22 de juliol 2015

'Girls and boys' de Blur, una cançó d'estiu?

Hi ha cançons d'estiu. I després hi ha cançons sobre l'estiu. Habitualment les primeres parlen de l'estiu, però no totes (El negro no puede, Bomba, etc.). Per tant, si un vol entendre l'estiu a través de la música no ha de recórrer a les cançons d'estiu imposades per les bitlleteres de les productores sinó a les cançons sobre l'estiu, no ha d'escoltar Georgie Dann sinó -per exemple- Blur.

I és que, pel que es veu, el Damon Albarn i els seus companys van escriure aquesta cançó tot descrivint allò que van veure un estiu a Magaluf. Sí, sí, a Magaluf, Mallorca.

"És que m'agrada el concepte en si, per ser honest. M'encanten els ramats de gent. Tots aquest paios i aquestes noies trobant-se en un antre i després copulant. No hi ha moral, aquí. No dic ni que estigui bé ni que no."
- Damon Albarn a NME.

I d'aquella experiència, els Blur es van traure de la màniga un dels seus primers grans senzills que els acabaria portant a l'Olimp del brit-pop. La culpa? Tot plegat una mica, però la tornada embarbussada que convidava a la barreja sexual més despreocupada segurament hi té molt a veure

Noies que són nois
Que les hi agraden que els nois siguin noies
Que es fan nois com si fossin noies
Que es fan noies com si fossin nois
Sempre hauria de ser algú que realment t'estimis

Amor lliure i disbauxa sexual, això és l'estiu (o, si més no, una de les seves cares). Segons Blur, és clar.



15 de juliol 2015

La Samantha Fox i la Sabrina Salerno tornen (i juntes!)


Que jo li mirava els ulls, paraula! Que a mi la Samantha Fox em semblava una dona preciosa, guapíssima, més enllà de la mida de la copa que gastés. I no, a mi la Sabrina mai no em va dir res. Jo era de Sam Fox (hi havia confiança, ella em deixava dir-li Sam). Bé, és igual, no parlem de mi; parlem d'elles.

Que resulta que han tornat (de on?, se n'havien anat algun cop dels nostres cors i records?...eeeerrr... sí, es veu que sí), i juntes. La idea ha estat aprofitar el revival dels 80 i anar-se'n a Eivissa a fer uns bolos, tot aprofitant el haver gravat plegades una versió un tant basta del Call me de la Blondie.



En tot cas, la notícia m'ha fet recordar vells temps, en els que la guerra del breast-pop esclatà, tenint a aquestes dues mosses com a principals contendents. Que consti que, si la batalla era de música i no de centímetres, la guanyadora absoluta havia de ser la Sam, evidentment. No compararem ara els seus àlbums amb Pink Floyd, els Beatles o els Doors, però és indubtable que els seus temes estaven molt més treballats i ben produïts (a la anglesa) que no pas els de la Sabrina (a la italiana, base dance i tira milles).
De fet, si no em creieu, doneu-li un cop d'ull a la ressenya que li dedica la AllMusic guide al primer disc de la britànica, el Touch me.



I no us penseu que el seu èxit va acabar-se amb el "toca'm, toca'm, vull sentir el teu cos prop meu"; no, no, ni molt menys. Anys més tard va traure uns quants altres discos -tots memorables- amb senzills com el I surrender (to the spirit of the night). Per cert, no us perdeu el vídeo, que és un magnífic compendi de tot allò que es portava, visualment, en els vídeoclips dels inicis de la MTV (efectes de càmera, ventiladors a tota castanya, un gat que passa per davant de la càmera, neons...).



I en el mateix àlbum també hi figurava un altre èxit: Nothing's gonna stop me now, produïda per l'infame trio Stock, Aitken & Waterman (responsables de la simplificació definitiva del dance-pop europeu, tan bon punt catapultant a gent com les Bananarama, Jason Donovan o Kylie Minogue al més alt de les llistes, com defenestrant-los després de tan extrem reduccionisme musical.



Ella va seguir endavant, que empenta la noia en té i li en sobra. Després de denunciar al seu propi pare (que li feia de mànager) per estafa, va seguir envoltant-se de productors d'un cert renom per gravar alguns discs més, però la gent ja tenia ganes de passar pàgina, el grunge havia aterrat i ja no hi havia camí de tornada cap al dance-pop.
La Sam se'ns va fer gran, i mai va deixar de ser, a Anglaterra, un mite pretèrit amb prou personalitat com per no ser definitivament oblidada. La seva presència mediàtica es va mantenir, arribant fins i tot a participar en realities com I'm a celebrity... get me out of here! (quin tros de nom per a un reality, oi?), on les hi feien passar de tots colors i ella, com si res, ara es fotia una aranya a la boca, ara es deixava sepultar sota tones d'animalons i insectes diversos, etc.



Com passa habitualment en aquests realities de famosos, l'objectiu és humiliar-los. Però si algun famós se'n surt amb dignitat, la seva imatge en surt reforçada i la seva carrera opta a una segona oportunitat a l'abast de molt pocs. Va ser el cas de la Samantha, que aprofità la tirada per rellançar la seva carrera musical.

I aquí la tenim, junt a la seva Nemesi Sabrina (aquesta guerra entre elles, diuen les afectades, se la va inventar la premsa, tot i que en les seves declaracions, en ser preguntades per l'altra sempre sembla destil·lar-s'hi un rajolí d'enveja o d'antagonisme mal portat), escalfant les nits eivissenques, fent-li la competència al David Guetta. Les aniria a veure gustós, però m'agafa lluny, Eivissa.

En definitiva, aquest article era destinat únicament a donar-vos arguments per tirar-me a la cara quan us parli d'un disc super-desconegut d'un artista neozelandès indie que toca l'ukelele i que és deliciós i obra mestra i espaterrant. Us dono permís per recordar-me que tinc un passat musical que no s'esborrarà mai.

14 de juliol 2015

Smog - Knock Knock (1999)

Un dels aspectes més fascinants de la música del Bill Callahan, ja sigui en solitari o amb el seu projecte Smog, és la intenció de les lletres. Unes lletres que, si bé no busquen la poesia en la forma, la troben en aquesta intenció, en aquestes ganes de remoure alguna cosa en qui les escolta.

Mudem-nos al camp
Sols tu i jo
Els meus viatges s'han acabat

Allò que comença com una cançó d'amor a Let's move to the country es muda cap a un sacrifici, cap a una renúncia, cap a l'acceptació del ocàs.
I a River guard ens glaça la sang quan canta:

Quan capturo els presoners
Estan feliços
M'encanta mirar com floten
Panxa enlaire
Sense càrregues i relaxats
[...]
Estem sempre sota judici
És una manera de ser lliures
Convertit en punta de llança del lo-fi contemporani, el Bill Callahan sempre oscil·la entre les instrumentacions mínimes -guitarra o piano- i les textures més treballades -distorsió, veus doblades i cors- que suposen un bon contrapunt en els seus àlbums. En aquest, el setè de la seva carrera com a Smog, segueix en la seva evolució de deixar-hi entrar altres instruments, solos de guitarra inclosos, que l'enriqueixen i el porten a nous terrenys.

I amb la seva veu lànguida, aquí menys greu que habitualment, ens canta al desencís, com despreocupat, com havent acceptat la realitat. Potser és, justament, aquesta realitat la que truca a la porta i li dóna nom a l'àlbum.