26 de desembre 2016

Se'ns ha mort el George Michael


Allò que realment importa i fa grans a les icones del pop no és pas la música que fan, sinó l'impacte en la cultura popular que generen. Perquè per això estan en la categoria de pop i no en la d'indie (quan l'indie era indie, no a partir del moment en que l'indie es va fer pop). Les icones del pop ho són més enllà de la seva música, tingui aquesta més o menys mèrit, ens agradi més o menys.

I el George Michael, justament, és una icona pop. I dic és perquè les icones del pop, veritablement, no moren mai, com a tal; romanen icones molt més enllà de la seva mort, precisament per això, perquè s'han convertit en la imatge d'un temps, d'una generació, d'una manera de viure i sentir la vida. Mai vaig ser un gran fan del George. Ni quan Wham, ni quan Faith, ni quan res. Tampoc no me'n faré ara, la veritat. Però no m'importa. Sempre l'he considerat un element incontestable de la cultura moderna, dels vuitanta fins l'actualitat. Sempre l'he respectat enormement perquè, com deia, allò que importa no és la seva música.

Allò que importa de les icones pop, allò que importa, doncs, del George, és el que nosaltres fem amb ell. La icona pop no neix ni es fa, sinó que la fem, tots i totes, la societat que l'ha viscut. I, tal com va passar amb el Michael Jackson (la icona pop de la història), quan es llegeix qualsevol dels articles que difonen la seva mort, la major part del contingut no és musical, és vivencial. Els articles sobre la mort de les icones pop parlen de nosaltres, no dels morts.


Perquè al voltant del George alguns van poder escandalitzar-se perquè clamava obertament allò que els mateixos escandalitzats també volien cridar i no podien ("I want your sex"); altres van poder fer-lo servir com a diana de les seves portades groguenques (perquè és impossible esdevenir icona del pop sense tenir la premsa groga a la contra, a la grenya, inventant-se totes les històries possibles per alimentar la massa, per convertir-te en el centre de les tertúlies informals); els lectors d'aquestes mateixes revistes el van poder criticar pels seus continuats escàndols (molts dels quals, per descomptat, eren inventats o exagerats); els més carques van poder certificar la seva homofòbia quan va anunciar que era gai; els més progres van poder dir que ja ho sabien, que ja es notava, que si era molt evident; molts el van convertir en referent, altres en anatema. En definitiva, que tothom en podia parlar, del Michael. Era en boca de tothom. I això és el que forja una icona pop.

Mentrestant, ell feia música. No molta, però en feia. I de bona, de força bona. La qüestió Wham, per descomptat, era un producte de temporada. Això sí, molt ben fet, amb aquell nosequè dels que, tot i fent música enllaunada comercial, tenen l'habilitat musical suficient com per fer-ne alguna cosa que es pugui seguir punxant trenta anys més tard (tu vas i punxes ara Wake me up before you go-go a qualsevol festa de casament del món mundial i ho petes, ja t'ho dic ara). Però és que el Michael volia molt més que Wham. Ell solet es va produir, sencer, el Faith. Sencer. I és un discàs. S'obre amb tres temes que, vulguis o no, forment part de la teva banda sonora musical: Faith, Father figure i I want your sex. Amb els anys, seguir escoltant més enllà d'aquests tres talls és descobrir que era capaç de molt més que no pas crear hits per les llistes d'èxits.Va adornar, a més, el seu àlbum, amb uns videoclips absolutament espaterrants visualment, creant un estil, convertint el seu so en una imatge global perfectament estudiada.


Però com que el noi no només era talentós sinó que també era artísticament ambiciós, va llençar un segon àlbum de títol molt explícit: Listen without prejudice, Vol. I. El George volia anar més enllà de la seva pròpia imatge, més enllà del producte audiovisual del moment. Era un artista i ho va demostrar en aquest segon disc, molt més introspectiu, menys hit-oriented, negant-se a aparèixer en els seus vídeos i defugint el que hauria d'haver estat una gira massiva i multitudinària. La seva companyia, Sony, no li perdonava, i el va sotmetre a una pressió que ell va voler esquivar amb una denúncia que encara el va apartar més de la música.
El seu retorn, amb Older, no va acabar de trobar el seu públic, amb un disc una mica tou, sobreproduït i sense pràcticament cap single destacable. I el Songs from the last century no deixa de ser una frivolitat d'aquelles que diverteixen més l'artista que l'oient (és un disc de versions, sense cap particularment encertada i alguna lleugerament enutjosa). Va recuperar el favor del seu públic, que havia crescut amb ell, amb Patience, un disc que trepitjava ja amb claredat el pop de pistes de ball, amb alguns temes francament decents, com Freeek, Flawless, Patience o Amazing.

No, no és una carrera musical per tirar coets. No és un Dylan, un Cohen, un Prince (però, val a dir, no m'imagino a cap d'aquests quatre essent capaços de substituir amb molta dignitat al Freddy Mercury al davant dels Queen). Però és tan icona o més que ells. Perquè la música no importa. La música no és més que l'excusa. El George Michael significa coses, per a tots els que hem viscut des dels 80. Significa coses diferents, a més, per cadascú. És una icona, dèiem. I no deu ser casualitat que la paraula "icona", justament" vingui del grec eikon: imatge.


I ara, un aclariment, per acabar. En aquest text que acabeu de llegir, la paraula icona està feta servir incorrectament. Una icona és una representació d'un objecte mitjançant un signe, una imatge. Però és que quan diem "icona del pop" en realitat ens estem referint a alguna cosa diferent. Ens estem referint a un símbol, que és, per contra, una representació d'una idea, no d'una imatge. Perquè el George Michael és molt més que una imatge. És un símbol que aglutina molts dels trets culturals que han caracteritzat les darreres tres dècades. Abraça valors, comportaments, revelacions, sentiments, repressions, tendències, gustos i maneres de viure. Veure'l, sentir-lo o, simplement, llegir o escoltar el seu nom, et remet a molts elements culturals inevitables i, sobretot, et remet a tu mateix i a com has reaccionat cada cop que el George Michael ha aparegut en la teva vida.
Se'ns ha mort el George Michael. El seu símbol, no.


2 comentaris:

ALBERT MATALONGA VENTURA ha dit...

BESTIAL MARC !!!

Marc Ambit ha dit...

Moltes gràcies, Albert! :D