24 de gener 2015

Tangerine Dream - Stratosfear (1976)

La música electrònica dels setanta, la dels pioners, mai no m'ha arribat a tocar massa endins. La parafernàlia sintètica m'allunya, les bases rítmiques no m'atrapen, els acords que entren tan suaument com surten sempre m'han deixat fred. (I això que el meu amic i músic, Toni Segarra, es va esforçar molt en fer-me'n una mica de pedagogia). I és que un té la sensació que l'accessibilitat que els teclats i diversos aparells brinden als no-músics permet que molts puguin composar peces sense un gran esforç i, per descomptat, sense base musical sòlida al darrera.

Però, de tant en tant, un s'ha de menjar les paraules. I amb aquest (i altres) discs de la banda Tangerine Dream, toca fer-ho sovint. I toca fer-ho perquè la seva vessant tècnica deixa pas a la musical, a la compositiva. Ja no es tracta d'anar prement botonets a veure quan sona bé, ara té a veure amb la melodia, amb els arranjaments, amb la música, en definitiva.

El grup alemany, referència absoluta en el seu camp, arribava al seu Stratosfear havent ja entregat diversos discs de gran magnitud (Phaedra, Rubycon i Ricochet) i es trobava, probablement, en el cim de la seva creativitat, conjugant perfectament la tècnica amb la sensibilitat. Quan els seus seguidors encara buscaven com imitar la seva sonoritat, la banda de l'Edgar Froese (mort fa tan sols uns dies), seguia endavant i li regalava a la música electrònica l'estatus artístic que mereixia.

El disc ja arrenca amb delicadesa i precisió melòdica: una seqüència fluctuant serveix de llenç per una tonada que de sobte gira cap a la grandiositat, en un bonic crescendo que ja situa l'oient en un estat de suspensió. I sembla aquí com si, a diferència dels seus primers discs -i de bona part de la producció electrònica/new age de l'època-, fossin més importants les pinzellades que el pinzell. I, alhora, més important la pinzellada que el llenç. Les melodies manen, la música ha guanyat. La tecnologia accepta la seva submissió i acompanya, entrega, serveix, però no dicta ni dirigeix.
I així, el disc es desplega de manera natural i, sobretot, orgànica. Més enllà de l'exèrcit de sintetitzadors (moogs, mellotrons, etc.) la banda encerta en deixar espai per les guitarres i el baix, fent que allò sintètic abraci allò analògic. El tema homònim que obre el disc és meravellós, però no el desmereixen altres peces com la magnètica 3am at the border of the marsh from okefenokee, d'una sensibilitat exquisida, evitant els efectismes habituals i evocant i suggerint més que imposant metralla digital.


La fluctuant formació de la banda aquí estava integrada pel mateix Froese (l'únic membre present en totes les alineacions), el Christopher Franke i el Peter Baumann, tot conformant la més sòlida de les combinacions, la que, des de principis de dècada, havia de portar a Tangerine Dream a la categoria de mite. En Baumann abandonaria el grup un disc i un any més tard per emprendre una carrera en solitari, deixant al Franke i al Froese amb la batuta i, perquè no dir-ho, una mica coixos, doncs mai més la banda va ser capaç de repetir una dècada com la dels setanta.

És precisament per això que cal apreciar encara més aquest brillant Stratosfear, cim d'una carrera amb alts i baixos que, en tot cas, mai va deixar de ser referent i líder. Amb la desaparició de l'Edgar Froese se'n va un pilar indiscutible de la música moderna, que influencià de manera notòria molts gèneres que encara havien de néixer i el llegat del qual encara podem sentir avui en dia.