08 d’abril 2016

Diego García "El Twanguero" en directe al Marula Cafè (7-4-2016)


El Diego García "El Twanguero" és, deixe'm-ho clar per endavant, un dels més interessants guitarristes del moment. La seva trajectòria —curta però molt intensa— inclou col·laboracions d'alguns dels artistes hispanoamericans més destacats (de Calamaro a Auserón, de Torroja a Urrutia, de Páez a Bunbury, fins a desembocar en una deliciosa col·laboració amb Diego "El Cigala" que li va valer el Grammy Llatí 2013 al millor àlbum) i amb aquest bagatge es presentà a l'acollidor Marula Cafè de Barcelona, amb la intenció de fer un repàs als seus enregistraments discogràfics.

I "El Twanguero", amb el seu característic so "twang" de la seva Gibson, ens dugué en un viatge transfronterer en el que de l'America del rock 'n roll ens portava fins a la pampa argentina, tot barrejant qualsevol influència musical que pel camí es trobés. De la cúmbia a la salsa, del tango al mambo, passant pel surf o el chachachà, "El Twanguero" és un hàbil lladre de sonoritats que, amb la seva mixtura llatinoamericana, és capaç de transportar-te per carreteres secundàries i polsoses, amb la ràdio sonant a tota castanya mentre veus el paisatge canviar lenta però inexorablement.

La seva prodigiosa tècnica de guitarra (sovint fingerpicking) el podria portar als terrenys dels guitar heros (à la Satriani o Vai), però la seva actitud no és la del pirotècnic que acumula trucs i velocitat, sinó la de l'autor que cerca sonoritats, que cuida la melodia, que abraça la intensitat, tot deixant que sigui la música la que llueixi, i no la seva tècnica. Liderant un trio molt versat i dedicat, "El Twanguero" encisà un públic delerós de bona música d'arrels llatines enfundades en rockabilly i derivats del blues veloç. Quedaran pel record moments particularment dolços, com una rendició absolutament deliciosa del Hound Dog de l'Elvis o les tres peces que va regalar amb la seva guitarra espanyola.

Se li pot augurar —sense cap mèrit en fer-ho, que les evidències són múltiples i ostentoses — un gran futur al Diego García, sobretot ara que comença a descobrir que la seva veu té possibilitats i que només li cal explotar-la i confiar-hi. La seva sensibilitat musical prevaldrà sempre per damunt de fórmules, d'això no en tenim pas dubte i tan sols podem desitjar-li que segueixi viatjant i inspirant-se per seguir entregant retalls del món, regalant bitllets d'anada a territoris musicalment mai no prou explorats.