22 d’abril 2016

Records absurds i inconnexos al voltant del Prince




1. (1988) Un amic de l'institut em deixa el Purple Rain i el Black Album i no m'agraden. 

2. (Agost de 1989) Sol i avorrit, a Blanes, decideixo ficar-me en un cinema a veure un programa doble molt musical: Great balls of fire i la gravació del concert del Sign 'O the times. Surto ballant. Surto fan del Prince.

3. (Setembre de 1989) Vaig al Corte Inglés amb la intenció de comprar-me un disc del Prince, l'últim, a ser possible. La dependenta em dóna el Lovesexy. Veig la portada. Em fa com cosa veure aquest paio despullat sobre una flor. No me'l compro.



4. (Setembre de 1989) Torno al Corte Inglés, demano l'últim del Prince, la dependenta em dóna el Lovesexy, tanco els ulls i me'l compro.

5. (Desembre de 1989) Decideixo que algun dia tindré tota la discografia del Prince.

6. (Desembre de 1989) Me n'adono que a la velocitat a la que aquest paio treu discs, oficials i pirates, mai ho aconseguiré.

7. (En algun moment del 1990) Segueixo escoltant, un cop i un altre, el Lovesexy. Cada cop que sento els versos "My body shivers / at the mere contemplation / of penetration" se m'escapa el riure.

8. (1990) Ja entrada la febre Batman, recordo que en un programa infantil (El Kiosko, presentat per la pel roja Verónica Mengod) en el que feien versions de temes pop amb lletra canviada i "infantilitzada" havien fet una versió del Purple rain rebatejada "Por tu bien", en la que un xaval que havia atropellat amb la bicicleta a una noia la visitava a l'hospital, mentre una infermera amb walkmans no para de ballar a destemps i una monja en patins que entra acaba fument-li un pastís de nata a la cara (del xaval, no de la infermera). No existia encara Internet i no el puc buscar al Youtube fins ara.



9. (1992) Tot anant en autocar cap al meu quarter quan feia la "mili", parem en un restaurant de carretera amb una màquina que venia cassetes. Veig el Graffiti Bridge. Poso les monedes i pico el número. Em cau per la ranura un cassete del Fary. Reclamo al senyor del restaurant fent-li veure que jo MAI compraria un cassette del Fary. Em respon que no entén per què dic això, perquè el Fary "tiene mucho arte". M'obre la màquina i m'entrega, en mà, el Graffiti Bridge. Em passo la setmana escoltant-lo i crec que Question of U és la cançó més fantàstica que he sentit mai.

10. (1993) El Prince ja és una icona mundial, els diaris en parlen (majorment tirant-li merda al damunt i parlant de les seves excentricitats). Se li en va la castanya i es canvia el nom (ara és el "symbol") i treu un disc fantàstic que no reconec com a tal fins que la Noemi m'ho fa veure. Em cau gruixut el Prince, ara, tant saturat com estic d'ell. Sobretot per culpa de la cançó "My name is Prince" (and I am funky / My name is Prince / the one and only / I did not come 2 funk around / 'Tll I get your daughter I won't leave this town).

11. (1994) Deixo d'escoltar-lo durant un temps. Em passo al Michael Bolton, signe inequívoc de la meva decadència musical.

12. (1996) Conec a la Noemi, que em fa redescobrir-lo i escoltar-lo millor.

13. (31 de Desembre de 1999) En una discoteca de Nova York, la Noemi, l'Alberto i la Susana, cremem les soles de les sabates ballant el '1999' per entrar al 2000. Mai he cridat tant fort com quan arribava el "we're gonna party like it's nineteen ninety nine!"
La resta és història.

17 d’abril 2016

Banda sonora de Johnny Handsome - Ry Cooder (1989)

Sóc molt fan del Ry Cooder, vagi per endavant. Crec que el seu treball d'arqueologia musical americana és digna de molta admiració. I hi ha molts discs d'ells que m'han inspirat al llarg de molts anys. Potser el que més he sentit (i quan dic "sentir", em refereixo a sentir-ho amb el cos, no només amb les orelles) és aquesta banda sonora que es va traure de la màniga per la pel·lícula del Walter Hill sobre un convicte desfigurat que surt de la presó amb una cara nova i busca venjança amb aquells que el dugueren a la garjola.
I és el meu disc favorit del Cooder probablement perquè és el que té un ventall sonor més ampli. (Aquí teniu al defensor número u de la banda sonora de Paris, Texas, però és ben cert que la seva granítica tonalitat que travessa tots els talls a més de preciosa és monocord, sense variacions). Ja sigui pels ingredients temàtics i d'atmosfera que la pel·lícula li brinda, ja sigui per la rica influència de Nova Orleans —on té lloc l'acció del film—, el Ry Cooder toca diversos pals: del rock intens ("First week at work") al blues tradicional ("Greasy oysters"), passant per tonalitats més folk ("Clip Joint rhumba"). Cooder combina, com sempre, les seves guitarres amb una bona bateria d'instruments que abracen diferents colors, ja sigui amb la percussió, violins, acordió o saxofon.

El disc s'obre amb el tema principal, dolç però amb un to melangiós, i acompanya al Johnny en la seva nova vida, fora de la presó, esperant noves oportunitats. Però ben aviat, arribarà la foscor. Quan el segon tall, "I can't walk this time", comença a sonar, sembla que hi ha esperança. Però dura poc: la guitarra del Cooder es doblega cap als baixos. El Johnny no vol reformar-se, vol venjança, i la música revela la seva decisió. Quan el tema es parteix ja no hi ha marxa enrere: el disc, a partir d'aquell instant, no et deixa abandonar l'escolta. El redoblament de tambor et fa abandonar qualsevol esperança.

I Cooder en les seves bandes sonores sempre té l'habilitat de treballar amb partitures molt suggerents, tot buscant una música molt acolorida que complementi les imatges. La seva habilitat a la guitarra sempre queda entregada a les sonoritats (res de virtuosisme, aquí, ara no toca), a dibuixar escenaris que es basteixen davant l'oient encara que no hagi vist la pel·lícula. I si no em creieu, feu la prova: aneu a la llista de reproducció inferior i reproduïu Sunny's tune. Fixeu-vos amb el reverb exageradíssim de la guitarra sobre els arpegis de piano i les escombretes damunt la bateria. Què us suggereix? Doncs estic segur que us podeu imaginar a una fantàstica Ellen Barkin seduint al pobre Johhny 'Handsome', el Mickey Rourke.

Doncs d'això es tracta, amb el Ry Cooder, de pintures musicals, de pel·lícules en partitura, d'escenes i de sensacions. I Johnny Handsome n'és, al meu gust, el millor exponent de la seva llarga, dilatada i extensa discografia.


08 d’abril 2016

Diego García "El Twanguero" en directe al Marula Cafè (7-4-2016)


El Diego García "El Twanguero" és, deixe'm-ho clar per endavant, un dels més interessants guitarristes del moment. La seva trajectòria —curta però molt intensa— inclou col·laboracions d'alguns dels artistes hispanoamericans més destacats (de Calamaro a Auserón, de Torroja a Urrutia, de Páez a Bunbury, fins a desembocar en una deliciosa col·laboració amb Diego "El Cigala" que li va valer el Grammy Llatí 2013 al millor àlbum) i amb aquest bagatge es presentà a l'acollidor Marula Cafè de Barcelona, amb la intenció de fer un repàs als seus enregistraments discogràfics.

I "El Twanguero", amb el seu característic so "twang" de la seva Gibson, ens dugué en un viatge transfronterer en el que de l'America del rock 'n roll ens portava fins a la pampa argentina, tot barrejant qualsevol influència musical que pel camí es trobés. De la cúmbia a la salsa, del tango al mambo, passant pel surf o el chachachà, "El Twanguero" és un hàbil lladre de sonoritats que, amb la seva mixtura llatinoamericana, és capaç de transportar-te per carreteres secundàries i polsoses, amb la ràdio sonant a tota castanya mentre veus el paisatge canviar lenta però inexorablement.

La seva prodigiosa tècnica de guitarra (sovint fingerpicking) el podria portar als terrenys dels guitar heros (à la Satriani o Vai), però la seva actitud no és la del pirotècnic que acumula trucs i velocitat, sinó la de l'autor que cerca sonoritats, que cuida la melodia, que abraça la intensitat, tot deixant que sigui la música la que llueixi, i no la seva tècnica. Liderant un trio molt versat i dedicat, "El Twanguero" encisà un públic delerós de bona música d'arrels llatines enfundades en rockabilly i derivats del blues veloç. Quedaran pel record moments particularment dolços, com una rendició absolutament deliciosa del Hound Dog de l'Elvis o les tres peces que va regalar amb la seva guitarra espanyola.

Se li pot augurar —sense cap mèrit en fer-ho, que les evidències són múltiples i ostentoses — un gran futur al Diego García, sobretot ara que comença a descobrir que la seva veu té possibilitats i que només li cal explotar-la i confiar-hi. La seva sensibilitat musical prevaldrà sempre per damunt de fórmules, d'això no en tenim pas dubte i tan sols podem desitjar-li que segueixi viatjant i inspirant-se per seguir entregant retalls del món, regalant bitllets d'anada a territoris musicalment mai no prou explorats.