14 d’abril 2018

Roger Waters en directe al Sant Jordi (13/4/2018)

Foto: Peter Hutchins
Per qüestions legals el Roger Waters no pot fer servir el nom de Pink Floyd, però no hi ha cap dubte que ahir —ja em perdonarà el David Gilmour— ahir vam assistir a un concert de —diguem-ho en veu ben alta— Pink Floyd. Perquè més enllà de que el Waters vulgui promocionar el seu darrer disc en solitari, ell és el primer conscient que ha "d'asseure culs a les cadires". Així, per bé que el generós setlist incloïa diversos temes propis, per a la gran majoria del públic aquests no eren més que interludis forçats o ocasions per anar a buscar-se una cervesa.

En tot cas, el concert que obre la gira europea anomenada Us and Them fou un espectacle de primera magnitud en diversos apartats. El primer, per descomptat —i afortunadament—, el musical, en el que una solidíssima banda d'una desena de músics era capaç de portar al Sant Jordi a l'èxtasi, tal com era requisit indispensable en una banda que, en el seu moment, va proveir els shows més poderosos de la terra. Roger Waters, just de veu però encara amb caràcter, segueix deixant que les parts que cantava el Gilmour les ataqui algú altre, i els inconfusibles solos del mític guitarrista són reproduïts amb precisió per un dels dos guitarristes que la banda du; tothom sap que hi ha quelcom d'impostat, però quan la impostura és completa i sincera, el resultat és el que importa.

Foto: Peter Hutchins
La banda arrencà amb Breathe i anà deambulant per les peces més icòniques, amb molt poques excepcions (on era Hey you?), Time, Wish you were here (impecable), Another brick in the wall (parts 2 i 3). Després de la pausa, Dogs, Pigs, Money, Us and them i, en general, un segon set molt polític, amb discurs i arenga inclosos. I en el tram de bisos automàtics, el deliri, amb una emocionant Mother i una definitiva Comfortably numb. Si amb un setlist com aquest no triomfes és que mereixes que els jutjats et treguin el dret d'usar el nom de Pink Floyd.

El segon apartat magnífic de la nit fou, sens dubte, el visual. El desplegament de mitjans no deixava de sorprendre el públic. El primer set de la nit era acompanyat per una pantalla de fons d'escenari realment impressionant, amb un joc gràfic tirant a retro, bevent de la iconografia del grup i molt suggeridora alhora que críptica i gens complaent. Però el millor estava per venir.

Foto: Peter Hutchins
Després de la pausa i amb l'arrencada del segon set, el més polititzat de la nit, en la perpendicular de l'escenari s'erigia una estructura tridimensional de pantalles que, a l'estil del que van fer els U2 per a la gira Innocence + Experience, reconfigurava l'espai i l'experiència. L'estructura de pantalles, a més, agafava inicialment la forma de la mítica central de Battersea de Londres (icona recorrent de la banda) amb el seu propi porquet volador, primer en versió digitalitzada i, posteriorment, en format globus aerostàtic. El muntatge era aclaparador. Waters —que se les sap totes— aprofita per colar en el setlist no només les seves composicions sinó aquelles dels Floyd que no han esdevingut himnes i així tothom resta content: els fans tenen les seves rareses fora de l'habitual, i els no-tan-fans eviten l'avorriment amb el joc visual.

Foto: Peter Hutchins
Aprofitant que el segon tram era el més polític, Waters va sorprendre a tothom per la seva descarada i gens amagada postura anti-Trump (els Floyd sempre han estat anti alguna cosa; en el seu moment eren els totalitarismes, avui en dia és tot allò que representa Trump), amb imatges de mofa del president nord-americà (rematades amb un molt explícit 'Trump, eres gilipollas' en espanyol), seguida d'un bon reguitzell de denúncies diverses contra els murs, la opressió, el consumisme i, en general, tot allò que tot bon burgés pot permetre's odiar tot i contribuir-hi de manera més o menys directa, de manera més o menys volguda.

L'apoteosi visual es rematà en el tram final, on una estructura de làsers perfectament bastida dibuixava la famosa piràmide refractària sobre la zona VIP i conjurava el temps i la música en un sol indret sobre la terra.

Foto: Doug Kovach
Per últim, i per bé que en la major part de concerts això no deixa de ser un detall de menys importància, el tercer aspecte en el que el concert d'ahir va ser espaterrant va ser el del so. Mai el Sant Jordi havia sonat tan bé. La precisió sònica embolcallava els presents i els transportava amb nitidesa, distingia els instruments i les veus, i recordava, ja de pas, que els Pink Floyd foren una de les bandes pioneres (encara que fos en els estudis de gravació) en cuidar el so, dominar-lo i fer-lo seu.

La nit fou absolutament rodona. L'espectacle, per mil·limetrat que fos, arribava al públic, connectava emocionalment i audiovisualment. El repertori, impecable. La banda, perfecta. El show... el show ha de continuar.

Foto: the_mrblonde2003

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada