18 de juliol 2016

In C - Terry Riley (1968)

 "El cel és blau amb alguns núvols; mira-te'l durant cinc minuts i tindràs la impressió que res ha canviat, però, per contra, res és ja el mateix" —escriu Lukas Foss en la contraportada d'un altre vinil mític del Terry Ryley (el A rainbow in curved air). Terry Riley fundà, amb aquest disc, aquest particular gènere que ha arribat als nostres dies sota l'etiqueta de minimalista. I, si bé la major part dels que el van seguir immediatament després ho feren amb l'ajut de la tecnologia (seqüenciadors, loops, moduladors, etc.), Riley aquí no necessità de parafernàlia digital per bastir una massa sonora granítica però que, alhora, sembla dúctil i mal·leable. L'artista, doncs, utilitzà únicament instruments analògics, de sonoritats ben orgàniques: saxo, clarinet, flauta, trombó, vibràfon, fagot, tots ells a les mans del Center of the Creative and Perfoming Arts de la State University de Nova York. La seva influència, per tant, es nota de manera més directa en successors de l'estil del Wim Mertens, el Michael Nyman o, fins i tot, la Penguin Café Orchestra. La música minimalista de Riley es basa en la repetició de patrons molt curts que, poc a poc i de manera pràcticament imperceptible, van metamorfosant-se en variacions que, al seu torn, segueixen repetint-se insistentment. Riley ho explicava així (citat per Alburger, 2004: 3):

Cada figura ha de ser repetida de manera continuada per un llarg període de temps, per tal que es converteixi en un corrent de notes que es mou de manera estable sense cap accent. Quan una figura addicional és introduïda per l'altra mà, ha d'encaixar amb la primera en tempo i equilibri.

Les paraules clau, aquí, són dues: "corrent" —doncs és necessari que l'acumulació successiva de notes generi una sensació de massa corpòria— i "encaix" —doncs les fluctuacions han de ser prou subtils i imperceptibles com perquè sembli que res no ha canviat, si bé l'essència, l'ADN de la música, sí que està mutant—. I Riley els hi permet als seus instrumentistes jugar a la improvisació dins d'aquests paràmetres. Els deixa interactuar en la creació de la matèria sonora resultant. Cada execució és diferent, cada cop que es va interpretar en directe, fou diferent.

Comença amb una repetició percussiva amb tonalitats de cristall (el vibràfon, que no abandonarà l'entramat en tota la peça), per deixar que se li afegeixin un clarinet. I, poc a poc, els diferents patrons van mutant fins a convertir-se, al cap de pocs minuts, en uns patrons diferents, que s'encavalquen amb els següents i amb els anteriors. A partir d'aquell moment, ja no ets conscient d'estar escoltant música; el viatge ha començat. I, tal com escriu el Paul Williams a la contraportada de la reedició d'aquest vinil per CBS a França, es tracta de sentir, no d'analitzar res ("Je suis ici pour vous dire ce que je sens").


ALBURGER, M. (2004). "Terry Riley after 'In C' to 'A rainbow in curved air'". 21st Century Music (vol. 11, n. 2, pàg 3-10). California: 21st Century Music. També disponible a: http://www.21st-centurymusic.com/ML210402.pdf
RILEY, T. (1966). Keyboard studies. Nova York: Autograph score.

13 de juliol 2016

Hypnos (2015) - El maestro y Margarita

Les aventures musicals humils però agosarades mereixen un respecte extra. Tal com està el panorama musical i artístic (o potser caldria dir "tal com està el panorama polític envers el sector musical i artístic), engegar un nou segell és un acte de fe, de passió i de risc. Això és el que ha fet el Luis Moner amb el seu Discos Belamarh, tot produint el primer EP d'El Maestro y Margarita, un duet madrileny (Margarita Tremblay a la veu, la programació i el piano, Jesús Fernández a la configuració i als cors) que lliga perfectament amb la intenció de reivindicar la música que no encaixa en els patrons indies habituals.
La proposta és saborosa i delicada. Arrenca amb Cuando duermes, una fràgil entrada, noctàmbula, somnàmbula, com si el Pascal Comelade estigués somniant o en un estat de trànsit. Parla de regeneració, de tornar a agafar embranzida, de recuperació anímica, i ho fa des de la veu de la Margarita, lleugerament lànguida sense caure en el pardalisme ferit de tantes vocalistes nacionals.

Li segueix l'elegant Si no fuera..., amb un piano que camina com a les palpentes i que acotxa una melodia que sembla defallir cap als greus però que reviscola, optimista, cap al final de les estrofes. És una cançó d'amor complexa; com l'amor mateix, que ens convida a entrar a En bucle, un dels millors talls de l'EP, amb un crescendo cavalcant de percussions i de cors, acompanyat d'uns arranjaments de piano subtils però molt ben inserits en un conjunt que avança irremissible i que t'arrossega.

La cara B funciona com a alternança, com a cantó més fosc del mirall. Sortilegio obre foc: Teclats molt orgànics, staccato precís i insistent, cors masculins fora de lloc, lleugerament desencisats que creen una tensió —si bé podrien enriquir, no acaben de d'ajustar-se al conjunt i el desencaix que provoca resta més del que aporta— i un cert mal cos. I tanca el disc l'ambiciosa La hechizada on s'intercalen les estrofes femenines sobre bases rítmiques de ressonàncies llatines amb les de l'home, més cavernàries.

El conjunt, doncs, és molt degustable per diversos motius. No només es tracta d'un esforç important en les lletres i la temàtica de les mateixes (recordem que el nom del duet beu d'una mítica novel·la russa que parla de la visita del dimoni, primer a la Rússia dels anys 30, després al Jerusalem de Pilatos, i que va servir d'inspiració, per exemple al Sympathy for the devil dels Stones), sinó que la seva sonoritat, que s'escolta analògica però és força sintètica, transporta, suggereix i convida a l'atenció i al paladeig minuciós, convidant al seguiment d'aquesta parella de fet musical, a l'espera d'un segon treball que reforci els vímets teixits en aquest primer.

(No és costum d'aquest blog enllaçar a cap producte en venda, però tractant-se d'un disc d'uns debutants i d'un segell igualment novell, he pensat que potser us vindria de gust no només sentir-lo sinó potser també comprar-lo. Ho podeu fer aquí).

09 de juliol 2016

Joy Denalane - Maureen (2012)

Perdoneu l'obvietat, però sembla indubtable que els gèneres musicals, sovint, tenen molt a veure amb les seves sonoritats. I bona part d'aquesta sonoritat ve donada pel llenguatge que s'empra per cantar-hi. Però donat que la majoria de la música pop i rock que ens arriba està cantada en l'idioma matern de Shakespeare, les altres llengües han quedat arraconades a gèneres locals (sovint a la Allmusic Guide els titllen de world music, de latin, o amb alguna categoria reduccionista semblant) de l'estil de la chanson francesa, la bossanova brasilera, la salsa cubana, el flamenc espanyol.
És per això que quan una artista com la Joy Denalane s'atreveix a arrabassar un gènere de parla anglesa —en aquest cas el R&B— i articular-lo al voltant d'un altre idioma —en aquest cas l'alemany—, la barreja, per si mateixa, ja és interessant.

La Denalane és nascuda a Berlin, criada al cantó Est, i sempre ha estat vinculada als moviments musicals d'arrels africanes de les seves contrades. Del reggae fins arribar al soul i al R&B, la Denalane s'ha adobat en bars i locals de poca llum. I aquesta màgia que porta a dins la pot treure en l'idioma que li vingui en gana, que per això és dona de món. El seu debut (Mamami, 2002), va ser en alemany, i ja va assentar les bases del que, de manera xovinista els crítics nord-americans titllen de german soul (és soul, i punt, deixa't estar de posar-hi banderetes simplement perquè no entenguis la lletra!). L'èxit local i la visió d'alguns productors espavilats la van fer aterrar a Filadèlfia, on va gravar el seu primer disc en anglès, (Born & raised, 2006), que va tenir la vista d'enregistrar sota un segell propi, controlant tot el procés creatiu i col·laborant amb gent de prestigi com el Lupe Fiasco o el Raekwon. La crítica va al·lucinar. El disc és una petita meravella en la que l'alemanya no pretén desorientar al personal amb focs d'artifici vocals sinó que li posa groove, mojo, o el que sigui que hi pugui posar algú d'arrels teutones (currywurst?).

Va caldre esperar fins al 2012 per escoltar el tercer treball de la Denalane, de nou en alemany, aquest Maureen, un disc personalíssim, gravat sota la influència d'una reconciliació amb el pare dels seus fills, i amb unes sonoritats enganxoses i delicioses a parts iguals. Arrenca el disc amb dubtes sobre aquesta parella retrobada (Kann Zeit aus Geld gemacht sein? / Und wir uns Zeit erkaufen?, Està el temps fet d'or? / Podem comprar-nos temps?) amb uns arranjaments de primera, metàl·lics i diversos. Però també dubta de si és realment lliure (Sag mir, bin ich jetzt frei / Bin ich denn frei / Von meiner Schuld dich zu lieben?, Diga'm, me n'he lliurat? / Me n'he, doncs, lliurat? / D'estimar-te des de la culpa?), amb un recargolat vocal que et traspassa l'ànima. I es pregunta (dubtes, sempre dubtes) després com ha pogut passar tot això, mentre es promet que no tornarà a succeir (a Wieder nie mehr, una dels singles més immediats, en duet amb el Julian Williams). (Algú hauria de fer un estudi a fons sobre l'enorme diferència temàtica i formal de les lletres de les compositores femenines en front de les masculines, les primeres molt més poblades de dubtes i matisos, les segones conjugades en imperatiu).

Afortunadament —per bé que encara amb signes d'interrogació— la Joy acaba assegurant que "és i segueix sent seva" i que han de provar de bastir un futur plegats (a Bin und bleib dein), contestant-se a si mateixa en el següent tall (Wo wollen wir hin von hier?, A on volem anar des d'aquí). I, poc a poc, la Denalane va agafant confiança i s'atreveix a interrogar a la parella sobre la seva fidelitat, el seu compromís (Siehst du mich mit dir?, Em veus amb tu?), es recolza en allò que li diuen els amics (a Happiness, l'única peça cantada en anglès, un downtempo clàssic), es convida a deixar que l'amor faci la seva feina (a Lass es Liebe sein) sabent que no serà fàcil (Was sind Rosen ohne Dornen / Què són les roses sense les espines, reflexiona a Rosen).
Així que no, que no és un disc assertiu. Però és un disc escrit per una persona madura, que les ha viscut de tots colors i que, precisament per això, no pot estar segura de res, ni tan sols d'ella mateixa i de com reaccionarà tornant als braços que va abandonar ara fa quatre anys. Caldrà esperar el seu quart disc d'estudi, potser, per saber-ne la resposta. Mentrestant,a la Denalane li tiren els ritmes clàssics (de vegades un creu estar escoltant ecos de l'Off the wall del Michael Jackson) si bé la seva veu a estones entra dins els rangs i inflexions de la Beyoncé, i ens entrega un àlbum molt generós en sonoritats, ple de ritmes inevitables i un fons d'armari de pors i dubtes que no permet una escolta lleugera ni sense compromís.