25 de juny 2015

El disc favorit dels intel·lectuals


La música alimenta l'ànima. I l'ànima, ja se sap, es troba còmoda en el món de les Idees, allà on aprèn, on assoleix el coneixement. Després, en haver-se d'encabir, un cop rere un altre, en un cos terrestre i limitat, perd la memòria i és tan sols pel principi de la reminiscència que hom "recorda" els coneixements preadquirits.

En definitiva, que no n'hi ha prou amb que t'agradi la música. Cal que t'agradi un determinat tipus de música intel·lectual, que si no no quedes bé amb els teus amics o al Facebook. Si resulta que els dos artistes dels que més discos tens són La Trinca i el Michael Bolton, doncs te n'amagues. A mi, ja us ho dic ara, només m'agrada aquest single del Lionel Nietzsche. Vaig tot el dia amb la tornada al cap: "Hello! Is it Truth you're looking for?".


24 de juny 2015

Super Chikan - Sum' Mo' Chikan (2007)


Va conduir taxis, tractors i camions abans de decidir-se a viure de la música, aquest Super Chikan ("super pollastre", mal escrit, com per un taujà rústic), nom en codi de James Louis Johnsonn. I, quan es va decidir, el món del blues va sentir calfreds. Bevent de les fonts més rocalloses del blues de Mississipí, allò que en diuen Delta blues, aquest "pollastre" regalava un so que sonava clàssic però renovat,  amb una perícia tècnica de primera línia. El seu primer disc, Blues come home to roost va trencar els esquemes, va refrescar el panorama i va donar esperances de rejoveniment en una època en que els grans (B.B. King, Albert King, Albert Collins) començaven a donar signes d'enrocament en el seu èxit i ja no treien discos nous veritablement interessant que anessin més enllà de la seva sobrada factura i savoir faire. La sorpresa s'engrandia en directe, on el Johnsonn entregava uns shows plens de bon humor i brometes diverses, incloent-hi una generosa desfilada de guitarres estrafolàries de factura pròpia.


 
 


 


Musicalment, el Super Chikan explica històries mínimes, sovint plenes del mateix sentit de l'humor que mostra en directe, ja sigui explicant la història d'un gall que tenia com a mascota i que la seva mare, per tal que no passés gana, volia entabanar-lo perquè se'l mengés, ja sigui jugant amb el doble sentit del noi que cuida del jardí i de la seva ex-nòvia. O, fins i tot, fent-li un estrany homenatge al John Lee Hooker a travès del yodel (sí, sí, del yodel austríac). A estones flirtejant amb el funk, les arrels del Super Chikan s'enfonsen en el Mississipí més profund, amb solos nets i polits, a dit a bottleneck, i estructures clàssiques que embolcallen fraseigs poderosos i originals. És com si el Hound Dog Taylor encara estigués viu i s'hagués modernitzat.

Doneu-li pinso del bo a aquest "pollastre"!!!

21 de juny 2015

Kendrick Lamar (2015) - To Pimp a Butterfly

Vint-i-sis anyets té, al pavo aquest. I pel què diuen els entesos, ja ha publicat sengles obres mestres del hip-hop contemporani. Potser caldria donar-li l'oportunitat al temps de posar les coses al seu lloc, però la veritat és que les primeres escoltes del seu darrer disc, aquest To pimp a butterfly, et deixen la pell de gallina.
No es tracta, simplement, de que el xaval té una metralladora per boca i que dispara rimes com si intentés escapar d'una emboscada en un carreró sense sortida del seu Compton natal. Ni es tracta de que les múltiples referències musicals semblen un catàleg de la música negra (hi ha música negra?) dels últims 50 anys (de Clinton a Prince, de Gaye a Jackson). El que realment trasbalsa és la maduresa d'un projecte musical complex i homogeni, allò que fa trenta anys hagués estat titllat de disc conceptual, en el que repassa, de manera extremadament autoconscient, la seva realitat i la seva persona.

Es parla a si mateix de tu (i es fot canya a u —sí, aquesta lletra en negreta és el títol d'un dels seus temes—, "loving you is complicated", "you preached in front of 100.000 but you never reched her", "I fuckin' tell you, you fuckin' failure -you aint' no leader-!"), xerra amb Lucifer (a For sale (interlude)), li discuteix a la indústria blanca de l'entreteniment el tracte als artistes negres (a Wesley's theory, intitulada en honor al Wesley Snipes) o, fins i tot, s'atreveix a dedicar una peça a la vagina (sí, sí, heu llegit bé, a la vagina) i, curiosament, se'n surt sense enrojolar-nos, a If these walls could talk.
A estones és funk (el seu popular i multi-premiat tema i —així mateix, en minúscula— ens recorda als The Time més inspirats, juganers, fatxendes, enrotllats i ballables), a estones és jazz (aquestes línies de saxo, per sobre i per sota de la lletra, quin estil, quina gràcies, quin savoir faire!) i sempre és brillant, expressiu, verborreic, atapeint síl·labes i treballant-les rítmicament de manera que sempre hi hagi una dinàmica magnífica en cada tema.

Espectacular de cap a peus, adult, agosarat, reflexiu, bell com una mala cosa, cus un vestit elegant fet de filferro espinós (producció del Dr. Dre, gràcies, doctor!) al hip-hop contemporani, embrancat i enrocat en clichés i fundes d'or.

Si voleu llegir les lletres i captar-ne tota la complexitat, us recomano aquest enllaç.



07 de juny 2015

Los Deltonos, en directe a la Sala Rocksound (6-6-2015)

Foto: Alberto Sánchez
Quan els Deltonos van ser castigats per la seva discogràfica a no gravar cap disc ni a tocar en directe usant el nom, esdevingueren un mite. Ja havien demostrat ser un dels pocs grups espanyols diferents, especials, amb una tècnica molt per damunt de la mitjana i amb l'obsessió de fer que el blues potent que executaven fos cantat en espanyol.

Foto: Marc Ambit
El trio, per esquivar el càstig i traure's l'abstinència del directe, es disfressava amb barbes llargues a l'estil ZZ Top i es presentava en locals discrets sota el nom de Tres hombres enfermos. I ara, com 20 anys més tard, els tres homes malalts es reuneixen de nou per reprendre aquell trio i aquelles peces de blues elèctric en homenatge a la sala Rocksound del carrer Almogàvers de Barcelona, en el seu setè aniversari.
El públic, per descomptat, estava format per rockers (i rockeres, moltes més de les que són habituals) d'una certa edat: senyors rockers i senyores rockeres, en podríem dir. El concert era per l'aniversari de la sala però, en realitat, semblava com si els homenatjats fossin la banda càntabra. Van repassar alguns dels seus temes mítics (Escucha, Listo, Soy un hombre enfermo, etc.) i la banda sonava bé, molt bé, particularment bé si tenim en compte les dimensions de la sala. Tan sols la veu del Hendrik Roever no arribava massa clara en alguns punts de l'espai, però al públic semblava no afectar-li massa, doncs se les sabia de memòria.

El Roever, és clar, és el veritable heroi de la banda, un guitar hero en tota regla amb un fraseig que beu dels clàssics que tan adora (Albert King, Fabulous Thunderbirds, ZZ Top). Sonà fantàsticament durant la major part del concert, si bé va acabar tenint algunes dificultats amb la tècnica (segurament pel cansament, després de dues hores de concert). Però més enllà de petits defectes i d'un repertori sense concessions al americana que ara practiquen (tot i que, personalment, hagués agraït algun lleuger canvi de registre que fugís de les fèrries estructures de blues que van encadenar durant tot el concert), els Deltonos van fer un retorn a les seves arrels que no només era meritori sinó que es convertí en un sentit (auto)homenatge a una banda mítica de l'escena espanyola, un dels millors grups que ha donat el país.

Foto: Alberto Sánchez