, i això, en un món com el nostre, és un luxe i una benedicció.

The Marzipan Man - En directe a l'Heliogàbal de Barcelona (15-02-09)

2009-02-15T19:40:00.006+01:00

Heterodoxa la proposta de l'ínfim local Heliogàbal per acollir l'home de massapà: un concert en diumenge, cap allà al migdia, amb piscolabis inclòs...Val a dir que, tot i la desubicació horària per un concert, la gent acudí amb ganes a sentir d'aprop, ben d'aprop, les desventures dels personatges de'n Jordi Herrera. L'Heliogàbal ja era ple a vessar -tant les escasses dues files de cadires com la resta del local- quan les dolces fàbules i contes de n'Herrera començaren a desfilar.
En cada concert, el projecte The Marzipan Man pren formes diferents, atès que el seu alma mater sempre busca col·laboradors espontanis entre els seus amics per tal d'escometre un concert. En aquest cas i potser obligat per l'espai, optà per acompanyar-se únicament d'un percussionista per refermar la sonoritat de les peces i no restringir-les a la guitarra i la veu (amb alguna harmònica ocasional) de'n Herrera.
I allà, pràcticament a cau d'orella, a un pam de la primera fila i a menys de cinc metres de l'espectador més allunyat, el duet comença a acaronar les seves històries petites, cantades amb la veu atiblada de'n Jordi i beneïdes amb el silenci embadalit d'un públic poc coneixedor però amb ganes de ser convençut. A la templada Buddy The Cat li costà arrencar (en Jordi no semblava atinar el loop exacte fins que, finalment, desistí i la tocà "a pèl") però les peces del Marzipan Man no necessiten llargs recorreguts per acaparar l'atenció. El delicat repertori anà desplegant-se en un adequadíssim format íntimista, absents com estaven els arranjaments cromàtics de l'àlbum, repassant sempre històries vitals, farcides d'imatges suggerents i de personatges amb un punt de màgia.

Un concert en diumenge, cap allà al migdia, amb piscolabis inclòs...

Intercalant algun número que els permetia esbojarrar-se un bri i sortir-se així de la homogeneïtat tendra i sentimental, aprofitaven per incloure-hi distorsions i rampells il·luminats que el públic rebia amb entusiasme, com el tast que del seu imminent nou àlbum ens va fer en el tall "Big Bad Wolf".

No hi anaven faltant, de tant en tant, nous problemes tècnics, brunzits diversos procedents de l'entortolligat cablejat que trepitjaven, loops que no acabaven de casar, corretges que es trencaven a mig tema obligant a en Jordi a acabar-lo fent equilibris funambulistes, etc. Però com el caliu ja era indubtablement entranyable i proper, el públic ho rebia més com una demostració de la veracitat de concerts així que no pas com a molèsties o inconvenients.

I a aquest caliu hi contribuí moltíssim igualment l'actitud de frontman humil i encorbat de n'Herrera. Sempre disposat a fer cinc cèntims de la lletra del següent tema, capaç d'arrencar somriures amb la seva bonhomia a partir de qualsevol anècdota, l'home que diu ser una titella del Marzipan Man es ficava el públic a la butxaca en els espais que quedaven entre cada tema.

El públic deixà, durant un parell de minuts, de parpellejar, de respirar fins i tot, per deixar-se acotxar per la música, i en Jordi Herrera no els decebé.

Barrejant temes del seu primer disc, novetats i versions -impecable la de "Where did you sleep last night" de Leadbelly, el concert desembocà en una preciosa reinvenció de la cançó de bressol tradicional americana "All the pretty little horses". I el que són les coses, en intentar començar el tema, un terrible brunzit amenaçava la calidesa de la interpretació. Fou llavors quan n'Herrera es desendollà completament, s'assegué en un tamboret i acaronà les sis cordes sense amplificar-se. En qualsevol altre concert, el so d'aquest tema s'hagués esvaït en expandir-se per la sala. Però el públic deixà, durant un parell de minuts, de parpellejar, de respirar fins i tot, per deixar-se acotxar per la música, i en Jordi Herrera no els decebé.

Un cop acabada la peça, allà estant, assegut, rebent els aplaudiments, en Jordi donà per conclòs el concert amb un gest mínim: agafà el seu vermut i la seva ració de piscolabis i rematà la feina amb una de les seves sortides enginyoses: "Ara no ho espatllarem tocant-ne una altra, no?".

Escolta el tema Billy The Fox de The Marzipan Man

The Stranglers - Live at Sala Razzmatazz (28-01-09)

2009-01-30T12:43:00.013+01:00

Últimament, estem assistint en el panorama del rock a un revival de bandes ancestrals provinents dels 70. Però tot i que ho podria semblar, no és el cas dels Stranglers. Els Stranglers es formaren al 1974 però tot i els constants canvis de personal, han seguit publicant discs a tort i a dret, cada cop més espaiats en el temps però sempre prou dignes com per no haver-los de considerar unes velles glòries amb ganes de fer caixa. És veritat que la inclusió d'un dels seus temes, Golden Brown, en la exitosa banda sonora del film Snatch, cerdos y diamantes de Guy Ritchie els va tornar a l'actualitat i va recaptar una nova collita de fans, aquests ben joves que s'introduïren posteriorment en els seus àlbums més antics convertint-se així, amb totes les de la llei, en fans autèntics.

És precisament per això que la sala Razzmatazz -mig buïda, o mig plena, segons es vulgui veure- mostrava un personal força heterodox al menys en quant a les edats. Els fans més primordials, els que eren vius quan la banda va sacsejar el món del british punk i de la new wave, es barrejaven sense vergonya entre aquells prou joves com per haver estat embarcats en el seu fanatisme a arrel de la citada pel·lícula. Però, en qualsevol cas, el públic, fora quina fora la seva edat, volgué, des d'un bon principi, gaudir d'una bona i potent nit de rock. I ho aconseguí.

...la inclusió d'un dels seus temes, Golden Brown, en la exitosa banda sonora del film Snatch, cerdos y diamantes de Guy Ritchie els va tornar a l'actualitat i va recaptar una nova collita de fans...

El so enregistrat dels Stranglers, el d'estudi, el dels seus nombrosos àlbums, és un so tou, un rock que tira molt cap al pop, sobretot gràcies als teclats omnipresents de'n Dave Greenfield. En directe però, la contundència sonora augmenta i converteix el seu repertori de pop-rock en un obús de rock amb un munt de petites sonoritats diverses, però rock fibrós amb tots els ets i uts. Així, sobre una base de rock fonamental, una bateria tronadora (amb el jove Ian Bernard substituint al malaltís Jet Black) i els baixos del J.J. Burnel encavalcats, s'hi afegien la guitarra clara i vibrant de'n Baz Warne i els teclats virtuosos del Greenfield (sòlid i solvent en l'acompanyament, desencaixat en els solos), en un conjunt harmoniós i sòlid com només molts anys a la carretera brinden.
Arrancaren amb la potent (Get a) Grip (On Yourself) i no baixaren pistonada en una bona estona. A la segona, la sempre impactant 5 minutes, ja tenien el personal a la butxaca, i els crits de l'audiència es començaven a sentir per entonar les tornades més conegudes (Walking on the beaches looking at the peaches...).

Al quart d'hora arribà el primer gran moment de la nit, amb la esperada Spectre of Love, un dels grans èxits de la banda. Aclaparadora, insultantment moderna, engrescadora i jovial, així va sonar. I el públic, absolutament entregat, si més no en les tornades, que el nivell d'anglès no donava per massa.

En Warne i en Burnel s'intercanviaven de tant en tant la veu cantant, sempre mantenint un nivell més que acceptable, sobretot després del parell de canvis soferts per la banda en el paper de lead singer (el mític Hugh Cornwell ja va marxar fa molt de temps i no sembla que la banda se n'hagi ressentit, potser fins i tot els ha permès d'estar més tranquils i concentrats en la feina).

Un dels grans mèrits de la banda en concert és el fet de no afluixar ni avorrir quan els ritmes s'alenteixen

Un dels grans mèrits de la banda en concert és el fet de no afluixar ni avorrir quan els ritmes s'alenteixen. Fins i tot temps mitjos com Skin Deep sonaren ferms i bells, ensarronant l'audiència i portant-los al terreny de l'escolta acurada i no de la disbauxa rock habitual. La sonoritat enigmàtica que atorguen els teclats de'n Greenfield, així com la seva solidesa sonora impregnaren el directe d'un emocionant embolcall retro, deixant que els efluvis new wave es percebessin amb prou claredat.

Cap a la meitat de la vetllada, apuntalaren el seu show amb la famosa Golden Brown -un vals de tempo estrany que captiva des de la seva primera estrofa-, celebrada pel respectable amb gran escarafalls. No és un tema que encomani altra cosa que bellesa i delicadesa, i tot i així l'atmosfera era prou adequada com perquè no fes davallar el concert.

Clavant el mateix repertori de tota la seva gira, sense sorpreses ni afegitons, el concert anà a parar a un terreny entranyable, amb els posats de'n Warne, les bromes entre els músics i alguna que altra frase pel respectable que, no ens enganyem, tampoc no era dels que es deixa portar cap a la bogeria irrefrenable de fanàtic idiotitzat. Un parell de bisos culminats per l'himne que és No More Heroes remataren una nit de bon rock, ben executat i molt més potent del que un hagués pogut esperar d'una banda provinent de la foscor del temps (els 70 comencen a quedar ja massa lluny).

Aquí pots escoltar el setlist sencer d'aquest concert

The Gossip - Standing In The Way Of Control (2006)

2008-11-07T17:48:00.004+01:00

Les arrels del rock, tal com el concebem avui en dia, van sorgir ja fa massa temps, i la roda creativa i comercial al voltant de l'estil en qüestió ha evolucionat cap a terrenys abonats per la fusió amb la tecnologia, les pistes de ball, etc.
Es per això que bandes com The Gossip són tan necessàries. Per això i per moltes altres raons.

Replet de temes imprescindibles, de canonades de rock disparades a mala fe, aquest Standing On The Way Of Control disposa un arsenal reduït que maneja, això sí, a discreció i sense pietat. Els riffs rasquen, esgarrinxen, deixen seqüel·les difícils de cicatritzar, punxen les cordes més gruixudes de la guitarra de'n Brace Paine per anar llaurant els solcs que uns instants més tard la bateria primitiva de la Kathy recorrerà. Al damunt d'això, la Beth Ditto s'amorra al micròfon, deixant-s'hi l'anima -i alguna que altra corda vocal- en els seus esgarips rabiosos, i tot i que no hi ha cap dubte de que titllar-la de riot grrl no seria pas un error (van telonejar fins i tot a les mítiques Sleater Kinney), la Ditto sempre hi afegeix un curiós groove que l'acosten a la diva que en realitat és.

Replet de temes imprescindibles, de canonades de rock disparades a mala fe, aquest Standing On The Way Of Control disposa un arsenal reduït que maneja, això sí, a discreció i sense pietat

Prodigi de la naturalesa, la Beth Ditto desplega el seu ventall inacabable de registres, tons, i atacs sent perfectament capaç de calçar-se el cuir més salvatge a peces com Standing on the way of Control o la seda més evocadora a d'altres com la bella Coal To Diamonds (és parenta de la Neko Case?). La seva força és irrefutable, inabastable, inevitable de totes totes, ningú no en pot escapar.

L'àlbum, en definitiva, acumula moments d'una puresa i d'una força brutals, esfereïdores, jugant al contrast de moments extremadament elegants amb cops de fúria rovellats.

El rock necessita puresa, sempre, per recordar que tot el que es fa no és més que una evolució d'unes arrels primitives que sempre han trasbalsat les vides d'aquells amb qui s'han creuat.
Però el rock, sobretot, necessita veus femenines que no juguin en la lliga de les més sexys del panorama musical sinó en la de les que tenen alguna cosa a dir, aquelles que poden aportar, finalment, una visió ben diferent de la del mascle Alfa que propugna la seva hegemonia des de la invenció d'aquest gènere que moriria si no es reinventés, de la mateixa manera que moriria si ningú -com els Gossip- en preservés les seves essències.

The Dynamites - Live at Sala Apolo (7-08-08)

2008-08-08T14:06:00.009+02:00

Espaterrant explosió de funk roent el que ahir entregaren el combo Dynamites amb la participació estel·lar de'n Charlie Walker, representant de les fornades primeres del funk dels 60, coetani dels James Brown i companyia. Emplaçats en una nit dedicada a la música negra -entre uns teloners revivalistes, els voluntariososBlaxound Family, i una sessió de punxada de vinils clàssics o revisionistes-, els de Nashville, un grup format recentment per entregar el seu aclamat disc de debut anomenat Kaboom, atacaren un repertori principalment propi amb afegitons de clàssics no excessivament gastats. I ho van fer amb la feresa i contundència típica de les black venues dels 60 i 70, on es cercava l'èxtasi ja no a través del misticisme religiós sinó del sexual. Ja des de la mateixa presentació del vocalista, feta a l'estil habitual en aquelles nits d'ara fa quaranta anys, amb la banda repicant la introducció fervorosa i farcida de compliments estratosfèrics, les cartes van caure damunt la taula: bateria sincopada, baix preciosista, secció de vents dinàmics i lluents, guitarra rítmica acoblada a un pedal wah-wah, teclats prominents i fogosos i, per damunt de tot, una veu descomunal, la de'n Charles Walker, que tant l'enrogallava per excitar el personal com li obria les portes perquè sonés cabdalosa i plena de soul.

Un cantant vora de l'èxtasi, amb la cara perlada de suor i la camisa xopa, atiant constantment al públic, increpant-lo, fent-lo partícip de l'orgia musical que s'esdevenia sobre les taules

Els Dynamites, val a dir-ho, no tenen un repertori ni extens ni particularment innovador. La seva és una tasca revisionista però feta amb ganes d'agradar i ja no de viure del passat sinó de perdurar la tasca d'altres. Però la seva perícia i el seu "groove" és tan descomunal, tan incendiari, que converteixen amb facilitat una nit d'estiu del nou mil·leni en un viatge en el temps que recal·la als escenaris nord-americans dels 70, amb un cantant vora de l'èxtasi, amb la cara perlada de suor i la camisa xopa, atiant constantment al públic, increpant-lo, fent-lo partícip de l'orgia musical que s'esdevenia sobre les taules.

I quan estovaren el so per adorar un dels clàssics més respectats de la música negra, el Summertime de Gershwin, la veu de Walker sonà extasiada, il·luminada i febrilment divina, en la millor interpretació d'aquesta joia musical que un servidor ha sentit mai. Les ovacions no cessaren fins que un esgotat Walker abandonà momentàniament l'escenari per deixar la banda a soles amb un parell de talls instrumentals que si bé mantingueren la dignitat, mostraren clarament que els Dynamites no serien res sense el seu frontman.

En contra del que es podria pensar, el funk no ha mort, i no ho farà mentre hi hagi combos respectuosos i amb repertori propi que estiguin sempre disposats a incendiar qualsevol nit, de qualsevol any, de qualsevol segle

Ja de tornada damunt de l'escenari, en Walker necessita un parell de números per reprendre la fogositat i aconseguir que tota la Sala Apolo remenés ja no només els peus sinó el cos sencer, ballant oberta i enjogassadament, aprofitant que l'aforament no es va omplir del tot.
La banda allargà -potser massa- un crescendo que es va dil·luir lleugerament amb uns bisos de mig temps que van refredar l'ambient i que, probablement, van impedir que Walker sortís aclamat com el nou rei del funk. Més enllà de les dues hores de concert, el frontman estava cansat i part de l'audiència probablement també. Tot i així, la sensació general era d'agraïment per una vetllada extasiant i roent que arrossegà fins i tot a aquella part del públic, força nombrós ahir, que no coneixia el grup i que vingué amb invitació o per pura curiositat.

En contra del que es podria pensar, el funk no ha mort, i no ho farà mentre hi hagi combos respectuosos i amb repertori propi que estiguin sempre disposats a incendiar qualsevol nit, de qualsevol any, de qualsevol segle.

Alan Parsons Project en directe a Barcelona (1-7-08)

2008-07-02T17:15:00.004+02:00

Per damunt d'una considerable densitat de calvícies intenses -la mitjana d'edat devia ratllar els 45 anys- flotava aquella entranyable sensació de nostalgia clàssica, la que et fa comprovar que els anys han passat per a tots, fins i tot per Alan Parsons. El creador de molts dels més mítics temes dels 80 aparegué sobre l'escenari ostentant gran tonatge i serenitat, aquella que et deu donar el saber que la feina de fer rejovenir a la seva audiència transportant-los vint anys enrera és cosa fàcil.

El creador de molts dels més mítics temes dels 80 aparegué sobre l'escenari ostentant gran tonatge i serenitat, aquella que et deu donar el saber que la feina de fer rejovenir a la seva audiència transportant-los vint anys enrera és cosa fàcil.

El joc era clar, les cartes sobre la taula, que ja som grandets. Quatre músics talentosos i multinstrumentistes es disposaven sota l'atenta mirada de'n Parsons -deificat sobre una plataforma des d'on rascava monòtonament una guitarra o tocava botonets del seu teclat l'efecte dels quals costava de discernir- a reconstruir uns temes que han marcat una època i moltes vides. Això es produia de tal manera que, a l'hora de la veritat, semblava més una banda de tribut -extremadament polida i professional, això sí- que no pas un concert del mític Alan Parsons Project. De fet, és possible que si en Parsons hagues desat la seva guitarra i el seu teclat i s'hagués limitat a seure en una trona el resultat hagués estat força similar és a dir, que els temes haguessin sonat igual de perfectes i encisadors -la força de tenir un repertori que va sobrat- i el públic s'hagués entregat d'igual manera sense fer-lo escarafalls a un home poc acostumat als directes i als banys de masses.

Així va anar transcorrent una vetllada agradabilissima, dolça a estones, mítica en alguns talls -Prime Time va sonar aclaparadora- i extremadament bella en altres -com a la deliciosa Old And Wise, invocadora de llàgrimes i records-. La solvència dels músics -que tant et tocaven una guitarra esplèndida per la que desfilaven els mítics solos del londinenc com s'amorraven al micròfon per emular l'amplia cohort de vocalistes que han figurat en els crèdits dels diferents àlbums de la banda- conduí la vetllada per un clímax continuat que mantingué presa la respiració fins a la darrera nota. I la seva entrega i professionalitat esborraven qualsevol sospita de presa de pèl o de succedani revivalista. La prova fou una audiència genuflexa tot i que mai del tot solta -serà l'edat?- que estava disposadíssima a taral·lejar les tornades -això sí, en un suau murmur, no fos cas que es destorbés ningú, que no estem en un concert de jovenets cridaners- i a aixecar les mans i picar-les a la més mínima indicació del gran semidéu que rasca la guitarra amb certa desgana. I aquesta veneració del públic els arribà amb claredat a uns músics que, saltant-se l'habitud, decidiren regalar a qui els corejava amb un segon bis tret de la màniga -ampla, que el repertori dona de si- que tot i tractar-se d'un tema menor (The System Of Doctor Tarr and Professor Fether) acabar d'esberlar les contingudes passions del respectable.

l'audiència queda àmpliament satisfeta, rejovenida, agraint que tan sols sonés un tema dels seus completament oblidats discs en solitari

No hi mancaren temes de quasi bé tots els seus àlbums, oblidant-se, això sí, dels menys reputats i perden tan sols una mica de ganxo en alguna balada (com a la excessivament llarga Time). Triomfaren particularment les més roqueres -ajudades per un so fantàstic tot i que lleugerament ofegat per l'estretor de la sala- i passaren més desapercebudes algunes mediocritats (Damned If I Do, Breakdown) que pal·lien al costat de les més memorables (Lucifer, Prime Time, Eye In The Sky, etc.) però, en definitiva, l'audiència queda àmpliament satisfeta, rejovenida, agraint que tan sols sonés un tema dels seus completament oblidats discs en solitari i probablement especulant sobre si la música que es feia quan érem joves era millor. Qui sap, potser serà veritat.