13 de juliol 2016

Hypnos (2015) - El maestro y Margarita

Les aventures musicals humils però agosarades mereixen un respecte extra. Tal com està el panorama musical i artístic (o potser caldria dir "tal com està el panorama polític envers el sector musical i artístic), engegar un nou segell és un acte de fe, de passió i de risc. Això és el que ha fet el Luis Moner amb el seu Discos Belamarh, tot produint el primer EP d'El Maestro y Margarita, un duet madrileny (Margarita Tremblay a la veu, la programació i el piano, Jesús Fernández a la configuració i als cors) que lliga perfectament amb la intenció de reivindicar la música que no encaixa en els patrons indies habituals.
La proposta és saborosa i delicada. Arrenca amb Cuando duermes, una fràgil entrada, noctàmbula, somnàmbula, com si el Pascal Comelade estigués somniant o en un estat de trànsit. Parla de regeneració, de tornar a agafar embranzida, de recuperació anímica, i ho fa des de la veu de la Margarita, lleugerament lànguida sense caure en el pardalisme ferit de tantes vocalistes nacionals.

Li segueix l'elegant Si no fuera..., amb un piano que camina com a les palpentes i que acotxa una melodia que sembla defallir cap als greus però que reviscola, optimista, cap al final de les estrofes. És una cançó d'amor complexa; com l'amor mateix, que ens convida a entrar a En bucle, un dels millors talls de l'EP, amb un crescendo cavalcant de percussions i de cors, acompanyat d'uns arranjaments de piano subtils però molt ben inserits en un conjunt que avança irremissible i que t'arrossega.

La cara B funciona com a alternança, com a cantó més fosc del mirall. Sortilegio obre foc: Teclats molt orgànics, staccato precís i insistent, cors masculins fora de lloc, lleugerament desencisats que creen una tensió —si bé podrien enriquir, no acaben de d'ajustar-se al conjunt i el desencaix que provoca resta més del que aporta— i un cert mal cos. I tanca el disc l'ambiciosa La hechizada on s'intercalen les estrofes femenines sobre bases rítmiques de ressonàncies llatines amb les de l'home, més cavernàries.

El conjunt, doncs, és molt degustable per diversos motius. No només es tracta d'un esforç important en les lletres i la temàtica de les mateixes (recordem que el nom del duet beu d'una mítica novel·la russa que parla de la visita del dimoni, primer a la Rússia dels anys 30, després al Jerusalem de Pilatos, i que va servir d'inspiració, per exemple al Sympathy for the devil dels Stones), sinó que la seva sonoritat, que s'escolta analògica però és força sintètica, transporta, suggereix i convida a l'atenció i al paladeig minuciós, convidant al seguiment d'aquesta parella de fet musical, a l'espera d'un segon treball que reforci els vímets teixits en aquest primer.

(No és costum d'aquest blog enllaçar a cap producte en venda, però tractant-se d'un disc d'uns debutants i d'un segell igualment novell, he pensat que potser us vindria de gust no només sentir-lo sinó potser també comprar-lo. Ho podeu fer aquí).