15 de maig 2015

Ens ha deixat el B.B. King


Havia de passar, tard o d'hora. I les notícies recents confirmaven que no seria pas tard. Se'ns ha anat el rei de les sis cordes, el guitarrista que era capaç de fer-te tremolar amb menys notes. Mai li van caler solos atapeïts ni rococós. Un parell de notes, en el seu moment just, amb aquell vibrato accionat per un dit pols que es balancejava propulsat per anells d'or massís, eren suficients.

Vaig sentir per primer cop al B.B. King en la fantàstica banda sonora de 'Cuando llega la noche' (Into the night, John Landis, 1985). I des de llavors no vaig parar fins poder anar a veure'l en concert, quan ja era incapaç de moure's sol i, per descomptat, havia de tocar assegut en una cadira.




Deia en una de les seves cançons més famoses:

Oh, you're gonna miss me, baby
And I'll be so far away
Oh, you're gonna miss me, baby
And I'll be so far away
You know, you better change now, baby
Baby, there's always another day


I el trobarem a faltar, és clar que sí. Tot i que no tinc tan clar que sempre hi hagi un endemà.


I deia en una altra de les seves peces més famoses que "the thrill is gone". Doncs sí, se n'ha anat l'emoció, se n'ha anat el blues.
El rei és mort. Llarga vida al rei.

02 de maig 2015

Flight of the Cosmic Hippo - Béla Fleck & The Flecktones


Què és allò? Un ocell? Un avió? No! És un hipopòtam volador.

O també podria anar així:
Què és allò? Un guitarrista? Una banda de country? No! És en Béla Fleck, el seu banjo i la seva banda de blu-bop (que no bluegrass, que no bebop).

Sortim de dubtes: Dóna -li al play, i segueix llegint.



Quin crac, aquest Béla Fleck! A principis dels noranta es treia de la màniga aquest tema, inclòs en un disc homònim que rebentaria les llistes d'èxits de jazz, fent convergir a amants del gènere i a neòfits o wannabes (com un servidor) en el mateix vol hipopotàmic. I quin vol!

Perquè l'hipopòtam del Béla Fleck vola pesadament, com si caminés per l'aire, com si fos un globus aerostàtic. Alhora pesant, alhora lleuger i gràcil. El seu balanceig es nota, es segueix, s'encomana.

Tot el disc del que s'enlaira és fantàstic, deliciós i fascinant. Si busques una aproximació al jazz que s'aparti dels cànons i, sobretot, dels instruments habituals, aquest disc et sorprendrà.


01 de maig 2015

Se'ns ha mort el Ben E. King


Al final no ha fet cas a la seva pròpia cançó. No s'ha quedat.
I, el més curiós de tot, és que ara és el moment de cantar-li la seva pròpia cançó, l'Stand by me. Perquè, en realitat (i en contra del que molts vam creure durant molt de temps), la cançó no li cantava a un amor perdut, sinó a un amic perdut, a un amic que se'n va.
I aquesta línia de baix... tan reconeixible...a la que tu ja li vas afegint aquest "rascar" que el contrapunteja. Qui es pot resistir a cantar-la?

Aquí va, un cop més (i no serà l'últim), el nostre desig últim: Quedat amb mi.