04 de desembre 2015

Skate guitars: Les guitarres fetes de taules d'skateboard

Les guitarres són cool. I les taules d'skateboard són cool. Així que imagina't el que pot passar si uneixes els dos conceptes. Això és el que he descobert en aquest article: resulta que existeixen guitarres elèctriques fetes de taules d'skateboard. I, tot investigant, em meravella descobrir que hi ha tallers de luthiers que s'hi han especialitzat. Els resultats són espectaculars.







Fins i tot hi ha qui n'ha fet una steel guitar!


I ja posats a donar-li una volta de rosca de més, per què no fer-ho amb taules de surf!


Ara, compte, això de fer guitarres a partir d'skateboards igual no funciona igual de bé en la direcció contrària: fer skateboards amb guitarres.


I si voleu més sobre guitarres estranyes, no oblideu al bluesman Super Chikan' (nom artístic, és clar), que només toca amb les guitarres estrafolàries que es fabrica ell mateix.

02 de desembre 2015

Gira i gira


M'encanta mirar com gira el vinil sobre el plat. M'encanten les paraules com "solc". De solcs, de fet, cada vinil tan sols en té un. És un solc en espiral que va des de l'exterior del vinil (allà on deposites curosament l'agulla) fins a l'interior (allà d'on la lleves per canviar de cara o de disc). Per cert, que allà on va parar l'agulla, en el centre del vinil, hi trobem la "galeta", que és el nom que rep el cartronet amb la informació del disc. Fa molta ràbia quan una agulla se surt del solc i es precipita sorollosament sobre la galeta. Fa mal a la galeta i a l'oïda també.
M'encanta veure girar un vinil sobre el plat. És hipnòtic. Hi ha moltes coses concentrades en aquell girar inacabable. I encara m'agrada més quan el capçal va trontollant lleugerament per adaptar-se al girar imperfecte del plat.

29 de novembre 2015

Alabama - John Coltrane, en viu (1963)


Coltrane va escriure aquesta peça en resposta a la mort de tres nenes afroamericanes per la bomba que el KKK feu esclatar a la seu de l'Església Baptista del 16th Street de Birmingham, Alabama, al 1963.

 

11 d’octubre 2015

U2 en directe al Palau Sant Jordi (10-10-2015)

Foto: Marc Ambit
 Els U2 es troben en un moment estrany de la seva carrera. Són una de les bandes de referència del planeta, però la seva autenticitat és posada en qüestió (i "regalar" forçadament el seu disc a tots els propietaris d'un iPod no els va ajudar massa en aquest sentit). Els seu èxit és indubtable en els seus darrers discos, però els autèntics fans els demanen més risc. En aquesta tessitura, el Bono i els seus amics tenen abonats entre el seu públic als seus macro-concerts tant a fans ancestrals com a nou-fans gestats en l'era post-Zooropa. I com que del que es tracta és de vendre discs, la fórmula de col·locar 6 o 7 temes del disc que es promociona amb la gira i acompanyar-los amb els èxits de sempre els hi ha funcionat cada cop que s'han posat a donar voltes pel món.
Però aquest cop la banda ha optat per un enfocament diferent que, a gust de qui us escriu, ha estat un encert absolut. Tot mantenint els 6 temes de rigor de l'àlbum més fresc, es notà ahir a la nit un esforç per incloure en el setlist més peces de la seva etapa Zooropa i anterior, amb la conseqüent satisfacció dels fans més antics, aquells que van viure l'eclosió de la banda durant els 80. El balanç de peces antigues, doncs, ha tornat a ser el que hauria de ser (15 cançons de l'etapa antiga en aquest IE Tour, 10 durant el 360º, 13 en el Vertigo). Potser els fans més nous no van poder enganxar-se a taral·lejar amb la mateixa força les tornades dels Gloria, I will follow, Until the end of the world, Even better than the real thing o October, però és d'agrair l'interès de la banda per recordar peces mítiques que van molt més enllà dels seus singles clàssics de sempre (que, per descomptat, també van sonar, en un concert lleugerament més llarg del que ens tenen acostumats).

Foto: Noemí Roig
La geografia del show no era novedosa i adoptava el ja clàssic format d'escenari principal amb plataforma fins al centre del recinte, rematada amb un petit espai circular en el que executar alguns temes. Però val a dir que el seu ús va ser francament encertat i profús, acostant el concert a la gent durant la major part del concert i reduint l'escenari principal a mera anècdota en molts casos.
La parafernàlia visual, per descomptat, també va ser present, i de manera molt més intel·ligent i efectiva que en anteriors ocasions on la megalomania del grup els portà a muntar estructures aràcnides i similars, a connectar amb l'estació espacial de torn i exageracions per l'estil. Els gegants panells mòbils que s'alineaven damunt de la passarel·la projectaven imatges al·legòriques gegantines i omplien el recinte de llums.
Però la sorpresa estava per arribar. A punt d'acabar una primera hora espectacular i aprofitant la magnètica Raised by wolves per tancar la secció dedicada als seus orígens irlandesos, l'estructura de pantalles s'acostà uns metres cap al terre, desprengué unes escales a les que la banda s'hi va anar enfilant, penetrant en l'estructura i barrejant-se, des d'aquell moment, amb les imatges, alhora revisitant peces mítiques com Even better than the real thing. (La imatge gegant del Bono jugant amb un The Edge a escala real dins de l'estructura va ser un moment particularment feliç).

Foto: Noemí Roig
Però la nit deparava més sorpreses. L'aparició sobre l'escenari de la Penélope Cruz i del Javier Bardem (fent un ball tot sensual al ritme de Misterious ways) va trencar els esquemes. Molts ni ens podíem creure que fossin ells. I, encara més, la invitació a tocar el baix a Desire d'una baixista d'una banda de tribut va rematar el moment.
Li seguí, per descomptat, el previsible moment messiànic, amb referències a tot el que un públic certament burgès (encara que a contracor) pot desitjar sentir en una nit com aquesta (que si els refugiats, que si la Sida, etc.), però tingué la gràcia, aquest cop, de fer la denúncia des de la música, i no només des de parlaments bonocèntrics: Bullet the blue sky va sonar tant poderosa com antany (amb el seu parlament central modificat, ara ja no és un "suit and tie" el que s'acara amb el Bono, ara és una versió més jove d'ell mateix que l'esbronca per haver oblidat els seus orígens, per defensar causes en les que no creu).

I, per rematar la nit, la inclusió de dues peces mítiques però gens singles com Bad i 40, ja en els bisos, ens recordà que la intenció d'aquella nit no era vendre discs, sinó fer-se un homenatge a una trajectòria fascinant i d'influència duradora per les generacions musicals a venir, en un concert absolutament fantàstic i rodó en el que apropar-se al seu públic semblava ser la consigna.


03 d’octubre 2015

Un tocadisc portàtil de debò!

No m'agrada fer publicitat de productes, paraula que no. Però és que quan he vist això m'he enamorat, musicalment, s'entén. Es tracta del nou Rawman 3000, un reproductor de discs de vinil compacte portàtil. Fixeu-vos quina bona pinta que fa.


Compte, que la imatge fa una mica de trampa (com em va fer notar la Noemí), doncs el tamany que porta és d'un 10 polsades, no d'un 12 polsades.

Set, deu i dotze polsades, aquests són els tres models disponibles

L'interior és ben senzill i, en teoria, porta un sistema per assegurar l'agulla sobre el solc
Per descomptat, com es pot veure, han jugat amb el toc retro dels primers walkmans, fins i tot en la botonera
No tinc clar si és realment útil o una geekada analògica, però crec que és un concepte fantàstic. Si més no, al final hem pogut superar els vells tocadiscs portàtils dels guateques als que anava ma mare!




30 d’agost 2015

La vida no sona com un CD


No he estat mai un d'aquests fanàtics defensors del vinil per sobre del CD. I tampoc he estat defensor de l'altra banda. Entenc les argumentacions d'ambdós, però crec que la meva orella no està prou afinada com per poder gaudir de les diferències amb claredat. Alguna vegada sí que he volgut defensar més una facció que una altra, però va ser només per fer-me el fatxenda i anar una mica de llest. Però no, no noto la diferència entre vinil i CD més enllà del so de l'agulla quan aterra per primer cop entre els solcs o quan el primer comença a saltar i el segon comença a embarbussar-se i a saltar-se pistes sense fre.
Al cap i a la fi, jo el que vull és escoltar música. I si el suport no és prou bo, ja omplo jo els buits, ja equalitzo jo mateix la música que sento amb la meva imaginació i, sobretot, amb el record del primer cop que la vaig sentir.

22 de juliol 2015

'Girls and boys' de Blur, una cançó d'estiu?

Hi ha cançons d'estiu. I després hi ha cançons sobre l'estiu. Habitualment les primeres parlen de l'estiu, però no totes (El negro no puede, Bomba, etc.). Per tant, si un vol entendre l'estiu a través de la música no ha de recórrer a les cançons d'estiu imposades per les bitlleteres de les productores sinó a les cançons sobre l'estiu, no ha d'escoltar Georgie Dann sinó -per exemple- Blur.

I és que, pel que es veu, el Damon Albarn i els seus companys van escriure aquesta cançó tot descrivint allò que van veure un estiu a Magaluf. Sí, sí, a Magaluf, Mallorca.

"És que m'agrada el concepte en si, per ser honest. M'encanten els ramats de gent. Tots aquest paios i aquestes noies trobant-se en un antre i després copulant. No hi ha moral, aquí. No dic ni que estigui bé ni que no."
- Damon Albarn a NME.

I d'aquella experiència, els Blur es van traure de la màniga un dels seus primers grans senzills que els acabaria portant a l'Olimp del brit-pop. La culpa? Tot plegat una mica, però la tornada embarbussada que convidava a la barreja sexual més despreocupada segurament hi té molt a veure

Noies que són nois
Que les hi agraden que els nois siguin noies
Que es fan nois com si fossin noies
Que es fan noies com si fossin nois
Sempre hauria de ser algú que realment t'estimis

Amor lliure i disbauxa sexual, això és l'estiu (o, si més no, una de les seves cares). Segons Blur, és clar.



15 de juliol 2015

La Samantha Fox i la Sabrina Salerno tornen (i juntes!)


Que jo li mirava els ulls, paraula! Que a mi la Samantha Fox em semblava una dona preciosa, guapíssima, més enllà de la mida de la copa que gastés. I no, a mi la Sabrina mai no em va dir res. Jo era de Sam Fox (hi havia confiança, ella em deixava dir-li Sam). Bé, és igual, no parlem de mi; parlem d'elles.

Que resulta que han tornat (de on?, se n'havien anat algun cop dels nostres cors i records?...eeeerrr... sí, es veu que sí), i juntes. La idea ha estat aprofitar el revival dels 80 i anar-se'n a Eivissa a fer uns bolos, tot aprofitant el haver gravat plegades una versió un tant basta del Call me de la Blondie.



En tot cas, la notícia m'ha fet recordar vells temps, en els que la guerra del breast-pop esclatà, tenint a aquestes dues mosses com a principals contendents. Que consti que, si la batalla era de música i no de centímetres, la guanyadora absoluta havia de ser la Sam, evidentment. No compararem ara els seus àlbums amb Pink Floyd, els Beatles o els Doors, però és indubtable que els seus temes estaven molt més treballats i ben produïts (a la anglesa) que no pas els de la Sabrina (a la italiana, base dance i tira milles).
De fet, si no em creieu, doneu-li un cop d'ull a la ressenya que li dedica la AllMusic guide al primer disc de la britànica, el Touch me.



I no us penseu que el seu èxit va acabar-se amb el "toca'm, toca'm, vull sentir el teu cos prop meu"; no, no, ni molt menys. Anys més tard va traure uns quants altres discos -tots memorables- amb senzills com el I surrender (to the spirit of the night). Per cert, no us perdeu el vídeo, que és un magnífic compendi de tot allò que es portava, visualment, en els vídeoclips dels inicis de la MTV (efectes de càmera, ventiladors a tota castanya, un gat que passa per davant de la càmera, neons...).



I en el mateix àlbum també hi figurava un altre èxit: Nothing's gonna stop me now, produïda per l'infame trio Stock, Aitken & Waterman (responsables de la simplificació definitiva del dance-pop europeu, tan bon punt catapultant a gent com les Bananarama, Jason Donovan o Kylie Minogue al més alt de les llistes, com defenestrant-los després de tan extrem reduccionisme musical.



Ella va seguir endavant, que empenta la noia en té i li en sobra. Després de denunciar al seu propi pare (que li feia de mànager) per estafa, va seguir envoltant-se de productors d'un cert renom per gravar alguns discs més, però la gent ja tenia ganes de passar pàgina, el grunge havia aterrat i ja no hi havia camí de tornada cap al dance-pop.
La Sam se'ns va fer gran, i mai va deixar de ser, a Anglaterra, un mite pretèrit amb prou personalitat com per no ser definitivament oblidada. La seva presència mediàtica es va mantenir, arribant fins i tot a participar en realities com I'm a celebrity... get me out of here! (quin tros de nom per a un reality, oi?), on les hi feien passar de tots colors i ella, com si res, ara es fotia una aranya a la boca, ara es deixava sepultar sota tones d'animalons i insectes diversos, etc.



Com passa habitualment en aquests realities de famosos, l'objectiu és humiliar-los. Però si algun famós se'n surt amb dignitat, la seva imatge en surt reforçada i la seva carrera opta a una segona oportunitat a l'abast de molt pocs. Va ser el cas de la Samantha, que aprofità la tirada per rellançar la seva carrera musical.

I aquí la tenim, junt a la seva Nemesi Sabrina (aquesta guerra entre elles, diuen les afectades, se la va inventar la premsa, tot i que en les seves declaracions, en ser preguntades per l'altra sempre sembla destil·lar-s'hi un rajolí d'enveja o d'antagonisme mal portat), escalfant les nits eivissenques, fent-li la competència al David Guetta. Les aniria a veure gustós, però m'agafa lluny, Eivissa.

En definitiva, aquest article era destinat únicament a donar-vos arguments per tirar-me a la cara quan us parli d'un disc super-desconegut d'un artista neozelandès indie que toca l'ukelele i que és deliciós i obra mestra i espaterrant. Us dono permís per recordar-me que tinc un passat musical que no s'esborrarà mai.

14 de juliol 2015

Smog - Knock Knock (1999)

Un dels aspectes més fascinants de la música del Bill Callahan, ja sigui en solitari o amb el seu projecte Smog, és la intenció de les lletres. Unes lletres que, si bé no busquen la poesia en la forma, la troben en aquesta intenció, en aquestes ganes de remoure alguna cosa en qui les escolta.

Mudem-nos al camp
Sols tu i jo
Els meus viatges s'han acabat

Allò que comença com una cançó d'amor a Let's move to the country es muda cap a un sacrifici, cap a una renúncia, cap a l'acceptació del ocàs.
I a River guard ens glaça la sang quan canta:

Quan capturo els presoners
Estan feliços
M'encanta mirar com floten
Panxa enlaire
Sense càrregues i relaxats
[...]
Estem sempre sota judici
És una manera de ser lliures
Convertit en punta de llança del lo-fi contemporani, el Bill Callahan sempre oscil·la entre les instrumentacions mínimes -guitarra o piano- i les textures més treballades -distorsió, veus doblades i cors- que suposen un bon contrapunt en els seus àlbums. En aquest, el setè de la seva carrera com a Smog, segueix en la seva evolució de deixar-hi entrar altres instruments, solos de guitarra inclosos, que l'enriqueixen i el porten a nous terrenys.

I amb la seva veu lànguida, aquí menys greu que habitualment, ens canta al desencís, com despreocupat, com havent acceptat la realitat. Potser és, justament, aquesta realitat la que truca a la porta i li dóna nom a l'àlbum.


25 de juny 2015

El disc favorit dels intel·lectuals


La música alimenta l'ànima. I l'ànima, ja se sap, es troba còmoda en el món de les Idees, allà on aprèn, on assoleix el coneixement. Després, en haver-se d'encabir, un cop rere un altre, en un cos terrestre i limitat, perd la memòria i és tan sols pel principi de la reminiscència que hom "recorda" els coneixements preadquirits.

En definitiva, que no n'hi ha prou amb que t'agradi la música. Cal que t'agradi un determinat tipus de música intel·lectual, que si no no quedes bé amb els teus amics o al Facebook. Si resulta que els dos artistes dels que més discos tens són La Trinca i el Michael Bolton, doncs te n'amagues. A mi, ja us ho dic ara, només m'agrada aquest single del Lionel Nietzsche. Vaig tot el dia amb la tornada al cap: "Hello! Is it Truth you're looking for?".


24 de juny 2015

Super Chikan - Sum' Mo' Chikan (2007)


Va conduir taxis, tractors i camions abans de decidir-se a viure de la música, aquest Super Chikan ("super pollastre", mal escrit, com per un taujà rústic), nom en codi de James Louis Johnsonn. I, quan es va decidir, el món del blues va sentir calfreds. Bevent de les fonts més rocalloses del blues de Mississipí, allò que en diuen Delta blues, aquest "pollastre" regalava un so que sonava clàssic però renovat,  amb una perícia tècnica de primera línia. El seu primer disc, Blues come home to roost va trencar els esquemes, va refrescar el panorama i va donar esperances de rejoveniment en una època en que els grans (B.B. King, Albert King, Albert Collins) començaven a donar signes d'enrocament en el seu èxit i ja no treien discos nous veritablement interessant que anessin més enllà de la seva sobrada factura i savoir faire. La sorpresa s'engrandia en directe, on el Johnsonn entregava uns shows plens de bon humor i brometes diverses, incloent-hi una generosa desfilada de guitarres estrafolàries de factura pròpia.


 
 


 


Musicalment, el Super Chikan explica històries mínimes, sovint plenes del mateix sentit de l'humor que mostra en directe, ja sigui explicant la història d'un gall que tenia com a mascota i que la seva mare, per tal que no passés gana, volia entabanar-lo perquè se'l mengés, ja sigui jugant amb el doble sentit del noi que cuida del jardí i de la seva ex-nòvia. O, fins i tot, fent-li un estrany homenatge al John Lee Hooker a travès del yodel (sí, sí, del yodel austríac). A estones flirtejant amb el funk, les arrels del Super Chikan s'enfonsen en el Mississipí més profund, amb solos nets i polits, a dit a bottleneck, i estructures clàssiques que embolcallen fraseigs poderosos i originals. És com si el Hound Dog Taylor encara estigués viu i s'hagués modernitzat.

Doneu-li pinso del bo a aquest "pollastre"!!!

21 de juny 2015

Kendrick Lamar (2015) - To Pimp a Butterfly

Vint-i-sis anyets té, al pavo aquest. I pel què diuen els entesos, ja ha publicat sengles obres mestres del hip-hop contemporani. Potser caldria donar-li l'oportunitat al temps de posar les coses al seu lloc, però la veritat és que les primeres escoltes del seu darrer disc, aquest To pimp a butterfly, et deixen la pell de gallina.
No es tracta, simplement, de que el xaval té una metralladora per boca i que dispara rimes com si intentés escapar d'una emboscada en un carreró sense sortida del seu Compton natal. Ni es tracta de que les múltiples referències musicals semblen un catàleg de la música negra (hi ha música negra?) dels últims 50 anys (de Clinton a Prince, de Gaye a Jackson). El que realment trasbalsa és la maduresa d'un projecte musical complex i homogeni, allò que fa trenta anys hagués estat titllat de disc conceptual, en el que repassa, de manera extremadament autoconscient, la seva realitat i la seva persona.

Es parla a si mateix de tu (i es fot canya a u —sí, aquesta lletra en negreta és el títol d'un dels seus temes—, "loving you is complicated", "you preached in front of 100.000 but you never reched her", "I fuckin' tell you, you fuckin' failure -you aint' no leader-!"), xerra amb Lucifer (a For sale (interlude)), li discuteix a la indústria blanca de l'entreteniment el tracte als artistes negres (a Wesley's theory, intitulada en honor al Wesley Snipes) o, fins i tot, s'atreveix a dedicar una peça a la vagina (sí, sí, heu llegit bé, a la vagina) i, curiosament, se'n surt sense enrojolar-nos, a If these walls could talk.
A estones és funk (el seu popular i multi-premiat tema i —així mateix, en minúscula— ens recorda als The Time més inspirats, juganers, fatxendes, enrotllats i ballables), a estones és jazz (aquestes línies de saxo, per sobre i per sota de la lletra, quin estil, quina gràcies, quin savoir faire!) i sempre és brillant, expressiu, verborreic, atapeint síl·labes i treballant-les rítmicament de manera que sempre hi hagi una dinàmica magnífica en cada tema.

Espectacular de cap a peus, adult, agosarat, reflexiu, bell com una mala cosa, cus un vestit elegant fet de filferro espinós (producció del Dr. Dre, gràcies, doctor!) al hip-hop contemporani, embrancat i enrocat en clichés i fundes d'or.

Si voleu llegir les lletres i captar-ne tota la complexitat, us recomano aquest enllaç.



07 de juny 2015

Los Deltonos, en directe a la Sala Rocksound (6-6-2015)

Foto: Alberto Sánchez
Quan els Deltonos van ser castigats per la seva discogràfica a no gravar cap disc ni a tocar en directe usant el nom, esdevingueren un mite. Ja havien demostrat ser un dels pocs grups espanyols diferents, especials, amb una tècnica molt per damunt de la mitjana i amb l'obsessió de fer que el blues potent que executaven fos cantat en espanyol.

Foto: Marc Ambit
El trio, per esquivar el càstig i traure's l'abstinència del directe, es disfressava amb barbes llargues a l'estil ZZ Top i es presentava en locals discrets sota el nom de Tres hombres enfermos. I ara, com 20 anys més tard, els tres homes malalts es reuneixen de nou per reprendre aquell trio i aquelles peces de blues elèctric en homenatge a la sala Rocksound del carrer Almogàvers de Barcelona, en el seu setè aniversari.
El públic, per descomptat, estava format per rockers (i rockeres, moltes més de les que són habituals) d'una certa edat: senyors rockers i senyores rockeres, en podríem dir. El concert era per l'aniversari de la sala però, en realitat, semblava com si els homenatjats fossin la banda càntabra. Van repassar alguns dels seus temes mítics (Escucha, Listo, Soy un hombre enfermo, etc.) i la banda sonava bé, molt bé, particularment bé si tenim en compte les dimensions de la sala. Tan sols la veu del Hendrik Roever no arribava massa clara en alguns punts de l'espai, però al públic semblava no afectar-li massa, doncs se les sabia de memòria.

El Roever, és clar, és el veritable heroi de la banda, un guitar hero en tota regla amb un fraseig que beu dels clàssics que tan adora (Albert King, Fabulous Thunderbirds, ZZ Top). Sonà fantàsticament durant la major part del concert, si bé va acabar tenint algunes dificultats amb la tècnica (segurament pel cansament, després de dues hores de concert). Però més enllà de petits defectes i d'un repertori sense concessions al americana que ara practiquen (tot i que, personalment, hagués agraït algun lleuger canvi de registre que fugís de les fèrries estructures de blues que van encadenar durant tot el concert), els Deltonos van fer un retorn a les seves arrels que no només era meritori sinó que es convertí en un sentit (auto)homenatge a una banda mítica de l'escena espanyola, un dels millors grups que ha donat el país.

Foto: Alberto Sánchez


15 de maig 2015

Ens ha deixat el B.B. King

Havia de passar, tard o d'hora. I les notícies recents confirmaven que no seria pas tard. Se'ns ha anat el rei de les sis cordes, el guitarrista que era capaç de fer-te tremolar amb menys notes. Mai li van caler solos atapeïts ni rococós. Un parell de notes, en el seu moment just, amb aquell vibrato accionat per un dit pols que es balancejava propulsat per anells d'or massís, eren suficients.

Vaig sentir per primer cop al B.B. King en la fantàstica banda sonora de 'Cuando llega la noche' (Into the night, John Landis, 1985). I des de llavors no vaig parar fins poder anar a veure'l en concert, quan ja era incapaç de moure's sol i, per descomptat, havia de tocar assegut en una cadira.




Deia en una de les seves cançons més famoses:

Oh, you're gonna miss me, baby
And I'll be so far away
Oh, you're gonna miss me, baby
And I'll be so far away
You know, you better change now, baby
Baby, there's always another day


I el trobarem a faltar, és clar que sí. Tot i que no tinc tan clar que sempre hi hagi un endemà.


I deia en una altra de les seves peces més famoses que "the thrill is gone". Doncs sí, se n'ha anat l'emoció, se n'ha anat el blues.
El rei és mort. Llarga vida al rei.

02 de maig 2015

Flight of the Cosmic Hippo - Béla Fleck & The Flecktones


Què és allò? Un ocell? Un avió? No! És un hipopòtam volador.

O també podria anar així:
Què és allò? Un guitarrista? Una banda de country? No! És en Béla Fleck, el seu banjo i la seva banda de blu-bop (que no bluegrass, que no bebop).

Sortim de dubtes: Dóna -li al play, i segueix llegint.



Quin crac, aquest Béla Fleck! A principis dels noranta es treia de la màniga aquest tema, inclòs en un disc homònim que rebentaria les llistes d'èxits de jazz, fent convergir a amants del gènere i a neòfits o wannabes (com un servidor) en el mateix vol hipopotàmic. I quin vol!

Perquè l'hipopòtam del Béla Fleck vola pesadament, com si caminés per l'aire, com si fos un globus aerostàtic. Alhora pesant, alhora lleuger i gràcil. El seu balanceig es nota, es segueix, s'encomana.

Tot el disc del que s'enlaira és fantàstic, deliciós i fascinant. Si busques una aproximació al jazz que s'aparti dels cànons i, sobretot, dels instruments habituals, aquest disc et sorprendrà.


01 de maig 2015

Se'ns ha mort el Ben E. King


Al final no ha fet cas a la seva pròpia cançó. No s'ha quedat.
I, el més curiós de tot, és que ara és el moment de cantar-li la seva pròpia cançó, l'Stand by me. Perquè, en realitat (i en contra del que molts vam creure durant molt de temps), la cançó no li cantava a un amor perdut, sinó a un amic perdut, a un amic que se'n va.
I aquesta línia de baix... tan reconeixible...a la que tu ja li vas afegint aquest "rascar" que el contrapunteja. Qui es pot resistir a cantar-la?

Aquí va, un cop més (i no serà l'últim), el nostre desig últim: Quedat amb mi.


15 d’abril 2015

Se'ns ha mort el Percy Sledge

Era l'any 1987, i aquest anunci de Levi's va donar la volta al món. Explicava una història en 20 segons, la d'un jove nord-americà que se n'anava a la guerra i li deixava a la seva parella ja no només una foto seva sinó els seus texans, els seus Levi's 501. (Hi ha qui diu que va ser aquest anunci el que va despertar la moda de portar els texans del "novio"). I de fons... ah!, de fons una banda sonora que es convertiria, durant molt temps, en la meva favorita.

Era el 'When a man loves a woman' del Percy Sledge, que se'ns ha anat ara fa unes hores. Jo, tot i així, seguiré dient que és una de les meves cançons favorites.

27 de març 2015

El 'Lucky' dels Daft Punk interpretat per 10 guitarristes famosos


Bé, 10 guitarristes no, només un! L'André Antunes és un crac de la guitarra i ho demostra aquí adaptant-se a 10 estils completament diferents per afegir-se a sobre de la base del tema de la banda francesa. Aquesta és la llista:

#1 Carlos Santana
#2 Steve Vai
#3 Kurt Cobain
#4 Angus Young
#5 Slash
#6 Brian May
#7 Mark Knopfler
#8 Tom Morello
#9 Joe Satriani
#10 Eddie Van Halen

El més impressionant de tot és que la seva imitació, a banda de ser perfecta, encaixa a la perfecció amb el 'Lucky', i li afegeix a les connotacions ballables del tema una potència guitarrera espectacular. Un no sap si moure els peus o fer un headbanging!
Tot això m'ho ha passat el bon amic Noel, que sap dels meus gustos i tenia clar no només que m'agradaria sinó que em deixaria absolutament bocabadat.

31 de gener 2015

Steeleye Span - Rocket cottage (1976)

Fa molts anys que el Commoner's crown dels Steeleye span es compta entre els meus discs favorits. He trigat força temps a trobar el valor d'atansar-me a un altre dels seus àlbums, sempre atemorit de caure en la més absoluta decepció i desencís. Però aquest Rocket cottage és qualsevol cosa menys una decepció.

Si bé va ser un disc que es va gravar amb una certa celeritat i pressió -el punk ja havia irromput i el folk, per descomptat, en va pagar els plats trencats- hi ha peces precioses i que, per descomptat, encaixen perfectament amb aquella mena de revisió en clau rock del folk de llegendes, fades i gnoms entremaliats.
Si bé a Commoners crown les històries eren cruentes, sàdiques i fins i tot gore, aquí el to és més moderat en aquest sentit, i si bé hi seguim trobant revenges cruels ("ballaré sobre la teva tomba dotze mesos i un dia", li canta una amant despietada), éssers fantasiosos (com el Rei de les fades) o bruixes totpoderoses (enumerades a The twelve witches). Però també hi ha espai per la crítica a la noblesa i la gent rica, un himne pacifista i la història d'un jove que fuig després d'haver matat a un escuder i s'encomana a una monja per tal de que l'amagui dels seus perseguidors.

Arranjat de manera poderosa, amb un reforçament de la línia rítmica i de la guitarra (són un grup de folk que vol sonar rock, no a l'inrevés), el disc es completa amb l'interludi fantàstic que és The Bosnian hornpipes (amb els seus joc de veus), l'instrumental Sligo maid (només a mi em recorda als seus coetanis Yes?) i amb una versió de la patètica Camptown races gravada sense assajar i que, francament, millor hagués estat deixar fora del disc.
Segueixo preferint el Commoner's crown, definitivament, però seria absurd no reconèixer-li a aquest Rocket cottage el mèrit musical i l'habilitat en la barreja d'arrels folkie i rock de mitjan anys 70.


26 de gener 2015

Play George Gershwin - Buddy De Franco & Oscar Peterson (1954)

Me n'assabento a través de la revista La ruta del jazz de la mort del clarinetista Buddy De Franco, cinquanta per cent d'un dels meus discs de jazz favorits, el que dóna títol a aquest article. Un dia de Desembre del 1954, s'ajuntà amb el gran Oscar Peterson (l'altre cinquanta per cent) per retre homenatge a Gershwin, tot enarborant un setlist que beu dels clàssics del cançoner del mestre. Els acompanya l'orquestra del Russel Garcia al qual potser caldria donar-li un altre cinquanta per cent, encara que sumi més del què toca, que el resultat bé s'ho val.

I és que aquest disc, que m'ha acompanyat durant molts anys, és una delícia. I ho és perquè conjumina a la perfecció la dolçor d'ambdós solistes, fent servir l'orquestra del Garcia com a aglutinador. I així, mentre repassen 'S wonderful, They can't take that away from me, I got rhythm o It ain't necessarily so, l'èmfasi en la melodia es manté i la delicadesa es cuida i es valora. Que consti, però, que quan cal prémer l'accelerador, tant els solistes com l'orquestra si atansen amb rigor i fermesa, però un no ha deixat mai de tenir la sensació de que aquest és un disc més proper al sentimentalisme que la feresa i la garra, a pesar de la potent i alhora juganera Strike up the band o de la potent I got rhythm.

És, per dir-ho així, la música que un esperaria escoltar en alguna sala de festes elegant i refinada. Hi ha moments per a la disbauxa, però aquests són pocs i, en tot cas, molt controlats, que els vestits s'arruguen i no val a suar ni a perdre les maneres. Aquesta mena de distinció acompanya la major part de les peces i tan sols es perd lleugerament en atacar el It ain't necessarily so, tema que, per la seva procedència (el musical Porgy & Bess), sembla portar una mica de la cadència ravalera a un conjunt força mesurat.
Si de cas, aquesta pot ser l'únic retret que hom li podria engegar en aquest disc bell i elegant: la manca d'atreviment i de disbauxa. No tocava, no era el moment, en tot cas. Aquí del què estem parlant, senyores i senyors, és d'elegància. La del De Franco i la del Peterson. Reverència i minut de silenci.


24 de gener 2015

Tangerine Dream - Stratosfear (1976)

La música electrònica dels setanta, la dels pioners, mai no m'ha arribat a tocar massa endins. La parafernàlia sintètica m'allunya, les bases rítmiques no m'atrapen, els acords que entren tan suaument com surten sempre m'han deixat fred. (I això que el meu amic i músic, Toni Segarra, es va esforçar molt en fer-me'n una mica de pedagogia). I és que un té la sensació que l'accessibilitat que els teclats i diversos aparells brinden als no-músics permet que molts puguin composar peces sense un gran esforç i, per descomptat, sense base musical sòlida al darrera.

Però, de tant en tant, un s'ha de menjar les paraules. I amb aquest (i altres) discs de la banda Tangerine Dream, toca fer-ho sovint. I toca fer-ho perquè la seva vessant tècnica deixa pas a la musical, a la compositiva. Ja no es tracta d'anar prement botonets a veure quan sona bé, ara té a veure amb la melodia, amb els arranjaments, amb la música, en definitiva.

El grup alemany, referència absoluta en el seu camp, arribava al seu Stratosfear havent ja entregat diversos discs de gran magnitud (Phaedra, Rubycon i Ricochet) i es trobava, probablement, en el cim de la seva creativitat, conjugant perfectament la tècnica amb la sensibilitat. Quan els seus seguidors encara buscaven com imitar la seva sonoritat, la banda de l'Edgar Froese (mort fa tan sols uns dies), seguia endavant i li regalava a la música electrònica l'estatus artístic que mereixia.

El disc ja arrenca amb delicadesa i precisió melòdica: una seqüència fluctuant serveix de llenç per una tonada que de sobte gira cap a la grandiositat, en un bonic crescendo que ja situa l'oient en un estat de suspensió. I sembla aquí com si, a diferència dels seus primers discs -i de bona part de la producció electrònica/new age de l'època-, fossin més importants les pinzellades que el pinzell. I, alhora, més important la pinzellada que el llenç. Les melodies manen, la música ha guanyat. La tecnologia accepta la seva submissió i acompanya, entrega, serveix, però no dicta ni dirigeix.
I així, el disc es desplega de manera natural i, sobretot, orgànica. Més enllà de l'exèrcit de sintetitzadors (moogs, mellotrons, etc.) la banda encerta en deixar espai per les guitarres i el baix, fent que allò sintètic abraci allò analògic. El tema homònim que obre el disc és meravellós, però no el desmereixen altres peces com la magnètica 3am at the border of the marsh from okefenokee, d'una sensibilitat exquisida, evitant els efectismes habituals i evocant i suggerint més que imposant metralla digital.


La fluctuant formació de la banda aquí estava integrada pel mateix Froese (l'únic membre present en totes les alineacions), el Christopher Franke i el Peter Baumann, tot conformant la més sòlida de les combinacions, la que, des de principis de dècada, havia de portar a Tangerine Dream a la categoria de mite. En Baumann abandonaria el grup un disc i un any més tard per emprendre una carrera en solitari, deixant al Franke i al Froese amb la batuta i, perquè no dir-ho, una mica coixos, doncs mai més la banda va ser capaç de repetir una dècada com la dels setanta.

És precisament per això que cal apreciar encara més aquest brillant Stratosfear, cim d'una carrera amb alts i baixos que, en tot cas, mai va deixar de ser referent i líder. Amb la desaparició de l'Edgar Froese se'n va un pilar indiscutible de la música moderna, que influencià de manera notòria molts gèneres que encara havien de néixer i el llegat del qual encara podem sentir avui en dia.


11 de gener 2015

Steely Dan - Gaucho (1980)

Per mi, els Steely Dan han estat sempre el grup de pop perfecte. La seva aproximació melòdica amb unes certes tendències al smooth jazz els ha col·locat sempre en els llocs més gastats de la meva estanteria. Mai no he acabat d'entendre de què parlaven, doncs les seves lletres sempre m'han semblat críptiques. Però, potser precisament per això, sempre m'han fascinat.

Ara faré de vell amargat, però si un compara el pop que es feia i es venia (aquesta gent, els Steely Dan, eren supervendes, amb diversos números u) als 70 amb el que ens ve torturant avui en dia (de bon pop se n'ha seguit fent, però ni de broma és supervendes i encara menys número u), fa com vertigen. Només un detall, per tal de que us en feu a la idea: els Steely Dan (format pel Donald Fagen i el Walter Becker) eren un grup d'estudi, pràcticament només d'estudi.

Què vol dir això? Que eren creadors, no intèrprets. Que mai els va interessar rodejar-se de masses cridaneres, posar les seves cares a les portades i, en general, vendre la seva imatge. Ells, si venien alguna cosa, era la seva música. La composaven a quatre mans i es ficaven a l'estudi, tot demanant a diversos músics amb molt de talent que interpretessin els seus temes (Mark Knopfler, Michael McDonald, Patti Austin, David Sanborn, Wayne Shorter, Lee Ritenour, etc.). Ells tan sols romanien darrera la taula de mescles i coordinaven el procés (bé, el Donald Fagen també hi acabà posant la veu, a pesar de les seves reticències). El resultat va ser una desena d'àlbums deliciosos, plens de melodies originalíssimes i arranjaments de primera, amb una barreja ben sòlida d'elements del funk, del rythm 'n blues i, com dèiem, del jazz.

En aquest Gaucho, l'últim dels seus discs abans de partir peres durant una dècada, hi trobem tots aquest elements (fins i tot el Knopfler hi és convidat, en el tema "Time out of mind"). I, tot i que havien de deixar orfes als seus seguidors durant tant de temps -fins al seu comeback al 1993-, la seva sòlida discografia demostraria estar a prova de modes i d'èpoques, donada la seva riquesa i obsessió pels detalls.