07 de gener 2017

Bon Jovi - This house is not for sale (2016)

Per al fan dels Bon Jovi, la marxa del Richie Sambora no deixa de ser un punt d'inflexió que s'ha de començar a mesurar des d'aquest nou disc (l'anterior, Burning bridges, tampoc comptava amb en Sambora, però era un disc fet de rescats que havia de servir per acabar de complir obligacions contractuals). La banda portava uns quants anys de declivi evident, adotzenats en el seu rock d'estadi predisenyat per a emprendre generoses gires en les que el públic pogués afegir-se fàcilment, sempre buscant una producció que els acostés al so del moment (que si ara una mica de country, que si ara volem sonar com U2).
I sembla que el declivi, els mal rotllos amb la discogràfica i amb el Sambora han donat una certa empenta a uns Bon Jovi que, si bé seguien sent capaços d'entregar discs amb un parell de senzills que poguessin enfilar-se a les llistes d'èxits durant algunes setmanes, mai no acabaven d'aconseguir un àlbum mínimament interessant que fugís de les seves col·leccions de clixés. I no és que a This house is not for sale se n'hagin sortit amb escreix, però sí que és, molt probablement, un dels discs més reeixits de la banda en la darrera dècada.

No ens féssim, però, il·lusions, el Bongiovi i els seus segueixen facturant cançons perfectament prefabricades, farcint-les de clixés força suats (la densitat de metàfores per vers deu haver trencat algun rècord: cases que signifiquen la vida a This house is not for sale, fantasmes que volen dir "records" a Living with the ghost, etc.) i insistint en convertir-se en una mena de Paulo Coelhos donant consells a dojo ("Who's going to live your life", "You don't have to look back", "Life ain't a merry-go-round, it's a rollercoaster"). Bon Jovi, en els darrers vint anys s'ha convertit en una mena de coach, de psicòleg de superfície que camina sobre el full de la navalla metafòrica, a una banda l'empenta, el vinga-som-hi, el tu-pots-si-ho-intentes, i a l'altra el baladisme dels vuitanta, el t'estimo-però-tu-no, el si-no-mestimes-menteix-me. És, però, una navalla poc afilada, doncs transita pel formulisme rock més adotzenat i de ràdiofòrmula. La insistència en portar les cançons al terreny de l'èpica coral (el nombre de "whoooa" i de "yeaaah" s'han multiplicat a cada àlbum dels més recents Bon Jovi) les desencisa, si més no fins al moment de poder corejar-les en directe.

Amb tot, com dèiem, aquest This house is not for sale té l'avantatge de jugar amb una certa imaginació melòdica en algunes tornades que permeten una escolta més sorprenent i, alhora, més duradora. Les guitarres sonen ara més de fons, més rocalloses, menys líders, però caldrà esperar a un segon disc dels nous Bon Jovi sense Sambora per acabar de calibrar si aquest canvi suposa un estímul o una irremissible condemna per a una de les bandes més populars dels darrers quaranta anys.