07 de gener 2018

Un museu del fonògraf a París


A prop de Montmartre però ja trepitjant Pigalle, al 53 del Boulevard de Rochechouart, es troba un petit museu dedicat a la història del fonògraf i que compta amb una exposició cronològica de diversos aparells mítics i de l'evolució de la gravació i, sobretot, de la reproducció de la música. És la col·lecció privada d'un fanàtic dels fonògrafs que, a més, compta amb una botiga de compra i venda d'aquests aparells en la botiga annexa al museu.

Per 10€, el visitant pot accedir a la col·lecció, que es desplega sobre l'espai de manera cronològica, amb no menys d'una cinquantena d'aparells fonogràfics. A l'inici del recorregut ens topem amb els aparells de cilindres d'estany, primerencs intents de capturar el so, als quals segueixen tot tipus de derivats, cadascun d'ells amb la seva respectiva trompa, a quina més enorme, a través de la qual el so, força enllaunat, retronava.

Superats els cilindres i arribada la tecnologia dels discs (de pedra, de cera, etc.), l'exposició mostra un bon seguit de fonògrafs decoratius, peces úniques fetes per encàrrec, en els que allò important no era tant la sonoritat i la tecnologia reproductora com el moble que els contenia. Així, trobem tocadiscs en forma de cotxe, de mesquita cordovesa (presentada a l'exposició universal de 1928 a Barcelona), casetes de muntanya suïsses i un bon etcètera de rareses.





Més enllà, s'arriba a un espai que, aparentment, està dedicat a les novetats reproductives. Dues en particular criden l'atenció. La primera és un intent d'estereofonia aconseguida amb dues agulles i dues enormes trompes que pretenien omplir de música un saló sencer. El sistema, prou matusser i imperfecte, presenta les dues agulles alhora sobre el plat, una a 180 graus de l'altra, llegint el mateix disc alhora encara que amb mitja volta de diferència, la qual cosa genera una lleugera asincronia en el so.


La segona novetat important en reproducció la presenta un fonògraf en el que el so es reprodueix ja no a través d'una trompa sinó d'una membrana de paper envernissat que inaugura la recerca de les tècniques van portar als altaveus moderns de membrana.


Ja en la secció final, estandarditzats els discs a 45 i 33 rpms (tot substituint els de 78), ens endinsem en la segona meitat de segle. Primer de tot, amb un impressionant moble propietat de Maurice Chevalier que conté un giradiscs, una gravadora de cinta magnètica i uns calaixets per encabir-hi els discs. Però després amb tot un seguit d'aparells suposadament portables (les clàssiques maletes per als guateques) molts d'ells amb dissenys ben estranys, estrafolaris i originals. L'exposició, finalment, es remata amb una Rock-ola de Wurlitzer realment espectacular.


Dues qüestions importants completen la visita a l'exposició. Per una banda, els aparells es poden provar, i això és un autèntic delit. Veure (i escoltar!) els antics models d'Edison o de qualsevol altre dels pioners és un privilegi. I per una altra banda, la visita és comentada pel personal, que us acompanya al llarg de l'exposició i que va activant els aparells a mesura que l'explicació ho requereix. Això sí, l'explicació és en francès.


En definitiva, un museu petit i succint, però fascinant en quant a que no només es pot gaudir visualment d'aparells fantàstics, sinó que també es poden veure en funcionament i, encara més, entendre l'evolució tecnològica i social dels sistemes d'enregistrament i reproducció de música, quelcom que avui en dia tenim molt assumit però que ha estat una lluita de l'enginy humà al llarg del segle XX per portar les orquestres i els artistes de les sales de ball a la intimitat de les nostres llars