 |
| Foto: Pere Virgili |
Hi havia ganes i expectatives per veure aquesta desvirtualització: transportar un grup virtual —amb una música molt d'estudi, plena de samples, amb convidats especials a dojo— no ha de ser tasca fàcil, i el cert és que el treball d'Albarn per concentrar l'atenció en si mateix funciona. L'home se sap llegenda del rock modern, s'agrada i agrada. S'acompanyà d'una dotzena de músics (la meitat d'ells un cor molt present) que, en alguns casos, foren absolutament diluïts per un so bigarrat i eixordador, molt de festival, en el que importava era més la tralla que el matís. Una pena, perquè la desvirtualització passava també per comprovar quan de música orgànica i analògica tenia el projecte d'Albarn i del dibuixant Hewlett.
Alhora, quan les intervencions en clau de rap dels temes originals portaven signatura important (Snoop Dog, Cee Lo Green), es recorria a l'enllaunat: no es perd l'original però sí la immediatesa del directe. A canvi, Albarn no dubte en emportar-se a dos terços dels mítics De La Soul per atacar uns quants dels talls.
Tot això, per descomptat, amb projeccions constants de la parafernàlia visual de Jamie Hewlett i de les aventures dels personatges creats ara ja fa una bona colla d'anys. És impossible posar-li pegues grosses a un concepte com aquest, però limitar-se a projectar els vídeoclips amb quatre variacions per encaixar-les amb les versions en directe s'endevina una aposta de mínims i un xic complaent.
Amb tot, però, el carisma d'Albarn, un repertori sòlid i a mig camí de moltes sonoritats diferents, i un públic generós regalaren una molt notable nit de hip-hop barrejat amb tonalitats pop (aquelles melodies que l'Albarn sap treure's de la màniga i que sap cantar tan bé) en la que qui no va voler passar-s'ho bé és perquè la polsera del Sònar li devia estrènyer el gust musical.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada