19 de juliol 2017

U2 en directe a l'Estadi Olímpic de Barcelona (18-7-2017)



En la darrera i magnífica gira, els U2 ja van poder comprovar que, davant de la tova i flàccida recepció dels seus darrers treballs (el seu darrer gran disc, el 'How to dismantle an atomic bomb', ja data del 2004!), incorporar als seus setlists en viu temes del seu repertori clàssic afegits als seus himnes habituals donava bons resultats. Estem en una època de revival nostàlgic intens, i tot allò que voreja l'oblit pretenem rescatar-ho i remasteritzar-lo, no sigui cas que la nostra pròpia essència, allò que ens pensem que ens fa únics, es marceixi.
Així que els U2, quasi tan hàbils en el terreny del màrqueting com en el de la música, s'han tret de la màniga una gira que celebra el 30è aniversari del disc que els va llençar a l'estratosfera: 'The Joshua Tree'. (30è aniversari? No hagués estat més adequat celebrar el 25è?).

Aquests tipus de concerts tenen, fonamentalment, dues gràcies. Primera gràcia: escoltar l'àlbum sencer en el mateix ordre de les pistes de la seva primera edició, comprovant si el material encara funciona i si el públic és capaç de rememorar velles sensacions. Segona gràcia: trufar el setlist amb sorpreses, ja sigui a l'inici o al final, per acabar d'arrodonir la nit i, de pas, diversificar una mica l'oferiment musical. Així que el concert —molt engrescadorament escalfat per un Noel Gallagher gens reticents a tirar de repertori Oasis, tot embarcant al públic en un cor gegantí a lloms del 'Wonderwall' o del 'Champagne Supernova'— va començar amb la tríada dels pre-clàssics 'Sunday, Bloody Sunday', 'New Year's Day', 'Bad' i 'Pride'. Embogiment general, massa càmeres gravant sencers els temes i impedint la visibilitat del respectable i una arrencada en petit comité, amb la banda atansada al públic en la passarel·la i sense suport visual.


Arribava el moment d'encetar el disc i plantar-lo en el segle XXI, trenta anys més tard de que el Bono, tot recollint la munió de Grammys que es va endur, prometés que allò era "just the beginning". The Edge va començar a forjar els arpegis adornats amb delays que produeix amb el seu punteig i les peces del disc van anar caient, una darrere l'altra, des del 'Where the streets have no name' fins al 'Mothers of the disappeared', embolcallades amb una sonoritat intensa i un desplegament visual aclaparador mitjançant la pantalla de vídeo més gran i nítida que servidor ha tingut mai ocasió de veure en directe.
La primera cara del disc forma part del repertori d'himnes de la banda, i es repeteixen en les diferents gires sens falta; no calia demostrar res amb aquests temes. Però la segona cara havia de superar el repte. Ho va fer amb escreix, tot i que només una reduïda part del públic les corejava (mentre la resta semblava estar esperant ja els bisos). Aquesta segona cara va demostrar ser un repertori ben digne i consistent que arrodonia un àlbum que, per dir-ho així, començava massa bé i tot.

Acabat el disc, els bisos van començar tous, tan tous com 'Miss Sarajevo', una de les seves cançons més oblidables de no ser per l'aportació de Pavarotti, però es van anar engrescant amb tres peces de la seva darrera gran etapa ('Beautiful day', 'Elevation' i 'Vertigo'). Va haver-hi temps, per descomptat, pel messianisme del Bono, aquest cop més moderat, amb el moment àlgid de l'Ultraviolet', amb les pantalles disparant dones poderoses sovint oblidades o menystingudes, de la Marie Curie fins la Lena Dunham, passant per un bon reguitzell de dones imponents. El concert es va rematar amb l'inevitable 'One' i un afegitó comercial marca de la casa, presentació d'un dels temes del que ha de ser la segona part del 'Songs of Innocence', previst per a les darreres estones de l'any.


L'espectacle, no en dubtàvem pas, va ser esplèndid, agraït en tots els sentits, complidor i intens. El material aguanta el pas del temps, el públic es deixa portar i el contracte es compleix per ambdues parts. No està clar que fes falta fer una gira d'aniversari (i menys encara de 30è aniversari) però un concert d'U2 és un molt bon concert, sempre. Per a un servidor ja poden anar pensant en celebrar el 29è del 'Rattle and Hum' o el 27è de l'Achtung Baby'.

U2 Setlist Estadi Olímpic Lluís Companys, Barcelona, Spain, The Joshua Tree Tour 2017