09 de juliol 2016

Joy Denalane - Maureen (2012)

Perdoneu l'obvietat, però sembla indubtable que els gèneres musicals, sovint, tenen molt a veure amb les seves sonoritats. I bona part d'aquesta sonoritat ve donada pel llenguatge que s'empra per cantar-hi. Però donat que la majoria de la música pop i rock que ens arriba està cantada en l'idioma matern de Shakespeare, les altres llengües han quedat arraconades a gèneres locals (sovint a la Allmusic Guide els titllen de world music, de latin, o amb alguna categoria reduccionista semblant) de l'estil de la chanson francesa, la bossanova brasilera, la salsa cubana, el flamenc espanyol.
És per això que quan una artista com la Joy Denalane s'atreveix a arrabassar un gènere de parla anglesa —en aquest cas el R&B— i articular-lo al voltant d'un altre idioma —en aquest cas l'alemany—, la barreja, per si mateixa, ja és interessant.

La Denalane és nascuda a Berlin, criada al cantó Est, i sempre ha estat vinculada als moviments musicals d'arrels africanes de les seves contrades. Del reggae fins arribar al soul i al R&B, la Denalane s'ha adobat en bars i locals de poca llum. I aquesta màgia que porta a dins la pot treure en l'idioma que li vingui en gana, que per això és dona de món. El seu debut (Mamami, 2002), va ser en alemany, i ja va assentar les bases del que, de manera xovinista els crítics nord-americans titllen de german soul (és soul, i punt, deixa't estar de posar-hi banderetes simplement perquè no entenguis la lletra!). L'èxit local i la visió d'alguns productors espavilats la van fer aterrar a Filadèlfia, on va gravar el seu primer disc en anglès, (Born & raised, 2006), que va tenir la vista d'enregistrar sota un segell propi, controlant tot el procés creatiu i col·laborant amb gent de prestigi com el Lupe Fiasco o el Raekwon. La crítica va al·lucinar. El disc és una petita meravella en la que l'alemanya no pretén desorientar al personal amb focs d'artifici vocals sinó que li posa groove, mojo, o el que sigui que hi pugui posar algú d'arrels teutones (currywurst?).

Va caldre esperar fins al 2012 per escoltar el tercer treball de la Denalane, de nou en alemany, aquest Maureen, un disc personalíssim, gravat sota la influència d'una reconciliació amb el pare dels seus fills, i amb unes sonoritats enganxoses i delicioses a parts iguals. Arrenca el disc amb dubtes sobre aquesta parella retrobada (Kann Zeit aus Geld gemacht sein? / Und wir uns Zeit erkaufen?, Està el temps fet d'or? / Podem comprar-nos temps?) amb uns arranjaments de primera, metàl·lics i diversos. Però també dubta de si és realment lliure (Sag mir, bin ich jetzt frei / Bin ich denn frei / Von meiner Schuld dich zu lieben?, Diga'm, me n'he lliurat? / Me n'he, doncs, lliurat? / D'estimar-te des de la culpa?), amb un recargolat vocal que et traspassa l'ànima. I es pregunta (dubtes, sempre dubtes) després com ha pogut passar tot això, mentre es promet que no tornarà a succeir (a Wieder nie mehr, una dels singles més immediats, en duet amb el Julian Williams). (Algú hauria de fer un estudi a fons sobre l'enorme diferència temàtica i formal de les lletres de les compositores femenines en front de les masculines, les primeres molt més poblades de dubtes i matisos, les segones conjugades en imperatiu).

Afortunadament —per bé que encara amb signes d'interrogació— la Joy acaba assegurant que "és i segueix sent seva" i que han de provar de bastir un futur plegats (a Bin und bleib dein), contestant-se a si mateixa en el següent tall (Wo wollen wir hin von hier?, A on volem anar des d'aquí). I, poc a poc, la Denalane va agafant confiança i s'atreveix a interrogar a la parella sobre la seva fidelitat, el seu compromís (Siehst du mich mit dir?, Em veus amb tu?), es recolza en allò que li diuen els amics (a Happiness, l'única peça cantada en anglès, un downtempo clàssic), es convida a deixar que l'amor faci la seva feina (a Lass es Liebe sein) sabent que no serà fàcil (Was sind Rosen ohne Dornen / Què són les roses sense les espines, reflexiona a Rosen).
Així que no, que no és un disc assertiu. Però és un disc escrit per una persona madura, que les ha viscut de tots colors i que, precisament per això, no pot estar segura de res, ni tan sols d'ella mateixa i de com reaccionarà tornant als braços que va abandonar ara fa quatre anys. Caldrà esperar el seu quart disc d'estudi, potser, per saber-ne la resposta. Mentrestant,a la Denalane li tiren els ritmes clàssics (de vegades un creu estar escoltant ecos de l'Off the wall del Michael Jackson) si bé la seva veu a estones entra dins els rangs i inflexions de la Beyoncé, i ens entrega un àlbum molt generós en sonoritats, ple de ritmes inevitables i un fons d'armari de pors i dubtes que no permet una escolta lleugera ni sense compromís.